Una dona viatja per trobar-se amb un home i, pel camí, escriu una carta que no enviarà mai: un balanç de vida a través de les seves relacions passades que li serveix d'excusa per reflexionar, entre altres coses, sobre el desig, les traïcions, les desigualtats, l'ambició i el pas del temps. Lisa Cohen és una novel·la que parla d'amor i de desamor, però sobretot d'amor; de les oportunitats i dels camins escollits i dels descartats, i de tot allò que fa que siguem qui som. Amb un estil delicat i subtil, i una llengua personalíssima, Ada Klein Fortuny celebra l'esbarzer que és la vida: un piló de coses bones entre una mà de punxes.
no en vaig dir res, em va agradar molt. sobretot el final. el principi i mig em va semblar massa fragmentat, autoficció desbocada i passional però em faltava una mica l'estructura. moltes frases a subratllar i he rellegit pàgines, però em sap greu que no m'hagi agradat tant com a vosaltres.
"...i que aquest nosaltres que hem bastit no sabem ni què és ni què fer-ne, però que és i que no pensem malgastar-lo, que aquest món és malcosit i la vida és molt dura, i per exorcitzar tot això només es pot triar l'amor i l'alegria."
L'escriptura d'Ada Klein m'ha captivat en aquesta novel.la ja que està molt ben escrita. No obstant, la història m'ha costat una mica a l'inici però l'he entès al final on tot té sentit!
Al principi costa saber del cert si som davant de cert gènere a menystenir, però resulta impossible no deixar-se endur i obviar prejudicis que encaixen poc. El que passa de veritat és que hi ha una petita tendresa verinosa, un verí tendríssim que paga molt la pena de ser llegit.
senzillament, preciós. fresc, senzill, amb tota els components per fer que un llibre m’agradi; una història de persones, on hi he trobat moltes semblances en pensament i reflexions interessants sobre la vida, les persones i com ens relacionem entre si
Ha de costar molt escriure sobre amors i desamors sense caure en cursileries o superficialitats, i aquí l’autora ho ha aconseguit. Una reflexió i un crit a viure la vida des del present i regalant-se a l’amor i al desig. Aires aburgesats i edonistes, que recorden a Françoise Sagan. M’ha agradat i enganxat.
Un llibre sobre els amors i desamors de la Lisa Cohen i de com aquests l’han convertit i portat a l’amor actual.
Un llibre molt ben escrit i amb frases molt poètiques però que la primera part no m’ha acabat d’enganxar perquè no sabia molt bé on volia anar a parar. L’última part, millor.
«Això és un manual d’instruccions», diu només començar. «És un cant», diu l’Arià Paco a Núvol, un cant amb ètica i amb valors, amb sentimentalisme i amb vitalisme. M’agrada veure-ho així, ho he sentit així.
Amb un compromís sincer i una veu lliure, a mode de confessions —cosa que, junt amb l’expressió lliure i natural, plenament humana i sentida, m'ha portat a Ernaux en alguns passatges—, Lisa Cohen toca l'essència de la condició humana —i encara més concret, l’essència de la condició femenina. Molta gent té moltes coses a dir sobre l'amor, però d'entre aquests molts no tants tenen l’excepcionalitat de l'Ada i la seva manera de tocar l'essència del sentiment, de les vivències i del que en queda d'elles. Reivindica l’amor, a totes edats, a totes bandes, a totes hores. L’amor —el veritable, que és precisament el que sobreviu— com un lloc, com una grandesa, com unes ganes de viure immenses. L’amor com una bastida, diu ella. Reivindica la vida, a totes edats, a totes bandes, a totes hores. I reivindica saber-se una mateixa, a totes edats, a totes bandes, a totes hores. No ho fa d’una manera cursi, ho fa tenint en compte les limitacions i les complicacions de la vida. Per això se sent sincera.
M’hi he vist involucrada per com pensa la vida i l’amor i posa de relleu els lligams, i també per com pensa la pròpia persona. La Lisa és passional i sentimental, i a mesura que viu es manté ferma als seus principis, il·lusions i objectius, no perquè els manté immutables sempre, sinó perquè els adapta a les condicions que imposa la vida. Aprèn a no debilitar-se, a viure sempre en present, a aferrar-se a les sorts que ens venen donades a la vida.
M’agrada també com l’autora assenyala que és una història d'educació sentimental. Ho és, en el sentit més ampli que es pugui pensar. Ja sabem que «el món és malcosit i la vida és molt dura», però per això mateix, per a gaudir, per a «exorcitar tot això només es pot triar l'amor i l'alegria».
Vaig acabar aquest llibre el 14 de febrer del 2026, un dia abans de marxar a la lluna de mel.
Conec l’autora del llibre. No és ben bé el meu estil habitual, però m’ha agradat molt. Està molt ben escrit, a vegades hi ha paraules més difícils, però tot i així m’ha encantat el flow de la narració. Sobretot m’ha agradat com la protagonista explica els seus sentiments, d’una manera molt real i sincera.
He quedat total i completament fascinada, quina ploma la de l'Ada Klein Fortuny, i quines ganes de llegir més d'ella.
"I tu m'obriràs la porta i amb el somriure ja sabré que m'esperaves [...] i que en aquest nosaltres que hem bastit no sabem ni què és ni què fer-ne, [...] i la vida és molt dura, i per exorcitzar tot això només es pot triar l'amor i l'alegria"
M’ha enganxat molt per pur xafardeig, com si es tractés d’una amiga que et conta la seva vida amorosa. He arribat a sentir fomo d’algun relat. Amor com el de les pel·lícules que, si bé ens enganxa, fins a quin punt s’apropa a la vida real? Més d’una reflexió subratllada.
una novel·la molt tendre que m'he cruspit, m'ha agradat però sense més. he de dir que hi ha troços que m'han apassionat de lo bé que estaven escrits i altres que m'han semblat més feixugs i avorrits. prouu bé seria un tres i mig
Es llegeix molt fàcil, amb un parell de sentades. A mi, personalment, no m'ha dit res, però reconec que les diferents trames amoroses et mantenen enganxat.
Una carta d’amor a les coses del passat que ens fan ser qui som avui. De vegades es llegeix tan fàcil com una melodia, d’altres m’ha semblat una mica massa “pija” pel meu gust.