What do you think?
Rate this book
Raíces: Un tratado filosófico sobre la naturaleza
192 pages, Paperback
Published October 8, 2025
About the author
Kathleen Dean Moore
43 books164 followersEnvironmental philosopher Kathleen Dean Moore writes about moral, spiritual, and cultural relationships to the natural world. In 2000 she founded the Spring Creek Project at Oregon State, which brings together the practical wisdom of the environmental sciences, the clarity of philosophy, and the emotive power of the written word to re-imagine humankind’s relation to the natural world. In addition to her philosophical writing for professional journals, Moore is the author of several books of nature essays, including Wild Comfort: The Solace of Nature; Riverwalking; and The Pine Island Paradox, winner of the Oregon Book Award.
A graduate of Wooster College (1969), Moore earned her M.A. (1972) and Ph.D. (1977) from the University of Colorado, Boulder, in the philosophy of law, with a focus on the nature of forgiveness and reconciliation. At Oregon State, she teaches environmental ethics, the philosophy of nature, and a variety of courses for OSU’s new master’s program in environmental leadership. She is also co-author of a new Environmental Humanities Initiative, which integrates science and humanities to provide leadership for complex times.
A graduate of Wooster College (1969), Moore earned her M.A. (1972) and Ph.D. (1977) from the University of Colorado, Boulder, in the philosophy of law, with a focus on the nature of forgiveness and reconciliation. At Oregon State, she teaches environmental ethics, the philosophy of nature, and a variety of courses for OSU’s new master’s program in environmental leadership. She is also co-author of a new Environmental Humanities Initiative, which integrates science and humanities to provide leadership for complex times.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 2 of 2 reviews
February 17, 2026
Nuestra forma de entender la naturaleza es bastante distinta: ella es de las de pesca y odiar a los perros, y yo prefiero formar parte de todo sin molestar, respetar las pequeñas vidas que hacen que todo funcione, camuflarme, ser otro arbolillo más y sentir cada ruido, cada olor y maravillarme con todos los seres que habitan en ella.
Más allá de ese desacuerdo, he disfrutado de sus anécdotas y sus reflexiones. Me ha parecido más un diario personal que un tratado filosófico, pero tiene párrafos bellísimos en los que me he quedado atrapada con mi lápiz. Pienso que lo ha escrito para recordar su vida más que para, simplemente, publicar. Da la sensación de que quiere dejar a su familia resguardada para siempre entre las páginas, y eso me ha llenado de ternura. Es como si no quisiera olvidar nada. La entiendo.
Más allá de ese desacuerdo, he disfrutado de sus anécdotas y sus reflexiones. Me ha parecido más un diario personal que un tratado filosófico, pero tiene párrafos bellísimos en los que me he quedado atrapada con mi lápiz. Pienso que lo ha escrito para recordar su vida más que para, simplemente, publicar. Da la sensación de que quiere dejar a su familia resguardada para siempre entre las páginas, y eso me ha llenado de ternura. Es como si no quisiera olvidar nada. La entiendo.
February 4, 2026
Llibre que quan vaig llegir la contraportada vaig pensar que m’arribaria molt profund…
És un assaig, crec que mai n’he acabat cap, costen i no tenen un fil conductor que enganxi.
Crec que és important anar recordant el que diu a la contraportada per trobar-li el sentit al que diu Kathleen, que, al cap i a la fi, podríem ser nosaltres, escrivint sobre un tema en diferents moments, al nostre diari. Potser ens faria falta vocabulari, això sí.
Cert és que invita a mirar diferent, sobretot la natura, el paisatge, els animals. Ara potser, el dia que vegi una àliga llençant-se contra un peix, m’hi fixaré, diferent, i veuré a un “ensayista” intentant trobar respostes i aprofundir, en allò que ara necessita explicar, amb el risc de no trobar resposta o que aquesta se l’endugui fins al fons, per sempre.
M’agrada la idea aquesta del fet que ens podem moure, sobretot avui en dia, per tot arreu, i que podem arrelar-nos, sense parar de moure’ns, estant connectats a la terra. “Un modo de arraigo que tuviera que ver […] regocijarse con la amplitud del horizonte y sosegarse con el olor familiar de la lluvia”. “En el mundo movedizo y cambiante en que vive mi hija, sería lo más parecido a echar raíces en el sustrato rocoso”. És a dir, jo tinc les arrels a Sabadell, i quan he estat lluny he notat com tibaven i apretaven i arrelaven i també com algunes desapareixien. Però el que vol dir, és que arrels les tenim, sempre, siguem on siguem, perquè arrels neixen on neix l’amor. I si estimem la terra, qualsevol lloc pot ser casa.
A partir d’ara, toca utilitzar més guies, i anomenar-les pel nom de l’autor, com si fossin els nostres avis. “Ens emportem a Peterson?” “Que algú recordi de Muri abans de sortir!”
Guies de camp. Somnis fets realitat. Idees, descripcions, imatges, informació… una idea. Que de cop un dia veus, i es torna realitat. Com un desig fet realitat.
Un moment que m’ha fet pensar molt, potser per la situació en què actualment es troba la meva àvia, ha estat la pg 111 on parla dels records i els llocs.
