Κύριε υπουργέ, πρέπει να ομολογήσω ότι η πρότασή σας με αφήνει άναυδο. Θα τοποθετήσουμε στην Ακρόπολη αντίγραφα των γλυπτών του Παρθενώνα; Αυτό είναι καθαρή απάτη.
Η δολοφονία ενός φύλακα του αρχαιολογικού χώρου της Ελευσίνας ερευνάται από την αστυνόμο Αντιγόνη Φερλέκη και την ομάδα της. Όταν ο φόνος συνδέεται με αρχαιοκαπηλία, η πολιτική ηγεσία της χώρας κινητοποιείται και ο διευθυντής Ασφάλειας Αττικής, Κώστας Χαρίτος, αναλαμβάνει την εποπτεία της επιχείρησης. Η κατεύθυνση της έρευνας όμως αλλάζει όταν φτάνει στα χέρια τους μια επιστολή από τρεις αρχαιολόγους, στην οποία εξηγούν ότι δεν έχουν καμία σχέση με τον φόνο του φύλακα, αλλά απλώς "δανείστηκαν" κάποιες αρχαιότητες από την Ελευσίνα για να κατασκευάσουν, με τη βοήθεια των εργαλείων της τεχνητής νοημοσύνης, πιστά αντίγραφα των κλεμμένων γλυπτών του Παρθενώνα. Μετά από λίγες ημέρες στήνουν τα πρώτα αντίγραφα στον Λυκαβηττό και πείθουν τους υπουργούς Τουρισμού και Πολιτισμού ότι είναι μία ευκαιρία για αύξηση της επισκεψιμότητας αλλά και για πίεση προς την αγγλική κυβέρνηση να επιστρέψει τα γνήσια. Οι δολοφονίες που ακολουθούν όμως περιπλέκουν τα πράγματα και η εμπλοκή προσώπων του εξωτερικού ανατρέπει τη διαλεύκανσή τους.
30 ΧΡΟΝΙΑ ΑΣΤΥΝΟΜΟΣ ΚΩΣΤΑΣ ΧΑΡΙΤΟΣ
Ένας από τους δέκα καλύτερους σύγχρονους αστυνομικούς συγγραφείς της Ευρώπης
Petros Markaris (Greek: Πέτρος Μάρκαρης) was born in Istanbul to an Armenian father and a Greek mother. He is one of the most successful living Greek authors. After studying economics, Markaris went on to work as a screenplay writer. He has lived in Germany and Austria for several years and translated Goethe and Brecht into Greek. International fame came through his series of crime novels featuring the eccentric Athenian detective Kostas Haritos, of which there are now five. Markaris lives in Athens and also co-writes film scripts with Theo Angelopoulos.
Mi era mancato Kostas Charitos, divenuto ormai direttore della polizia dell'Attica. Questo caso interessa il traffico di reperti archeologici, rivangando quella che è una ferita sempre aperta: la traslazione in Inghilterra dei bassorilievi del Partenone a opera di Lord Elgin (avvenuta nel XIX secolo), sfacciatamente in mostra nel British Museum. Alcuni archeologi decidono di sfidare le autorità e, con l'aiuto dell'intelligenza artificiale, ricreano perfettamente delle statue, sostituendole agli originali, proponendo così al ministro della cultura di esporre sul Partenone i bassorilievi falsi per forzare la mano agli inglesi e farseli restituire. Purtroppo, durante una di queste sostituzioni, a Eleusi, un guardiano viene ucciso, ma, anche se i giovani archeologi giurano di non essere coinvolti nella sua morte, vengono sospettati. Oltre a puntare il dito sul traffico di reperti archeologici, naturalmente, Markaris con questa sua ultima fatica critica anche l'utilizzo indiscriminato dell'intelligenza artificiale e le truffe che potrebbero essere collegate a essa e il titolo del romanzo lo dice chiaramente.
Αγαπημένος Μάρκαρης, με προβληματισμό για το μέλλον της χώρας, για νέες καταστάσεις που δημιουργούνται (βλέπε AI), ταυτόχρονα όμως μέσα σε ένα πλαίσιο μιας δεμένης οικογένειας και μιας ανθρωπιάς και ενότητας που ξεπερνάει το προσωπικό και κοινωνικό παρελθόν. Όπως λέει στο βιβλίο και ο Ζήσης: "Επανάσταση δεν είναι μόνο να ανατρέπεις το καθεστώς. Επανάσταση είναι να ανατρέπεις και τη ζωή σου".
