What do you think?
Rate this book
La punyalada
La punyalada, de Marià Vayreda, és una de les novel·les fonamentals de la literatura catalana. Va aparèixer en fascicles al llarg de l’any 1903 i fou publicada en volum independent el 1904, de manera pòstuma.
L'obra ens mena a la destrucció de l’individu en el marc històric del bandolerisme que va seguir les guerres carlines. El narrador hi conjuga un magnífic desplegament de recursos narratius i un acolorit i precís sentit de la llengua. En l’ànima de la novel·la hi viuen el seu particular triangle d’amor i de mort tres personatges inoblidables: Albert Bardals, Ivo i Coralí.
L'obra ens mena a la destrucció de l’individu en el marc històric del bandolerisme que va seguir les guerres carlines. El narrador hi conjuga un magnífic desplegament de recursos narratius i un acolorit i precís sentit de la llengua. En l’ànima de la novel·la hi viuen el seu particular triangle d’amor i de mort tres personatges inoblidables: Albert Bardals, Ivo i Coralí.
- GenresFiction
224 pages, Paperback
First published January 1, 1904
8 people are currently reading
195 people want to read
About the author
Marià Vayreda i Vila
8 booksMarià Vayreda (Olot, La Garrotxa, 1853 – 1903). Escriptor i pintor. De conviccions carlistes i, posteriorment, adscrit al catalanisme conservador de la Renaixença, la seva obra narrativa va molt lligada a la seva trajectòria personal. Així, amb l'experiència com a membre de l'Estat Major de l'exèrcit carlí, escriu Records de la darrera carlinada (1898). Més tard publica la novel·la Sang nova (1900) i la que ha estat considerada com la seva obra mestra, La punyalada (1904), una de les grans novel·les del realisme català. Al mateix temps escriu un gran nombre d'articles i relats breus, en bona mesura relacionats amb la seva terra natal de La Garrotxa. La vida pairal i el catalanisme en són alguns dels seus temes. Tot i que pinta alguns paisatges, la seva obra pictòrica mostra més interès per la figura humana, amb quadres de temàtica costumista, històrica i religiosa. Tant ell com el seu germà Joaquim Vayreda, han estat considerats per la crítica com a impulsors de l'Escola Pictòrica d'Olot.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 32 reviews
January 4, 2025
Vaig començar el 2024 amb els haiducs romanesos d’Istrati i l’acabo amb els trabucaires garrotxins de Vayreda. Ha estat un final rodoníssim.
January 3, 2008
Vaig comprar aquest llibre en una parada de llibres de segona mà i és l'únic llibre de la MOLC que tinc i el tenia des de feia molt de temps (¿més de cinc anys?), però mai m'animava a llegir-lo. Intuïa que em podia agradar, perquè les històries rurals i passionals sempre tenen el seu encant, però no em podia imaginar que m'agradaria tant. És una novel·la sobre l'enfrontament entre el bé i el mal, però el més interessant és que aquest enfrontament no passa només a un nivell exterior i físic, sinó sobretot a un nivell interior i psicològic. Així, el protagonista es debat interiorment entre el bé i el mal, el bé representat per la noia de la que està enamorat i el mal per un amic de tota la vida que sempre ha anat pel mal camí, però que cada vegada es pitjor.
Es veritat que la concepció que té l'obra de la dona és masclista a més no poder (el matrimoni serveix per tenir una dona que faci les feines de la casa i la dona es una propietat que es pot robar i que ha de conservar sempre la seva puresa perquè sinó ja no val res) i que el dolent es tan dolent que resulta un personatge totalment pla. Però el bo no es tan bo. El protagonista és un personatge complex psicològicament com poques vegades (¿mai?) es veu en la literatura catalana de l'època, un personatge ple de matisos i contradiccions, que es veu dividit entre el bé i el mal, sense decidir-se mai per un o per l'altre, sense implicar-se mai de debò ni en un món ni en l'altre. I es un personatge que evoluciona i la descripció d'aquesta evolució psicològica és magnífica, intel·ligent i impecable.
I tot i que he dit que el dolent és un personatge ridículament unidimensional la relació que estableix amb el protagonista no ho és. El protagonista, malgrat que veu la maldat del dolent, en el fons l'idolatra, depèn d'ell per tot i entre els dos s'estableix una rivalitat malsana. De fet, diria que l'altre tema principal de l'obra (a més de la lluita entre el bé i el mal) és la dependència emocional. És fascinant veure com entre els quatre protagonistes masculins, els quatre amics, s'estableixen una sèrie de relacions de dependència asfixiants. És veritat que el bo depèn del dolent, però el dolent també depèn del bo, perque l'enrabiada monumental que agafa quan el deixa per una noia no enganya a ningú. I hi ha un altre amic que idolatra al protagonista amb el mateix fervor que el protagonista idolatra al dolent. I al final de l'obra, quan sembla que el protagonista ho ha perdut tot, passa a dependre d'una manera física i literal del quart amic de la colla, perquè sempre necessita dependre d'algú. Si depèn d'algú ja no es ell mateix, però si no depèn d'una altra persona tampoc és ningú. És com un cercle viciós.
