Els articles de Quim Monzó són peces literàries sovint a un pas del conte. Són irònics, sarcàstics o pessimistes, però sempre es miren amb frescor els clixés socials, polítics i culturals que ens envolten. Hotel Intercontinental és el quart d'un seguit de sis reculls: El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1984) i Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1988). Un rere l'altre, aquests sis llibres formen un dietari desacomplexat, una crónica metòdica i atípica.
Quim Monzó was born in Barcelona in 1952. He has been awarded the National Award for fiction; the City of Barcelona Award for fiction; the Prudenci Bertrana Award for fiction; the El Temps Award for best novel; the Lletra d'Or Prize; the Catalan Writers' Award; the Maria Àngels Anglada; the Trajectòria; he has also been awarded Serra d'Or magazine's prestigious Critics' Award, four times.
In 2007 he wrote and read the opening speech at the Frankfurt Book Fair. Monzó designed a lecture written as if it was a short story. It differed completely from traditional speeches. Together with Cuca Canals, he wrote the dialogues for Bigas Luna's movie Jamón, jamón. He has also written the musical satire El tango de Don Joan, with Jérôme Savary. He is a regular contributor to the La Vanguardia newspaper.
Hotel Intercontinental juga a l'absurd en cada relat curt. Un recull d'històries que van un pas més enllà de la racionalitat fins a convertir-se en graciosos per la seva absurditat intel·ligent. M'han fet riure força, m'han recordat força al Quim Monzó de persones humanes.
Selecció dels millors articles de Quim Monzó publicats entre 1990 i 1991 a mitjans com ‘La Vanguardia’, ‘Avui’, ‘El Periódico de Catalunya’ i ‘Diari de Barcelona’. Lúcid i brillant com en tots els reculls anteriors.
Per molt que algú us digui el contrari, aquests articles de Monzó escrits a principis del 90 segueixen sent actuals, lúcids, divertits i ben escrits - en definitiva: brillants.
Leer los artículos 30 años después, sobre todo de una Barcelona preolímpica, me ha resultado más un ejercicio de recreación histórica que periodística.
Un altre bon recull d'articles de Quim Monzó amb les habituals virtuts de l'autor. Destacaria aquest cop que, a més del recorregut acostumat pels fets contemporanis dels textos, n'hi ha de francament molt divertits.