What do you think?
Una cançó de pluja
Després de guanyar l'Òmnium amb Junil, Joan-Lluís Lluís torna amb una nova faula moderna com només les sap escriure ell.
La protagonista d'Una cançó de pluja es diu Ella-Calla i és l’única de nou orangutans que aconsegueix fugir del vaixell on els han empresonat. Així comença un periple per tornar al seu bosc nadiu a l’illa de Borneo. L’acompanyen els records dels companys d’espècie, fantasmes bondadosos. I entre la llum elèctrica dels pobles i la remor de les màquines, és una mitologia ancestral que es desplega sota els auspicis de dues divinitats: la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que van crear l’una els animals, l’altra els humans...
Fins que, al cor de la selva, el viatge d’Ella-Calla topa amb l’horror.
La protagonista d'Una cançó de pluja es diu Ella-Calla i és l’única de nou orangutans que aconsegueix fugir del vaixell on els han empresonat. Així comença un periple per tornar al seu bosc nadiu a l’illa de Borneo. L’acompanyen els records dels companys d’espècie, fantasmes bondadosos. I entre la llum elèctrica dels pobles i la remor de les màquines, és una mitologia ancestral que es desplega sota els auspicis de dues divinitats: la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que van crear l’una els animals, l’altra els humans...
Fins que, al cor de la selva, el viatge d’Ella-Calla topa amb l’horror.
157 pages, Paperback
First published January 1, 2025
About the author
Joan-Lluís Lluís
34 books43 followersJoan-Lluís Lluís (Perpinyà, 29 de juny de 1963) és un escriptor i periodista català, que redacta al diari electrònic VilaWeb i a la revista digital Esguard, així com manté una crònica titulada «A cremallengües» al setmanari Presència. Antigament havia treballat al diari El Punt i va tenir a L'Avenç la crònica «Traient la pols» sobre literatura catalana popular dels inicis del segle XX. També ha escrit textos de cançons, sobretot per al grup Blues de Picolat però també per al Casellas Sextet Folk, Sol i Serena i Joanjo Bosk.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 68 reviews
Read
August 29, 2025Un homenatge a la bondat animal i un retrat de la crueltat dels humans. La nova novel·la d'en Joan Lluís-Lluís no decep i ens torna a dur als seu univers i el seu estil únic.
September 23, 2025
(en català a continuació)
Cada vez estoy más convencido que Joan-Lluís Lluís se ha convertido mi escritor preferido en lengua catalana. Hombre sin duda reservado, a la vez que alguien que aprendido a amar el catalán, su aproximación a la prosa catalana busca dotar de una modulación más melodiosa, aunque sin excederse con el vuelo lírico, mesurando su poder expresivo, que a fin de cuentas siempre logra calar en un momento u otro. En esta ocasión, quizás, dado que el tema del abuso sobre los animales es un tema que le afecta a nivel personal, se permite unas cuantas fugas líricas, se imagina a su orangutana protagonista realizando danzas de saludo, los cantos y algún que otro momento que me imagino que para Joan-Lluís Lluís habrá exigido cierto esfuerzo para soltarse. Y no sólo que sea buen prosista, también trasluce esa intención de abordar temas relacionados con sus propias preocupaciones antes que no con agendas mediáticas. Joan-Lluís Lluís es sin duda un estupendo fabulador, se atreve tanto con temas realistas e históricos (cómo la guerra de Argelia en Els ulls se sorra) como aquí se adentra en lo fabulesco y fantasioso.
La historia arranca cuando, en un barco atracado en un puerto, estalla un fuego alarma a nueve orangutanes que están encerrados en las bodegas. Logran salir a la superficie pero sólo una orangutana logra completar la huida gracias a su capacidad para permanecer callada y no llamar la atención de sus perseguidores. Será este el inicio de una epopeya simiesca en la cual esta hembra de orangután conocerá situaciones verdaderamente penosas mientras en su fuero interno pervive la añoranza al contacto con sus congéneres pero también con la "Madre-toda", que es el nombre que los orangutanes de esta novela dan a la naturaleza, porque para ellos la naturaleza es el mundo. El nombre del mundo es árbol.
El relato transcurre en Borneo, dónde se saben habitan muchos ejemplares de estos magníficos simios, aunque el autor minimiza las referencias para que la novela conserve su atmósfera de cuento. No sólo se aproxima de forma poética, con gran imaginación, mezclando fantasías y suposiciones con información más documental, también se nos relata una suerte de Odisea al estilo de Homero protagonizada por esta orangutana, que recibe el epíteto de "Ella-calla" por su capacidad para la discreción salvadora. Ningún personaje recibe un nombre propio, todos obtiene o bien un nombre genérico (como la anciana, de las pocas personas que empatiza con Ella-calla) o bien un nombre que referencia a su esencia, lo que para mí refuerza ese aire de fábula, un gesto poco usual (tampoco digo que inédito) en la literatura contemporánea y que le permite distanciarse de los tópicos y dotar de singularidad a la funesta peripecia de Ella-calla.
