L’Emma i l’Aina són dues noies que es coneixen una nit de festa, de casualitat. Són amigues d’amigues. S’agraden des del primer moment i de seguida connecten. La por, les inseguretats, els vincles fugaços i la falta de comunicació marcaran gran part de la seva relació. Al llarg dels anys, però, es trobaran un cop i un altre, atretes per la necessitat d’aclarir les coses, entendre els seus sentiments i viure’ls. ‘I encara un cop més’ és una obra contemporània que parla d’una generació que es vanta amb la importància de construir relacions basades en la comunicació i la responsabilitat afectiva, però que en realitat no sap com gestionar-les
“I encara un cop més” és una història que m’ha atrapat des del principi per la seva originalitat i proximitat. És refrescant llegir una narrativa lèsbica que no cau en tòpics ni en dramatismes innecessaris, sinó que et mostra les relacions i els sentiments de manera natural i honesta.
La novel·la és lleugera de llegir, amb uns personatges amb els quals és fàcil identificar-se. Tot i la seva senzillesa formal, aconsegueix fer reflexionar sobre qüestions profundes, especialment sobre la manca de comunicació i la dificultat d’expressar-nos que sovint tenim com a generació.
M’ha agradat especialment la manera com l’autora transmet emocions i situa a les lectores dins la quotidianitat dels personatges, sense artificis però amb molta veritat. És d’aquells llibres que es llegeixen ràpidament, però que et deixen pensant-hi un cop acabat.
Una lectura recomanable per a qui busqui una història diferent, propera i amb un rerefons que convida a la reflexió. M’ha agradat molt!
La Mar escriu d’una manera que t’enganxa i molt! És una història molt fresca, ideal per llegir d’una sentada. Una lectura recomanadíssima que et transporta a Nàpols amb l’Aina i l’Emma.
"La novel·la debut en català de la periodista i directora d’Orgull, Mar Sifre Rigol, en un gest tant literari com extraordinari, transcendeix el seu propi gènere: I encara un cop més utilitza aquesta expectativa, el misteri del will they won’t they (entès com el concepte de la tensió no resolta entre dos personatges), com un mirall de doble cara que exposa a una generació sencera.
I si les situationships, aquelles relacions esporàdiques que “no patiríem si ens diguessin que ja no volen res amb nosaltres”, són les que més ens revelen qui som?
En un món on confonem confusió per tensió romàntica i ansietat per amor, on allò immediat (i, per tant, fàcil i accessible) i allò addictiu van de bracet, I encara un cop més es fa rabiosament actual."
De novel·les així autòctones no n'hi ha, i això sempre és un gran punt a favor.
Els diàlegs, però, de vegades trascendeixen l'oralitat i l'argot juvenil per passar a la banalitat, o tot el contrari, sonen tan moralitzadors que es veu la silueta de la titellaire sota el mitjó. També el ritme podria beneficiar-se d'una vintena més de pàgines de pont; entenc que la sobtadesa de tot plegat és part de la intenció, però no deixa d'haver-hi unes intensitats sobtades que de vegades potser, per benefici de que no sembli tot plegat una mica arbitrari, podrien anar una mica més ben preparades, sobretot perquè entre capítol i capítol hi ha uns salts temporals tan grans que quasi que et fan preguntar si de debò té molt de sentit el que està passant, tant a nivell d'excuses com a nivell de tornar-hi i encara un cop més.