Aquest recull de proses de Miquel Martín presenta un estil depurat, concís, en alguns moments poètic, sempre impregnat d'un ritme suggeridor i d'una gran riquesa lèxica. L'observació del paisatge, el relat de la cuina, la passió per la llengua i l'inventari del jo es renoven a través de la forma i ens conviden a una exploració, serena i assaonada, dels replecs de l'existència.
Tal com exposa Toni Sala en el pròleg: "Tots els escriptors tenen uns pares i uns avis, i el normal és saber-ne noms i cognoms. Martín els reconeix i no pretén sortir gens del camí marcat. És tan clàssic i endreçat com Gaziel. No s'ha deixat entabanar per les sortides fàcils i els corriols efímers. Ni s'ha perdut ni s'ha enfangat en un marge. (...) Són escrits molt de fons. Algunes proses s'obren com un regal i aconsegueixen una de les màximes consecucions artístiques, que consisteix a tenir un to. Llavors tant és de què parlin, voldries que no s'avabessin".
Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) és escriptor i llicenciat en filosofia. Ha publicat, entre altres obres, La drecera (Periscopi, 2020), Premi M. Àngels Anglada de narrativa, Premi El Setè Cel i finalista del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any; Quan els pobles no tenien nom (Sidillà, 2021); Llegendes de mar de la Costa Brava (Sidillà, 2012); i L’estratègia de la gallina (Columna, 2001), finalista del Premi Ramon Llull. És autor de diversos articles i assajos sobre Joan Vinyoli, entre els quals destaquen: Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi (Vibop, 2021), «Joan Vinyoli, el gall salvatge» (Premi Recvll de retrat literari 2019, publicat a El Punt Avui), «Les influències filosòfiques en la poesia de Vinyoli», dins el volum Joan Vinyoli i la poètica postsimbolista (L'Avenç, 2019), i l'estudi preliminar de Vent d'aram (Edicions 62, 2015). La seva darrera obra, amb la col·laboració de Montserrat Verdaguer, és Fragments d’inexistència: Una biografia de Tom Sharpe (Navona, en català, i Anagrama, en castellà, 2023).
Crec que en Miquel Martín és l’escriptor contemporani que escriu millor en català. És una meravella. Però, en aquest cas, la temàtica -les reflexions al voltant del seu racó de món i de les seves perspectives- m’ha resultat menys interessant.
Dels millors llibres que he llegit darrerament. Tal com diu una citació de la periodista Eva Vázquez a la contraportada, Martín i Serra (o com a mínim aquest llibre, que és l’únic llibre seu que he llegit fins ara) és un escriptor per als dies de festa. Alguns dels articles recollits a “Passejades” i “Rutines” et fan gaudir tant del moment i la lectura que cal llegir-los esmorzant o prenent el sol sense presses. Feu-me cas i ja m’ho agraireu! Quin vocabulari tan maco i inusual, redéu. I el millor de tot és que ja es veu que és genuí i no impostat per pedanteria. Amb ganes de llegir “Guanyaràs una mar llisa” i “La drecera”!