Es a todas luces una parábola acerca del abuso que el ser humano ejerce sobre el mundo natural. Ella-calla se convierte en avatar de ese atropello, esa inocencia aplastada y triturada por satisfacer instintos abyectos, la ociosidad descerebrada o el simple apetito de morbo. En un mito que Joan-Lluís Lluís introduce en la historia, se imagina el origen del mundo, creado por la mencionada Madre-Toda y la Madre-Celosa. Los orangutanes son los hijos predilectos de la Madre-Toda, los seres humanos son fruto de las envidias de la Madre-Celosa y sin duda encarnan las cualidades negativas que siembran las escenas de abuso, maldad y destrucción, tomando también el fuego como símbolo antropológico para sembrar la destrucción que daña ese mundo ideal, casi demasiado idealizado por momentos, hasta el punto de acercarse al romanticismo.
Fábula animalista con tintes misantrópicos, tan optimista en su visión de los animales como pesimista sobre la humanidad, que a pesar de su oscuridad y dureza de algunos pasajes también prueba a dejar un poso más positivo y más poético en el periplo de esta orangutana en sus anhelos por regresar al mundo natural.
··················
Cada vegada estic més convençut que Joan-Lluís Lluís s’ha convertit en el meu escriptor de referència en llengua catalana. Home reservat, però alhora apassionat per la llengua que ha après a estimar, ha sabut trobar una prosa modulada, melodiosa, sense caure en l’excés líric i mesurant sempre la seva força expressiva, que inevitablement acaba deixant empremta. En aquest cas, potser perquè el tema de l’abús contra els animals l’afecta de prop, es permet algunes fugues poètiques: imagina la seva protagonista, una orangutana, dansant a mode de salutació, cantant o mostrant gestos que semblen exigir-li un cert exercici de desinhibició. No és només un excel·lent prosista, sinó també un autor que prefereix dialogar amb les pròpies obsessions abans que amb modes mediàtiques. Lluís és, en definitiva, un fabulador de primera magnitud, capaç de transitar del realisme històric (com a Els ulls de sorra, sobre la guerra d’Algèria) al registre fantàstic i fabulesc d’aquesta novel·la.
La narració s’enceta amb un incendi en un vaixell atracat al port, on nou orangutans romanen tancats a les bodegues. Malden per fugir, però només una femella aconsegueix escapar, gràcies a la seva discreció i silenci. És l’inici d’una epopeia simiesca, marcada per les penalitats i per l’enyor constant dels seus congèneres i de la “Mare-Tota”, nom amb què els orangutans designen la natura: el món és, per a ells, un arbre.
L’acció se situa a Borneo, hàbitat natural d’aquests simis, però l’autor dilueix les referències per preservar un aire de conte. La novel·la oscil·la entre la imaginació poètica i la documentació, i acaba configurant una mena d’Odissea homèrica protagonitzada per la simi, que rep l’epítet d’“Ella-calla” per la seva capacitat de discreció. Cap personatge no té nom propi: alguns en porten de genèrics (com l’anciana que simpatitza amb Ella-calla), d’altres en reben segons la seva essència. Aquest recurs, poc habitual en la narrativa contemporània, accentua el to de faula i singularitza encara més la peripècia de la protagonista.
La novel·la es llegeix com una paràbola sobre l’abús humà del món natural. Ella-calla encarna la innocència esclafada per instints abjectes, per la frivolitat o pel simple afany de morbositat. En un dels mites intercalats, Lluís imagina la creació del món a partir de dues divinitats: la Mare-Tota, mare dels orangutans, i la Mare-Gelosa, origen dels humans, éssers marcats per l’enveja i la destrucció. El foc hi apareix com a símbol antropològic de la devastació humana, oposat a aquell món natural idealitzat que voreja, en alguns passatges, el romanticisme.
En definitiva, una faula animalista amb ressons misantròpiques: optimista envers els animals, pessimista envers la humanitat. Malgrat la foscor i la cruesa de certs fragments, el llibre aconsegueix deixar també un pòsit poètic i fins i tot esperançador en el viatge d’aquesta orangutana que anhela retrobar la natura.
Cada vez estoy más convencido que Joan-Lluís Lluís se ha convertido mi escritor preferido en lengua catalana. Hombre sin duda reservado, a la vez que alguien que aprendido a amar el catalán, su aproximación a la prosa catalana busca dotar de una modulación más melodiosa, aunque sin excederse con el vuelo lírico, mesurando su poder expresivo, que a fin de cuentas siempre logra calar en un momento u otro. En esta ocasión, quizás, dado que el tema del abuso sobre los animales es un tema que le afecta a nivel personal, se permite unas cuantas fugas líricas, se imagina a su orangutana protagonista realizando danzas de saludo, los cantos y algún que otro momento que me imagino que para Joan-Lluís Lluís habrá exigido cierto esfuerzo para soltarse. Y no sólo que sea buen prosista, también trasluce esa intención de abordar temas relacionados con sus propias preocupaciones antes que no con agendas mediáticas. Joan-Lluís Lluís es sin duda un estupendo fabulador, se atreve tanto con temas realistas e históricos (cómo la guerra de Argelia en Els ulls se sorra) como aquí se adentra en lo fabulesco y fantasioso.
