What do you think?
Rate this book
L'home que va vendre el món
Una candidata populista a l'Ajuntament de Barcelona. Un expert en comunicació entre l'espasa i la paret. Una ciutat venuda al millor postor. La nova gran novel·la de Melcior Comes.
En Simó Diarte és un expert en comunicació i publicitat que treballa per a una agència multinacional en ple Quadrat d'Or de la ciutat de Barcelona. Un dels seus últims clients, però, l' la Rosa Dorca, una candidata a l'alcaldia de tarannà agrament populista, que ha aprofitat les idees d'en Simó per impulsar la seva campanya electoral. Immers en una crisi de vocació i d'identitat, en una nova Barcelona de tints venecians, amb canals navegables i pontarrons, i amb una filla que l'esquiva i un gat domèstic que l'esgarrapa, en Simó es veu amb l'obligació d'haver de satisfer els nous amos del món, alhora que intenta mantenir la dignitat, la intel·ligència i un cert sentit del que és real i el que tan sols és mania personal, deliri o publicitat enganyosa. I per si fos poc, creu haver vist un cadàver dins d'un dels cotxes de la campanya electoral…
Culminant la tríada iniciada amb Sobre la terra impura i Tots els mecanismes, Melcior Comes torna amb una novel·la bigarradament humana de força torrencial, tenyida d'humor sarcàstic, amb gotes de thriller i una potent dimensió simbòlica. Una novel·la sobre veritats incòmodes i autoenganys inacabables, sobre la divisió entre el deure i el desig, l'èxit i el fracàs, i una època —la nostra— que ens obliga a triar i a decidir-nos sense aturador ni equilibri.
En Simó Diarte és un expert en comunicació i publicitat que treballa per a una agència multinacional en ple Quadrat d'Or de la ciutat de Barcelona. Un dels seus últims clients, però, l' la Rosa Dorca, una candidata a l'alcaldia de tarannà agrament populista, que ha aprofitat les idees d'en Simó per impulsar la seva campanya electoral. Immers en una crisi de vocació i d'identitat, en una nova Barcelona de tints venecians, amb canals navegables i pontarrons, i amb una filla que l'esquiva i un gat domèstic que l'esgarrapa, en Simó es veu amb l'obligació d'haver de satisfer els nous amos del món, alhora que intenta mantenir la dignitat, la intel·ligència i un cert sentit del que és real i el que tan sols és mania personal, deliri o publicitat enganyosa. I per si fos poc, creu haver vist un cadàver dins d'un dels cotxes de la campanya electoral…
Culminant la tríada iniciada amb Sobre la terra impura i Tots els mecanismes, Melcior Comes torna amb una novel·la bigarradament humana de força torrencial, tenyida d'humor sarcàstic, amb gotes de thriller i una potent dimensió simbòlica. Una novel·la sobre veritats incòmodes i autoenganys inacabables, sobre la divisió entre el deure i el desig, l'èxit i el fracàs, i una època —la nostra— que ens obliga a triar i a decidir-nos sense aturador ni equilibri.
368 pages, Paperback
Published September 3, 2025
5 people are currently reading
30 people want to read
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 7 of 7 reviews
October 27, 2025
Novel·la de capes que, precisament perquè és de capes, trob que no acaba d'aprofudir a bastament en res. Hi ha poques línies argumentals que s'explorin del tot, i crec que això dona sensació de poca transcendència. Però sí que tracta bé la relació home-ciutat i home-societat.
Així i tot, en general és ben entretengut, ben escrit i amb bon argument; ho té pràcticament tot per ser un llibre genial, però no sé per què no ho és.
Té bastant de thriller, però crec que seria injust qualificar-ho com a tal, perquè en el fons té més de novel·la psicològica.
Així i tot, en general és ben entretengut, ben escrit i amb bon argument; ho té pràcticament tot per ser un llibre genial, però no sé per què no ho és.
Té bastant de thriller, però crec que seria injust qualificar-ho com a tal, perquè en el fons té més de novel·la psicològica.
November 29, 2025
El ‘ganxo’ del llibre, més que el personatge d’en Simó i les reflexions sobre el panorama polític (molt semblant a l’actual, tot i que caricaturitzat o fins i tot vist des del sarcasme extrem), la tecnologia, les noves estructures familiars, etc., sembla que hagi de ser el mort que li sembla veure en un maleter, en finalitzar el primer capítol.
