What do you think?
Rate this book
Solo tierra, solo lluvia, solo barro
Ca la Viuda, una casa de pueblo un poco apartada del resto de vecinos, lleva años vacía. En su interior, los retratos de la estirpe familiar cuelgan, pacientes y severos, sobre la chimenea, esperando la vuelta a casa de la última mujer de la familia. Y al fin llega el día y aparece Maria en el umbral, arrastrando los pies en la hojarasca. Lleva una mochila raída, un cochecito de criatura, una trona, maletas. Parece más muerta que viva, completamente exhausta. Pero allí está. Le esperan nueve meses por delante, los peores de su vida. Nueve meses para replegarse y resurgir de sus cenizas; para volver a habitar la casa madre, acurrucarse con ella y dejarse acunar por sus fantasmas. Un tiempo macabro y oscuro en el que, pese a todo, la vida sigue y brota por todas partes: en la ternura de Manel y en la vitalidad arrolladora de Cristineta, sus vecinos. En el cotilleo diario en Ca la Puri, la peluquería del pueblo, o en un simple ramillete de violetas olvidado muchas veces bajo una ventana.
Solo tierra, solo lluvia, solo barro es el sorprendente debut de Montse Albets, una novela dura y hermosa sobre el duelo y la soledad extrema, pero también sobre las segundas oportunidades, la calidez humana y la necesidad incuestionable de los demás.
Solo tierra, solo lluvia, solo barro es el sorprendente debut de Montse Albets, una novela dura y hermosa sobre el duelo y la soledad extrema, pero también sobre las segundas oportunidades, la calidez humana y la necesidad incuestionable de los demás.
224 pages, Paperback
Published September 1, 2025
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 372 reviews
December 16, 2024
Només terra, només pluja, només fang
Vas llegint amb el cor encongit fins a la darrera pàgina. I és en tancar el llibre que saps que és una novel·la sensacional. Intimista, treballada, colpidora. Una meravella com l’autora va ordenant els fets i com els vas entenent quan avances. Del dol, de la vida després. De la maternitat, de la comunitat i dels processos vitals. De tot això i molt més ens parla aquesta novel·la, de la mà d'una protagonista feroçment forta i feble a la vegada. M'agrada com l'autora relata una etapa i uns fets durs, amb humanitat, arrelant la història familiar de la Maria en un espai pur i feréstec, com la vida.
“El temps és un vuit immens”, ens diu Montse Albets. I així emmarca una novel·la magistral, de les que perdurarà en tu per sempre.
Vas llegint amb el cor encongit fins a la darrera pàgina. I és en tancar el llibre que saps que és una novel·la sensacional. Intimista, treballada, colpidora. Una meravella com l’autora va ordenant els fets i com els vas entenent quan avances. Del dol, de la vida després. De la maternitat, de la comunitat i dels processos vitals. De tot això i molt més ens parla aquesta novel·la, de la mà d'una protagonista feroçment forta i feble a la vegada. M'agrada com l'autora relata una etapa i uns fets durs, amb humanitat, arrelant la història familiar de la Maria en un espai pur i feréstec, com la vida.
“El temps és un vuit immens”, ens diu Montse Albets. I així emmarca una novel·la magistral, de les que perdurarà en tu per sempre.
September 8, 2025
Qué belleza de libro.
Una historia que se va componiendo a base de citas a las que no se acuden, búsquedas de internet, conversaciones en la peluquería y una tristeza y ternura enorme que atraviesa sus páginas.
La historia sigue un pueblo y cómo los vecinos se revolucionan al ver de nuevo habitada una casa familiar donde llega la hija sola, con un cochecito de bebé. Una casa en la que hace mucho que nadie vive, repleta de secretos y muchas penas.
Es una historia oscura, triste pero en cierta manera entrañable. Me ha emocionado mucho... sus personajes, los silencios de los espacios vacíos y el dolor que encierran.
Una historia que se va componiendo a base de citas a las que no se acuden, búsquedas de internet, conversaciones en la peluquería y una tristeza y ternura enorme que atraviesa sus páginas.
La historia sigue un pueblo y cómo los vecinos se revolucionan al ver de nuevo habitada una casa familiar donde llega la hija sola, con un cochecito de bebé. Una casa en la que hace mucho que nadie vive, repleta de secretos y muchas penas.
Es una historia oscura, triste pero en cierta manera entrañable. Me ha emocionado mucho... sus personajes, los silencios de los espacios vacíos y el dolor que encierran.
