A la Catalunya de la postguerra, Sara Roures intenta refer la seva vida mentre conviu amb una família d’acollida freda i plena de secrets familiars.
PREMI DE NARRATIVA BLAI BELLVER
En una Catalunya marcada per la postguerra, Sara Roures intenta refer la seva vida. Conviu amb una família d’acollida que la tracta amb fredor, mentre sobreviu en una ciutat industrial ofegada per tensions socials i secrets familiars. El retorn inesperat de Rafel Sants, amb qui comparteix un passat dolorós, reobre ferides i desperta sentiments enfrontats. Paral·lelament, un robatori a la fàbrica desencadena una trama plena d’intrigues i desconfiances. Entre una atracció prohibida i la pressió d’un entorn hostil, la Sara haurà de lluitar per obrir-se camí en un món advers.
La pau que ens ofegava aprofundeix en la complexitat de les relacions humanes, el pes de les convencions socials i les dificultats de les dones per trobar el seu lloc.
Ben escrita i amb una atmosfera molt aconseguida, però una mica més lenta del que jo necessitava.
La pau que ens ofegava, de Mercè Cabrera Fosch, està ambientada al Sabadell industrial de la postguerra, entre fàbriques tèxtils, silencis, culpa i una sensació constant d’asfíxia.
La protagonista és la Sara Roures, una jove de família benestant que, tot i ocupar un lloc de suposat privilegi, viu en un entorn hostil on tot ofega. On les convencions socials, el paper de la dona, els diners i les aparences condicionen absolutament la vida. I on, de cop, tot pot canviar.
M’ha semblat una història interessant, amb moments que desperten molt l’interès i et fan entrar de ple en el relat. Sobretot pels temes que toca: la llibertat, especialment la de les dones en aquella època, les relacions condicionades pels diners i pel poder, i aquest pes constant del passat i dels secrets.
També hi ha personatges que ajuden molt a construir aquesta sensació d’època i de tensió. El Rafel Sants, que apareix com aquell amor o vincle impossible de deixar enrere, carregat de ferides, ràbia, orgull i sentiments mal resolts. El Tristany Llop, que intenta entendre què passa realment mentre es mou entre lleialtats, sospites i silencis. El comissari, representant també d’una autoritat freda i d’una època on el poder es movia d’una manera molt concreta. El Gilbert, amb aquest paper més ambigu i interessat, i els Costa, que reflecteixen molt bé el pes de les famílies benestants, de les aparences i del control social. A més, m’ha agradat veure com personatges que aparentment no tenen un paper tan central acaben sent absolutament claus en el dia a dia i en la mateixa història. Com la Teresa, la minyona, que sosté molt més del que sembla.
Tot i així, sovint tenia la sensació que la història no acabava d’avançar del tot. Se m’ha fet una mica lenta en alguns trams, com si girés massa estona sobre certes emocions o situacions. Però cap al final sí que em va atrapar més i em va fer pujar la valoració.
Li poso 3 estrelles, malgrat que el final em deixa més a prop del 3,5-4.