La historia arranca cuando, en un barco atracado en un puerto, estalla un fuego alarma a nueve orangutanes que están encerrados en las bodegas. Logran salir a la superficie pero sólo una orangutana logra completar la huida gracias a su capacidad para permanecer callada y no llamar la atención de sus perseguidores. Será este el inicio de una epopeya simiesca en la cual esta hembra de orangután conocerá situaciones verdaderamente penosas mientras en su fuero interno pervive la añoranza al contacto con sus congéneres pero también con la "Madre-toda", que es el nombre que los orangutanes de esta novela dan a la naturaleza, porque para ellos la naturaleza es el mundo. El nombre del mundo es árbol.
El relato transcurre en Borneo, dónde se saben habitan muchos ejemplares de estos magníficos simios, aunque el autor minimiza las referencias para que la novela conserve su atmósfera de cuento. No sólo se aproxima de forma poética, con gran imaginación, mezclando fantasías y suposiciones con información más documental, también se nos relata una suerte de Odisea al estilo de Homero protagonizada por esta orangutana, que recibe el epíteto de "Ella-calla" por su capacidad para la discreción salvadora. Ningún personaje recibe un nombre propio, todos obtiene o bien un nombre genérico (como la anciana, de las pocas personas que empatiza con Ella-calla) o bien un nombre que referencia a su esencia, lo que para mí refuerza ese aire de fábula, un gesto poco usual (tampoco digo que inédito) en la literatura contemporánea y que le permite distanciarse de los tópicos y dotar de singularidad a la funesta peripecia de Ella-calla.
Es a todas luces una parábola acerca del abuso que el ser humano ejerce sobre el mundo natural. Ella-calla se convierte en avatar de ese atropello, esa inocencia aplastada y triturada por satisfacer instintos abyectos, la ociosidad descerebrada o el simple apetito de morbo. En un mito que Joan-Lluís Lluís introduce en la historia, se imagina el origen del mundo, creado por la mencionada Madre-Toda y la Madre-Celosa. Los orangutanes son los hijos predilectos de la Madre-Toda, los seres humanos son fruto de las envidias de la Madre-Celosa y sin duda encarnan las cualidades negativas que siembran las escenas de abuso, maldad y destrucción, tomando también el fuego como símbolo antropológico para sembrar la destrucción que daña ese mundo ideal, casi demasiado idealizado por momentos, hasta el punto de acercarse al romanticismo.
Fábula animalista con tintes misantrópicos, tan optimista en su visión de los animales como pesimista sobre la humanidad, que a pesar de su oscuridad y dureza de algunos pasajes también prueba a dejar un poso más positivo y más poético en el periplo de esta orangutana en sus anhelos por regresar al mundo natural.
··················
Cada vegada estic més convençut que Joan-Lluís Lluís s’ha convertit en el meu escriptor de referència en llengua catalana. Home reservat, però alhora apassionat per la llengua que ha après a estimar, ha sabut trobar una prosa modulada, melodiosa, sense caure en l’excés líric i mesurant sempre la seva força expressiva, que inevitablement acaba deixant empremta. En aquest cas, potser perquè el tema de l’abús contra els animals l’afecta de prop, es permet algunes fugues poètiques: imagina la seva protagonista, una orangutana, dansant a mode de salutació, cantant o mostrant gestos que semblen exigir-li un cert exercici de desinhibició. No és només un excel·lent prosista, sinó també un autor que prefereix dialogar amb les pròpies obsessions abans que amb modes mediàtiques. Lluís és, en definitiva, un fabulador de primera magnitud, capaç de transitar del realisme històric (com a Els ulls de sorra, sobre la guerra d’Algèria) al registre fantàstic i fabulesc d’aquesta novel·la.
La narració s’enceta amb un incendi en un vaixell atracat al port, on nou orangutans romanen tancats a les bodegues. Malden per fugir, però només una femella aconsegueix escapar, gràcies a la seva discreció i silenci. És l’inici d’una epopeia simiesca, marcada per les penalitats i per l’enyor constant dels seus congèneres i de la “Mare-Tota”, nom amb què els orangutans designen la natura: el món és, per a ells, un arbre.
L’acció se situa a Borneo, hàbitat natural d’aquests simis, però l’autor dilueix les referències per preservar un aire de conte. La novel·la oscil·la entre la imaginació poètica i la documentació, i acaba configurant una mena d’Odissea homèrica protagonitzada per la simi, que rep l’epítet d’“Ella-calla” per la seva capacitat de discreció. Cap personatge no té nom propi: alguns en porten de genèrics (com l’anciana que simpatitza amb Ella-calla), d’altres en reben segons la seva essència. Aquest recurs, poc habitual en la narrativa contemporània, accentua el to de faula i singularitza encara més la peripècia de la protagonista.