September 18, 2025
⭐⭐⭐⭐✨
Narración muy sencilla y cuidada sobre el duelo y las raíces; logra una combinación de afectos entre los personajes que poquito a poco va calentando el corazón helado de la protagonista, y del lector.
Las lágrimas a borbotones brotando con el pastel de manzana me han llegado al alma.
Las mías se han resistido un poco más, hasta la última página, cuando ella dice "no puedo" ❤️🩹
Narración muy sencilla y cuidada sobre el duelo y las raíces; logra una combinación de afectos entre los personajes que poquito a poco va calentando el corazón helado de la protagonista, y del lector.
Las lágrimas a borbotones brotando con el pastel de manzana me han llegado al alma.
Las mías se han resistido un poco más, hasta la última página, cuando ella dice "no puedo" ❤️🩹
February 2, 2026
a veces el duelo te transforma, a veces simplemente desentierra lo que lleva tanto tiempo escondido. muchas veces también no necesitamos saberlo todo, pero sí quizás sentir que hay alguien que va a entender lo que no queremos verbalizar. casi todas las veces decir adiós duele. casi siempre lo único que necesitamos es más tiempo.
March 5, 2025
Quin viatge de llibre 🥺💔
Visceral, amb una gran sensibilitat per entomar un tema duríssim i poc visibilitzat. Tan trist i tan bonic alhora...
Visceral, amb una gran sensibilitat per entomar un tema duríssim i poc visibilitzat. Tan trist i tan bonic alhora...
October 16, 2025
Només terra, només pluja, només fang és una novel·la sobre el dol i la supervivència emocional. Maria, la protagonista, torna al mas familiar després d’un fet tràgic que ha marcat la seva vida. En aquest espai aïllat, Ca la Viuda, el passat i el present s’entrellacen mentre ella intenta donar sentit a la pèrdua i aprendre a conviure amb el silenci. La narració avança amb una calma intensa, com si cada gest, cada record, fos una manera de reconstruir-se des de les restes d’allò que ha estat destruït.
El dol és el nucli de la història, i Montse Albets el tracta amb una sensibilitat que fuig del melodrama i de la fredor clínica. Maria necessita aturar el temps, tornar a la terra, a la pluja i al fang, per trobar un llenguatge propi amb què acomiadar-se. A través d’aquesta pausa, el llibre parla de la necessitat de rituals, del buit que deixa allò que ja no hi és, i de com la vida continua malgrat tot. Hi ha moments d’una duresa gairebé física, però també d’una serenor inesperada, com si la natura acompanyés el procés de curació. Albets recorda que el dol no és només pèrdua, sinó també un acte d’amor i resistència: una manera de seguir estimant allò que ja no podem tenir.
Ca la Viuda, el mas on s’amaga la protagonista, és molt més que un escenari. És un espai viu, ple d’ombres i de records, que funciona alhora com a refugi i com a tomba. En aquest lloc silenciós, Maria es debat entre la necessitat de protegir-se i la urgència de tornar a obrir-se al món. El mas, amb el seu aïllament i la seva memòria de generacions, simbolitza el pes del passat, però també la possibilitat de renéixer: un punt de retorn que acull la desesperació i, alhora, la primera llum del consol.
Llegir aquesta novel·la ha estat una experiència colpidora i profunda. Tots, d’una manera o altra, hem hagut d’enfrontar la pèrdua, i Albets aconsegueix donar-li paraules amb una precisió i una proximitat que commouen. El seu llenguatge és senzill però d’una bellesa enorme, ple de gestos continguts i silencis que diuen molt més del que sembla. M’hi he sentit proper, doncs l'autora escriu des d’un lloc que coneixem tots, aquell espai íntim on el dolor i la tendresa conviuen. M'ha estat impossible contenir alguna llàgrima en els moments finals de la història. És un llibre que deixa empremta, un d’aquells que no s’obliden fàcilment.
Les edicions de Periscopi són de les millors que he vist en el mercat editorial català. El disseny potser no és del gust de tothom (personalment m'agrada molt) però l'interior és una mostra de qualitat. Un excel·lent.
El dol és el nucli de la història, i Montse Albets el tracta amb una sensibilitat que fuig del melodrama i de la fredor clínica. Maria necessita aturar el temps, tornar a la terra, a la pluja i al fang, per trobar un llenguatge propi amb què acomiadar-se. A través d’aquesta pausa, el llibre parla de la necessitat de rituals, del buit que deixa allò que ja no hi és, i de com la vida continua malgrat tot. Hi ha moments d’una duresa gairebé física, però també d’una serenor inesperada, com si la natura acompanyés el procés de curació. Albets recorda que el dol no és només pèrdua, sinó també un acte d’amor i resistència: una manera de seguir estimant allò que ja no podem tenir.
