One of France's leading and most controversial political thinkers explores the central themes of Tocqueville's writings: the democratic revolution and the modern passion for equality. What becomes of people when they are overcome by this passion and how does it transform the contents of life? Pierre Manent's analysis concludes that the growth of state power and the homogenization of society are two primary consequences of equalizing conditions. The author shows the contemporary relevance of Tocqueville's teaching: to love democracy well, one must love it moderately. Manent examines the prophetic nature of Tocqueville's writings with breadth, clarity, and depth. His findings are both timely and highly relevant as people in Eastern Europe and around the world are grappling with the fragile, complicated, and frequently contradictory nature of democracy. This book is essential reading for students and scholars of political theory and political philosophy, as well as general readers interested in the nature of modern democracy.
M’ha agradat força: sense haver llegit el de Tocqueville, diria que aquí s’explicita realment els principals conceptes i idees amb els quals treballa aquest, en el seu anàlisi sobre la democràcia als Estats Units. Tocqueville, com d’altres autors del segle XIX, intentarà advertir-nos sobre certs perills a què s’exposa l’homo democraticus, com ara la tirania de la majoria, l’imperi de la opinió pública, la competitivitat com a modus vivendi…en fi, es prefiguren aquí els problemes que es trobaran en les democràcies del segle XIX i XX, en la societat de masses en general. Diria que algunes d’aquestes idees ja no es troben operatives en les democràcies occidentals, i que en el nostre cas, si bé la dictadura de la majoria operarà mentre la democràcia funcioni per majoria simple, l’imperi de la opinió pública única ha quedat substituït per una multiplicitat determinada d’opinions amb els seus medis de comunicació representatius als quals cal adherir-se, junt amb la coerció a declarar un i altre cop la nostra opinió. De fet, sí, segueix imperant la opinió pública, aquesta segueix determinant el rumb de la democràcia, i és precisament per això que aquesta va tant malament: ens trobem, vull pensar, en un impasse històric que hauria de recuperar el pensament platònic: quin valor té la paraula dels homes, i en quines ocasions? És la democràcia representativa una forma política digne? En definitiva, una aboga perquè la igualtat moral no impedeixi l’admissió de la desigualtat natural i, en fi, per una restauració d’una aristocràcia natural: alhora, però, caldria un criteri positiu per a determinar qui és intel·lectualment superior a la resta. I ens trobem, de nou, en un impasse: el problema de la política no té solució, o bé la seva solució és la ideal, la d’un poble educat. I encara, de nou, com sempre, ens trobem amb qui determina quina és l’educació desitjable, donat que no hi ha educació lliure d’ideologia. La filosofia política està condemnada al fracàs.