Les mares no abandonen

by Sandra Freijomil

Premi Pollença de Narrativa 2020.

La protagonista es retroba després de trenta anys amb l'àvia nonagenària que viu en una residència i pateix demència avançada. L'impacte d'aquest retrobament la duu a recordar la seva infantesa marcada pel divorci dels pares als anys vuitanta, la depressió de la mare i la relació que aquest fet li fa establir amb els avis i amb el pare. En aquest passat reviscut, en aquells records d'una àvia que mai no va saber fer d'àvia i d'una mare que mai no va saber fer de mare, la protagonista d'aquesta novel·la, confrontant-se amb el seu passat, ha de decidir quina mare vol ser per a la seva filla.

Una història de mares i filles, que ens parla de les segones oportunitats que rarament es presenten a les nostres vides.

183 pages, Kindle Edition

Published August 26, 2021

Reviews

[Aina Olordellibres · Rating 4 out of 5]

Uf, que dur, que intens i quina remoguda.

[Magda Minguet · Rating 5 out of 5]

Les històries sobre dones m’agraden molt. Sobre mares, encara més. I aquest relat m’ha sorprès per ser directe i sensible a la vegada. Com encaixa una nena que la seva mare tingui depressió? Que sempre dormi, que mai la porti a la piscina, que no treballi. I com ho viuen els avis? Veure a “la nena” sempre apagada? Les mares no abandonen tracta aquest tema amb moltíssima elegància i tendresa.
He quedat enamorada del personatge de la Mariona perquè “rere una mancança sempre hi ha una presència”.

Us el recomano moltíssim.

[Joan Gual · Rating 5 out of 5]

i quina lectura, més real, més profunda, més des de dins, i quina gran sandra freijonil.

<< tens raó - fa ella, fina, menuda, confiada, relaxada, alliberada -, les mares no abandonen, oi?
Les mares no abandonen, responc sabent que això també pot ser una mentida >>

[Glòria · Rating 3 out of 5]

3,5

[Alba · Rating 4 out of 5]

✨ “Res no és culpa meva. Ho diu tan de veres que gairebé m’ho arribo a creure. La mare està malalta i contra això no es poden buscar responsables; que tothom té dret a triar la vida que vol i, malgrat procurar no ferir ningú, de vegades es fa mal involuntàriament”

“Quan llegeixo, oblido. Quan llegeixo, surto de mi mateixa, esborro qui soc i on visc, aterro en un altre món que esdevé tan real com el meu. Marxo, volo, em buido de dolor o d’angoixa i durant una estona no recordo qui soc”

Doncs això mateix.

[Literata · Rating 4 out of 5]

Una joia sobre la relació de mares i filles explicada amb tendresa, entrant en el detall dels sentiments i de la paraula de les imatges. Un retrobament i una conversa pendent ens permet seguir la història de la protagonista, d’un passat dolorós sostingut per una mare depressiva que marca el seu present.

[Jaume Rosselló · Rating 4 out of 5]

Història colpidora, infància trista, infància robada, el poder dels majors sobre els petits, el mal de no dir, el mal que fa callar, el mal que no es veu i dol. Es nota que m’agradat? Ho he passat molt bé, una de les millors lectures d’aquest estiu 2022.

[Núria Dot · Rating 5 out of 5]

Una història impactant. Explica amb perfecció la difícil relació entre mare i filla. Personalment crec que està explicada amb cura, personalitat i precisió. Molt recomanada, m’ha deixat un regust dolorós que demostra com de ben transmesa ha estat la narració.

[Laia • vidaentrellibres · Rating 5 out of 5]

Les mares no abandonen 5/5

Aquesta és una novel·la costumista, però no costumista qualsevol. És preciosa, dolça, tendre i profunda. D'una història real en crea un univers familiar i quotidià preciós, ple de relacions i vincles amb llums i ombres i unes frases precioses.