Ca la Viuda, el mas on s’amaga la protagonista, és molt més que un escenari. És un espai viu, ple d’ombres i de records, que funciona alhora com a refugi i com a tomba. En aquest lloc silenciós, Maria es debat entre la necessitat de protegir-se i la urgència de tornar a obrir-se al món. El mas, amb el seu aïllament i la seva memòria de generacions, simbolitza el pes del passat, però també la possibilitat de renéixer: un punt de retorn que acull la desesperació i, alhora, la primera llum del consol.
Llegir aquesta novel·la ha estat una experiència colpidora i profunda. Tots, d’una manera o altra, hem hagut d’enfrontar la pèrdua, i Albets aconsegueix donar-li paraules amb una precisió i una proximitat que commouen. El seu llenguatge és senzill però d’una bellesa enorme, ple de gestos continguts i silencis que diuen molt més del que sembla. M’hi he sentit proper, doncs l'autora escriu des d’un lloc que coneixem tots, aquell espai íntim on el dolor i la tendresa conviuen. M'ha estat impossible contenir alguna llàgrima en els moments finals de la història. És un llibre que deixa empremta, un d’aquells que no s’obliden fàcilment.
Les edicions de Periscopi són de les millors que he vist en el mercat editorial català. El disseny potser no és del gust de tothom (personalment m'agrada molt) però l'interior és una mostra de qualitat. Un excel·lent.
April 2, 2025
És la primera novel·la de l'autora i tinc moltes ganes de llegir-ne més.
Si busqueu una història ambientada en el món rural i plena de rituals, aquesta és la vostra novel·la.
És un relat colpidor però molt diferent i ben teixit.
Ens parla del passat i del present i de com estan connectats. De les maternitats, les relacions familiars i els processos de dol.
Els personatges femenins han patit molt pel fet de ser dones i arrosseguen aquest pes.
Una lectura excel.lent que us emocionarà.
Si busqueu una història ambientada en el món rural i plena de rituals, aquesta és la vostra novel·la.
És un relat colpidor però molt diferent i ben teixit.
Ens parla del passat i del present i de com estan connectats. De les maternitats, les relacions familiars i els processos de dol.
Els personatges femenins han patit molt pel fet de ser dones i arrosseguen aquest pes.
Una lectura excel.lent que us emocionarà.
June 26, 2025
llibre absolutament perfecte. m'ha tingut captivada fins al final... aquesta incomoditat i atmosfera que ofega dels drames rurals familiars. que es fa evident que estàn situats a catalunya. m'ha recordat molt a "les petites vampires", de la maria guasch. visca mataró i gràcies pel llibre, sylvia <3
Read
December 7, 2024Un llibre sensacional
September 15, 2025
Nos encontramos en un ambiente rural, una trama sencilla pero narrado de una manera diferente.
La autora hace un constante cambio de las voces narrativas, en su mayoría la voz de la protagonista, pero también un narrador que cuenta las cosas desde fuera, extractos escritos por su madre, dándole a la historia diferentes puntos de vista.
La trama , aunque al principio estaba un poco perdida, según vas leyendo lo vas entendiendo, María que es la protagonista se instala en Ca la Viuda, una masía abandonada donde vivió de pequeña con su familia, una huida que ella necesita para recomponerse al trauma que acaba de vivir.
Con unos personajes secundarios que son los pocos vecinos de este pueblo, hace que la novela no se centre únicamente en el trauma vivido por la protagonista, unos personajes que representan muy bien a esas personas de los pueblos que necesitan saberlo todo.
Novela corta, impactante, inquietante y dura pero a la vez muy conmovedora que trata temas sobre la maternidad, sobre la perdida y sobre las relaciones familiares, una historia que te hace reflexionar como el ser humano puede llegar a gestionar la perdida.
Novela diferente, que conmueve que recomiendo que la leas con la mente abierta.
La autora hace un constante cambio de las voces narrativas, en su mayoría la voz de la protagonista, pero también un narrador que cuenta las cosas desde fuera, extractos escritos por su madre, dándole a la historia diferentes puntos de vista.
La trama , aunque al principio estaba un poco perdida, según vas leyendo lo vas entendiendo, María que es la protagonista se instala en Ca la Viuda, una masía abandonada donde vivió de pequeña con su familia, una huida que ella necesita para recomponerse al trauma que acaba de vivir.