I és veritat que la part de "anem a buscar els trabucaires que han segrestat la meva promesa" es fa un pèl massa llarg pel meu gust. Però m'encanta com descriu l'ambient de violència i desprotecció que hi ha a la comarca. És tot tan rural, tan primitiu, tan pintoresc, però sense que això la converteixi en una obra folklòrica, sense que això li tregui valor i vigència. És realment sorprenent com una obra tan local i tan temporal resulta tan fresca i tan viva. No m'importen els defectes que pugui tenir, perquè té una força impressionant que t'enganxa, i acaba resultant una obra realment magnífica.
Es veritat que la concepció que té l'obra de la dona és masclista a més no poder (el matrimoni serveix per tenir una dona que faci les feines de la casa i la dona es una propietat que es pot robar i que ha de conservar sempre la seva puresa perquè sinó ja no val res) i que el dolent es tan dolent que resulta un personatge totalment pla. Però el bo no es tan bo. El protagonista és un personatge complex psicològicament com poques vegades (¿mai?) es veu en la literatura catalana de l'època, un personatge ple de matisos i contradiccions, que es veu dividit entre el bé i el mal, sense decidir-se mai per un o per l'altre, sense implicar-se mai de debò ni en un món ni en l'altre. I es un personatge que evoluciona i la descripció d'aquesta evolució psicològica és magnífica, intel·ligent i impecable.
I tot i que he dit que el dolent és un personatge ridículament unidimensional la relació que estableix amb el protagonista no ho és. El protagonista, malgrat que veu la maldat del dolent, en el fons l'idolatra, depèn d'ell per tot i entre els dos s'estableix una rivalitat malsana. De fet, diria que l'altre tema principal de l'obra (a més de la lluita entre el bé i el mal) és la dependència emocional. És fascinant veure com entre els quatre protagonistes masculins, els quatre amics, s'estableixen una sèrie de relacions de dependència asfixiants. És veritat que el bo depèn del dolent, però el dolent també depèn del bo, perque l'enrabiada monumental que agafa quan el deixa per una noia no enganya a ningú. I hi ha un altre amic que idolatra al protagonista amb el mateix fervor que el protagonista idolatra al dolent. I al final de l'obra, quan sembla que el protagonista ho ha perdut tot, passa a dependre d'una manera física i literal del quart amic de la colla, perquè sempre necessita dependre d'algú. Si depèn d'algú ja no es ell mateix, però si no depèn d'una altra persona tampoc és ningú. És com un cercle viciós.
I és veritat que la part de "anem a buscar els trabucaires que han segrestat la meva promesa" es fa un pèl massa llarg pel meu gust. Però m'encanta com descriu l'ambient de violència i desprotecció que hi ha a la comarca. És tot tan rural, tan primitiu, tan pintoresc, però sense que això la converteixi en una obra folklòrica, sense que això li tregui valor i vigència. És realment sorprenent com una obra tan local i tan temporal resulta tan fresca i tan viva. No m'importen els defectes que pugui tenir, perquè té una força impressionant que t'enganxa, i acaba resultant una obra realment magnífica.
January 20, 2025
La història de dos homes que lluiten per “posseïr” una dona. Familiar, no? Típic, no? Aquesta és l’excusa. Però això és una història de violència, venjança, degeneració, brutalitat, masculinitat, de bandolers, trabucaires i sometent, de sang i cendres, de frontera i de boscos, molts boscos. Un viatge al món interior del protagonista i un viatge pels paratges naturals de la Garrotxa.
En un món paral·lel, els germans Coen són catalans i han convertit “La punyalada” en la millor pel·lícula de tots els temps a casa nostra.
També vull dir que la feina d’actualització d’un català riquíssim però de fa 120 anys és brutal. I el ventall d’insults i renecs que hi ha és espectacular.
Colpidor, però sublim.
En un món paral·lel, els germans Coen són catalans i han convertit “La punyalada” en la millor pel·lícula de tots els temps a casa nostra.
També vull dir que la feina d’actualització d’un català riquíssim però de fa 120 anys és brutal. I el ventall d’insults i renecs que hi ha és espectacular.
Colpidor, però sublim.
