Una dona viatja per trobar-se amb un home i, pel camí, escriu una carta que no enviarà mai: un balanç de vida a través de les seves relacions passades que li serveix d'excusa per reflexionar, entre altres coses, sobre el desig, les traïcions, les desigualtats, l'ambició i el pas del temps. Lisa Cohen és una novel·la que parla d'amor i de desamor, però sobretot d'amor; de les oportunitats i dels camins escollits i dels descartats, i de tot allò que fa que siguem qui som. Amb un estil delicat i subtil, i una llengua personalíssima, Ada Klein Fortuny celebra l'esbarzer que és la vida: un piló de coses bones entre una mà de punxes.
no en vaig dir res, em va agradar molt. sobretot el final. el principi i mig em va semblar massa fragmentat, autoficció desbocada i passional però em faltava una mica l'estructura. moltes frases a subratllar i he rellegit pàgines, però em sap greu que no m'hagi agradat tant com a vosaltres.
"...i que aquest nosaltres que hem bastit no sabem ni què és ni què fer-ne, però que és i que no pensem malgastar-lo, que aquest món és malcosit i la vida és molt dura, i per exorcitzar tot això només es pot triar l'amor i l'alegria."
L'escriptura d'Ada Klein m'ha captivat en aquesta novel.la ja que està molt ben escrita. No obstant, la història m'ha costat una mica a l'inici però l'he entès al final on tot té sentit!
Al principi costa saber del cert si som davant de cert gènere a menystenir, però resulta impossible no deixar-se endur i obviar prejudicis que encaixen poc. El que passa de veritat és que hi ha una petita tendresa verinosa, un verí tendríssim que paga molt la pena de ser llegit.
senzillament, preciós. fresc, senzill, amb tota els components per fer que un llibre m’agradi; una història de persones, on hi he trobat moltes semblances en pensament i reflexions interessants sobre la vida, les persones i com ens relacionem entre si
M'ha semblat un relat massa caòtic, no he pogut connectar amb la història ni amb els personatges. Tot i això, l'autora escriu molt bé, tracta temes interessants i fa reflexions que m'han agradat, però no ha sigut suficient per enganxar-me.
Ha de costar molt escriure sobre amors i desamors sense caure en cursileries o superficialitats, i aquí l’autora ho ha aconseguit. Una reflexió i un crit a viure la vida des del present i regalant-se a l’amor i al desig. Aires aburgesats i edonistes, que recorden a Françoise Sagan. M’ha agradat i enganxat.
Un llibre sobre els amors i desamors de la Lisa Cohen i de com aquests l’han convertit i portat a l’amor actual.
Un llibre molt ben escrit i amb frases molt poètiques però que la primera part no m’ha acabat d’enganxar perquè no sabia molt bé on volia anar a parar. L’última part, millor.
una novel·la molt tendre que m'he cruspit, m'ha agradat però sense més. he de dir que hi ha troços que m'han apassionat de lo bé que estaven escrits i altres que m'han semblat més feixugs i avorrits. prouu bé seria un tres i mig
Una carta d’amor a les coses del passat que ens fan ser qui som avui. De vegades es llegeix tan fàcil com una melodia, d’altres m’ha semblat una mica massa “pija” pel meu gust.
«Això és un manual d’instruccions», diu només començar. «És un cant», diu l’Arià Paco a Núvol, un cant amb ètica i amb valors, amb sentimentalisme i amb vitalisme. M’agrada veure-ho així, ho he sentit així.
Amb un compromís sincer i una veu lliure, a mode de confessions —cosa que, junt amb l’expressió lliure i natural, plenament humana i sentida, m'ha portat a Ernaux en alguns passatges—, Lisa Cohen toca l'essència de la condició humana —i encara més concret, l’essència de la condició femenina. Molta gent té moltes coses a dir sobre l'amor, però d'entre aquests molts no tants tenen l’excepcionalitat de l'Ada i la seva manera de tocar l'essència del sentiment, de les vivències i del que en queda d'elles. Reivindica l’amor, a totes edats, a totes bandes, a totes hores. L’amor —el veritable, que és precisament el que sobreviu— com un lloc, com una grandesa, com unes ganes de viure immenses. L’amor com una bastida, diu ella. Reivindica la vida, a totes edats, a totes bandes, a totes hores. I reivindica saber-se una mateixa, a totes edats, a totes bandes, a totes hores. No ho fa d’una manera cursi, ho fa tenint en compte les limitacions i les complicacions de la vida. Per això se sent sincera.
M’hi he vist involucrada per com pensa la vida i l’amor i posa de relleu els lligams, i també per com pensa la pròpia persona. La Lisa és passional i sentimental, i a mesura que viu es manté ferma als seus principis, il·lusions i objectius, no perquè els manté immutables sempre, sinó perquè els adapta a les condicions que imposa la vida. Aprèn a no debilitar-se, a viure sempre en present, a aferrar-se a les sorts que ens venen donades a la vida.