La novel·la es llegeix com una paràbola sobre l’abús humà del món natural. Ella-calla encarna la innocència esclafada per instints abjectes, per la frivolitat o pel simple afany de morbositat. En un dels mites intercalats, Lluís imagina la creació del món a partir de dues divinitats: la Mare-Tota, mare dels orangutans, i la Mare-Gelosa, origen dels humans, éssers marcats per l’enveja i la destrucció. El foc hi apareix com a símbol antropològic de la devastació humana, oposat a aquell món natural idealitzat que voreja, en alguns passatges, el romanticisme.
En definitiva, una faula animalista amb ressons misantròpiques: optimista envers els animals, pessimista envers la humanitat. Malgrat la foscor i la cruesa de certs fragments, el llibre aconsegueix deixar també un pòsit poètic i fins i tot esperançador en el viatge d’aquesta orangutana que anhela retrobar la natura.
September 23, 2025
Una cançó de pluja, de Joan-Lluís Lluís, explica la història d’Ella-Calla, una orangutana que aconsegueix escapar d’un vaixell on n’havien empresonat nou com ella i inicia un viatge per tornar a la selva de Borneo. Pel camí conviu amb records i presències que l’acompanyen, mentre s’enfronta a la duresa i a la crueltat dels humans.
El llibre m’ha agradat força. De l’autor ja havia llegit Junil a la terra dels bàrbars, que em va entusiasmar; aquest és molt diferent, però també molt potent. El capítol 12 m’ha semblat especialment encertat per la metàfora que planteja. Els capítols 33 i següents, a la segona part, han estat els més durs i m’han commogut fins al punt de fer-me plorar. Al final, la carta de l’autor a Ella-Calla m’ha semblat d’una gran sensibilitat i tendresa.
És un llibre intens, colpidor i necessari. El recomano.
El llibre m’ha agradat força. De l’autor ja havia llegit Junil a la terra dels bàrbars, que em va entusiasmar; aquest és molt diferent, però també molt potent. El capítol 12 m’ha semblat especialment encertat per la metàfora que planteja. Els capítols 33 i següents, a la segona part, han estat els més durs i m’han commogut fins al punt de fer-me plorar. Al final, la carta de l’autor a Ella-Calla m’ha semblat d’una gran sensibilitat i tendresa.
És un llibre intens, colpidor i necessari. El recomano.
December 21, 2025
Joan-Lluís Lluís explora la crueltat humana –sempre amb un bri d'esperança– partint del resilient periple i els aconseguits pensaments bàsics d'una orangutana autoanomenada Ella-Calla.
Moment dolorosíssim quan la 'fressa-bona' deixa de ser bona (una de les millors creacions de l'home espatllada pel mateix home). Difícil exposar-ho millor per part de l'autor.
Faula duríssima i a la vegada tendra, preciosa i commovedora.
Moment dolorosíssim quan la 'fressa-bona' deixa de ser bona (una de les millors creacions de l'home espatllada pel mateix home). Difícil exposar-ho millor per part de l'autor.
Faula duríssima i a la vegada tendra, preciosa i commovedora.
September 24, 2025
Joan-Lluís Lluís diu que els actes de maldat són molt més sorollosos que els de bondat, que sovint passen desapercebuts. El llibre parteix d’una notícia horrible i a partir d’aquí, construeix aquesta faula on també apareix la tendresa i la sensibilitat, tan humanes com animals. És preciós i m'ha encantat la seva escriptura.
L'autor explica: "Vull pensar que aquest llibre és com una punta d’agulla amb una mica de bàlsam per millorar el món". I crec que ho aconsegueix.
L'autor explica: "Vull pensar que aquest llibre és com una punta d’agulla amb una mica de bàlsam per millorar el món". I crec que ho aconsegueix.
June 24, 2026
Enllaç al blog: https://llegirperviurealtresvides.blo...
3,5/5 ⭐
Ella-Calla és una orangutana de Borneo que aconsegueix escapar-se d'un vaixell on uns caçadors furtius la tenen tancada. Un incendi, el caos que es desencadena i el seu silenci li permeten actuar d'una manera diferent a la de la resta d'orangutans i fugir. És aleshores quan s'autoanomena Ella-Calla, la que no crida i aconsegueix escapar.
Una cançó de pluja narra el viatge d'aquesta orangutana des de la fugida del vaixell de tornada al bosc de Borneo que li és casa, travessant la civilització humana.
A Junil a les terres dels bàrbars Joan-Lluís Lluís denotava una gran sensibilitat per les llengües i el món literari. A Una cançó de pluja trobem l'amor i el respecte pel món animal. M'ha agradat com Lluís aconsegueix narrar-nos la història des de la perspectiva de l'orangutana. No podem saber com pensen ni què els mou, però trobo que està molt ben resolt. L'autor mostra com podria relacionar-se el món animal, la consciència d'espècie, la intuïció i les pors, una saviesa dels avantpassats que els acompanya. També hi afegeix dues deïtats creadores, la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que acaben de bastir la història.