February 14, 2025
bandolers, trabucaires, mossos de l'esquadra, contrabandistes, l'Alta Garrotxa en tota la seva esplendor, el Bassegoda vetllant cingleres, boscúries i rius i una història de dos amics enemistats per l'amor d'una dona, la naturalesa humana assalvatjada i un protagonista que s'enfronta a una lluita contra sí mateix
August 14, 2025
És una molt bona novel·la de tesis - sobre els valors cristians, tradicionals del conservadorisme català de finals del XIX confrontats amb el modernisme naixent - i d'aventures situada a l'alta Garrotxa. Potser el simbolisme i el rerefons moralitzant de l'obra són un pèl anacrònics per als llegidors actuals, però la potència de les imatges i l'ambient enclotat i feréstec que transmet l'autor a través de la història és sensacional. T'hi fas i pateixes de l'angoixa que es proposa de fer passar l'autor al lector. El lèxic i l'expressivitat garrotxines escollides per l'autor enriqueixen el text i et situen en el temps en què ocorre l'obra, que és en temps de la primera carlinada. Per sort l'edició de Barcino ofereix la definició de cada paraula i expressió desconeguda en cada peu de pàgina a fi que puguis prosseguir la lectura sense haver d'aturar-te gaire per buscar-ne el significat. També compta amb un postfaci excel·lent de Margarida Casacuberta que ajuda a entendre el rerefons de l'obra, les dèries i pensament de l'autor i del seu temps.
M'ho he passat molt bé.
M'ho he passat molt bé.
February 5, 2026
Western garrotxí prefabrià!
February 8, 2025
Més enllà de la història en sí, he gaudit com un vedell (i també m'he quedat de pasta de moniato) amb el català prefabrià d'aquest senyor. He après a insultar en vayredià.
September 28, 2024
Una grata sorpresa. És una novel.la antiga però fresca i que, tot i formar part del moviment naturalista, manté el ritme i no es perd massa en les descripcions.
January 27, 2023
Només puc començar aquesta ressenya d'una manera i és donant l'enhorabona a @edbarcino per aquesta passada d'edició que han fet. No només és que visualment sigui una preciositat, sinó que han cuidat tots els detalls. És més, m'ha fet il·lusió veure els noms d'alguns professors que he tengut al consell d'assessors.
L'edició compta amb una introducció, un postfaci, un apartat de bibliografia i un glossari. Sí, sí, com ho llegiu, un glossari. Voleu saber per què? Doncs perquè han estat el més fidel possible a l'original i, per tant, el text que se'ns presenta és prefabrià, és a dir, no segueix les normes ortogràfiques actuals. És més, està ple de mots i expressions de la llengua col·loquial del moment i de la zona de l'alta Garrotxa, que malauradament em fa l'efecte que s'han perdut o s'estan perdent.
"La punyalada" és considerat un clàssic contemporani de la literatura catalana que ens transporta al bandolerisme més sagnant que es va viure a l'alta Garrotxa. La història ens arriba en forma de manuscrit i a través de la veu de l'Albert, un dels protagonistes de la història. Aquest i l'Ivo, encara que siguin dues persones molt diferents i que l'Ivo dominava a l'Albert, es podria dir que durant la infància i l'adolescència eren amics. Però acaben esdevenint eterns rivals i enemics a causa de la Coralí, la dona amb qui s'havia de casar l'Albert i que l'Ivo, també conegut com a l'Esperver, el més gran trabucaire del moment, va raptar just abans del casament. A partir d'aquest fet ens endinsem en una novel·la de persecució i plena de reflexions entorn la condició humana.
L'edició compta amb una introducció, un postfaci, un apartat de bibliografia i un glossari. Sí, sí, com ho llegiu, un glossari. Voleu saber per què? Doncs perquè han estat el més fidel possible a l'original i, per tant, el text que se'ns presenta és prefabrià, és a dir, no segueix les normes ortogràfiques actuals. És més, està ple de mots i expressions de la llengua col·loquial del moment i de la zona de l'alta Garrotxa, que malauradament em fa l'efecte que s'han perdut o s'estan perdent.
"La punyalada" és considerat un clàssic contemporani de la literatura catalana que ens transporta al bandolerisme més sagnant que es va viure a l'alta Garrotxa. La història ens arriba en forma de manuscrit i a través de la veu de l'Albert, un dels protagonistes de la història. Aquest i l'Ivo, encara que siguin dues persones molt diferents i que l'Ivo dominava a l'Albert, es podria dir que durant la infància i l'adolescència eren amics. Però acaben esdevenint eterns rivals i enemics a causa de la Coralí, la dona amb qui s'havia de casar l'Albert i que l'Ivo, també conegut com a l'Esperver, el més gran trabucaire del moment, va raptar just abans del casament. A partir d'aquest fet ens endinsem en una novel·la de persecució i plena de reflexions entorn la condició humana.
February 15, 2023
Aquí per a mi, hi han dues coses a discutir: una d'elles és la novel·la en si, però primer vull reflexionar sobre l'audiollibre, perquè és el primer cop que "llegeixo" un llibre així.