Con unos personajes secundarios que son los pocos vecinos de este pueblo, hace que la novela no se centre únicamente en el trauma vivido por la protagonista, unos personajes que representan muy bien a esas personas de los pueblos que necesitan saberlo todo.
Novela corta, impactante, inquietante y dura pero a la vez muy conmovedora que trata temas sobre la maternidad, sobre la perdida y sobre las relaciones familiares, una historia que te hace reflexionar como el ser humano puede llegar a gestionar la perdida.
Novela diferente, que conmueve que recomiendo que la leas con la mente abierta.
November 14, 2025
Qué triste y qué humano. Me daba un poco de miedo que fuese otro libro aprovechándose del boom de la ambientación rural, pero para nada lo he sentido forzado. Con una narración sencilla y muy fluida consigue que conectes con todos los personajes y con ese amor que trasciende, duele, cambia y sostiene.
Me dijeron: «Todo el tiempo que necesites». Pero el tiempo es un vacío inmenso. He mirado las nubes. He respirado el viento, he visto cómo el olivo temblaba. He pasado frío. He mirado el hambre en mi vientre sin hacer nada. No hay más que eso. Solo tierra. Solo lluvia. Solo barro. Y eso lo es todo.
Me dijeron: «Todo el tiempo que necesites». Pero el tiempo es un vacío inmenso. He mirado las nubes. He respirado el viento, he visto cómo el olivo temblaba. He pasado frío. He mirado el hambre en mi vientre sin hacer nada. No hay más que eso. Solo tierra. Solo lluvia. Solo barro. Y eso lo es todo.
May 13, 2026
Ca la Viuda és un mas que està a les afores d’un poble. Fa temps que està buit. Fins que un dia arriba la Maria, que és l’última dona de la família.
He llegit molt sobre el dol, i aquesta novel·la és del millor que he llegit. T’arriba al fons. De fet, al principi vaig pensar: “Quina merda de títol té aquest llibre!”, però té tot el sentit del món.
També parla de més coses: de l’heteropatriarcat que hem patit les dones i de l’angoixa que pot ser viure en un poble petit i rural, on tothom es coneix.
I he de dir que, des de petita, he odiat les perruqueries: un lloc hostil on només van a tafanejar i criticar.
En resum: m’ha agradat molt.
“El temps és un buit immens.”
He llegit molt sobre el dol, i aquesta novel·la és del millor que he llegit. T’arriba al fons. De fet, al principi vaig pensar: “Quina merda de títol té aquest llibre!”, però té tot el sentit del món.
També parla de més coses: de l’heteropatriarcat que hem patit les dones i de l’angoixa que pot ser viure en un poble petit i rural, on tothom es coneix.
I he de dir que, des de petita, he odiat les perruqueries: un lloc hostil on només van a tafanejar i criticar.
En resum: m’ha agradat molt.
“El temps és un buit immens.”
August 28, 2025
3,5 tio a mi les edicions del periscopi esteticament m semblen feissimes ns si soc lunic? pero el llibre es molt xulo! pero ew tan lleig…
February 4, 2026
nudito en el pecho al acabar💔❤️🩹
esta es una novela sobre un duelo que ojalá nadie tuviera que atravesar, sobre estar sola en el duelo y no permitir que nadie ajeno se acerque (al menos de primeras) y sobre volver a la casa familiar cuando ya no queda nadie en ella. también sobre la ayuda y el sostén inesperados, sobre cuidados a través de la comida y sobre lo innecesario de las palabras para comunicarse algunas veces.
se lee muy fácil, a pesar de lo duro de la historia, y tiene una prosa preciosa.
me hubiera gustado poder leerlo en un momento en el que poder dedicarle más tiempo para no hacer una lectura tan fragmentada, pero aún así me ha mantenido dentro todo el tiempo y deseando abrazar a María y decirle que cuánto lo siento🫂
esta es una novela sobre un duelo que ojalá nadie tuviera que atravesar, sobre estar sola en el duelo y no permitir que nadie ajeno se acerque (al menos de primeras) y sobre volver a la casa familiar cuando ya no queda nadie en ella. también sobre la ayuda y el sostén inesperados, sobre cuidados a través de la comida y sobre lo innecesario de las palabras para comunicarse algunas veces.
se lee muy fácil, a pesar de lo duro de la historia, y tiene una prosa preciosa.
me hubiera gustado poder leerlo en un momento en el que poder dedicarle más tiempo para no hacer una lectura tan fragmentada, pero aún así me ha mantenido dentro todo el tiempo y deseando abrazar a María y decirle que cuánto lo siento🫂
July 27, 2025
He plorat durant 20’ després de llegir-ne la última pàgina. He jutjat i estimat a la Maria a parts iguals. Conèixer-la a través de “Només terra, només pluja, només fang”, jo que podia haver estat ella, m’ha remogut les entranyes i el cor.