Durant el seu periple, Ella-Calla conviu amb els arbres i amb altres animals, però també es troba amb l'ésser humà. La crueltat i la maldat humana que s'hi descriuen són devastadores, i m'ha semblat encara més dur perquè la narració ens arriba des d'una perspectiva innocent. Ja sé que l'ésser humà és capaç de fer atrocitats, però que te les expliqui algú que no sap que aquella és la pitjor versió de la nostra espècie, trenca el cor. L'autor sembla que no és del tot pessimista i hi afegeix un altre personatge humà que encarna la bondat i el respecte pels animals. Una mica de llum en aquest món boig.
Al principi em va costar una mica entrar en la història, però cap al final de la primera part Ella-Calla ja m'havia captivat. La segona part és molt dura i la tercera part és un molt bon tancament per al la història, tot i que no seria el final feliç que hauria volgut per a la protagonista. El llibre tanca amb una carta de l'autor a la seva protagonista que és commovedora i dona sentit a tota la lectura.
Una cançó de pluja és una faula, una cançó que t'explica una història. Un relat de superació amb una aura màgica i commovedora que deixa una petjada que és com una fressa constant, com la pluja incessant.
3,5/5 ⭐
"Quan plou, els orangutans no es mouen gaire, o gens. Si poden, no es mouen gens. [...] Ara que plou, per força ha de tornar a ser una orangutana sedentària que contempla la quasi totalitat del món que necessita, el món tal com el sap conjugar. La pluja li fa el favor de regalar-li aquest engany d’immobilitat segura."
Ella-Calla és una orangutana de Borneo que aconsegueix escapar-se d'un vaixell on uns caçadors furtius la tenen tancada. Un incendi, el caos que es desencadena i el seu silenci li permeten actuar d'una manera diferent a la de la resta d'orangutans i fugir. És aleshores quan s'autoanomena Ella-Calla, la que no crida i aconsegueix escapar.
Una cançó de pluja narra el viatge d'aquesta orangutana des de la fugida del vaixell de tornada al bosc de Borneo que li és casa, travessant la civilització humana.
A Junil a les terres dels bàrbars Joan-Lluís Lluís denotava una gran sensibilitat per les llengües i el món literari. A Una cançó de pluja trobem l'amor i el respecte pel món animal. M'ha agradat com Lluís aconsegueix narrar-nos la història des de la perspectiva de l'orangutana. No podem saber com pensen ni què els mou, però trobo que està molt ben resolt. L'autor mostra com podria relacionar-se el món animal, la consciència d'espècie, la intuïció i les pors, una saviesa dels avantpassats que els acompanya. També hi afegeix dues deïtats creadores, la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que acaben de bastir la història.
"Quan els arbres alenen, és com si parlessin, i diuen coses bones, perquè són els fills primers de la Mare-Tota, i ni els orangutans ni cap altra criatura no saben què diuen però igualment és bo escoltar-los. És bo per dintre."
Durant el seu periple, Ella-Calla conviu amb els arbres i amb altres animals, però també es troba amb l'ésser humà. La crueltat i la maldat humana que s'hi descriuen són devastadores, i m'ha semblat encara més dur perquè la narració ens arriba des d'una perspectiva innocent. Ja sé que l'ésser humà és capaç de fer atrocitats, però que te les expliqui algú que no sap que aquella és la pitjor versió de la nostra espècie, trenca el cor. L'autor sembla que no és del tot pessimista i hi afegeix un altre personatge humà que encarna la bondat i el respecte pels animals. Una mica de llum en aquest món boig.
"A alguns els costa no posar-se a plorar. Però gairebé sempre ho amaguen; ho amaguen provant de riure més fort, o fent-se el desentès, o dient que han d’anar a pixar; excuses per dissimular un sotrac que no sabrien explicar, que els fa vergonya, que negarien fins i tot."
Al principi em va costar una mica entrar en la història, però cap al final de la primera part Ella-Calla ja m'havia captivat. La segona part és molt dura i la tercera part és un molt bon tancament per al la història, tot i que no seria el final feliç que hauria volgut per a la protagonista. El llibre tanca amb una carta de l'autor a la seva protagonista que és commovedora i dona sentit a tota la lectura.
Una cançó de pluja és una faula, una cançó que t'explica una història. Un relat de superació amb una aura màgica i commovedora que deixa una petjada que és com una fressa constant, com la pluja incessant.