Si bé és cert que permet seguir immers en la història en moments inerts de la quotidianitat no he notat que omplís cap buit, més aviat he trobat a faltar aquests buits mentals on el cervell descansa mentre el cos segueix amb afers mundans. Crec que són instants molt necessaris que no es poden suprimir del tot, ila possibilitat de ser productiu en aquests moments afegeix un punt d'ansietat innecessària. No és que m'hagi desagradat l'experiència però, més aviat m'ha fet retornar als vespres agombolats pels mots de ma mare al llegir-me contes en ma infantesa. A més, tambéhe trobat que la dependència total en un arxiu d'àudio em privava de la llibertat de poder gaudir més detingudament d'una lectura tradicional. Així, en definitiva, crec que si mai torno a consumir audiollibres serà tan sols com a complement en puntuals moments d'una lectura en físic.
Respecte a la lectura de Joan Pujolar, de qui estic enormement agraït per la feina realitzada, entinc lloances en gran mesura i llevat d'alguns detalls tècnics aquí i allà només m'ha restat lq molèstia de massa actuació i reverberació en els diàlegs que a voltes m'han costat de seguir.
La novel·la m'ha encantat i s'ha convertit fácilment en una de les meves novel·les preferides. Amb un lèxic complet i complex, amb una prosa vibrant i una escenificació molt viva aconsegueix despertar un gaudi intens no sols d'una història corprenedora sinó de saber-se testimoni d'un exercici excel·lent d'aquells que tenen el do per fer brollar les paraules amb un efecte captivador.
Per entrar en una mica més de detalls, quedaran amb mi escenes com la de l'alzinar vell, la crema del molí i els fets del congost, entre moltes revolades sobre serres i muntanyes. És cert que hi ha una abundor de misogínia però s'ha d'entendre en una novel·la del 1902. No m'ha acabat de quedar clar com és que l'Albert mor al final (molt encertat, per cert, m'ha encantat la reflexió sobre l'egocentrisme i la simbologia de la punyalada com l'alliberador del dimoni) i és capaç de fer arribar la novel·la a l'escriptor com s'entén del pròleg, però no deixo pas que aquest detall m'espatlli l'obra sencera.
Si bé és cert que permet seguir immers en la història en moments inerts de la quotidianitat no he notat que omplís cap buit, més aviat he trobat a faltar aquests buits mentals on el cervell descansa mentre el cos segueix amb afers mundans. Crec que són instants molt necessaris que no es poden suprimir del tot, ila possibilitat de ser productiu en aquests moments afegeix un punt d'ansietat innecessària. No és que m'hagi desagradat l'experiència però, més aviat m'ha fet retornar als vespres agombolats pels mots de ma mare al llegir-me contes en ma infantesa. A més, tambéhe trobat que la dependència total en un arxiu d'àudio em privava de la llibertat de poder gaudir més detingudament d'una lectura tradicional. Així, en definitiva, crec que si mai torno a consumir audiollibres serà tan sols com a complement en puntuals moments d'una lectura en físic.
Respecte a la lectura de Joan Pujolar, de qui estic enormement agraït per la feina realitzada, entinc lloances en gran mesura i llevat d'alguns detalls tècnics aquí i allà només m'ha restat lq molèstia de massa actuació i reverberació en els diàlegs que a voltes m'han costat de seguir.
La novel·la m'ha encantat i s'ha convertit fácilment en una de les meves novel·les preferides. Amb un lèxic complet i complex, amb una prosa vibrant i una escenificació molt viva aconsegueix despertar un gaudi intens no sols d'una història corprenedora sinó de saber-se testimoni d'un exercici excel·lent d'aquells que tenen el do per fer brollar les paraules amb un efecte captivador.
Per entrar en una mica més de detalls, quedaran amb mi escenes com la de l'alzinar vell, la crema del molí i els fets del congost, entre moltes revolades sobre serres i muntanyes. És cert que hi ha una abundor de misogínia però s'ha d'entendre en una novel·la del 1902. No m'ha acabat de quedar clar com és que l'Albert mor al final (molt encertat, per cert, m'ha encantat la reflexió sobre l'egocentrisme i la simbologia de la punyalada com l'alliberador del dimoni) i és capaç de fer arribar la novel·la a l'escriptor com s'entén del pròleg, però no deixo pas que aquest detall m'espatlli l'obra sencera.
September 10, 2023
No tenia gaires expectatives sobre aquest llibre i m'ha acabat sorprenent més que gratament; m'ha agradat molt, tant per la forma com pel contingut. I perquè sento que m'ha arribat:
D'una banda, les descripcions precises, detallades i sovint líriques o poètiques, són exquisites. A més, l'edició de Barcino ha mantingut l'ortografia d'algunes paraules pròpies de la zona i/o l'època, de manera que he pogut entrar més en l'època dels bandolers i trabucaires de mitjans del segle XIX de l'Alta Garrotxa. A més, gràcies a la lectura d'aquest llibre, he après tant de vocabulari sobre la muntanya...! Avencs, espadats, cingleres, marrades... omplen les pàgines d'un llibre en què la muntanya, feréstega i bella, la natura i les roques, els camins i les masies aïllades són del tot protagonistes.
