Hi ha un recull de postals pretèrites, prosa poètica que arrossega una tranquil·litat neguitosa. Hi ha, també, el fet d’escriure (dels altres i propi) que tot ho vol. I hi ha un paisatge que és aquest (i només aquest) però podria ser qualsevol altre, de tan universal.
Un àlbum de fotos literàries amb petites escenes de la vida, tan properes com si les haguéssim gaudit en les nostres carns. Algunes desenfocades per boires i fums, o per l’emoció del moment que fa tremolar la mà de qui les retrata. Altres lluminoses com una tarda d’estiu en un terrat de Barcelona, just abans que una tempesta esborri el paisatge de formigó. I sempre amb l’elegància de qui se sap poeta i que, de tant en tant, n’exerceix, però sempre deixant-nos amb aquell raconet de complaença, de que en voldríem menjar més, d’aquesta exquisidesa, de que el viatge, en fi, ha estat massa curt.