Metamorfosi és un petit veïnat del Peloponès. Buscant l’origen d’alguna cosa, l’autora hi comença un viatge amb amics que són família escollida. Som davant d’un dietari que en realitat en són dos; l’exterior i sobretot l’interior. Al llarg del camí es produeix una transformació profunda que no culmina fins a la tornada del segon estiu. La metamorfosi es produeix en dos estius i un hivern. Entre la convivència, el paisatge i la bellesa antiga de Grècia, l’autora construeix una literatura d’accent personal, plena de llum i de blau, on tots ens podem reconèixer. Aquest és un llibre que parla de lentitud, de presència i d’arrelament. Però també de la capacitat de la literatura per transformar la mirada. Perquè escriure, aquí, no és només narrar un viatge: és triar una manera de ser al món.
És una carta d’amor al paisatge, a l’estiu, al color blau, a les amistats llargues, a les converses i a l’arrelament a un lloc que no és ni ha estat mai teu.
Passa a Grècia, però podria ser on vulguis, perquè estimar-se un lloc no és pas un paisatge bonic sinó una forma de ser-hi, de formar-ne part. Que jo crec que té més a veure amb la companyia, tant amb la de sempre com amb l’espontània.
Me’l vaig comprar divendres a la tarda a la Muntanya de Llibres perquè tenia una estona morta i vaig entrar a xafardejar, i gràcies a que no està disponible a les biblioteques (encara, espero) em vaig haver de gastar aquests 17€ tant ben invertits que m’han repassat tot l’estiu, aquest i els anteriors, però sobretot aquest. Per ser el més recent i per anar de conjunt amb tantes coses de les que parla, tot i no haver sortit de casa. Ha set el llibre perfecte per llegir-se un diumenge 31 d’agost (segurament el diumenge més diumenge de l’any) quan tot això de l’estiu ja s’està acabant.
M’ha agradat molt llegir-lo estant fora de casa, amb el fred que comença a fer a Suïssa, i reiterar que casa meva és al Mediterrani. Fa pensar força, però el que més fa és ganes de banyar-se a Grècia i xerrar amb els amics que saben quan parlar i quan estar en silenci
Una novel·la impecable sobre l'amistat, la introspecció, els canvis i la vida.
Miriam Cano escriu un relat perfecte que et fa vibrar i reflexionar. A través de dos viatges a Grècia, l'autora ens presenta un diari on fa una fotografia de la seva manera de ser al món. A més, et passeja per les contrades gregues sense moure't de casa i et fa somiar i viatjar de la seva mà. No només terrenalment, també mentalment. El llibre i les seves reflexions són, també, un immens viatge.
De l'autora només havia llegit el poemari "Vermell Rússia", i ara m'ha enamorat amb aquest llibràs. I és que la Miriam sap transformar una acció quotidiana en pura poesia.
Una joia absoluta que et reconcilia amb el món i t'alimenta l'ànima. Gràcies, Miriam.
Abans de res, jo només he estat un cop a Grècia, a casa el Guillem, i no voldria jo contribuir a romantitzar-la ni a gentrificar-la. Però llegir Metamorfosi ha estat com tornar-hi un estiu més. Cadascuna de les pàgines en porta la brisa, la sal, la sorra i la xafogor. A través d'aquells instants de l'estiu a què tot fill de la Mediterrània ens hem malacostumat, el llibre et transporta a casa (sigui a una illa del Peloponès o a un pis petit del barri de Gràcia).
Una apologia de l'amistat, de l'amor (no romàntic), de la vida tranquil·la, de les coses senzilles (els tomàquets), del que significa ser a llar. Ara fa uns mesos que el vaig llegir, quan vaig deixar Barcelona pels EUA. No va ser fàcil, però em va ajudar a agrair la immensa sort que és haver crescut en aquest racó del món i haver-me pogut impregnar de la seva cultura.
M’he llegit aquest llibre durant un viatge a Oslo i de cop no volia estar en una capital escandinava freda sinó en una caleta amb aigua truquesa menjant olives i feta. M’ha fascinat perquè parla d’arrelament i identitat i ha posat paraules a sentiments que fa temps que es van coent dins meu:
“Tota la meva vida m’he construït intel·lectualment i emocional mirant cap amunt, al continent. […] Fins que no li vaig veure la trampa, no vaig començar a mirar cap al sud i cap a l’est. I un cop ho vaig fer, tot va encaixar de seguida, […] una manera de veure el món des d’un llegat concret. […] París i Londres em segueixen fascinant. És impossible no estimar-te els llocs on hi has deixat coses, però ja fa temps que quan hi vaig, me les miro d'una altra manera. Com passa amb les persones, estimar-te bé les ciutats és més senzill quan saps molt bé qui ets.”
M'ha agradat molt. Una narració delicada que explica una història personal però alhora molt universal. He sentit que molts pensaments i reflexions de l'autora em ressonaven.