Llegiu-lo, llegiu-lo, llegiu-lo.
Gràcies a la Montse Albets per aquest regal, i també a l’Andrea Gumes per haver-lo recomanat a la seva maleta d’estiu un dia de juliol.
Llegiu-lo, llegiu-lo, llegiu-lo.
Gràcies a la Montse Albets per aquest regal, i també a l’Andrea Gumes per haver-lo recomanat a la seva maleta d’estiu un dia de juliol.
November 22, 2025
feia temps que cap llibre no m’encomanava la seva tristesa però aquest… he estat trista fins i tot durant el dia i les hores en què no llegia, quina desolació
July 16, 2025
El meu llibreter de confiança em va obligar a llegir-lo. He fet bé. S'ha plorat una mica.
(actually és un 4,5/5).
(actually és un 4,5/5).
June 14, 2026
Quin llibre més trist, però al mateix temps més humà i ben escrit. L’autora descriu la situació sense necessitat de dir-ho tot perfectament. Entre les paraules escrites i les silenciades vas descobrint la història de la Maria i de Ca La Viuda. Acabes amb el cor encongit però amb la fortalesa que es descriu.
July 16, 2026
Amb aquesta calor m'ha costat horrors llegir-lo, però les estones en que n'hi he pogut posar les he gaudit
May 11, 2026
Commovedora novel·la que ens parla de la maternitat i el dol, de la família i els abusos, de la buidor i el poder de l'acompanyament.
Molt íntima, tan, que fa mal i tot.
Molt íntima, tan, que fa mal i tot.
December 26, 2024
Sobre el dol i les relacions personals i veïnals, en un entorn rural. Històries traçades i lligades de manera dolça, feréstega, sensacional. Novel·la colpidora, però preciosa. La primera d'Albets, de moltes, espero!
August 17, 2025
Preciós. Un llibre sobre el dol i la soledat. El vaig agafar sense saber ben bé què esperar i ha sigut molt més del que m'imaginava. Curt, senzill, però gros a la memòria. Construït a partir de pinzellades perfectes que porten fins a un desenllaç immillorable. La prosa de vegades extraordinària.
«Tot passa per mi i no per ell. Els verbs m'habiten i no són la seva propietat. Jo no soc propietat seva».
«Tot passa per mi i no per ell. Els verbs m'habiten i no són la seva propietat. Jo no soc propietat seva».
April 19, 2025
Catalunya no només són drames rurals. Començo a estar cansada.
October 30, 2025
Llegeixo amb l'esperança de topar amb llibres com aquest. Quin tema, quina delicadesa.
Read
November 25, 2025llibre q m'ha anat directe al cor. perdona'm per haver-te dona't una vida tan breu és una frase que em ressonarà tota la vida.
July 17, 2026
No sé com ressenyar aquest llibre de tant que m'ha agradat. És l'opera prima de Montse Albets, però té una gran força literària, escrita en un català esquisit que et fa gaudir de la primera fins l'última pàgina, encara que sigui amb el cor encongit. És d'aquells llibres en què mastegues cada frase, i que tornes a rellegir simplement pel plaer que et produeix el teixit de paraules.
Amb un estil poètic i evocador, Albets ens parla del dol perinatal, de la maternitat, de les ferides que passen d'una generació a una altra i de la importància dels vincles afectius per sortir del pou.
Ambientada en una zona rural, és la història de la Maria, una història marcada per una pèrdua inmensa: la mort sobtada del seu nadó. Refugiada al mas familiar amb el seu fill (aquí entendreu que Albets es pren una llicència literària perquè no interessen els fets tal qual van succeir), s'aïlla del món per transitar la no-acceptació de la realitat.
Però en un poble petit és difícil passar desapercebut. Poc a poc tothom diu la seva, especialment a la perruqueria on els diàlegs entre les dones del poble posen el petit toc d'humor de la novel.la.
En el segon capítol, la veu de la Teresa, mare de la Maria, eclipsa la narració amb el dietari que deixa a la seva filla abans de morir, un llegat pòstum de l'acumulació de patiment viscut en silenci de les dones de la família i la violència exercida pels homes.