D'altra banda, la història m'ha atrapat del tot perquè, tot i el to moralitzant que es percep, els fets que s'expliquen d'una terra i una gent que viu un període de decadència econòmica i social i sotmesa al perill de grups de trabucaires que provoquen més que maleses i maldats, m'ha corprès. A més, Vayreda ho exposa amb tanta claredat i cruesa, és tan dur i transparent amb la realitat dolorosa i bestial de segrestos, tortures i assassinats, que sovint m'ha glaçat, m'ha esgarrinxat. De la mateixa manera que la bellesa de les descripcions del paisatge (i la seva correspondència amb la vida i l'estat mental/emocional de l'Albert) m'ha abraçat.
Cal destacar que la construcció de la història és molt encertada: es produeix una simbiosi entre natura i home que és pràcticament total. De fet, Vayreda es focalitza molt en l'estat mental del personatge (ara que en l'actualitat està tan de moda la salut mental), que fa tota una introspecció psicològica molt interessant.
Per acabar, no vull deixar de mencionar la Coralí, la gran víctima de tota aquesta història que té un protagonista masculí que viu entre tenebres i alguna llum.
Edició de Barcino amb estudi de Margarida Casacuberta esplèndida.
D'una banda, les descripcions precises, detallades i sovint líriques o poètiques, són exquisites. A més, l'edició de Barcino ha mantingut l'ortografia d'algunes paraules pròpies de la zona i/o l'època, de manera que he pogut entrar més en l'època dels bandolers i trabucaires de mitjans del segle XIX de l'Alta Garrotxa. A més, gràcies a la lectura d'aquest llibre, he après tant de vocabulari sobre la muntanya...! Avencs, espadats, cingleres, marrades... omplen les pàgines d'un llibre en què la muntanya, feréstega i bella, la natura i les roques, els camins i les masies aïllades són del tot protagonistes.
D'altra banda, la història m'ha atrapat del tot perquè, tot i el to moralitzant que es percep, els fets que s'expliquen d'una terra i una gent que viu un període de decadència econòmica i social i sotmesa al perill de grups de trabucaires que provoquen més que maleses i maldats, m'ha corprès. A més, Vayreda ho exposa amb tanta claredat i cruesa, és tan dur i transparent amb la realitat dolorosa i bestial de segrestos, tortures i assassinats, que sovint m'ha glaçat, m'ha esgarrinxat. De la mateixa manera que la bellesa de les descripcions del paisatge (i la seva correspondència amb la vida i l'estat mental/emocional de l'Albert) m'ha abraçat.
Cal destacar que la construcció de la història és molt encertada: es produeix una simbiosi entre natura i home que és pràcticament total. De fet, Vayreda es focalitza molt en l'estat mental del personatge (ara que en l'actualitat està tan de moda la salut mental), que fa tota una introspecció psicològica molt interessant.
Per acabar, no vull deixar de mencionar la Coralí, la gran víctima de tota aquesta història que té un protagonista masculí que viu entre tenebres i alguna llum.
Edició de Barcino amb estudi de Margarida Casacuberta esplèndida.
January 21, 2026
"Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l'excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra..."
De llegir i somiar un paisatge a formar-ne part.
De llegir i somiar un paisatge a formar-ne part.
February 4, 2026
Obra mestra i un d’aquells llibres per gaudir de la riquesa de lèxic del català. Podria ser una novel·leta d’aventures i prou, però és molt més que això.
Menció apart mereix la llarga llista d’insults que surt a la novel·la. Brillants!
Menció apart mereix la llarga llista d’insults que surt a la novel·la. Brillants!
July 8, 2023
En algun punt es fa llarga però les descripcions de l'Alta Garrotxa valen molt la pena.
February 4, 2026
En una primera lectura, és un llibre amb un vocabulari espectacular, unes descripcions precioses i una trama que enganxa bastant. Si tens la sort que algú t'explica el context històric, la importància del moviment carlí a l'època i de la religió, i et fa veure tota la part simbòlica que hi ha darrera, és una experiència fabulosa. .
November 3, 2025
Una prosa digna de Víctor Català ens narra un viatge fins a les cavernes de l'ànima. Un dels millors textos que he llegit ambientat en la ruralitat catalana.
October 7, 2019
Molt bon llibre: una pèl massa moralista pel meu gust i algún que altre capítol al bosc es fa una mica pesat però el domini de la llengua en les descripcions de paisatges, personatges i emocions és increïble. Un descobriment!
August 1, 2023
Una meravella!