4,5🌟 Un reconeixement preciós als plaers de la mediterraneïtat en un llibre on no passa absolutament res (dels que m'agraden). Convida a reviure els viatges que t'han canviat la vida d'alguna manera o altra.
M'ha agradat però potser més per les ganes que m'ha donat de viatjar (sobretot a Grècia i per algun motiu a Papeete?), de menjar (albergínia amb feta preparat que vinc) i d'escriure! Així que moolt bé, sempre a favor dels llibres que m'inspiren!
Avui he tornat a Grècia. I m’he emocionat a cada frase, sentint-me brutalment interpel·lada, desitjant haver escrit cada una d’aquestes paraules. Quina bogeria quan algú escriu tan bé coses que una no sabria ni com anomenar. Quina sacsejada a l’ànima.
"Cada cop que m'entaulo a Grècia, ara i adés, em ve al cap la pel•lícula de Koreeda i penso que passar-me l'eternitat menjant peix fresc al costat del mar amb els meus amics seria una decisió prou astuta."
Potser amb una mica menys de peix i una mica més de formatge però, en resum, resultarà que aquest desig de sol a la pell i de mar tothora i de converses llargues amb amics i d'un ritme tranquil guiat només per l'instint... al final només volen dir que sóc mediterrània.
Dietari íntim de l'autora amb reflexions sobre l'amistat, l'amor, la pèrdua.... recollides durant dos viatges a Grècia.
M'ha agradat, m'ha semblat honest i de gran sensibilitat. Ês com una bona conversa a la vora del mar parlant de la vida; de tot i de res.
*
"A mesura que em faig gran, cada cop crec més en les complicitats i la companyia sense grandiloqüències." (pàg. 64)
"Nosaltres, les altres, les que quedem a les vores, hem après a navegar aquell espai de ningú on no hi ha descomptes ni facilitats." (pàg. 126)
"La senzillesa d'escoltar el silenci, d'asseure's a la vora d'una tristesa que no ens pertany però que, per un instant, decidim sostenir amb el pes exacte d'una mirada franca, d'una passejada lenta sense gaire rumb. Els gestos mínims on es teixeix la companyia veritable; aquella que no busca tancar la ferida sinó respirar-hi al costat." (pàg. 142)
"Potser he vingut fins aquí per entendre això. Que puc caminar sense saber exactament cap on vaig. Que no passa res si no ho controlo tot." (pàg. 154)
“I jo, que sento que em tiba alguna cosa per dins, també dec estar traient brots d’un verd llampant, nous, tendres i desendreçats. Com cada primavera, suposo. El que pasa es que ara me’ls veig.”
"Em quedo encara una estona més asseguda, amb el llibre a la falda, sense llegir, només donant voltes a la frase, a l'ombra curta que fan les lletres quan la llum del matí comença a envalentir-se. La repeteixo mentalment, com si m'hi pogués acostumar a força de repetir-la, però el que en surt, en canvi, és un grapat de preguntes sense resposta, com sempre."
Representatiu del que m'ha passat amb aquest llibre, com amb d'altres: que la lectura literal del text és només una part, com un 60% de l'acte de llegir en si. Quin descans, a vegades, uns minuts així.
Crònica de dos viatges a Grècia i d’un viatge interior d’una dona, l’autora. Una metamorfosi escrita des de Metamorfosi de manera senzilla, bella i lenta, amb molt d’amor cap a la manera de viure mediterrània, als blaus marins, a les converses amb les amistats i, també, cap a ella mateixa i a l’ofici d’escriure. He trobat que ho romantitza un punt massa, però per què no. Les cites són una meravella. Un brotar interior bonic d’acompanyar, que he llegit de viatge a Grècia i que he pogut apreciar encara més.
Aquest llibre ha arribat a les meves mans després d’un viatge a Grècia. Llegint-lo, he reviscut els paisatges, la gastronomia i aquella pausa que, com a la narradora, també em va regalar aquest destí.
Un llibre preciós, escrit amb tanta delicadesa que venen ganes d’emmarcar moltes de les seves frases. Segur que tard o d’hora el rellegiré. Qui sap si en la propera escapada grega!
Un llibre molt maco que reforça la meva obsessió amb Grècia. He passat proprocionalment la mateixa estona llegint que mirant mapes i fotografies dels llocs i del menjar que explica. Per dir alguna cosa m’hi ha mancat direcció, pel títol m’esperava una altre cosa més dràstica. Però molt bé.
Ha set una d’aquelles lectures que troben el seu moment. Llegir-la a principi d’estiu, des de casa, a l’illa no grega, ha fet que les seues pàgines ressonin encara més. M’han agradat especialment les reflexions quotidianes, serenes i delicades. Un llibre que acompanya.
Un llibre que narra un viatge introspectiu, amb algunes reflexions que m'han semblat interessants i imatges boniques. Personalment, no hi he acabat de connectar i se m'ha fet llarg i tediós. També és cert que les referències em generaven una certa distància i que estic en un moment lector en què potser necessito més acció que reflexió.