What do you think?
La démocratie aux marges
128 pages
Published August 7, 2025
About the author
David Graeber
102 books5,420 followersDavid Rolfe Graeber was an American anthropologist and anarchist.
On June 15, 2007, Graeber accepted the offer of a lectureship in the anthropology department at Goldsmiths College, University of London, where he held the title of Reader in Social Anthropology.
Prior to that position, he was an associate professor of anthropology at Yale University, although Yale controversially declined to rehire him, and his term there ended in June 2007.
Graeber had a history of social and political activism, including his role in protests against the World Economic Forum in New York City (2002) and membership in the labor union Industrial Workers of the World. He was an core participant in the Occupy Movement.
He passed away in 2020, during the Covid-19 pandemic.
On June 15, 2007, Graeber accepted the offer of a lectureship in the anthropology department at Goldsmiths College, University of London, where he held the title of Reader in Social Anthropology.
Prior to that position, he was an associate professor of anthropology at Yale University, although Yale controversially declined to rehire him, and his term there ended in June 2007.
Graeber had a history of social and political activism, including his role in protests against the World Economic Forum in New York City (2002) and membership in the labor union Industrial Workers of the World. He was an core participant in the Occupy Movement.
He passed away in 2020, during the Covid-19 pandemic.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 2 of 2 reviews
August 24, 2026
‼️‼️‼️
August 9, 2026
A *La démocratie aux marges*, Graeber comença per una afirmació contundent que, per contra, no ens du a la sorpresa sinó a la desil·lusió —decepció d'haver estat enganyades. I és que segons Graeber, les democràcies representatives en què un gran nombre de països del món —i Occident, en concret– habita són, en realitat, **Repúbliques, on s'intenta conjugar un moviment igualitarista amb l'existència de poders coercitius transcendents a aquest poble igual, el remanent d'Estat no eliminat durant les Revolucions, més conservadors del que sembla.**
I quan Graeber diu **República**, es refereix a la forma romana: a la coexistència d'un Cònsul —o parella de cònsuls que esdevindran eventualment la figura de l'Emperador/Tirà— amb un Senat clàssicament burgès, de classe propietària i conservadora que diu vetllar pel poble, i que permetrà la introducció del tribuns com a representants dels plebeus. **La divisió dels poders en executiu, legislatiu i judicial no impedeix que la política contemporània sigui antirrevolucionària: que les democràcies representatives es formin amb una divisió de classes essencial que divideix una nació en una noblesa/burgesia de caràcter conservador, estatista, explotador, racista i xenòfoba amb una classe proletària l'educació de la qual opera únicament en vistes a la seva millor explotació, i que ha de ser contínuament manipulada per l'aparell ideològic de l'Estat —en forma d'educació, de discurs, de moral i de propaganda. En qualsevol cas, les constitucions de les Repúbliques són eminentment burgeses, fent èmfasi en la propietat i en la conservació de la forma democràtica majoritària.**
Com a revolucionàries pacifistes, voldríem dir: existeix sempre la possibilitat de conformar un partit polític de caràcter anarquista que, obtenint una majoria absoluta, desfaci l'Estat i la societat de classes. Però com a revolucionàries, ens n'hem d'adonar no sols de la dificultat i, fins i tot impossibilitat de l'adquisició d'una consciència de classe global, sinó també del fet pur que és el cos policial i militar qui té l'última paraula, posseïdor dels mitjans de violència, posicionant-se històricament a favor de la burgesia i contra el poble. La qüestió és, doncs, si podem somiar amb una revolució quan l'Estat, conservador, posseeix dret ple sobre l'ús i legitimitat de la violència.
La democràcia representativa, per tant, no seria més que un mecanisme d'estira-i-arronsa —especialment en un sistema bipartidista— on petites concessions socials són immediatament contrarrestades pel partit de signe contrari, en un joc de titelles conservador. És, per tant, una República conservadora governada pel manteniment de la propietat privada que utilitza tots els seus mitjans —possessió legítima dels aparells ideològics— per a inocular al poble els seus interessos —ara nacionalistes, ara cristians, ara racistes.
I d'aquí provindria el gran desengany democràtic que sent la humanitat: encara no hem viscut en una autèntica democràcia, encara no sabem què és la llibertat. I aquí comença les tesis de Graeber:
- Els ***"valors Occidentals"***, o l'apropiació sistemàtica per part d'Occident de conceptes com ara la llibertat, la igualtat, la universalitat, els drets humans, etcètera, no són pròpiament Occidentals. Històricament, els discursos i les pràctiques polítiques a Occident —Europa, fins la cooptació del continent americà— són essencialment conservadores: Plató, Aristòtil, els filòsofs cristians i la legitimació del feudalisme, Hobbes són antidemòcrates.