És un fil que no es perd i que d’alguna forma estimula en Simó a anar-se endinsant en el fangar de la seva empresa, dels interessos i dels suports que la sostenen. Amagat rere un thriller hi ha una reflexió global sobre molts temes actuals. Houellebecq sembla un referent clar en aquest aspecte: també és un escriptor que va donant la seva visió del món mentre t’explica una trama que deixa de ser central en molts moments.
Afegit a tot això hi ha la forma. En aquest punt es despleguen molts artificis literaris que sorprenen agradablement quan veus que tot acaba encaixant en alguna banda. Hi ha canvis de persona enmig de les frases; es pot advertir com s'entrellacen els diàlegs d’escenes diferents en una sola escena, superposant espais temporals en una sola capa perquè al final els diàlegs són complementaris i, el més interessant, el lector no es perd. Hi ha un punt de sorpresa inicial, però ho acabes entenent tot a la perfecció.
També s'hi veu una espècie de xarranca (o Rayuela d’en Cortázar). Hi ha escenes que acaben abruptament, el lector té la mel als llavis, per exemple quan segueix el protagonista cap a un ascensor que l’ha de dur directament a una escena de Eyes Wide Shut i de sobte acaba el capítol i se salta a un altre punt temporal, obviant el que ha passat en aquell sopar. Però després hi torna, uns quants capítols més enllà, perquè l’el·lipsi no se sosté i perquè cal explicar-ho. I en cert punt desconcerta, però s'entén que forma part del joc, del repte, dels mecanismes que defensa l'autor i que poden fer més interessant la lectura d’una novel·la a partir de la forma. La forma per donar força al fons.
Ara, diria que és cafè per cafeters: per lectors exigents o escriptors que apreciïn totes les giragonses tècniques i d’estil que proposa l'autor. Potser això l’allunyarà del plànol més popular que havia mostrat en històries més senzilles com ‘El dia de la balena’ que és molt més directa i més d’un gènere ‘Come of age’ que sempre crida (tant al cine com a la literatura).
Cert tipus de lector potser demanaria centrar-se en la història del thriller i fer el personatge d’en Simó més amable per connectar-hi d’una manera més emotiva. Aquest punt és un però que fa que en algun moment algú pugui desconnectar del llibre, perquè es perdi l’interès pel protagonista, que és present a totes les escenes.
En resum: és un experiment agosarat, però reeixit. No és per a tots els paladars, però sí pels que cerquin la sorpresa i una experiència reptadora.
És un fil que no es perd i que d’alguna forma estimula en Simó a anar-se endinsant en el fangar de la seva empresa, dels interessos i dels suports que la sostenen. Amagat rere un thriller hi ha una reflexió global sobre molts temes actuals. Houellebecq sembla un referent clar en aquest aspecte: també és un escriptor que va donant la seva visió del món mentre t’explica una trama que deixa de ser central en molts moments.
Afegit a tot això hi ha la forma. En aquest punt es despleguen molts artificis literaris que sorprenen agradablement quan veus que tot acaba encaixant en alguna banda. Hi ha canvis de persona enmig de les frases; es pot advertir com s'entrellacen els diàlegs d’escenes diferents en una sola escena, superposant espais temporals en una sola capa perquè al final els diàlegs són complementaris i, el més interessant, el lector no es perd. Hi ha un punt de sorpresa inicial, però ho acabes entenent tot a la perfecció.
També s'hi veu una espècie de xarranca (o Rayuela d’en Cortázar). Hi ha escenes que acaben abruptament, el lector té la mel als llavis, per exemple quan segueix el protagonista cap a un ascensor que l’ha de dur directament a una escena de Eyes Wide Shut i de sobte acaba el capítol i se salta a un altre punt temporal, obviant el que ha passat en aquell sopar. Però després hi torna, uns quants capítols més enllà, perquè l’el·lipsi no se sosté i perquè cal explicar-ho. I en cert punt desconcerta, però s'entén que forma part del joc, del repte, dels mecanismes que defensa l'autor i que poden fer més interessant la lectura d’una novel·la a partir de la forma. La forma per donar força al fons.