November 10, 2025
la segona cosa d'aquesta setmana que més m'ha alterat la forma de veure la realitat (la primera el disc nou de rosalía)
quina llàstima anar llegint aquestes pàgines i adonar-me de lo dolents que podem arribar a ser els humans :(
també m'he empenedit de tenir una visió antropocentrista que no m'havia qüestionat fins llegir aquest llibre i que hauria de replantejar-me. pel que fa a la narració m'ha encantat és bonica i molt cuidada.
quina llàstima anar llegint aquestes pàgines i adonar-me de lo dolents que podem arribar a ser els humans :(
també m'he empenedit de tenir una visió antropocentrista que no m'havia qüestionat fins llegir aquest llibre i que hauria de replantejar-me. pel que fa a la narració m'ha encantat és bonica i molt cuidada.
September 14, 2025
A vegades, un conte per abans d’anar a dormir; altres, un malson horripilant i també una faula plena de lliçons. Tot, escrit deliciosament bé.
Read
January 7, 2026'Quan els arbres alenen, és com si parlessin, i diuen coses bones, perquè són els fills primers de la Mare-Tota, i ni els orangutans ni cap altra criatura no saben què diuen però igualment és bo escoltar-los. És bo per dintre.'
November 30, 2025
En Joan Lluís-Lluís escriu a l'epíleg que volia que aquest llibre fos "un tribut, un homenatge de llums i flaires, un festival salvàtic". A tot això jo només puc afegir que és una dignificació dels orangutans (i del món animal en general), una crida d'atenció a la nostra sensibilitat i un regal al món dels llibres. Quina pena profunda m'ha fet aquest llibre ❤️🩹
May 31, 2026
Mai ens deixarà de sorprendre fins on pot arribar la crueltat d’alguns humans. En aquest llibre en Joan Lluís Lluís ens ho retracta des de la vivència d’una orangutana de Borneo.
July 16, 2026
Puntuació: 2'5/5 ⭐
Entenc la intenció de l'autor, però no he connectat amb l'estil. Una llàstima.
Entenc la intenció de l'autor, però no he connectat amb l'estil. Una llàstima.
November 21, 2025
És una novel·la deliciosa que t'atrapa des de les primeres pàgines, que et fa sentir emocions positives, però que et pot angoixar a estones. Això passa en part pel desenvolupament de la història, però en gran part pel gran treball literari de l'autor. Un llenguatge ric però gens complicat, una habilitat en la tècnica narradora i descriptiva per fer-te sentir absolutament en la pell de l'orangutana protagonista, i per fer-te reflexionar sobre la maldat humana envers el comportament natural i animal més a prop d'una bondat natural. Hi ha paràgrafs que són pura prosa poètica, especialment quan descriu el que veu i sent la protagonista en l'entorn natural o en les situacions amb les quals es va trobant.
L'argument el teniu a la ressenya del llibre: una orangutana que fuig de la captivitat d'una gàbia en un vaixell a Borneo i que travessa diferents llocs de la civilització humana, en un camí que la portarà cap al final de la història (m'estalvio spoilers).
L'autor ha fet un bon treball i s'ha documentat per conèixer el món animal orangutà, queda clar. Ens narra una història en tercera persona però col·locant al lector dintre dels escenaris. La percepció d'Ella-Calla (l'orangutana protagonista) sobre la natura i el món (la Mare-Tota) enfront de l'actitud humana (la dels fills de la Mare-Gelosa) envers la natura i els animals, et farà reflexionar i sentir com de cruel i dolenta pot arribar a ser l'espècia humana. Però enmig d'aquesta angoixa apareix una glopada d'aire fresc en forma de persona humana sensible i empàtica amb la protagonista, la vella que la cuidarà i ajudarà en un tram de la història. I també en la pròpia bondat animal natural.
El retrat dels animals que hi apareixen està molt ben treballat, fugint dels clàssics disney ensucrats i mostrant un caràcter animalista realista molt més creïble. Tot i que l'autor aporta cert misticisme en un grau que no molesta gens la narració. Aquest retrat va acompanyat d'unes ben trobades paraules en llenguatge imaginari animal, que les protagonistes fan servir per mostrar el que fan, el que pensen i el que veuen: mare-gran, pare-de-clan, cançó-de-veu, cançó-muda, així com noms dels protagonistes en aquest pseudollenguatge: Ella-aixafa, Ella-Calla, Ella-Parla-i-Parla.
Crec que estem davant d'un tribut animalista i selvàtic envers la incapacitat per defensar el medi i l'entorn natural de l'espècie humana. Però la història té un bon ritme i et porta de manera fàcil i agradable per les aventures d'Ella-Calla, fins a un final original i que et farà meditar encara una mica més.
Joan-Lluís Lluís pot escriure la història que vulgui, ho farà amb el gran nivell literari i humà que té. No el conec personalment però l'he sentit en alguna xerrada i entrevistes i és així com ho veig. Aquesta és la tercera novel·la seva que llegeixo i us prometo que en llegiré més, i tant!
Una cançó de pluja és una cançó novel·lada i absolutament recomanable.
L'argument el teniu a la ressenya del llibre: una orangutana que fuig de la captivitat d'una gàbia en un vaixell a Borneo i que travessa diferents llocs de la civilització humana, en un camí que la portarà cap al final de la història (m'estalvio spoilers).
