En defensa de València. Toponímia i dominació nacional ofereix arguments i eines per a fer front a l onada espanyolista i castellanitzadora que torna a atacar la nostra llengua, i se centra, en aquest cas, en la importància dels noms dels pobles i de les ciutats, amb la discussió de València, el cap i casal, com a espai simbòlic.
Una anàlisi bestial on Chulià fa un repàs impressionant sobre per què la ciutat de València s’ha d’escriure així, amb E oberta. L’autor desplega tot el seu coneixement -que no és poc- sobre sociolingüisme. Molt recomanable perquè Ricard escriu per a tots els públics. I si s’endinsa en temàtiques més concretes, ho explica detalladament.
Molts exemples, moltes raons i una argumentació difícil de refutar a no ser que sigues molt valenta o valent. Llegiu a Ricard. Tots els seus llibres són dignes de ser estudiats i de tenir en compte si volem un País Valencià amb futur.
Aquest llibre té com un propòsit a explicar la importància que la toponímia, com llocs són anomenades, té pel passat, el present i el futur d’un lloc. En el cas dels llocs al País Valencià, han patit durant centenars anys un procés de castellanització per impulsar el projecte del nacionalisme espanyol a convertir tot el territori d’Espanya fins a Castellà i eliminar totes les llengües diferents del castellà. És un projecte que va agafar impuls amb el naixement del nacionalisme espanyol després de l'exemple de França i va ocasionar la prohibició de topònims en valencià i castellanització de pobles i ciutats al País Valencià en algunes maneres a vegades molt estranys que no van arrelar massa i van mancar sentit. Amb durant les últimes dècades del segle XX, pobles ciutats han pogut recuperar els seus noms valencians, moltes vegades conjuntament amb el nom en castellà, però ara hi ha un intent per la dreta a tornar a esborrar el valencià del mapa...
És un assaig curt i interessant i he après molt, però durant la tercera i última part del llibre vaig perdre el fil una mica amb tota la discussió sobre accents oberts i tancats perquè no vaig absorbir la diferència massa bé quan vaig aprendre el català. Però entenc perfectament la significança política de què està passant amb la ciutat de València perquè el dret realment solament vol dir Valencia sense cap accent com en castellà i no realment vol usar la forma Valéncia com un part del seu procés a eliminar el valencià com una llengua.
En fi, un llibre que m’ha agradat i tinc interès a llegir més llibres d’aquest editorial nou.
PD: El llibre és imprès amb paper elaborat amb fibra verge de canya de sucre i lliure de productes químics blanquejadors. Suposo que comprant el llibre des de l’altre costat de la planeta ha anat contra aquesta aposta ecològica. Perdó...
L’autor fa un repàs d’alguns casos on la toponímia ha estat utilitzada com a instrument de dominació nacional. Del nacionalisme espanyolista envers els trets genuïns valencians. L’estratègia emprada passa per la traducció barroera -Muchamiel p.e.- la doble denominació anteposant el nom castellà -Alicante/Alacant- o fixant un únic terme en castellà -Torrevieja-.
Després, analitza el cas del topònim de la capital del país, atenent al debat recent sobre l’accent gràfic que hauria de dur. Més aviat no es tractà d’un debat, sinó d’una imposició, orientada políticament a trencar la unanimitat normativa imperant i basada en un informe filològic d'Abelard Saragossà que contradiu el seu posicionament anterior. L’autor analitza la pertinença o no de la proposta, des d’un punt de vista filològic, sense arribar a una conclusió incontestable. És per això que, basant-se en un article del seu mestre Saragossà, considera que qualsevol canvi ha de ser consensuat i compartit, que és preferible, en una situació de minorització, una única norma encara que deficient que no pas múltiples normatives per molt fonamentades que puguen estar. I que en cas de controvèrsia ha adoptar-se que més convinga a la situació sociolingüística, que afavorisca l’ús dels parlants i usuaris de la llengua.
En tot cas, no han de ser aquells qui atempten contra la llengua assíduament, la menyspreen o la ignoren, els qui han de dir com s'ha d’escriure.
Un llibre molt curtet que va directe al tema en qüestió: el conflicte nacional-lingüístic en la toponímia valenciana. Tot i centrar-se en l'actual polèmica arran la modificació de la nomenclatura oficial del cap i casal proposta pel govern del Satànic (PP+VOX) sobretot en la segona mitat del llibre, al principi dóna una bona introducció sobre l'estat de la qüestió al País Valencià. La quantitat de pobles que malgrat ser valencianoparlants no tenen la forma en valencià com a oficial, la tenen mal escrita o tenen aprovada una denominació bilingüe que en la pràctica és monolingüe en castellà. El contrast amb la situació de la toponímia en la zona castellanoparlant. Com sol fer sempre Chulià, oferix una sèrie d'arguments que desperten ràbia i impotència i mostren l'arsenal que disposa Espanya per aniquilar a les nacions no castellanes. Trobe que la millor conclusió la dóna el mateix Saragossà al final del llibre: per què hem de legitimitzar o respectar les dèries i tonteries que proposen persones que ni parlen, ni lligen ni escolten el valencià? Com respectar al qui ens vol aniquilar?