Ara, diria que és cafè per cafeters: per lectors exigents o escriptors que apreciïn totes les giragonses tècniques i d’estil que proposa l'autor. Potser això l’allunyarà del plànol més popular que havia mostrat en històries més senzilles com ‘El dia de la balena’ que és molt més directa i més d’un gènere ‘Come of age’ que sempre crida (tant al cine com a la literatura).
Cert tipus de lector potser demanaria centrar-se en la història del thriller i fer el personatge d’en Simó més amable per connectar-hi d’una manera més emotiva. Aquest punt és un però que fa que en algun moment algú pugui desconnectar del llibre, perquè es perdi l’interès pel protagonista, que és present a totes les escenes.
En resum: és un experiment agosarat, però reeixit. No és per a tots els paladars, però sí pels que cerquin la sorpresa i una experiència reptadora.
This entire review has been hidden because of spoilers.
October 27, 2025
Aquest llibre és el deliri de febre d'una persona massa llesta per baixar al fangar d'implicar-se emocionalment al que explica, i això fa que jo em pregunti que si ell està tan per sobre de tot el que explica, per què m'hi hauria d'implicar jo?
Aquest llibre consagra a Melcior Comes com al Murakami de la literatura catalana: una persona pedant que creu que diu coses profundes, no sap escriure personatges femenins i que té moltes moltes ganes de demostrar-te a cada moment que ell és molt bon escriptor i tu una mica retardat.
Hi ha subtrames que no van enlloc, que podrien no existir i la novel·la seguiria igual (La Societat de la Torre? Tot el referent a Cugat Diarte? En realitat, tot és un sanvitx irrellevant); els diàlegs "profunds" són gilipollesplaining, una vergonya total; els personatges són plans, ambivalents, poc desenvolupats, alguns estereotips que freguen l'ofensiu i en general no m'he preocupat ni per un sol d'ells; l'escenari no té ni solta ni volta com a part d'una trilogia on els dos primers llibres es situaven a pocs anys del temps actual i malgrat tot de sobte apareixen canals i màscares i això fot enlaire tot; els noms dels personatges són infumables (Goula, Faubel (Jordan Peterson si fos amic de Pujol), Dorca (Sílvia Orriols porno), Diarte, Pipó, Porcada, Llop, Boho, Maür) i no n'entenc el propòsit.
I tot això sense entrar al que realment diu la novel·la, on a títol personal potser sí que soc massa plebs per acabar d'entendre quina part del missatge és a propòsit i quina part és quelcom que es filtra, com per exemple la forma en què en Simó tracta a la seva filla, qui és una mena d'espantaocells amb un micròfon al coll que reprodueix en veu alta arguments de vídeo radicalitzador de joves cap a l'extrema dreta; o l'estrany centrisme on, bueno... l'extrema dreta és molt dolenta... :( a no ser?... :) que els d'esquerres siguin repelents i vulguin frenar-la?... :/ llavors potser és que s'ho han buscat una mica i tant dolents són els uns com els altres?... :0! Miquel Cirici?, ho has escrit tu? El missatge polític d'aquesta novel·la donaria per molta crítica.
I suposo que quan parla d'humor negre a la contraportada deu ser una forma en clau de dir que les escenes eròtiques fan riure per no plorar, i que la forta dimensió simbòlica és una forma de dir que pràcticament xoques amb ells perquè només falta que estiguin subratllats i en negreta.
En resum, haver llegit això després de Tots els Mecanismes és com provar de fer passar quelcom que t'ennuega empassant-te aigua de fregar. Tanmateix, seguiré llegint el que tregui: la meva ànima de ludòpata em fa no rendir-me malgrat hagi perdut les meves dues darreres apostes.
Aquest llibre consagra a Melcior Comes com al Murakami de la literatura catalana: una persona pedant que creu que diu coses profundes, no sap escriure personatges femenins i que té moltes moltes ganes de demostrar-te a cada moment que ell és molt bon escriptor i tu una mica retardat.