M’agrada també com l’autora assenyala que és una història d'educació sentimental. Ho és, en el sentit més ampli que es pugui pensar. Ja sabem que «el món és malcosit i la vida és molt dura», però per això mateix, per a gaudir, per a «exorcitar tot això només es pot triar l'amor i l'alegria».
És la lectura ràpida que buscava ara mateix. En una tarda, dues assegudes. Però no entenc el propòsit de tot plegat, l'excessiu centralisme de la mirada masculina, la falta d'informació sobre la protagonista, les reflexions sobades i els llocs comuns. En algun moment m'ha enganxat, però la veritat és que he acabat força fora, no entenc que encara estiguem romanitzant el dolor sentimental. I no dic que haguem de ser alliçonadores, sinó que hi ha qüestions que ja no sé com poden calar més enllà de les sagues per adolescents... Per no parlar de tot el tema aquest d'anar d'un lloc a un altre d'Europa com si visquéssim dins la imaginació d'una persona qualsevol dels Estats Units... Bé, no ho vull criticar més, simplement no he entès el tema i m'he enfadat una mica (que això és bo, suposo).
Una reflexió i oda a les relacions sexoafectives, al desig, a les ganes de viure, a les conseqüències de les decisions que prenem i que no només aquestes són les que condicionen la nostra vida.
Lisa Cohen, és un llibre que et toca, et fa reflexionar envers el camí de la vida, el desamor, el dolor i com tot allò que fem,vivim i sentim està connectat. A través d’un llenguatge fluid, intens i que et fa viure en primera persona quelcom que narra, l’Ada aconsegueix un efecte transformador a l’hora de plasmar l’amor cap a les persones i cap a tu mateixa d’una forma ràpida i efímera, com el pròpi llibre diu.
Com a novel·la no hi he acabat d'entrar, algun moment se m'ha fet aliè, però la protagonista fa unes reflexions sobre grans temes de la vida que m'han arribat molt i m'hi he sentit identificada: sobre la perspectiva de la mort, sobre el final de les relacions. Tot i que el llibre parla sobretot sobre l'amor de parella i el desig, que són el centre de la novel·la. Té una redacció àgil esquitxada d'algunes paraules i construccions curioses que potser delaten el parlar d'algun indret de Catalunya que no sé identificar. Per a mi, ha estat una lectura una mica irregular, a estones més simple i a estones molt interessant.
És original que tota la novel·la sigui una carta escrita durant un viatge i adreçada a algú que mai no la rebrà (tot i que no he pogut evitar pensar tota l’estona com seria si aquest algú la llegís). Aquest gest té una tensió preciosa: la de dir-ho tot quan, teòricament, no cal dir res. Podria haver estat jo perfectament. Espero que la Lisa estigui bé <3
La carta és el motor per explicar que l’amor present està fet de tots els amors passats i, en general, de totes les coses que et passen i les decisions que prens. Ada Klein va per feina i ho explica amb una veu clara i directa.
He quedat total i completament fascinada, quina ploma la de l'Ada Klein Fortuny, i quines ganes de llegir més d'ella.
"I tu m'obriràs la porta i amb el somriure ja sabré que m'esperaves [...] i que en aquest nosaltres que hem bastit no sabem ni què és ni què fer-ne, [...] i la vida és molt dura, i per exorcitzar tot això només es pot triar l'amor i l'alegria"
Aquest llibre es una carta que escriu Lisa mentre va en tren a visitar el seu amant actual i no a s'arriba a enviar mai. Es un llibre que m'ha captivat desde la primera pàgina fins al final . Molt ben narrat i poètic i explica sentiments situacions que dius (es això el et pot haver passa't i sentit)Molt recomanable.
Està bé; algunes parts m'han passat més ràpid i les trobava molt interessants, d'altres no tant. En algun punt algunes de les frases m'han recordat versos de Rupi Kaur, i en general trobo que està molt ben escrit. El meu moment preferit ha estat la reflexió sobre la maternitat i com es viu (o no) a nivell social, i l'avortament.
Un llibre vitalista que no oblida els moments dolents de la vida, que convida a gaudir de la vida quotidiana i de la bona gent. M'ha agradat especialment la relació de la protagonista amb la primera companya de pis, que acaba sent una amistat de per vida i que és més important que la mateixa família.
Sense ser res extraordinari aquesta novel·la m’ha sacsejat cor i ment. Ada Klein ens parla sobre l’amor, el desig i el pas del temps a través de la història d’una dona que repassa les seves relacions sentimentals.
Hi ha algun moment que dius: ai! Però en general m’ha agradat molt pel vitalisme i la capacitat de capgirar les situacions adverses a favor del viure la vida.
M’ha enganxat molt per pur xafardeig, com si es tractés d’una amiga que et conta la seva vida amorosa. He arribat a sentir fomo d’algun relat. Amor com el de les pel·lícules que, si bé ens enganxa, fins a quin punt s’apropa a la vida real? Més d’una reflexió subratllada.
Tendre, dolç, potent... és una petita joia que no esperes que serà! El començava a llegir i no acabava d'entendre bé objectiu però a mesura que avançava no podia parar. 48h de plaer i de reflexions sobre l'amor precioses vistes desde el punt de vista femení !