L'autor ha fet un bon treball i s'ha documentat per conèixer el món animal orangutà, queda clar. Ens narra una història en tercera persona però col·locant al lector dintre dels escenaris. La percepció d'Ella-Calla (l'orangutana protagonista) sobre la natura i el món (la Mare-Tota) enfront de l'actitud humana (la dels fills de la Mare-Gelosa) envers la natura i els animals, et farà reflexionar i sentir com de cruel i dolenta pot arribar a ser l'espècia humana. Però enmig d'aquesta angoixa apareix una glopada d'aire fresc en forma de persona humana sensible i empàtica amb la protagonista, la vella que la cuidarà i ajudarà en un tram de la història. I també en la pròpia bondat animal natural.
El retrat dels animals que hi apareixen està molt ben treballat, fugint dels clàssics disney ensucrats i mostrant un caràcter animalista realista molt més creïble. Tot i que l'autor aporta cert misticisme en un grau que no molesta gens la narració. Aquest retrat va acompanyat d'unes ben trobades paraules en llenguatge imaginari animal, que les protagonistes fan servir per mostrar el que fan, el que pensen i el que veuen: mare-gran, pare-de-clan, cançó-de-veu, cançó-muda, així com noms dels protagonistes en aquest pseudollenguatge: Ella-aixafa, Ella-Calla, Ella-Parla-i-Parla.
Crec que estem davant d'un tribut animalista i selvàtic envers la incapacitat per defensar el medi i l'entorn natural de l'espècie humana. Però la història té un bon ritme i et porta de manera fàcil i agradable per les aventures d'Ella-Calla, fins a un final original i que et farà meditar encara una mica més.
Joan-Lluís Lluís pot escriure la història que vulgui, ho farà amb el gran nivell literari i humà que té. No el conec personalment però l'he sentit en alguna xerrada i entrevistes i és així com ho veig. Aquesta és la tercera novel·la seva que llegeixo i us prometo que en llegiré més, i tant!
Una cançó de pluja és una cançó novel·lada i absolutament recomanable.
February 7, 2026
cor encongit, tornar a casa però amb un nom diferent, i un record d'una mà
August 18, 2026
Una història atípica. Un llibre corprenedor i d'una gran sensibilitat, malgrat alguns passatges terribles de llegir.
February 11, 2026
Una faula sobre la maldat humana que t'acosta als animals.
June 21, 2026
Si la primera part a mi no m’agradava una mena de odisea de orangutáns la segona es tremenda. Basada en un fet real i increíble de creure Vaig plorar!!!
June 20, 2026
Un llibre que et queda marcat
March 30, 2026
Si t’expliqués que aquest llibre comença amb un vaixell en flames i una orangutana que fuig d’una gàbia, potser pensaries que és una història d’aventures. Però no ho és. O no només. És la història d’una criatura que vol tornar a casa després que els humans li hagin pres tot el que coneixia. I mentre la llegeixes, t’adones que no estàs seguint un animal: estàs seguint algú que pensa, que recorda, que té por i que lluita per recuperar-se.
Ella‑Calla —així es posa nom ella mateixa— torna al bosc, però el retorn no és fàcil. Els seus la miren amb amor i recel. I és normal. Abans d’arribar-hi ha patit la maldat humana i un acarnissament que el llibre no detalla, però que es percep en cada línia. Torna amb un cos i una memòria ferits, i amb silencis que no sap com explicar. I això pesa en cada trobada amb els seus.
Jo crec que Joan‑Lluís Lluís escriu amb una tendresa enorme cap als éssers no humans. No força res, no dramatitza, no busca commoure per commoure. Escriu amb una senzillesa que arriba. I tu, com a lectora, acabes caminant al costat d’Ella‑Calla com si fos algú que coneixes.
A mi m’ha impressionat especialment com parla amb els seus: Mare‑Tota, Mare‑Gelosa, els parents. No són només noms bonics. Són com els mites fundacionals del seu món, les veus que sostenen la seva identitat i la seva memòria. Quan Ella‑Calla els parla —o quan els imagina parlant-li— entens que està buscant un lloc on encaixar després d’haver estat trencada.
És un llibre breu, però queda. No per la trama, sinó per la mirada. Perquè et recorda que la llibertat no és només fugir, sinó tornar a habitar el propi cos. I que, de vegades, el silenci és l’única manera de sobreviure.
Ella‑Calla —així es posa nom ella mateixa— torna al bosc, però el retorn no és fàcil. Els seus la miren amb amor i recel. I és normal. Abans d’arribar-hi ha patit la maldat humana i un acarnissament que el llibre no detalla, però que es percep en cada línia. Torna amb un cos i una memòria ferits, i amb silencis que no sap com explicar. I això pesa en cada trobada amb els seus.
Jo crec que Joan‑Lluís Lluís escriu amb una tendresa enorme cap als éssers no humans. No força res, no dramatitza, no busca commoure per commoure. Escriu amb una senzillesa que arriba. I tu, com a lectora, acabes caminant al costat d’Ella‑Calla com si fos algú que coneixes.