February 23, 2026
Aquesta novel·la empra el recurs del “document trobat” per explicar la història narrada en primera persona de l’Albert Bardals, un exsoldat de la segona guerra carlina a la Garrotxa. El narrador inicial de “La punyalada” explica que coneix un ermità, un anacoreta que viu aïllat de tot i de tothom i amb qui comparteix converses de tant en tant, quan va a la muntanya. Un cop mort, aquest asceta li llega les seves memòries de joventut.
Els documents expliquen el descens a la bogeria bestial de l’Albert en una persecució encegadora i folla contra l’Ivo, el seu amic d’infància. L’Ivo compleix amb tots els estereotips del trabucaire: individualista, egòlatra, fet i deixat estar. Es deixa endur sempre pels apetits més instintius i rebutja qualsevol contacte amb la civilització, físicament i mental. El protagonista està unit a aquest personatge per una infància en comú i per uns anys compartits al front. Però d’ençà que es va acabar la guerra, el caràcter ja originalment malvat de l’Ivo es va anar accentuant i arriba un punt en què la competència esdevé batalla.
Aquest punt és molt al principi de la novel·la, quan l’Ivo aconsegueix festejar amb un cert èxit la dona en qui l’Albert té els ulls posats: la Coralí. Però un intent de violació posterior, que quedarà frustrat pel protagonista, deixarà clares les intencions de l’Ivo. Des de llavors, l’Ivo s’endinsa a les muntanyes i es converteix en un animal que, trabuc a la mà, cercarà destruïr el seu enemic.
La relació entre l’Ivo i l’Albert té certs tons homoeròtics: es persegueixen l’un a l’altre i quan es barallen es rebolquen pel terra, com animals, en descripcions que es debaten entre el combat i una escena sexual. Després que l’Ivo rapti la Coralí, aquesta adversitat magnètica s’anirà fent més i més forta, fins que l’Albert perd completament la seva humanitat i es converteix en un animal. Privat gairebé completament del llenguatge, vaga pels boscos i rosega els fruits que hi troba per subsistir.
La novel·la juga amb el fet que el lector està llegint el descens a la bogeria d’un home en primera persona i, per tant, sap dues coses: que sobreviu a la història que explica i que recupera el seny. En aquest sentit, el capítol XXV és especialment revelador. És necessari que mori l’Albert animal perquè pugui renéixer l’Albert home de nou. Vayreda suggereix que la màcula del pecat només la cura la mort. Altrament, l’Albert i l’Ivo són un i el mateix.
És especialment remarcable el tema del llenguatge. Escrit en els últims moments de l’ortografia prefabriana, el text està ple de termes garrotxins i de barbarismes que l’acosten a la parla del segle XIX. Lluny de ser un inconvenient, la decisió editorial de deixar el text intacte en els moments en què canviar l’ortografia interferiria amb la fonètica, és excel·lent. Els personatges parlen el llenguatge de la garrotxa i dels trabucaires; i només fa falta parlar una estona amb un garrotxí per adonar-se’n. Han passat més de cent anys des d’ençà, però algunes de les expressions i modismes del llibre segueixen intactes.
Els documents expliquen el descens a la bogeria bestial de l’Albert en una persecució encegadora i folla contra l’Ivo, el seu amic d’infància. L’Ivo compleix amb tots els estereotips del trabucaire: individualista, egòlatra, fet i deixat estar. Es deixa endur sempre pels apetits més instintius i rebutja qualsevol contacte amb la civilització, físicament i mental. El protagonista està unit a aquest personatge per una infància en comú i per uns anys compartits al front. Però d’ençà que es va acabar la guerra, el caràcter ja originalment malvat de l’Ivo es va anar accentuant i arriba un punt en què la competència esdevé batalla.
Aquest punt és molt al principi de la novel·la, quan l’Ivo aconsegueix festejar amb un cert èxit la dona en qui l’Albert té els ulls posats: la Coralí. Però un intent de violació posterior, que quedarà frustrat pel protagonista, deixarà clares les intencions de l’Ivo. Des de llavors, l’Ivo s’endinsa a les muntanyes i es converteix en un animal que, trabuc a la mà, cercarà destruïr el seu enemic.
La relació entre l’Ivo i l’Albert té certs tons homoeròtics: es persegueixen l’un a l’altre i quan es barallen es rebolquen pel terra, com animals, en descripcions que es debaten entre el combat i una escena sexual. Després que l’Ivo rapti la Coralí, aquesta adversitat magnètica s’anirà fent més i més forta, fins que l’Albert perd completament la seva humanitat i es converteix en un animal. Privat gairebé completament del llenguatge, vaga pels boscos i rosega els fruits que hi troba per subsistir.
La novel·la juga amb el fet que el lector està llegint el descens a la bogeria d’un home en primera persona i, per tant, sap dues coses: que sobreviu a la història que explica i que recupera el seny. En aquest sentit, el capítol XXV és especialment revelador. És necessari que mori l’Albert animal perquè pugui renéixer l’Albert home de nou. Vayreda suggereix que la màcula del pecat només la cura la mort. Altrament, l’Albert i l’Ivo són un i el mateix.
