“Havia estimat al diable per espolsar-me la por a l’infern, però el diable és només una ombra i de la nostra pròpia ombra en diem diable.” Aquesta és una història que comença amb una noia que es enviada a treballar a un centre d’extermini de malalts psíquics i acaba amb un tren que travessa un riu. La noia es diu Janica i el riu, Lahn. Enmig s’hi mouen personatges enfrontats a la pulsió que separa l’abisme de l’esperança, a l’impuls que intenta dominar la realitat i la manera cruel en què la realitat els contesta. Hi ha qui hi veu també una història d’amor, però el desig que apareix dins la història, tot i percebre’s perfectament, no té un nom que l’anomeni, i sigui com sigui, aquest nom no és amor.
Narrada sense cap amabilitat, a través d’escenes que s’encavalquen i ressonen d’un personatge a l’altre, la novel·la treballa amb la matèria del que ens fa humans i d’allò que ens allunya de ser-ho, i ens parla de com l’art banalitza el terror amb el mer contacte i que la bellesa, al capdavall, alimenta monstres.
Conec a en Xavier des que ens vàrem creuem al pati de ciències de la universitat de Barcelona, estudiant la carrera de matemàtiques. Després, la vida ens va separar, encara que ens hem anat trobant per algunes aficions comunes, ara espero que, una vegada que ens hem retrobat pels llibres, ja no perdem la relació.
Quan vaig saber que Xavier havia escrit un llibre, em vaig quedar bocabadat, ja que no tenia ni idea que tenia aquesta afició, després ell em va explicar com va anar tot i vaig trobar que havia tingut molta força de voluntat, per escriure el llibre i per aconseguir-ne la publicació, que no sempre és un camí fàcil.
Encara que sóc molt amant de la novel·la històrica, només acostumo a llegir aquelles que compten successos de més de cent anys, però aquesta vegada vaig fer una excepció i menys mal que la vaig fer. Quan ell, em va comentar que la història envoltava el projecte Aktion T4, jo vaig haver de dissimular, ja que no en sabia res, després de buscar-ho vaig descobrir que era un projecte nazi per exterminar els malalts mentals, més de tres-centes mil vides que ells consideraven que no tenien valor. Va ser un projecte que es va mantenir en secret ja que va ser el primer programa d'extermini per a ciutadans alemanys.
Doncs bé, el llibre explica aquesta barbàrie, però Xavier que també és filòsof de formació i molt aficionat a la música, ha recosit la història amb retallas de poesia i filosofia (Rilke, Goethe, Kant, Gehel, Schopenhauer,..) i música (Wagner, Puccini, Brahms, Bach).
M'ha sorprès la prosa de Xavier, amb un estil propi, amb continus salts temporals i de personatge, suggerint més que explicant i deixant fins i tot les frases a mitges. Utilitza un llenguatge ric i cuidat, de manera que crea una atmosfera de tensió i profunditat psicològica. Les descripcions del centre d'extermini són claus per generar una sensació d'ofec i d'opressió.
En definitiva, una obra dura, però plena de reflexions i que no puc deixar de recomanar.
Coses que m'agraden del llibre: 🖋 L’ambientació dins del centre d’extermini de Hadamar. 🖋 La forma d’utilitzar l’art com a catalitzador de l’història.
Coses que no m'agraden tant: 🖍 Em va costar una mica ferme amb aquesta forma “fragmentada” de narrar l’història.
