Una dona sola davant del mar. Un far ple de llibres. Descobrir que el darrer amor, el més profund i veritable, és amb la pròpia vida.
Montse Barderi signa la seva novel·la més lliure, desfermada i lí un relat radical sobre les dones que comencen a envellir i, lluny de renunciar a res, ho volen tot. Una història que parla d'identitat, cos, bellesa, amistat, llibres, sexe i miracles. I ens recorda que potser no cal una altra persona per sentir-se estimada. Potser només cal aprendre a parlar amb el mar.
I jo, mentrestant, incapaç de consolar-la, dibuixava cercles de llum sobre l'aigua. Estava enamorat d'una dona convencional, amb somnis de clixé, plena d'automenyspreu, inseguretats, debilitat, tristesa, i jo, com sempre, me la vaig estimar encara més per patètica, per innocent, per desorientada, per profunda i irremeiablement humana.
«L'amor de la Montse Barderi per la paraula ens fa enamorar, un cop més, de la seva escriptura!». Xavier Grasset, periodista
«Un llibre per bussejar per la teva pròpia vida, que et sacseja amb infinites onades d'ironia i d'esperança». Anna Pujadas, filòsofa, UAB
Montse Barderi Palau (Sabadell, 1969) és una escriptora, periodista i filòsofa, especialista en estudis de gènere. Autora de nou llibres, tant de literatura com de filosofia pràctica, la seva obra ha estat traduïda a l'italià, al romanès i al portuguès. Els seus darrers llibres, tots ells publicats a Columna, són Camí d'anada i tornada, escrit amb Emma Vilarasau, i el llibre de relats il·lustrat, Dones úniques. Dones d'aquí que no podràs oblidar, el retrat de 86 dones dels Països Catalans de tots els temps i tots els àmbits, on també hi apareix Teresa Pàmies. Col·labora mensualment a la secció Tribuna d'El Punt Avui i al 2020 és columnista mensual a Serra d'Or. Ha estat membre de la junta Filosofia i Gènere de l'UB, subdirectora amb Fina Birulés del X Simpòsium Internacional de Filòsofes IAPH, patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal. Forma part del projecte guanyador eTwinning 2015 en l'àmbit Europeu de Ciutats Educadores i el 2019 ha estat nomenada comissària de l'Any Teresa Pàmies per a la Institució de les Lletres Catalanes. Premi Prudenci Bertrana 2019 per la novel·la La memòria de l'aigua.
No m'ha agradat. M'esperava la història de superació personal de la protagonista i m'he trobat amb una senyora que necessita constantment l'aprovació d'algú.
El Mar que me imagino delante mio (creo que es el mismo que la autora) me cae bastante mejor. Y la protagonista me ponia nerviosa...no me he sentido NADA identificada y esoe ha hecho leerlo de otra manera. Imteresante que en la presentacion del libro supe que la literatura la ha creado a partir de "oir la historia como si fuera musica". De alli esa forma original literaria de usae "sonetos narrativos". Si llego a saber antes esto lo habria leido de otra manera. Fue muy interesante conocer la elaboracion/inspiracion/creacion del libro poredio de la propia autora. Si puedo a partir de ahora intentaré leerlos despues
Què ens diria el mar si ens pogués parlar? A “El mar, que brilla i riu”, Montse Barderi dona veu i personalitat al mar, convertint-lo en el narrador de la història. L’aigua salada ens narra la vida de la Daniela, una nena que juga a la platja i de qui el mar s’enamora, explicant-nos els moments vitals més importants: desamors, dubtes existencials sobre la seva professió, sexualitat, maduresa…
Ella aconsegueix sentir el mar i hi estableix una relació, com si el mar fos tot allò que havia buscat o necessitat, tot i que res no és perfecte, oi? Tot i que en alguns moments m’ha costat connectar amb l’obra, m’ha agradat l’univers marítim que crea l’autora i el seu estil poètic; en capta la seva profunditat i immensitat, així com la seva faceta més misteriosa i perillosa, de destrucció i violència.
Una història que m’ha deixat una sensació estranya i bonica, com el mar mateix.