- Segons el **materialisme històric**, l'establiment de les democràcies representatives seria conseqüència inevitable de l'esgotament del mode de producció feudal, de l'auge del comerç i la burgesia, de les seves demandes legals, igualitàries, en vistes al benefici econòmic. La Revolució Americana i la Francesa serien conseqüència entera de l'esdevenir material d'Occident.
D'acord amb els textos polítics europeus, que s'alinien amb Plató, la democràcia atenenca de Pericles és precisament allò que no es pot repetir: es conceptualitza el poble com una bèstia, com una massa amorfa d'ignorància i de violència, en el que Graeber anomena ***"agorafòbia política"*** p.112 DAM que **condemna tota decisió presa públicament pel poble com a dolenta**. De fet, diu Graeber que **la sacralització de la llibertat d'expressió i de reunió pròpies d'Occident és precisament el producte de la separació entre el poble i la presa de decisions —en un espai concret de poder per un grup fixe i determinat de representants: només quan allò que el poble diu i decideix és políticament irrellevant, o com a màxim serveix de crítica, influència o suggerència als representants, que s'atorga al poble el permís de reunir-se i discutir.**
Històricament, doncs, Occident no té valors Occidentals, i Occident no és la llar de la democràcia. De fet,
- ***Dans la plus grande partie de son histoire, il a renvoyé au désordre politique, aux émeutes, aux lynchages, à la violence des factions (de fait, ce terme avait alors les mêmes connotations que celui d'anarchie aujourd'hui). Ce n'est que très récemment qu'il a été identifié à ce système dans lequel les citoyens d'un État élisent des représentants appelés à exercer le pouvoir d'État en leur nom. [...] avec la démocratie, les questions politiques —qui sont normalement l'affaire d'une élite restreinte— se retrouvent désormais posées à tous, pour le meilleur ou pour le pire.*** p.20 DAM
Per a Graeber, el concepte de democràcia té un poder inherent d'atracció: ***"pour la plupart des gens, la démocratie est toujours identifiée à la prise en charge collective par les personnes ordinaires de leurs propres affaires."*** p.21 DAM. Definint-la d'aquesta manera, la pràctica democràtica no és pròpia o exclusiva d'Occident, sinó un tret típic d'un gran nombre de societats històricament desaparegudes o vigents, del continent africà a l'americà i l'asiàtic. **Allò que intenta Occident en atribuir-se la democràcia és no sols atorgar-se superioritat moral, sinó també esborrar l'autèntic significat històric i material de la democràcia: la igualtat absoluta en el poder dels membres d'una comunitat, és a dir una democràcia directa de caràcter anàrquic. De fet, Graeber distingeix entre la història del concepte "democràcia", pròpiament grec, i la història de les pràctiques democràtiques. No són idèntics, per a Graeber, des del moment en què Grècia NO és l'espai on s'inventa la democràcia —més enllà del territori concret grec.** Trets que els pensadors europeus pensen com a culturalment propis d'Occident —drets de l'home, liberalisme, igualitarisme, democràcia, lliure mercat, separació estat-esglèsia— no sols són històricament trets d'altres nacions, sinó que, de fet, no formen part de la història d'Occident fins les darreres dècades del segle XVIII, i haurien estat rebutjats de manera decidida fins llavors. **La noció mateixa d'Occident, doncs, té per origen un oblit històric decidit, voluntari, una selecció diferencial entre tradicions textuals i pràctiques ordinàries: s'obté a partir de les Grans Obres de filosofia, tot oblidant la pràctica política històrica de l'imperialisme —romà i modern— i el feudalisme monàrquico-cristià, i alhora suposant —Orientalisme— una existència monolítica i despòtica per part de la resta del planeta.**
Per suposat podem trobar a l'Antiga Grècia alguns d'aquests trets, però no tots, i patiran un rebuig decidit i històric durant més de dos mil·lenis: però igualment els podem trobar en molts d'altres pobles que, de fet, els posen en pràctica sense interrupció. I és que d'acord amb Graeber,
- ***Les pratiques démocratiques —les procédures de prise de décision égalitaires— existent à peu près partout dans le monde, elles ne sont spécifiques à aucune "civilisation", culture ou tradition déterminée. Elles tendent à apparaître en tout lieu où la vie sociale se déroule en dehors des structures de domination systématique.*** p.22 DAM