Frases que m’han cridat l’atenció: ✍🏻 El món ens desborda. L'ordenem. S'enfonsa. El tornem a ordenar i ens enfonsem nosaltres. "R.M. Rilke" ✍🏻 Com et dius? És sorda, no entén res. Però com es diu? La dona es va arronsar d'espatlles, no en necessita cap, de nom. ✍🏻 La mort sempre és silent encara que canti a prop del micròfon o s'escrigui amb tinta perjura. ✍🏻 Com és possible que el soroll de la pluja no tingui nom? ✍🏻 Maleeixo la belleza, un i mil cops. Alimenta monstres. ✍🏻 L'erradicació dels malalts és l'erradicació de la malaltia. ✍🏻 Tots som nacionalsocialistes quan ens introdueixen un revòlver dins la gola. ✍🏻 No és gens fàcil clavar una baioneta a la panxa d'un home i encara menys si ell també en porta una. ✍🏻 Hi ha veritats que t'expliques a tu mateixa, i després hi ha la veritat. ✍🏻 L'infern a hores d'ara deu ser buit, tots els dimonis són aquí. “William Shakespeare” ✍🏻 T'imagines poder viure sense pensar? Poder apagar els pensaments com tanquem els ulls. ✍🏻 Aquí on som la història ha abandonat les pàgines dels llibres per passar a formar part de la nostra existència. ✍🏻 La poesia, quan la llegim, té una música que hem d'escoltar, si en posem una altra a sobre no escoltem ni l'una ni l'altra. ✍🏻 Quan un porta un gat a casa seva per acabar amb les rates de la cuina no pot pretendre que s'oblidi de les rates del jardí. ✍🏻 Aquí hi ha molt poca gent que hi estigui d'acord, però n'hi ha molta disposada a fer-ho. ✍🏻 Això dels pares és com els culs, tothom en té un. ✍🏻 No pots matar a un amic si abans no el transformes en un enemic. ✍🏻 Es pot escollir el què es fa, però no el què es desitja. ✍🏻 Per saber com n'has estat de feliç has de deixar de ser-ho.
Quan parlem de la barbàrie nazi, la memòria ens porta de seguida als camps d’extermini i a l’horror de l’Holocaust. Però hi ha episodis menys coneguts que també formen part d’aquest fosc capítol de la història. Un d’ells és el programa Aktion T4, amb el qual el règim va impulsar l’assassinat sistemàtic de malalts mentals, persones amb discapacitat i nens amb malformacions congènites. L’objectiu era “purificar” la població eliminant aquells que consideraven “improductius” o “indignes de viure”. Entre el 1939 i el 1945, prop de 275.000 persones van ser executades mitjançant gas, injeccions letals o, simplement, condemnades a morir de fam.
En aquest context se situa Hadamar, un petit poble d’Alemanya on hi havia un dels centres més importants d’aquest programa. És també el títol de la primera novel·la de Xavier Armengol, publicada per Voliana Edicions i amb un epíleg d’Antoni Clapés.
La novel·la ens presenta la Janica, una jove òrfena de pares jueus que arriba a Hadamar per treballar-hi com a administrativa, sense sospitar quin horror s’hi amaga. La Janica es veu atrapada, no només en una feina que no vol fer sinó també en una relació de submissió i passió amb el culte però cruel doctor Victor Ober. En la novel·la s'obren altres històries, com la dels pares de la Janica, la del pervers doctor, el psicòpata Gunter... i tots aquests fils vam composant una narració que captiva.
Hadamar no només explica un fet històric esgarrifós que mai no s’hauria d’haver produït; també indaga en l’ànima dels seus protagonistes. Ens parla de la por, de la desesperació, de l’instint de supervivència i de la recerca d’un sentit enmig de la foscor. Armengol despulla els personatges, els mostra sense filtres, i ho fa amb una prosa alhora poètica i directa, capaç de transmetre la duresa dels fets sense suavitzar-los.
Un dels grans encerts de la novel·la és l’ús de la música: les múltiples referències musicals i la playlist que acompanya el llibre amplifiquen les emocions i converteixen la lectura en una experiència més intensa i immersiva.
En definitiva, Hadamar és un debut literari notable, valent i colpidor. Una obra que ens recorda un dels episodis més foscos de la humanitat, però també la capacitat de les persones per resistir i cercar sentit fins i tot enmig de l’horror. Tant de bo sigui només la primera de moltes novel·les d’un autor amb una veu pròpia i prometedora.