¿Què passa amb els records quan perden els llocs als quals s’havien arrelat?
¿Què passa amb els llocs quan als seus records marxen?
No se, m’agrada la comparació que fa de les arrels, els records, els llocs, la natura, qui som i qui deixem de ser amb tot això o sense.
I si trobo on comprar el carregador d’una antiga càmera de vídeo que he trobat, tinc pensat emportar-me l’àvia a igualada, d’on ella ve, i que m’expliqui tot el que encara recordi, i documentar-ho. Els llocs importants, el que no tant. Als que les seves arrels ens portin… abans no desapareguin totes, abans no desapareguin els records.
Relacionat amb aquest tema, em sembla interessant, bonic i és que no li havia donat la importància mai als punts de referència. Quan perds els records perds els punts de referència… el que era el bosc de cabanyes de darrere de casa els avis passa a ser un bosc espès ple d’arbres tots iguals de gran pendent i en constant canvi.
La importància dels llocs, del que han significat per a nosaltres, de conèixer i recordar. I des d’allà, seguir, i crear-ne de nous. Punts de referència que poden ser també moments, persones, situacions…. “Dibujo un círculo alrededor del lago Bearskin. Tengo un punto de referencia, y ya puedo partir de ahí”.
Em fa pensar en la cançó “Volver” de Làgrimas.
Tendre manera de descriure, des de la perspectiva sorpresa de la mare, el moment d’adonar-se que els fills han crescut, el moment d’adonar-se que són ells, ara, qui et fan sentir segur.
Potser sí que m’ha arribat una mica profund hahaha.
És un assaig, crec que mai n’he acabat cap, costen i no tenen un fil conductor que enganxi.
Crec que és important anar recordant el que diu a la contraportada per trobar-li el sentit al que diu Kathleen, que, al cap i a la fi, podríem ser nosaltres, escrivint sobre un tema en diferents moments, al nostre diari. Potser ens faria falta vocabulari, això sí.
Cert és que invita a mirar diferent, sobretot la natura, el paisatge, els animals. Ara potser, el dia que vegi una àliga llençant-se contra un peix, m’hi fixaré, diferent, i veuré a un “ensayista” intentant trobar respostes i aprofundir, en allò que ara necessita explicar, amb el risc de no trobar resposta o que aquesta se l’endugui fins al fons, per sempre.
M’agrada la idea aquesta del fet que ens podem moure, sobretot avui en dia, per tot arreu, i que podem arrelar-nos, sense parar de moure’ns, estant connectats a la terra. “Un modo de arraigo que tuviera que ver […] regocijarse con la amplitud del horizonte y sosegarse con el olor familiar de la lluvia”. “En el mundo movedizo y cambiante en que vive mi hija, sería lo más parecido a echar raíces en el sustrato rocoso”. És a dir, jo tinc les arrels a Sabadell, i quan he estat lluny he notat com tibaven i apretaven i arrelaven i també com algunes desapareixien. Però el que vol dir, és que arrels les tenim, sempre, siguem on siguem, perquè arrels neixen on neix l’amor. I si estimem la terra, qualsevol lloc pot ser casa.
A partir d’ara, toca utilitzar més guies, i anomenar-les pel nom de l’autor, com si fossin els nostres avis. “Ens emportem a Peterson?” “Que algú recordi de Muri abans de sortir!”
Guies de camp. Somnis fets realitat. Idees, descripcions, imatges, informació… una idea. Que de cop un dia veus, i es torna realitat. Com un desig fet realitat.
Un moment que m’ha fet pensar molt, potser per la situació en què actualment es troba la meva àvia, ha estat la pg 111 on parla dels records i els llocs.
¿Què passa amb els records quan perden els llocs als quals s’havien arrelat?
¿Què passa amb els llocs quan als seus records marxen?
No se, m’agrada la comparació que fa de les arrels, els records, els llocs, la natura, qui som i qui deixem de ser amb tot això o sense.
I si trobo on comprar el carregador d’una antiga càmera de vídeo que he trobat, tinc pensat emportar-me l’àvia a igualada, d’on ella ve, i que m’expliqui tot el que encara recordi, i documentar-ho. Els llocs importants, el que no tant. Als que les seves arrels ens portin… abans no desapareguin totes, abans no desapareguin els records.
Relacionat amb aquest tema, em sembla interessant, bonic i és que no li havia donat la importància mai als punts de referència. Quan perds els records perds els punts de referència… el que era el bosc de cabanyes de darrere de casa els avis passa a ser un bosc espès ple d’arbres tots iguals de gran pendent i en constant canvi.
La importància dels llocs, del que han significat per a nosaltres, de conèixer i recordar. I des d’allà, seguir, i crear-ne de nous. Punts de referència que poden ser també moments, persones, situacions…. “Dibujo un círculo alrededor del lago Bearskin. Tengo un punto de referencia, y ya puedo partir de ahí”.
Em fa pensar en la cançó “Volver” de Làgrimas.
Tendre manera de descriure, des de la perspectiva sorpresa de la mare, el moment d’adonar-se que els fills han crescut, el moment d’adonar-se que són ells, ara, qui et fan sentir segur.
Potser sí que m’ha arribat una mica profund hahaha.
Displaying 1 - 2 of 2 reviews