El que existeix, per a Graeber, són moments de ***"refondation démocratique"*** al sí de societats no-democràtiques, on intel·lectuals o actors polítics intenten recuperar una tradició democràtica històricament perduda, oblidada o enterrada, per tal de fer-la advenir de nou: la Il·lustració Francesa podria ser assenyalat com un tal moviment. **Fundats, com a mínim de manera parcial, en l'idealisme —com el mite del bon sauvage de Rousseau—, aquests moviments tendeixen a recuperar o reintroduir alguns mecanismes democràtics al sí dels Estats, en un intent impossible de conjugar els poders i jerarquies coercitives establertes amb l'horitzontalitat** —donant peu al que Graeber qualifica de **repúbliques**, i no democràcies monàrquiques o republicanes. **Per a Graeber, la crisi política actual no és una crisi democràtica, sinó una crisi de la forma d'Estat i la democràcia representativa —de la supervivència de l'Estat i els seus mecanismes coercitius. En qualsevol cas, l'apropiació sistemàtica del terme democràcia permet a un Occident sempre conservador atorgar una il·lusió de poder al poble mentre l'aparta, decididament, de pràctiques autènticament democràtiques com ara la democràcia directa o assambleària —que es presenten, encara, com anarquistes i, per tant, diabòliques. D'altra banda, és en nom de la democràcia i dels valors occidentals que Occident —zona atlàntica— s'atorga la legitimitat d'entrar en conflictes bèl·lics que no representen mai accions altruistes, sinó de domini ideològic i/o explotació econòmica.**
De fet, per a Graeber una democràcia que operi per majoria enlloc de consens indica ja l'existència d'un poder coercitiu capaç de forçar a la minoria a l'obediència i, per tant, a l'existència d'un aparell d'Estat. Les pràctiques autènticament democràtiques operen per consens i discussió: les pràctiques il·lusòriament democràtiques operen per majoria.
- ***La prise de décision consensuelle est typique des sociétés au sein desquelles on ne voit aucun moyen de contraindre une minorité à accepter une décision majoritaire, soit parce qu'il n'existe pas d'État disposant du monopole de la coercition, soit parce qu'il ne manifeste aucun intérêt ni aucune propension à intervenir dans les prises de décisions locales. [...] les procédures consensuelles n'ont guère à voir avec un débat parlemantaire, et rechercher le consensus ne ressemble en rien au fait de voter.*** p.48-9 DAM
A la humiliació que, segons Graeber, té lloc un cop la majoria imposa la seva voluntat a una minoria que l'ha d'acceptar sota l'amenaça del poder coercitiu, s'hi oposa la pràctica dialèctica del consens suficient, on cadascun dels partíceps accepta lliurement una decisió, podent existir un major o menor grau de desacord —però insuficient per a negar la decisió mateixa.
- ***La démocratie majoritaire ne peut donc émerger que lorsque deux facteurs sont conjointement à l'œuvre: 1) le sentiment que les gens doivent avoir un pouvoir égal dans la prise de décision au sein du groupe, et 2) un appareil de coercition capable d'assurer l'application de ces décisions.*** p.50 DAM
D'acord amb Graeber, l'existència de la primera condició sol prevenir l'existència de la segona —és a dir, en una comunitat igualitària es percep negativament la creació d'un aparell coercitiu que pugui obligar i violentar de manera sistemàtica i legítima a la resta. I simultàniament, l'existència de la segona condició difícilment pot donar peu a la primera: és a dir, que l'existència d'un poder coercitiu jeràrquic en poques ocasions té una base política popular. Les democràcies representatives modernes són el fruit d'aquesta estranya conjugació, una singularitat on part de l'Estat monàrquic sobreviu a les revolucions burgeses mentre és cooptat per aquestes en vistes a la seva permanència al poder, en aquest cas contra els interessos del poble.
A més a més, Graeber identifica, llegint a Aristòtil, un fet extremament significatiu: la relació entre la possessió d'armes i la forma política d'un territori. Segons Aristòtil, el tipus d'arma principal d'una pólis determina el tipus de govern d'aquesta: quan la seva arma principal és la cavelleria, tindríem una forma aristocràtica; quan és la infanteria hoplita, tindríem una forma oligàrquica; quan és la infanteria lleugera o l'armada marítima, tindríem la forma democràtica. En definitiva, **allà on uns pocs posseeixen les armes, o la capacitat d'exercir la violència, ens trobem amb què poden forçar a la resta a la obediència. Demokratos vol dir, de fet "força o violència del poble": és en aquests casos, quan la presència d'armes és universal —sigui plena o nul·la— en què s'ha d'operar per consens, quan ningú té el domini exclusiu de la violència. I per això, segons Graeber, els pobles democràtics sempre tendiran a un equilibri de la violència, a resistir i negar la presència d'un poder violent superior a ells: és a dir, a negar abandonar les armes en favor d'un Estat que seria l'únic actor legítim de violència, i que per tant els podria forçar a obeïr quelcom que no desitgen enlloc de, diguem, arribar a un consens.** L'estratègia de Maquiavel de dotar d'armes al poble és, de fet, la de reduir el poder coercitiu.