A mi m’ha impressionat especialment com parla amb els seus: Mare‑Tota, Mare‑Gelosa, els parents. No són només noms bonics. Són com els mites fundacionals del seu món, les veus que sostenen la seva identitat i la seva memòria. Quan Ella‑Calla els parla —o quan els imagina parlant-li— entens que està buscant un lloc on encaixar després d’haver estat trencada.
És un llibre breu, però queda. No per la trama, sinó per la mirada. Perquè et recorda que la llibertat no és només fugir, sinó tornar a habitar el propi cos. I que, de vegades, el silenci és l’única manera de sobreviure.
September 27, 2025
"Llavors Ella-Calla puja més amunt de l'arbre, fins allà on sap que no ha de pujarmai si no vol arriscar que les branques es rompin sota seu, puja i quan sent com l'arbre s'ha fet fràgil i que ja no pot anar més amunt, s'arrampa al tronc, obra la boca i crida per damunt del bosc. No és crit de femella atemorida ni de femella en zel, el crit que li surt de la gola és com un crit de fúria i dolor d'un pare-de-clan, que femelles solen escoltar tot ensumant l'aire i els altres mascles abaixant el cap o grunyint en pensar que un dia podran ser l'orangutan que omple el bosc amb la seva veu. També Ella-Calla, en sentir un crit com aquest, havia ensumat l'aire. Però ara, quan és ella que crida, no s'espera que cap femella ensuni res ni que cap mascle abaixi el cap, crida per a ella sola, crida per dir-se ella sola la ràbia, la por i el cansament, crida per l'evidència que és l'única que pot dir al bosc que encara queda una orangutana viva.
El seu crit s'eixampla i s'allarga com si la vida d'Ella-Calla depengués de la seva capacitat, aquest vespre, de cridar, i cridar de nou. Molts animals de moltes espècies diferents, en sentir-la, callen i ensumen l'aire o abaixen el cap.
També els humans que li segueixen el rastre".
El seu crit s'eixampla i s'allarga com si la vida d'Ella-Calla depengués de la seva capacitat, aquest vespre, de cridar, i cridar de nou. Molts animals de moltes espècies diferents, en sentir-la, callen i ensumen l'aire o abaixen el cap.
També els humans que li segueixen el rastre".
January 30, 2026
La història d'aquesta cançó de pluja m'ha decebut. No sé què esperava, però segur que el que no esperava era una història d'orangutans. O, millor dit, d'orangutana. El llenguatge del Joan-Lluís és precís, sap com fer que veiem aquest simi movent gracilment els dits, sap com fer que empatitzem amb l'animal, sap com fer que sentim les olors, els colors, el perill... Però la història no treu cap a res, o almenys jo no hi he connectat gaire. Només m'ha fet entrar ganes de tornar-me a mirar "El planeta dels simis". La original, per descomptat.
November 30, 2025
Joan Lluís-Lluís mostra en aquesta novel·la curta una narrativa esplèndida, tant que és capaç de transmetre la incomoditat màxima dels actes relatats al lector.
February 18, 2026
Suposo que no he entès res o que la literatura catalana ara mateix no m'entra gens tot i que ho intenti. No entenc com s'articulen les frases en català, em sembla tot artifici.
Read
July 17, 2026Paraules picotejades de l'Epíleg (imprescindible!):
Una odissea de primats a Borneo que mostra la maldat humana i el bé primitiu. Esplendor i magnificència del món animal.
Una odissea de primats a Borneo que mostra la maldat humana i el bé primitiu. Esplendor i magnificència del món animal.
September 2, 2026
Quina cosa més bonica, i quin patir quan toca patir. Els humans som una merda seca.
October 16, 2025
he quedat afligida, m’ha agradat tantíssim…
February 11, 2026
Ai, no tinc paraules ❤️🩹 La devores ràpidament perquè t'atrapa i amb l'estranya sensació que vols aconseguir que Ella-Calla recorri el camí quan abans millor.
Augmentant l'estima als animals inversament proporcional a la de l'espècie humana
Augmentant l'estima als animals inversament proporcional a la de l'espècie humana
October 7, 2025
Fan incondicional de Joan-Lluís Lluís. Una novel·la diferent, que transmet tendresa i presenta una realitat atípica des dels ulls d’una orangutana molt valenta.
September 15, 2025
Joan-Lluís Lluís ja pot escriure sobre el que vulgui, fins i tot parlant d'orangutans m'agrada i m'atrapa.
March 23, 2026
"...les veus que durant tant de temps no va poder sentir, i canta la certesa d'estar a punt d'arribar al lloc d'on no hauria volgut marxar mai". Un mèrit increïble poder narrar des d'una veu tant distinta i llunyana a la nostra, i alhora fer-t'hi connectar d'una manera tan íntima, com si fóssim en realitat la mateixa cosa.
Displaying 1 - 30 of 68 reviews