Un pare que coneix el xicot de la filla. Un fill que torna a casa dels pares. Un matrimoni que cada tarda surt a passejar. Una noieta que escriu una carta a l’oncle. Un nen que juga mentre els grans treballen. Un noi que va cada dia a la feina pel mateix camí. Dos germans que acudeixen a un dinar familiar. Un home que escriu una carta als fills. Hom pot maleir algú desitjant-li que visqui temps interessants. Hom ha dit, també, que no hi ha hagut felicitat com la d’abans de la Revolució.
Els temps feliços són, doncs, temps avorrits, poc èpics. Escassament dignes de ser contats. Però ¿de què està feta aquesta felicitat? ¿Què passa quan no passa res? ¿Què és el que es cova, com una llavor sota terra, dins la dolçor de viure?
Joan Todó Cortiella (la Sénia, 2 d'abril de 1977) és un poeta i escriptor català. Va estudiar Teoria literària i Literatura comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Un cop finalitzats els estudis va emprendre la seua carrera literària a Barcelona. De la seua experiència a la capital catalana en sorgeix el seu primer recull de poemes, Los fòssils (al ras) i també el seu primer llibre narratiu, A butxacades. Posteriorment també ha publicat El fàstic que us cega, un altre recull poètic. n el seu llibre A butxacades, del 2011, va fer la seva aportació al gènere del conte en català, hi reunia una dotzena de narracions publicades, majoritàriament, a la revista digital 'Paper de vidre' entre el 2007 i el 2010. Va ser el primer volum de la col·lecció Cicuta de l'editorial LaBreu. En la seva obra, L'horitzó primer, parla sobre el seu poble natal i sorgeix d'un encàrrec d'onze relats curts de la revista L'Avenç. Està inspirat en els llibres de Gaziel i Artur Bladé, que també parlen de les localitats natals.
4,5⭐ Un grapat de relats que saben ficar el dit a la llaga, altres que mostren uns paisatges rústecs que porten associada una parla i uns costums propis, en altres hi trobarem atmosferes pertorbadores, gairebé kafkianes i, com a tret comú, que ens queden surant per la ment un cop acabats de llegir. Doncs sí, Joan Todó ha escrit un petit llibre de mida, però que esdevé enorme quant al contingut. Ho fa mitjançant una prosa brillant plena d'atmosferes embolcalladores i una riquesa lèxica exquisida, que esquiva el català central —més llibres així que fan un bon favor a la riquesa de la llengua— per traslladar-nos en aquest cas a la parla de les Terres de l'Ebre. I parlant de llengua i vocabulari, especial menció al relat La cabra, on Todó utilitza de forma magistral tot un seguit de paraules i termes referents a feines, oficis i paisatges que han caigut en l'oblit. La imbricació de les tradicions familiars amb la nostàlgia de la terra i la monotonia i la bellesa de la quotidianitat. D'aquells llibres als quals podries tornar una vegada i una altra.