D'acord amb la visió de Graeber, la revolució democràtica que sembla travessar l'Occident del segle XVIII i XIX és sempre una revolució semiconservadora o burgesa, on la nova classe dominant es fa amb el poder d'Estat i persuadeix al poble —amb una imatge negativa del poble com a caos, contra els interessos del poble— de la necessitat de mantenir un marc legal propietarista, un poder militar i una presència policial alienes a aquest en vistes a la seva defensa i protecció, practicant una justícia que és evidentment burgesa. **Tot i això, cada vegada que l'Estat jutja o l'Estat convoca a la policia militar per aixafar manifestacions ho fa "en nom del poble", d'acord amb la "voluntat del poble", convocant al poble, la única entitat que sap pot legitimar l'exercici de la violència als seus ulls.** Així, el Parlament i els representants del poble actuen com a mediadors únicament aparents entre els interessos del poble i les exigències de l'Estat, sempre conservadores, on les úniques concessions que es fan al poble tenen per meta el manteniment de l'status quo. La insistència en apropiar-se del terme democràcia (que equival a democràcia representativa) i en fer-ne l'elogi com a epítom d'igualtat universal serien una estratègia burgesa que permetria l'esborrament i condemna universal de la possibilitat de la democràcia directa o l'anarquia, negant així al poble la possibilitat de pensar en d'altres modes de fer, en noves revolucions.
Segons Graeber, els moviments revolucionaris democràtics de finals del segle XVIII, les reformes democràtiques posteriors...són fabricades, ideològicament, a partir d'una posició conservadora que observa com a ideal la constitució mixta romana, caracteritzada per la copresència d'un emperador, d'una aristocràcia i d'una força democràtica. Tant França com Estats Units refusen ser considerades com a introductores de la democràcia i, en fer-ho, obeeixen al cànon polític Occidental, de Plató i Tucídides a Hobbes. Graeber cita un historiador que diu:
- ***...les fondateurs des systèmes électoraux modernes aux États-Unis et en France étaient ouvertement opposés à la démocratie. Cette hostilité à la démocratie peut en partie être expliquée par leur vaste connaissance des textes littéraires, philosophiques et historiques de l'Antiquité gréco-romaine. Au regard de l'histoire politique, il était courant chez ceux-ci de se considérer comme les héritiers directs de la civilisation classique et de penser qu'au cours de l'histoire, d'Athènes et Rome jusqu'à Boston et Paris, les mêmes forces politiques se sont confrontées dans des luttes sans fin. Les fondateurs se rangeaient du côté des forces républicaines contre les forces aristocratiques et démocratiques. Et la république romaine constituait, tant pour les Américains que pour les Français, le modèle politique, alors que la démocratie athénienne était au contraire un contre-modèle méprisé.*** p.57-8 DAM
Hereus de la tradició literària política Occidental, doncs, la reforma revolucionària observa la Constitució Mixta de Roma, en la seva cerca d'equilibri demogràfic i de poder, enlloc de l'autèntica horitzontalitat. John Adams, un dels Pares Fundadors de la Constitució Americana, afirma en la seva Defensa de la Constitució (1797) que cap societat perfectament igualitària pot existir, i que tota societat humana ha de tenir un cap, una aristocràcia de riquesa o virtut, i un poble. En el cas dels Estats Units, doncs, una presidència poderosa, un Senat format pels més rics, i una cambra de representants encarregada de representar la voluntat del poble —per contra, sempre possiblement censurada pel Senat.
La inclusió de més grups demogràfics en el dret a vot portarà als candidats a la presidència a cercar cooptar el seu vot, anomenant-se cada vegada més demòcrates (i no republicans). I així, potser, es fa més evident per què potències colonials com Gran Bretanya, França, Bèlgica o els Estats Units porten més de cent-cinquanta anys sabotejant de manera activa i militar les revoltes democràtiques i els governs d'esquerra i extrema-esquerra del món, pretesament més propers als "valors Occidentals".
