El meu desconcertant Heidegger, tant aprop el sento en alguns moments que em pregunto com hem arribat a les mateixes conclusions des de llocs tant diferents. De Heidegger m’agrada la seva posició honestament antimoderna, la seva nostàlgia d’un passat edènic que no s’atraveix a formular explícitament però del qual la seva idea dels grecs forma part. La seva metafísica, a llargues estones incomprensible, de cop i volta obre una escletxa de veritat en la lectora, una visió sobtada sobre la realitat que, desgraciadament, s’esvaeix massa aviat… Feliç amb el seu relat filosòfic de l’estada a la seva particular terra promesa, Grècia. El respecte que es té per a Heidegger em demostra, finalment, que un cert grau de mística no sols és tolerat sinó tímidament celebrat.
“ ¿Quién nos muestra el camino? ¿Qué nos hace la seña en el ámbito buscado? Está detrás de nosotros, no delante de nosotros. Se necesita una mirada retrospectiva respecto a aquello de lo que conservamos una memoria antiquísima, pero que permanece desfigurado por cuanto creemos saber y poseer. Sólo podemos buscar, de todos modos, lo que, aunque veladamente, ya conocemos.”
“Sólo tres columnas elevadas, abandonadas a su soledad, hablan todavía del templo de Zeus de otros tiempos: en la amplitud del paisaje, como tres cuerdas de una lira invisible, en la que quizá los vientos, de modo inaudible para los humanos, toquen cantos fúnebres, ecos de la huida de los dioses. “ (veieu a Eliot aquí?)