És especialment remarcable el tema del llenguatge. Escrit en els últims moments de l’ortografia prefabriana, el text està ple de termes garrotxins i de barbarismes que l’acosten a la parla del segle XIX. Lluny de ser un inconvenient, la decisió editorial de deixar el text intacte en els moments en què canviar l’ortografia interferiria amb la fonètica, és excel·lent. Els personatges parlen el llenguatge de la garrotxa i dels trabucaires; i només fa falta parlar una estona amb un garrotxí per adonar-se’n. Han passat més de cent anys des d’ençà, però algunes de les expressions i modismes del llibre segueixen intactes.
January 31, 2026
A veure, en un principi no entenia absolutament RES, però res, es que m'havia llegir el pròleg i tot i això no em vaig enterar de que passava a tal punt que no m'havia enterat que m'havia emportat un spoiler sobre el final. Un cop que comences a entendre ja es torna MOLT més interessant que Tirant lo Blanc, aquell tenia masses merdes que semblaven poemes però no estava malament.
La història és interessant, m'ha agradat i s'enten, els diferents personatges fan que sigui més entretinguda. En Pep is the sweetest, perquè bro que lluitaria amb tu fins el final? És un CUQUI. En Rafel és molt inteligent la verité i l'Albert es un pixafluixa, bro, deixa de ser tant covard, l'única vegada que he pensat SHOUT OUT TO ALBERT va ser quan va matar a l'Ivo amb el tret a la boca, molt violent de part seva, m'agrada. I qui diria que la Coralí estaria mitjanament bé? LOL el final apunyalant l'Albert no m'el esperava, ja podrien haver acabat junts bro tant de drama per això, que sí que entenc la referència i tal però Marian Vayreda si sabies que ja eres vell podries haver fet la revisió home, es que mira que deixar el llibre així.
Poc es parla de l'Arbós eh, fuckin IDOL.
L'Albert i la Coralí eren massa cuquis tio jo els vull dibuixar és que et juro que si m'ofericin fer un cómic de Tirant i La punyalada jurat que ho faria sense pensar-mho dues vegades, és preciós.
Els trabucaires són interessants. No sé en general m'ha agradat i un cop acabat el llibre ja vaig poder entendre el pròleg. Crec que ha estat una de les meves coses preferides.
3,7/5 macarrons
La història és interessant, m'ha agradat i s'enten, els diferents personatges fan que sigui més entretinguda. En Pep is the sweetest, perquè bro que lluitaria amb tu fins el final? És un CUQUI. En Rafel és molt inteligent la verité i l'Albert es un pixafluixa, bro, deixa de ser tant covard, l'única vegada que he pensat SHOUT OUT TO ALBERT va ser quan va matar a l'Ivo amb el tret a la boca, molt violent de part seva, m'agrada. I qui diria que la Coralí estaria mitjanament bé? LOL el final apunyalant l'Albert no m'el esperava, ja podrien haver acabat junts bro tant de drama per això, que sí que entenc la referència i tal però Marian Vayreda si sabies que ja eres vell podries haver fet la revisió home, es que mira que deixar el llibre així.
Poc es parla de l'Arbós eh, fuckin IDOL.
L'Albert i la Coralí eren massa cuquis tio jo els vull dibuixar és que et juro que si m'ofericin fer un cómic de Tirant i La punyalada jurat que ho faria sense pensar-mho dues vegades, és preciós.
Els trabucaires són interessants. No sé en general m'ha agradat i un cop acabat el llibre ja vaig poder entendre el pròleg. Crec que ha estat una de les meves coses preferides.
3,7/5 macarrons
This entire review has been hidden because of spoilers.
May 11, 2022
Aquesta història s’emmarca en el bandolerisme més sagnant que es va viure a l’alta Garrotxa després de la primera guerra carlina.
L'Albert i l'Ivó han crescut junts, però tenen personalitats i temperaments molt diferents, cosa que fa que la seva amistat mai hagi acabat de rutllar, ja que un domina a l'altre. Després de la guerra, com tants altres exsoldats, l'Ivó es converteix en un bandoler. L'Albert, en canvi, intenta adoptar la vida recta que s'estilava en la societat del moment (treballar, casar-se amb una dona "honrada", formar una família, etc.). En un inici, sembla que l'Albert se'n surt força bé, doncs coneix a la Coralí (una noia que compleix totes les seves expectatives) i que accedeix a comprometre's amb ell. Tanmateix, el futur somniat de l'Albert se'n va en orris quan l'Ivó decideix interposar-se en aquesta relació fins al punt de segrestar a la Coralí. A partir d'aquí assistirem a una persecució i lluita aferrissada entre dos homes per una dona (o, segons com es miri, per veure qui la té més grossa).
