Com un tríptic de Francis Bacon, una contemplació de Franz Kafka, un poema de Herta Müller o un crit de Víctor Català, l’escriptor J. L. Badal escriu “Bosc, balena i boira”. Són tres faules, tres cares d’una narració única que reinventa l’art de la narrativa popular i la sapiència ancestral dels mites a través de pàgines perverses i precioses. Amb una expressivitat sorprenent i fascinadora, l’autor refunda les històries de la Caputxeta Vermella, la flor romanial i la Bella Dorment sense renunciar a la violència, la sensualitat i la maldat implícites en les llegendes originals i en nosaltres mateixos, que en som fills. Per la seva bellesa i per la seva audàcia, “Bosc, balena, boira” és una experiència salvatge que ens obliga a enfrontar-nos al cor, als ulls i al sexe de la bèstia. I potser a preguntar-nos qui és, en la faula, en la vida, la vertadera bèstia.
Fantàsticament escrit, tot i que al principi no entens una merda. Mai havia llegit una descripció d'agressions sexuals tant bona, crua i real alhora que poètica i lleugera. Una fantasia si em pregunten, fa treballar les metáfores al cap i no és per llegir-lo abans d'anar a dormir. He de dir que una mica fumada entra encara millor.
Tremenda reinterpretació lisèrgica de tres faules clàssiques: caputxeta vermella, flor romanial i la bella dorment. Personalment, he anat entrant i sortint del text com he pogut, però globalment el resultat no ha estat satisfactori. M'ha agradat com dialoguen les faules entre elles, tot i això, al final m'ha semblat una posada estètica massa radical/potent que m'ha fet desconnectar i m'ha deixat més aviat fred. Prosa poètica al límit.
Balena > Bosc > Boira (en aquest ordre).
La Ka va començar a buscar la bèstia pel cel i amb els ulls. Mirava amunt com si s'avergonyís del seu cos. Esperava la bèstia entre dos núvols, una porteta d'aigua, el morro infantil, els ulls del color de la matèria del bosc, el pit bombat, les cames tumultuoses i els peus enfonsant la boira blanca amb tanta força que a sota de cada petjada l'aigua s'acumulava de cop i queia a terra en forma d'escopinada. Es podia seguir el rastre de la bèstia pels núvols mirant la terra a sota, mitjos litres d'aigua escopida de cop aquí i dos metres més endavant i dos metres més endavant. Aquesta era l'envergadura de les passes de la bèstia.
Escric aquesta ressenya gairebé dos mesos després de haver-lo llegit, he tingut temps a reposar la lectura i també l’oprtunitat de comentar-la directament amb l’autor, que sempre és un plaer.
Una cosa que m’agrada dels llibres del Badal, és que sovint son llibres d’aquells que no estàs entenent massa bé què esta passant, però la manera d’escriure i el viatge pel que et porta són tant poètics i especials que simplement et deixes portar per les pàgines, fins que poc a poc vas lligant caps i entenent la història. També m’agrada que no té por a parlar de temes que potser altres autors no s’atrevirien, i a més a més ho fa des de la naturalitat.
BBB no és un llibre per relaxar-te i passar una estoneta diveritda, és un llibre per endinsar-thi, reflexionar i comentar-lo amb les companyes.