Catalunya viu l'esclat d'uns anys decisius... El 1824, a la vila de Gràcia, la jove Mariona està a punt de casar-se. La vida, humil i senzilla, li somriu. Però els anys que es preparen són els d'un segle convuls. Al voltant d'ella, del seu home i els fills i nets, en la seva lluita per la supervivència, el remolí de la història hi vessarà revoltes i repressions, la dramàtica industrialització del país i la primera vaga general, les llavors del republicanisme, la maçoneria i la Renaixença. I sempre amb l'amenaça latent de les lleves, les temudes lleves que s'enduen els fills a morir lluny. El país canvia i la Mariona —la seva consciència de dona i ciutadana—, també. De la mà de la Mariona i la seva revolta vital, Pilar Rahola ens descobreix un segle abrandat i turbulent.
Molt dolent. Si aquest llibre fos una tassa de cola-cao, estaria freda, plena de grumolls i massa ensucrada. L'autora fracassa estrepitosament en l'intent de fer convergir un segle d'història de Catalunya amb el periple vital del personatge principal. Un Forrest Gump sense gràcia ni concert, on esdeveniments com les bullangues contra les quintes, la inauguració del Liceu o l'auge del federalisme s'entaforen amb calçador enmig d'un text que ni tan sols està ben escrit.
Com a assaig històric està bé. Hi ha moltíssimes anècdotes històriques (potser massa) de fets que realment van passar. Molt bon català i ben escrita però com a Novell.la no enganxa i es fa una mica tediosa. Per llegir de Biblioteca.
Na Mariona és una dona del barri de Gràcia que Marta els fets de la seva vida des de la dècada de 1820 i fins al 1870. És una època convulsa per Barcelona i per tot Catalunya, i són aquests fets, sovint de dramàtiques conseqüències, els que emmarquen la vida de la protagonista d’aquest relat. Així, Mariona, mentre es fa gran, es casa, i té fills i nets, ens narra la història del seu país a peu de carrer, des de la perspectiva de qui en primer terme accepta la noció d’Ordre dels poderosos i de mica en mica entén la legitimitat i fins i tot la necessitat de les protestes cíviques que protagonitza el poble baix.
"Mariona" constitueix una narració que està a més fe mig camí entre la novel·la i l’obra de divulgació històrica, i dic que està a més de mig camí perquè en realitats són els fets històrics els que s’erigeixen en vertaders protagonistes d’aquesta obra. De fet, tant és així que costa perfilar d’una manera exacta com és la Mariona Caurich, ja que la majoria de vegades els seus monòlegs interiors no són més que remembrances d’èpoques passades que l’afectaren d’una o altra manera. Podríem dir que és una dona de caràcter però innocent en el fons, que de mica en mica en mica obre els ulls a la realitat que l’envolta, tant a nivell personal -el desencís cap al seu marit- com a nivell social o polític -la necessitat de revoltar-se per reclamar una societat més justa-. Més enllà d’això, la suposada protagonista de la història queda com a desdibuixada, com un simple pretext per parlar del vertader motor de la narració: la història de Catalunya en el segle XIX.
Sens dubte, és la història social i política la vertadera protagonista de la narració, el seu personatge central. I és que a través de la visió de Mariona, Pilar Rahola ens vol acostar a uns fets històrics convulsos, tals com els bombardejos de Barcelona per part, entre altres, d’Espartero i Prim, les guerres carlines o el Sexenni Democràtic. Ho fa des del punt de vista de la seva afectació sobre el poble, que perd els fills a les guerres i les cases a causa dels bombardejos, que es veu violentat per les autoritats que diuen voler pacificar la situació. Per altra banda, també testimonia moviments socials diversos, com el ludisme, el catalanisme polític, el republicanisme o la maçoneria amb una visió molt a peu de carrer.
La narració és força àgil, l’estil narratiu fa que a pesar de la gran profusió de dades i de fets històrics que desfilen per les escasses 200 pàgines de la novel·la, aquesta no es faci gens pesada ni monòtona. Pens que com a novel·la es queda un poc a mitges, però el resultat és força interessant.
Es nota que l'autora coneix perfectament la història de Catalunya. La ambientació es estupenda y el personatje de la Mariona te un arc interessant durant la novel.la. Comença sent una noia conservadora d'una familia treballadora del barri de Gràcia de Barcelona (una vila, en aquells temps) a principis de 1800. Coneixerem part de la seva familia, pares, avis, oncles i cosines que procedeixen de pobles d'interior, el que ens donarà també un punt de vista diferent al que es viu a la caòtica ciutat. Es tracta d'un viatje per uns temps convulsos i violents, en el transcurs del qual la protagonista procura mantenir-se allunyada de la política i l'activisme, però que finalment, quan la seva família pateix durament l'injustícia i la repressió, nota que alguna cosa potser ha de canviar i es transforma. La mateixa història universal d'injustícia i opressió del ric envers del pobre, del poderòs envers l'oprimit, del violent, envers el pacífic. Quan oprimeixes, maltractes i fas abaixar el cap al poble de manera sistemàtica, has de tenir clar que aquest poble es tornarà en contra, ja que no hi ha ningú més perillós que al que li han pres tot.
Sorprenentment m'ha agradat molt. I dic sorprenentment perquè, de la manera com està escrita la contraportada (amb frases inconnexes que fan vergonya aliena) un esperaria que el llibre fos igual. Narrativament, la història m'ha semblat atractiva, amb el fil conductor de la Mariona com a eix principal de la novel·la (també hi fa que m'agradi la narrativa històrica); també serveix per recordar fets de la història del nostre país, i per conèixer-ne d'altres, juntament amb personatges, que encara no m'havia trobat mai.
L'únic que no m'acaba d'agradar és l'estil de l'autora. Em dóna la sensació que té ànsia per encabir en la novel·la totes les paraules "estranyes" o arcaiques que pot, i a vegades alguna està utilitzada malament. Per exemple, la paraula "emperò" hi és ubiqüa (fixeu-vos-hi si el llegiu), i en ocasions està mal utilitzada com a nexe (per exemple, utilitzant-la en lloc de "tanmateix") i em feia mal a les orelles. Tot i això, penso que les 4 estrelles són merescudes.
So sad that women ever had to live that way. We are lucky that things have changed for most of us and we take take our own decisions about what our live should be. The book is very well written. Mariona's voice perfectly reflecting the way a woman of her time would have spoken. A woman who would hardly, if ever, have been to school, whose opinion counted for very little in her household and her society, who belonged to the mass of workers who were just made to work and pay the taxes that would allow the powerful to have a great life. At times I found a little confusing the constant back-and-forth in Mariona's memories; difficult to follow. Although I understand her and her grandmother's reminiscences into the various social conflicts that took place in Catalonia since 1714, they sometimes are too detailed and too long and make it difficult to get back to the thread of the story. Still, utterly recommendable.