Després de deixar-ho reposar uns dies, puc dir que aquesta novel·la m'ha agradat. Li trobo alguns "peròs" però tots ells vinculats l'època en què va ser escrita (el 1900). Per tant, tot i que no suporto al protagonista i que el llenguatge pre Pompeu m'ha saturat una mica en algun moment, estic molt contenta d'haver llegit aquest clàssic. Realment, és d'aquelles novel·les per comentar i comentar. Hi ha tant simbolisme i tanta biografia a dins que digui el que digui trobo que em quedo curta.
Un clàssic de la literatura catalana en una nova edició que ens acosta més que mai aquesta història sobre la bestialitat humana. Tot, en un escenari ben nostrat 🌋🌿
L'Albert i l'Ivó han crescut junts, però tenen personalitats i temperaments molt diferents, cosa que fa que la seva amistat mai hagi acabat de rutllar, ja que un domina a l'altre. Després de la guerra, com tants altres exsoldats, l'Ivó es converteix en un bandoler. L'Albert, en canvi, intenta adoptar la vida recta que s'estilava en la societat del moment (treballar, casar-se amb una dona "honrada", formar una família, etc.). En un inici, sembla que l'Albert se'n surt força bé, doncs coneix a la Coralí (una noia que compleix totes les seves expectatives) i que accedeix a comprometre's amb ell. Tanmateix, el futur somniat de l'Albert se'n va en orris quan l'Ivó decideix interposar-se en aquesta relació fins al punt de segrestar a la Coralí. A partir d'aquí assistirem a una persecució i lluita aferrissada entre dos homes per una dona (o, segons com es miri, per veure qui la té més grossa).
Després de deixar-ho reposar uns dies, puc dir que aquesta novel·la m'ha agradat. Li trobo alguns "peròs" però tots ells vinculats l'època en què va ser escrita (el 1900). Per tant, tot i que no suporto al protagonista i que el llenguatge pre Pompeu m'ha saturat una mica en algun moment, estic molt contenta d'haver llegit aquest clàssic. Realment, és d'aquelles novel·les per comentar i comentar. Hi ha tant simbolisme i tanta biografia a dins que digui el que digui trobo que em quedo curta.
Un clàssic de la literatura catalana en una nova edició que ens acosta més que mai aquesta història sobre la bestialitat humana. Tot, en un escenari ben nostrat 🌋🌿
September 8, 2025
Una gran decepció perquè m'esperava trobar un gran clàssic de la literatura infravalorat. Probablement ho és perquè l'ús de la llengua m'ha fascinat, però li ha jugat en contra que
- no m'agraden les històries de bandolers
- no m'agraden les històries d'homes folls que es piquen
- no suporto el masclisme i la misogínia dels personatges
- l'edició té una lletra petita i una densitat que fa bola
Per acabar amb una cosa positiva, diré que a partir de la meitat del llibre m'ha enganxat bastant
- no m'agraden les històries de bandolers
- no m'agraden les històries d'homes folls que es piquen
- no suporto el masclisme i la misogínia dels personatges
- l'edició té una lletra petita i una densitat que fa bola
Per acabar amb una cosa positiva, diré que a partir de la meitat del llibre m'ha enganxat bastant
February 22, 2023
Els 10 primers capítols són una meravella. Després la cosa es fa més monòtona, tot i que no acaba de decaure mai del tot. I finalment s'envola. Des del final del capítol 22 m'ha semblat que recuperava el nivell més alt. L'he gaudit molt i encara més en l'edició de Barcino, que respecta el lèxic original.
October 2, 2025
Ei, doncs m'ha agradat bastant, tot i la falta clara de personatges femenins en aquesta novel·la. L'Albert és un personatge complex i Vayreda ho reflecteix perfectament, sobretot en la seva baixada als inferns.
June 11, 2022
La història està molt ben plantejada. L'amistat entre el protagonista i el que serà l'antagonista està molt ben aconseguida. Em va agradar.
August 23, 2022
M'ha encantat, clàssic català indiscutible.
L'edició de Bàrcino és perfecte en tant que combina el respecte pel text original i una lectura agradable exquisidament, a més de ser bellíssima.
L'edició de Bàrcino és perfecte en tant que combina el respecte pel text original i una lectura agradable exquisidament, a més de ser bellíssima.
January 6, 2024
Per mi, una de les millors novel·les catalanes, amb un tractament sorprenent per l'epoca de la violència de gènere. Es pot escoltar a https://librivox.app/book/14063
November 20, 2025
D’una sensibilitat molt especial, un clàssic català que sembla no tenir el reconeixement que es mereix.
February 3, 2026
Una obra mestra amb un lèxic riquíssim i genial.
Displaying 1 - 30 of 32 reviews