Aquesta novel·la està molt ben escrita. Sandra Freijomil fins i tot utilitza un estil poètic, elegant i molt curós que fa que la novel·la tingui molta presència. En aquesta història la narradora explica el seu vincle amb una mare absent, amb els avis, i amb el pare i la nova companya d'aquest -la Mariona- i en va narrant la història entre flashbacks del present i del passat. Ella, ara que és mare de la Bruna, connecta amb qui va ser en ser filla, en qui és en ser mare i néta i difereix la nostàlgia endreçant el present.

Sandra Freijomil posa paraules a moltes realitats que ens poden passar a moltes i de les que parlem poc. Realitats comunes poc compartides, i ho fa amb naturalitat, tacte i tendresa.

M'HA ENCANTAT. Ha sigut un immens plaer llegir-lo, i una sort gegant que la Sandra m'enviés la seva joia novel·lística. Mil gràcies, Sandra.

És Universllibres una de les meves editorials preferides?
És Universllibres una de les meves editorials preferides·

[Cristina Limia · Rating 5 out of 5]

muy amena y toca temas muy sensibles, sobre todo,ese concepto tan humano de la maternidad como motor de vida que hace inconcebible que algo pueda separar a una madre de su hijo voluntariamente y que ocurre con el entorno cuando este no se cumple, o si. En este libro vemos tres maternidades:
-La que vive por y para su hija sin que exista nada mas
-La que no es capaz de poner por delante a sus hijos cuando la vida la tumba
-La que no sabe como no repetir patrones e intenta hacerlo mejor sin saber como

Grandes preguntas que quedan sin respuesta ,o mas bien, tienen una respuesta muy personal según las experiencias del lector:
-Se puede llegar a comprender que una madre abandone fisca o emocionalmente a un hijo cuando las circunstancias le superan?
-Tienen las madres derecho a no ser perfectas ?
- Esta bien que una madre quiera y proteja a sus
hijos por encima de todo? inclus por encima de otros miembros de la familia
-Se puede evitar replicar lo vivido?

[Maria Metzina · Rating 3 out of 5]

És una interessant història sobre una nena que té una mare amb greus problemes psicològics. La novel·la evita girs "inesperats" i artificis narratius semblants, cosa que la fa més autèntica. Algunes parts m'han impactat molt. M'hauria agradat més si la part de l'àvia dement, que no he trobat gaire original, fos més breu, i si no hi hagués tantes anàlisis detallades dels sentiments de la protagonista en termes psicològics. També he trobat a faltar un retrat més profund de la mare.

[Judit Baeza · Rating 5 out of 5]

Sandra Freijomil ens narra una història commovedora, on els sentiments estan a flor de pell i t’afecten. Aquesta és la història d’una dona que va viure el divorci dels seus pares als anys 80 de segle passat, quan encara no estava ben vist, com aquest fet va influir en la seva mare, provocant-li una greu depressió que no la va deixar ser la mare que hauria de ser. Una àvia que tampoc va saber correspondre el paper que li tocava. I una filla, la protagonista, en l’edat de l’adolescència, es troba sola i se sent culpable perquè no sap com ajudar a la seva mare. Malgrat això, crea una relació potent amb el seu pare i la seva nova parella, i decideixen per la feina del seu pare, i pel seu benestar, mudar-se a un altre continent. La depressió de la mare no millora amb la distància, com també empitjora la relació amb els seus avis materns.

L’autora ens contextualitza la història quan la protagonista s’assabenta que la seva àvia, que té 99 anys, està en una residència i pateix una demència molt avançada. A partir d’aquí, la protagonista recorda i repassa tota la seva història per decidir quina relació vol tenir amb la seva filla. Ella no vol ser com van ser la seva mare i la seva àvia, però segurament que ho van fer tot amb la millor intenció i com van saber, però no és el paper que els tocava. Tanmateix la protagonista li dona una segona oportunitat a la seva àvia i està amb ella en aquests últims moments de la seva vida. Tot i que en un principi li amaga a la seva filla, al final decideix que l’ha de conèixer tan a ella com la història de la seva mare.

Hi ha moments del llibre que són punyents, però et fan reflexionar sobre molts aspectes sobre la maternitat i les relacions de mare a filla i de àvia a neta, i com ens influeixen al llarg de la nostra vida a partir de la nostra experiència personal.