- ***En résumé, la thèse de Huntington selon laquelle la civilisation occidentale aurait elle seule porté l'héritage du libéralisme, du constitutionnalisme, des droits de l'homme, de l'égalité, de la liberté, du respect du droit, de la démocratie, du libre marché et d'autres idéaux séduisants —tous ces nobles idéaux dont on dit qu'ils n'ont imprégné que de façon superficielle les autres civilisations — sonne faux aux oreilles de tous les familiers de l'histoire de l'Orient à l'âge des États-nations. Dans cette longue liste d'idéaux, il est difficile d'en trouver un seul qui n'ait pas été renié en tout ou partie par les autorités dirigeantes occidentales de l'époque dans leurs relations soit avec les peules qu'elles soumettaient à la domination coloniale, soit avec les gouvernements sur lesquels elles tentaient d'établir leur suzeraineté. Et à l'inverse, il est tout aussi difficile d'en trouver un seul qui n'ait pas été défendu par les mouvements de libération nationale dans leur lutte contre les autorités occidentales.*** p.67-8 DAM
De fet, l'oposició al colonialisme té lloc, en moltes ocasions, precisament, invocant els "valors Occidentals" que suposadament Occident lluita per introduir. I fins i tot, Graeber ens anuncia l'existència d'una **teoria de la influència**, que defensarà a The Dawn of Everything, on els valors de llibertat individual i igualtat moral entre els membres d'una comunitat que el poble americà —i més tard el francès— defensaran provenen, de fet, del con
I quan Graeber diu **República**, es refereix a la forma romana: a la coexistència d'un Cònsul —o parella de cònsuls que esdevindran eventualment la figura de l'Emperador/Tirà— amb un Senat clàssicament burgès, de classe propietària i conservadora que diu vetllar pel poble, i que permetrà la introducció del tribuns com a representants dels plebeus. **La divisió dels poders en executiu, legislatiu i judicial no impedeix que la política contemporània sigui antirrevolucionària: que les democràcies representatives es formin amb una divisió de classes essencial que divideix una nació en una noblesa/burgesia de caràcter conservador, estatista, explotador, racista i xenòfoba amb una classe proletària l'educació de la qual opera únicament en vistes a la seva millor explotació, i que ha de ser contínuament manipulada per l'aparell ideològic de l'Estat —en forma d'educació, de discurs, de moral i de propaganda. En qualsevol cas, les constitucions de les Repúbliques són eminentment burgeses, fent èmfasi en la propietat i en la conservació de la forma democràtica majoritària.**
Com a revolucionàries pacifistes, voldríem dir: existeix sempre la possibilitat de conformar un partit polític de caràcter anarquista que, obtenint una majoria absoluta, desfaci l'Estat i la societat de classes. Però com a revolucionàries, ens n'hem d'adonar no sols de la dificultat i, fins i tot impossibilitat de l'adquisició d'una consciència de classe global, sinó també del fet pur que és el cos policial i militar qui té l'última paraula, posseïdor dels mitjans de violència, posicionant-se històricament a favor de la burgesia i contra el poble. La qüestió és, doncs, si podem somiar amb una revolució quan l'Estat, conservador, posseeix dret ple sobre l'ús i legitimitat de la violència.
La democràcia representativa, per tant, no seria més que un mecanisme d'estira-i-arronsa —especialment en un sistema bipartidista— on petites concessions socials són immediatament contrarrestades pel partit de signe contrari, en un joc de titelles conservador. És, per tant, una República conservadora governada pel manteniment de la propietat privada que utilitza tots els seus mitjans —possessió legítima dels aparells ideològics— per a inocular al poble els seus interessos —ara nacionalistes, ara cristians, ara racistes.
I d'aquí provindria el gran desengany democràtic que sent la humanitat: encara no hem viscut en una autèntica democràcia, encara no sabem què és la llibertat. I aquí comença les tesis de Graeber:
- Els ***"valors Occidentals"***, o l'apropiació sistemàtica per part d'Occident de conceptes com ara la llibertat, la igualtat, la universalitat, els drets humans, etcètera, no són pròpiament Occidentals. Històricament, els discursos i les pràctiques polítiques a Occident —Europa, fins la cooptació del continent americà— són essencialment conservadores: Plató, Aristòtil, els filòsofs cristians i la legitimació del feudalisme, Hobbes són antidemòcrates.
- Segons el **materialisme històric**, l'establiment de les democràcies representatives seria conseqüència inevitable de l'esgotament del mode de producció feudal, de l'auge del comerç i la burgesia, de les seves demandes legals, igualitàries, en vistes al benefici econòmic. La Revolució Americana i la Francesa serien conseqüència entera de l'esdevenir material d'Occident.