Hi ha subtrames que no van enlloc, que podrien no existir i la novel·la seguiria igual (La Societat de la Torre? Tot el referent a Cugat Diarte? En realitat, tot és un sanvitx irrellevant); els diàlegs "profunds" són gilipollesplaining, una vergonya total; els personatges són plans, ambivalents, poc desenvolupats, alguns estereotips que freguen l'ofensiu i en general no m'he preocupat ni per un sol d'ells; l'escenari no té ni solta ni volta com a part d'una trilogia on els dos primers llibres es situaven a pocs anys del temps actual i malgrat tot de sobte apareixen canals i màscares i això fot enlaire tot; els noms dels personatges són infumables (Goula, Faubel (Jordan Peterson si fos amic de Pujol), Dorca (Sílvia Orriols porno), Diarte, Pipó, Porcada, Llop, Boho, Maür) i no n'entenc el propòsit.
I tot això sense entrar al que realment diu la novel·la, on a títol personal potser sí que soc massa plebs per acabar d'entendre quina part del missatge és a propòsit i quina part és quelcom que es filtra, com per exemple la forma en què en Simó tracta a la seva filla, qui és una mena d'espantaocells amb un micròfon al coll que reprodueix en veu alta arguments de vídeo radicalitzador de joves cap a l'extrema dreta; o l'estrany centrisme on, bueno... l'extrema dreta és molt dolenta... :( a no ser?... :) que els d'esquerres siguin repelents i vulguin frenar-la?... :/ llavors potser és que s'ho han buscat una mica i tant dolents són els uns com els altres?... :0! Miquel Cirici?, ho has escrit tu? El missatge polític d'aquesta novel·la donaria per molta crítica.
I suposo que quan parla d'humor negre a la contraportada deu ser una forma en clau de dir que les escenes eròtiques fan riure per no plorar, i que la forta dimensió simbòlica és una forma de dir que pràcticament xoques amb ells perquè només falta que estiguin subratllats i en negreta.
En resum, haver llegit això després de Tots els Mecanismes és com provar de fer passar quelcom que t'ennuega empassant-te aigua de fregar. Tanmateix, seguiré llegint el que tregui: la meva ànima de ludòpata em fa no rendir-me malgrat hagi perdut les meves dues darreres apostes.
October 5, 2025
A mi m’ha agradat molt: és molt complex, a voltes molt intens. Tracta molts temes, i a la vegada barreja sarcasme, ironia i autenticitat.
De totes les crisi que mostra, la que m’ha agradat més és la crisi existencial del Simó, la trobo molt ben trobada i narrada.
Menció especial a la tria del llenguatge, ric i explorant fronteres entre territoris i àrees de coneixement.
Una vegada més, diàlegs a tres i quatre bandes en un capítol virtuós. El llenguatge de palla mental carregat d’expressions pseudocientífiques del Simó, farà explotar més d’un cervell, i a la vegada, les amenaces que descriu de la IA, espero que facin despertar consciències.
De totes les crisi que mostra, la que m’ha agradat més és la crisi existencial del Simó, la trobo molt ben trobada i narrada.
Menció especial a la tria del llenguatge, ric i explorant fronteres entre territoris i àrees de coneixement.
Una vegada més, diàlegs a tres i quatre bandes en un capítol virtuós. El llenguatge de palla mental carregat d’expressions pseudocientífiques del Simó, farà explotar més d’un cervell, i a la vegada, les amenaces que descriu de la IA, espero que facin despertar consciències.
September 10, 2025
Un llibre amb ambició, una prosa excel·lent, amb una estructura narrativa poderosa, personatges rics i vius, el tipus de llibre al qual Melcior Comes ja ens té acostumats. Un llibre sobre el deliri en què s'ha convertit el món d'ençà que les xarxes socials i la liberalització del mercat cognitiu han convertit la vida en un show continu, on res és veritat, o només és veritat allò que acumula admiració banal i superficial, es pot vendre, i es pot utilitzar per manipular i produir poder.
December 3, 2025
Una novel·la amb què continua i perfecciona l'estil complex i suggerent —com un joc de cartes barrejades però reconeixibles— de "Sobre la terra impura" i "Tots els mecanismes", en aquest cas endinsant-se en el món de la comunicació i la publicitat aplicada a la política i el pensament com un producte més de consum. S'hi pot reconèixer la ironia i la provocació pròpies de l'autor.
Read
September 4, 2025per feina
Displaying 1 - 7 of 7 reviews