Una nueva entrega de la serie Jaritos, y ya van 17. En todas ellas, el autor con una claridad mental impresionante, hace una denuncia social, política, económica, cultural de la situación en Grecia, de sus vecinos y de Europa en general. Esta vez se basa en la tan nombrada Inteligencia Artificial y su uso o abuso a la hora de restituir obras de arte y en especial, en la tan denostada apropiación de los frisos del Partenon que se hallan expuestos en el British Museum, robados sin pudor y vendidos sin impunidad, que los actuales propietarios se niegan a devolver... Ojalá no sea premonitorio y ojalá algún día los originales se reintegren en su ubicación original, de donde nunca debieron moverse. Ojalá que para contemplar en un futuro las obras de una antigua civilización haya que ir sólo a esa zona, país o territorio y no pasearse por media Europa para recomponer las obras que fueron expoliadas... Ojalá.
No solc llegir novel·la negra però el tema em tocava de prop i m'havia encuriosit. Quant paper malgastat. 120 personatges (dels quals no cal dir que menys d'un 5% són dones, fins i tot és discutible si passaria el test de Bechdel), 0 unitats d'intriga. Ni la trama, que no s'aguanta per enlloc, ni la manera d'escriure, que no té cap gràcia, ni el tema, ple d'incongruències.
En general, el llibre es fa avorrit i cansat. Sembla més que et narri l'agenda d'un senyor amb una vida bastant poc apassionant que no pas un cas policíac. Que no nego que potser aquest dia a dia de reunions, burocràcia i sopars amb la dona mirant la tele s'apropin més a la realitat d'un comissari normal que no el que tenim en l'imaginari, però aleshores potser no hi ha material per a una novel·la.
Sí que s'entreveu una reflexió mínimament encertada o interessant al final, però bàsicament és un senyor pujant-se al carro de la IA sense saber res del tema i aprofitant per queixar-se del museu britànic. Ni tan sols entra a la categoria de lectura d'estiu d'encefalograma pla, perquè acabes més atabalat que altra cosa.
La falta de epílogo me deja un final muy seco y anticlimático. El libro presenta una cantidad de personajes muy grande que no guarda importancia alguna con la trama y como lector que solo ha leído está obra de la serie, no me la pueden traer más al pairo. Pensaba ponerle tres estrellas pero creo que estaría siendo demasiado generoso. Por no hablar de algunas incongruencias de la trama y agujeros de guión que parecen fruto de que el autor cambiará ideas según iba escribiendo
Jaritos sigue entrañable como siempre. La trama es nuevamente uno de los problemas con los que nos enfrentamos en la actualidad: la IA y su uso para aplicaciones incorrectas, como la escritura con el estilo de un determinado autor, o la copia y falsificación de una obra de arte. Aunque el desarrollo de la trama es más simple, es entretenido de leer, se pasa un rato agradable, y provoca la reflexión sobre el uso de la IA.
Se lee rápido y fácil. Está correctamente escrito aunque lioso con los nombres griegos de tantos personajes, aveces, se pierde el control. Total crítica a la IA y a lo que son capaces los poderes para ganar dinero, en este caso con el turismo.
Muchos personajes intrascendentes y demasiada relevancia a las relaciones familiares y de amistad. Creo que es el peor libro de la serie dedicada a Jaritos.
Con Markaris si finisce un po’ come si è finiti con Camilleri: uno continua per amore e per tigna a continuare a leggere le avventure del commissario protagonista e rimane ogni volta deluso. Sarà che anche Markaris accusa l’età e che i romanzi, come accadeva per Camilleri, glieli scrive qualcun’altro, ma la narrazione è sempre più sciatta e scialba. I personaggi sono pallidi ricordi degli originali e mordente non ce n’è più. Una stella piangente
Insomma... uno si affeziona ai presonaggi, ma come per gli ultimi di Markaris, la trama è esile esile e si risolve in modo secco. E poi, i continui intermezzi con Zisis, il nipotino Lambros, Adriana, figlia, genero e annessi e connessi, comprese le lunghe digressioni sulle strade da prendere (o non prendere) per evitare il traffico caotico di Atene, insomma, hanno un po' stufato. Non so se leggerò il prossimo.
Un libro esile come la sua trama, ma almeno l'idea é originale. Io sono affezionati ai personaggi di Markaris, ma ormai mi sembrano tutti cristallizzati, senza evoluzione. Ogni volta che esce un nuovo libro di questo autore io lo leggo anche se so che mi lascerà un po' di rimpianto per come era brillante un tempo. Ora é un po' come andare a trovare una vecchia zi...a
Sono d'accordo con le altre recensioni pubblicate, questo libro sembra scritto al 20% dall'autore, il rimanente 80% sembra frutto del lavoro di un ghostwriter o addirittura di una AI programmata per scrivere libri. Spero che questo non sia il futuro dell'editoria, perché leggo sempre più libri privi di personalità
És el segon llibre q llegeixo de l'Inspecció Kharitos i si bé la novela i la història és entretinguda, el principi del llibre és poc interessant. A poc a poc es va entrant en la historia. En aquest cas te la curiositat de l'aparició de la IA en obres antigues que segurament reflexa el q pot passar en la realitat