D'acord amb els textos polítics europeus, que s'alinien amb Plató, la democràcia atenenca de Pericles és precisament allò que no es pot repetir: es conceptualitza el poble com una bèstia, com una massa amorfa d'ignorància i de violència, en el que Graeber anomena ***"agorafòbia política"*** p.112 DAM que **condemna tota decisió presa públicament pel poble com a dolenta**. De fet, diu Graeber que **la sacralització de la llibertat d'expressió i de reunió pròpies d'Occident és precisament el producte de la separació entre el poble i la presa de decisions —en un espai concret de poder per un grup fixe i determinat de representants: només quan allò que el poble diu i decideix és políticament irrellevant, o com a màxim serveix de crítica, influència o suggerència als representants, que s'atorga al poble el permís de reunir-se i discutir.**
Històricament, doncs, Occident no té valors Occidentals, i Occident no és la llar de la democràcia. De fet,
- ***Dans la plus grande partie de son histoire, il a renvoyé au désordre politique, aux émeutes, aux lynchages, à la violence des factions (de fait, ce terme avait alors les mêmes connotations que celui d'anarchie aujourd'hui). Ce n'est que très récemment qu'il a été identifié à ce système dans lequel les citoyens d'un État élisent des représentants appelés à exercer le pouvoir d'État en leur nom. [...] avec la démocratie, les questions politiques —qui sont normalement l'affaire d'une élite restreinte— se retrouvent désormais posées à tous, pour le meilleur ou pour le pire.*** p.20 DAM
Per a Graeber, el concepte de democràcia té un poder inherent d'atracció: ***"pour la plupart des gens, la démocratie est toujours identifiée à la prise en charge collective par les personnes ordinaires de leurs propres affaires."*** p.21 DAM. Definint-la d'aquesta manera, la pràctica democràtica no és pròpia o exclusiva d'Occident, sinó un tret típic d'un gran nombre de societats històricament desaparegudes o vigents, del continent africà a l'americà i l'asiàtic. **Allò que intenta Occident en atribuir-se la democràcia és no sols atorgar-se superioritat moral, sinó també esborrar l'autèntic significat històric i material de la democràcia: la igualtat absoluta en el poder dels membres d'una comunitat, és a dir una democràcia directa de caràcter anàrquic. De fet, Graeber distingeix entre la història del concepte "democràcia", pròpiament grec, i la història de les pràctiques democràtiques. No són idèntics, per a Graeber, des del moment en què Grècia NO és l'espai on s'inventa la democràcia —més enllà del territori concret grec.** Trets que els pensadors europeus pensen com a culturalment propis d'Occident —drets de l'home, liberalisme, igualitarisme, democràcia, lliure mercat, separació estat-esglèsia— no sols són històricament trets d'altres nacions, sinó que, de fet, no formen part de la història d'Occident fins les darreres dècades del segle XVIII, i haurien estat rebutjats de manera decidida fins llavors. **La noció mateixa d'Occident, doncs, té per origen un oblit històric decidit, voluntari, una selecció diferencial entre tradicions textuals i pràctiques ordinàries: s'obté a partir de les Grans Obres de filosofia, tot oblidant la pràctica política històrica de l'imperialisme —romà i modern— i el feudalisme monàrquico-cristià, i alhora suposant —Orientalisme— una existència monolítica i despòtica per part de la resta del planeta.**
Per suposat podem trobar a l'Antiga Grècia alguns d'aquests trets, però no tots, i patiran un rebuig decidit i històric durant més de dos mil·lenis: però igualment els podem trobar en molts d'altres pobles que, de fet, els posen en pràctica sense interrupció. I és que d'acord amb Graeber,
- ***Les pratiques démocratiques —les procédures de prise de décision égalitaires— existent à peu près partout dans le monde, elles ne sont spécifiques à aucune "civilisation", culture ou tradition déterminée. Elles tendent à apparaître en tout lieu où la vie sociale se déroule en dehors des structures de domination systématique.*** p.22 DAM
El que existeix, per a Graeber, són moments de ***"refondation démocratique"*** al sí de societats no-democràtiques, on intel·lectuals o actors polítics intenten recuperar una tradició democràtica històricament perduda, oblidada o enterrada, per tal de fer-la advenir de nou: la Il·lustració Francesa podria ser assenyalat com un tal moviment. **Fundats, com a mínim de manera parcial, en l'idealisme —com el mite del bon sauvage de Rousseau—, aquests moviments tendeixen a recuperar o reintroduir alguns mecanismes democràtics al sí dels Estats, en un intent impossible de conjugar els poders i jerarquies coercitives establertes amb l'horitzontalitat** —donant peu al que Graeber qualifica de **repúbliques**, i no democràcies monàrquiques o republicanes. **Per a Graeber, la crisi política actual no és una crisi democràtica, sinó una crisi de la forma d'Estat i la democràcia representativa —de la supervivència de l'Estat i els seus mecanismes coercitius. En qualsevol cas, l'apropiació sistemàtica del terme democràcia permet a un Occident sempre conservador atorgar una il·lusió de poder al poble mentre l'aparta, decididament, de pràctiques autènticament democràtiques com ara la democràcia directa o assambleària —que es presenten, encara, com anarquistes i, per tant, diabòliques. D'altra banda, és en nom de la democràcia i dels valors occidentals que Occident —zona atlàntica— s'atorga la legitimitat d'entrar en conflictes bèl·lics que no representen mai accions altruistes, sinó de domini ideològic i/o explotació econòmica.**
De fet, per a Graeber una democràcia que operi per majoria enlloc de consens indica ja l'existència d'un poder coercitiu capaç de forçar a la minoria a l'obediència i, per tant, a l'existència d'un aparell d'Estat. Les pràctiques autènticament democràtiques operen per consens i discussió: les pràctiques il·lusòriament democràtiques operen per majoria.
