Una novel·la que ens submergeix en la complexitat de les relacions humanes i el desafiament de trobar el nostre lloc al món.
El Lluís es retroba al cap dels anys amb la Cristina, el seu amor adolescent no confessat. Està casat però tornar-la a veure li fa reviure l'entusiasme perdut. La Laia, una model catalana que fa anys que fa carrera a Nova York, comença a estar cansada de la seva professió, i el que és més greu, ara troba a faltar casa seva. El pare del Jaume era barber i, des que ha mort, no sap a quina perruqueria anar; sent que si es deixa tallar els cabells per algú altre, seria infidel al seu pare.
El Lluís, la Laia, el Jaume, la Cristina, el Miquel, el Sergi... són personatges que estimen, que se senten fràgils, que cerquen la seva identitat i la felicitat en un món canviant.
«Diuen que no pots enyorar el que no has tingut, però sí el que has perdut. Prefereixo la seguretat de ser estimat que la incertesa de ser qui estima».
Una bona lectura, m’ha agradat com explica les històries de vides, molt reals. Et deixa amb ganes de conèixer-les una mica més. Temes que conviden a reflexió, allò que no acabem explicant, pèrdues,…
Una història plena de petites històries entrellaçades, personatges reals atrapats en una vida que podia haver sigut d'una altre manera. Et quedes amb ganes de conèixer més dels personatges. Entranyable la història del fill del barber i colpidora la del pare amb Alzheimer.
"Diuen que no pots enyorar el que no has tingut, però si el que has perdut".
La pèrdua, podríem dir que aquest és el tema central d'aquest llibre. L'autor ens presenta relats narrats en primera persona per personatges que estan connectats entre ells. Cada capítol, un protagonista que aboca els seus pensaments sobre la pròpia vida. La majoria ronden la quarantena i es troben en situacions de crisi vital, que malgrat el clixé, són molt interessants de llegir. Reflexionen sobre les oportunitats perdudes, les decisions preses (o no) que els porten a vides programades amb antelació o, per contra, destinacions que són fruit de l'atzar; sobre pors i abismes que s'obren a davant i que cal afrontar, etc. Molts d'ells es fan aquella pregunta inherent a la insatisfacció personal: com seria la meva vida si (...)? En definitiva, són temes universals sobre la vida adulta tractats, però, des de l'anècdota i la vida ordinària, amb el mateix llenguatge col·loquial amb què ens parlem quan ens perdem en els nostres pensaments.
El llibre compta amb nombroses referències musicals que, pel meu gust, són excessives, tot i que al final del llibre hi ha un QR on es pot accedir a tota la música que hi apareix i és un complement que s'agraeix.
És una lectura fàcil, agradable i lleugera tot i els pesos que carreguen els personatges. M'ha agradat molt, la recomano absolutament.
‘Les coses que t’hauria volgut dir’ de l’Àlex Bosch és una novel·la que encadena set monòlegs interiors (tot i que no és un flux de consciència lliure complex, com el que ens podem trobar en algunes novel·les enrevessades) sinó que està articulat en forma de discurs, àgil i entenedor, per dur-nos a través de set personatges ben definits. Un petit fil conductor, que anem descobrint mentre anem llegint les històries, va relligant les experiències que sempre queden, d’alguna manera, pendents de paraules que no s’han dit. I no sempre pel mateix motiu, cada caràcter té les seves raons i circumstàncies.
M’ha semblat especialment brillant el capítol central, ‘Infidel’, que podria signar el millor Sergi Pàmies. Potser m’ha cridat l’atenció també perquè se sortia de la temàtica principal, tot i el títol i perquè explora una relació molt original. Fins aquí puc llegir.
Menció a part la banda sonora, que defineix la passió de l’autor per la música que va regnar durant els primers 2000 i que ajuda a establir un vincle amb el lector. Sobretot si hi ets proper generacionalment (com és el meu cas).
Un molt bon llibre que no us podeu perdre si us agraden les històries quotidianes ben lligades o sou amants del cinema que relata relacions personals, com fa en Cesc Gay o en Woody Allen.
Una delicia. Em quedaria a viure a la vida de la Cristina ❤️
“—Em faràs un petó o no? —li vaig preguntar abans que aquell monologuista brasiler anomenat Rafi Bastos ens descobrís besant-nos. L'endemà tenia clar que no volia que marxés, i no dic de Nova York, die de la meva vida.
—I el Miquel? — va ser la pregunta de l'endemà.
-Ho preguntes perquè et preocupa el que ell pugui pensar d'aiò nostre o perquè et penedeixes del que va passar ahir i busques una excusa per fugir? — Mentre deia això, em va abraçar pel darrere, em va apartar els cabells i em va fer un petó al coll.
Es llegeix d’un cop. Són 7 histories, 7 monòlegs interiors que es connecten entre si i amb una cosa en comú: paraules pendents, que no s’han arribat a dir. M’agrada que siguin històries quotidianes, però sento que es queden molt en la superfície, m’hagues agradat aprofundir una mica més, m’he quedat amb ganes de conèixer més!
Es llegeix d’una tirada. M’han agradat molt les referències musicals que podrien ser les meves igual que algunes de les situacions que l’Àlex Bosch planteja. Si tens quranta llargs, et sentiràs identificat, n’estic segur
2.5/5. M'agrada com escriu, el llibre és amè i que cada capítol sigui un personatge diferent m'agrada, però el final o millor dit, la falta d'ell em fa puntuar-lo d'aquesta manera. Potser soc jo que estic acostumada que un llibre tingui un inici un desenvolupament i un final.
This entire review has been hidden because of spoilers.
Una novel·la lleugera sobre la complexitat d’afrontar converses incòmodes amb històries entrellaçades per simples coincidències. Cada escena acompanyada d’una banda sonora concreta.