Aquest conjunt de fragments íntims és colpidor, la Teresa és el personatge més dolorós del llibre.
La Maria en recull l'herència de dolor de la seva mare, però el Manel i la Cristineta, l'acompanyaran en el seu camí, ajudant-la a trencar amb aquest destí. La Maria aprendrà a caminar sobre el fang sorgit de la terra d'on venim i de la pluja de llàgrimes i dolor. La vida pot ser un pedregar, però es pot continuar caminant malgrat el sofriment.
Aquesta és la lliçó de resiliència que ens dona la Maria.
Què més puc dir? Que és una novel.la tan bonica, que el millor és llegir-la.
Amb un estil poètic i evocador, Albets ens parla del dol perinatal, de la maternitat, de les ferides que passen d'una generació a una altra i de la importància dels vincles afectius per sortir del pou.
Ambientada en una zona rural, és la història de la Maria, una història marcada per una pèrdua inmensa: la mort sobtada del seu nadó. Refugiada al mas familiar amb el seu fill (aquí entendreu que Albets es pren una llicència literària perquè no interessen els fets tal qual van succeir), s'aïlla del món per transitar la no-acceptació de la realitat.
Però en un poble petit és difícil passar desapercebut. Poc a poc tothom diu la seva, especialment a la perruqueria on els diàlegs entre les dones del poble posen el petit toc d'humor de la novel.la.
En el segon capítol, la veu de la Teresa, mare de la Maria, eclipsa la narració amb el dietari que deixa a la seva filla abans de morir, un llegat pòstum de l'acumulació de patiment viscut en silenci de les dones de la família i la violència exercida pels homes.
Aquest conjunt de fragments íntims és colpidor, la Teresa és el personatge més dolorós del llibre.
La Maria en recull l'herència de dolor de la seva mare, però el Manel i la Cristineta, l'acompanyaran en el seu camí, ajudant-la a trencar amb aquest destí. La Maria aprendrà a caminar sobre el fang sorgit de la terra d'on venim i de la pluja de llàgrimes i dolor. La vida pot ser un pedregar, però es pot continuar caminant malgrat el sofriment.
Aquesta és la lliçó de resiliència que ens dona la Maria.
Què més puc dir? Que és una novel.la tan bonica, que el millor és llegir-la.
July 4, 2026
Solo tierra, solo lluvia, solo barro es una historia sobre el duelo, las raíces y el peso de todo aquello que heredamos, incluso cuando creemos haber dejado atrás un lugar. Es de esas novelas donde la casa no es solo un escenario: es un personaje más, lleno de recuerdos, de ausencias y de fantasmas que hablan sin necesidad de hacerlo de forma literal.
Es un libro duro, pero escrito con una delicadeza que sorprende. Hay frases que son poesía y tiene una forma de narrar el dolor que consigue ser preciosa sin restarle verdad.
Me cuesta creer que este sea el debut de Montse Albets porque me ha parecido una novela de un nivel altísimo. Además, la edición de Hoja de Lata es una auténtica preciosidad; la portada ya transmite la sensibilidad que luego encuentras entre sus páginas.
Duele, sí, pero también abraza. Y eso, para mí, es lo que hace que una historia permanezca contigo mucho después de terminarla.
Es un libro duro, pero escrito con una delicadeza que sorprende. Hay frases que son poesía y tiene una forma de narrar el dolor que consigue ser preciosa sin restarle verdad.
Me cuesta creer que este sea el debut de Montse Albets porque me ha parecido una novela de un nivel altísimo. Además, la edición de Hoja de Lata es una auténtica preciosidad; la portada ya transmite la sensibilidad que luego encuentras entre sus páginas.
Duele, sí, pero también abraza. Y eso, para mí, es lo que hace que una historia permanezca contigo mucho después de terminarla.
August 13, 2025
UAU!!!!!!
L’he agafat un moment per llegir les primeres pàgines i decidir quin llibre llegia. I me l’he acabat. M’ha semblat brutal!!!!!!!
L’he agafat un moment per llegir les primeres pàgines i decidir quin llibre llegia. I me l’he acabat. M’ha semblat brutal!!!!!!!
December 29, 2025
M'ha deixat més indiferent del que voldria.
May 17, 2025
A l'inici, el llibre em generava rebuig. No hi estava còmode, em feia fàstic i basarda. A mesura que he anat avançant, he entès que la protagonista no era una degenerada, i he pogut entendre el seu dolor.
Displaying 1 - 30 of 372 reviews