- ***La prise de décision consensuelle est typique des sociétés au sein desquelles on ne voit aucun moyen de contraindre une minorité à accepter une décision majoritaire, soit parce qu'il n'existe pas d'État disposant du monopole de la coercition, soit parce qu'il ne manifeste aucun intérêt ni aucune propension à intervenir dans les prises de décisions locales. [...] les procédures consensuelles n'ont guère à voir avec un débat parlemantaire, et rechercher le consensus ne ressemble en rien au fait de voter.*** p.48-9 DAM
A la humiliació que, segons Graeber, té lloc un cop la majoria imposa la seva voluntat a una minoria que l'ha d'acceptar sota l'amenaça del poder coercitiu, s'hi oposa la pràctica dialèctica del consens suficient, on cadascun dels partíceps accepta lliurement una decisió, podent existir un major o menor grau de desacord —però insuficient per a negar la decisió mateixa.
- ***La démocratie majoritaire ne peut donc émerger que lorsque deux facteurs sont conjointement à l'œuvre: 1) le sentiment que les gens doivent avoir un pouvoir égal dans la prise de décision au sein du groupe, et 2) un appareil de coercition capable d'assurer l'application de ces décisions.*** p.50 DAM
D'acord amb Graeber, l'existència de la primera condició sol prevenir l'existència de la segona —és a dir, en una comunitat igualitària es percep negativament la creació d'un aparell coercitiu que pugui obligar i violentar de manera sistemàtica i legítima a la resta. I simultàniament, l'existència de la segona condició difícilment pot donar peu a la primera: és a dir, que l'existència d'un poder coercitiu jeràrquic en poques ocasions té una base política popular. Les democràcies representatives modernes són el fruit d'aquesta estranya conjugació, una singularitat on part de l'Estat monàrquic sobreviu a les revolucions burgeses mentre és cooptat per aquestes en vistes a la seva permanència al poder, en aquest cas contra els interessos del poble.
A més a més, Graeber identifica, llegint a Aristòtil, un fet extremament significatiu: la relació entre la possessió d'armes i la forma política d'un territori. Segons Aristòtil, el tipus d'arma principal d'una pólis determina el tipus de govern d'aquesta: quan la seva arma principal és la cavelleria, tindríem una forma aristocràtica; quan és la infanteria hoplita, tindríem una forma oligàrquica; quan és la infanteria lleugera o l'armada marítima, tindríem la forma democràtica. En definitiva, **allà on uns pocs posseeixen les armes, o la capacitat d'exercir la violència, ens trobem amb què poden forçar a la resta a la obediència. Demokratos vol dir, de fet "força o violència del poble": és en aquests casos, quan la presència d'armes és universal —sigui plena o nul·la— en què s'ha d'operar per consens, quan ningú té el domini exclusiu de la violència. I per això, segons Graeber, els pobles democràtics sempre tendiran a un equilibri de la violència, a resistir i negar la presència d'un poder violent superior a ells: és a dir, a negar abandonar les armes en favor d'un Estat que seria l'únic actor legítim de violència, i que per tant els podria forçar a obeïr quelcom que no desitgen enlloc de, diguem, arribar a un consens.** L'estratègia de Maquiavel de dotar d'armes al poble és, de fet, la de reduir el poder coercitiu.
D'acord amb la visió de Graeber, la revolució democràtica que sembla travessar l'Occident del segle XVIII i XIX és sempre una revolució semiconservadora o burgesa, on la nova classe dominant es fa amb el poder d'Estat i persuadeix al poble —amb una imatge negativa del poble com a caos, contra els interessos del poble— de la necessitat de mantenir un marc legal propietarista, un poder militar i una presència policial alienes a aquest en vistes a la seva defensa i protecció, practicant una justícia que és evidentment burgesa. **Tot i això, cada vegada que l'Estat jutja o l'Estat convoca a la policia militar per aixafar manifestacions ho fa "en nom del poble", d'acord amb la "voluntat del poble", convocant al poble, la única entitat que sap pot legitimar l'exercici de la violència als seus ulls.** Així, el Parlament i els representants del poble actuen com a mediadors únicament aparents entre els interessos del poble i les exigències de l'Estat, sempre conservadores, on les úniques concessions que es fan al poble tenen per meta el manteniment de l'status quo. La insistència en apropiar-se del terme democràcia (que equival a democràcia representativa) i en fer-ne l'elogi com a epítom d'igualtat universal serien una estratègia burgesa que permetria l'esborrament i condemna universal de la possibilitat de la democràcia directa o l'anarquia, negant així al poble la possibilitat de pensar en d'altres modes de fer, en noves revolucions.
Segons Graeber, els moviments revolucionaris democràtics de finals del segle XVIII, les reformes democràtiques posteriors...són fabricades, ideològicament, a partir d'una posició conservadora que observa com a ideal la constitució mixta romana, caracteritzada per la copresència d'un emperador, d'una aristocràcia i d'una força democràtica. Tant França com Estats Units refusen ser considerades com a introductores de la democràcia i, en fer-ho, obeeixen al cànon polític Occidental, de Plató i Tucídides a Hobbes. Graeber cita un historiador que diu:
- ***...les fondateurs des systèmes électoraux modernes aux États-Unis et en France étaient ouvertement opposés à la démocratie. Cette hostilité à la démocratie peut en partie être expliquée par leur vaste connaissance des textes littéraires, philosophiques et historiques de l'Antiquité gréco-romaine. Au regard de l'histoire politique, il était courant chez ceux-ci de se considérer comme les héritiers directs de la civilisation classique et de penser qu'au cours de l'histoire, d'Athènes et Rome jusqu'à Boston et Paris, les mêmes forces politiques se sont confrontées dans des luttes sans fin. Les fondateurs se rangeaient du côté des forces républicaines contre les forces aristocratiques et démocratiques. Et la république romaine constituait, tant pour les Américains que pour les Français, le modèle politique, alors que la démocratie athénienne était au contraire un contre-modèle méprisé.*** p.57-8 DAM
Hereus de la tradició literària política Occidental, doncs, la reforma revolucionària observa la Constitució Mixta de Roma, en la seva cerca d'equilibri demogràfic i de poder, enlloc de l'autèntica horitzontalitat. John Adams, un dels Pares Fundadors de la Constitució Americana, afirma en la seva Defensa de la Constitució (1797) que cap societat perfectament igualitària pot existir, i que tota societat humana ha de tenir un cap, una aristocràcia de riquesa o virtut, i un poble. En el cas dels Estats Units, doncs, una presidència poderosa, un Senat format pels més rics, i una cambra de representants encarregada de representar la voluntat del poble —per contra, sempre possiblement censurada pel Senat.
La inclusió de més grups demogràfics en el dret a vot portarà als candidats a la presidència a cercar cooptar el seu vot, anomenant-se cada vegada més demòcrates (i no republicans). I així, potser, es fa més evident per què potències colonials com Gran Bretanya, França, Bèlgica o els Estats Units porten més de cent-cinquanta anys sabotejant de manera activa i militar les revoltes democràtiques i els governs d'esquerra i extrema-esquerra del món, pretesament més propers als "valors Occidentals".
- ***En résumé, la thèse de Huntington selon laquelle la civilisation occidentale aurait elle seule porté l'héritage du libéralisme, du constitutionnalisme, des droits de l'homme, de l'égalité, de la liberté, du respect du droit, de la démocratie, du libre marché et d'autres idéaux séduisants —tous ces nobles idéaux dont on dit qu'ils n'ont imprégné que de façon superficielle les autres civilisations — sonne faux aux oreilles de tous les familiers de l'histoire de l'Orient à l'âge des États-nations. Dans cette longue liste d'idéaux, il est difficile d'en trouver un seul qui n'ait pas été renié en tout ou partie par les autorités dirigeantes occidentales de l'époque dans leurs relations soit avec les peules qu'elles soumettaient à la domination coloniale, soit avec les gouvernements sur lesquels elles tentaient d'établir leur suzeraineté. Et à l'inverse, il est tout aussi difficile d'en trouver un seul qui n'ait pas été défendu par les mouvements de libération nationale dans leur lutte contre les autorités occidentales.*** p.67-8 DAM
De fet, l'oposició al colonialisme té lloc, en moltes ocasions, precisament, invocant els "valors Occidentals" que suposadament Occident lluita per introduir. I fins i tot, Graeber ens anuncia l'existència d'una **teoria de la influència**, que defensarà a The Dawn of Everything, on els valors de llibertat individual i igualtat moral entre els membres d'una comunitat que el poble americà —i més tard el francès— defensaran provenen, de fet, del con
Displaying 1 - 2 of 2 reviews