Solo tierra, solo lluvia, solo barro

by Montse Albets Reig, Natàlia Cerezo (Translator)

Ca la Viuda, una casa de pueblo un poco apartada del resto de vecinos, lleva años vacía. En su interior, los retratos de la estirpe familiar cuelgan, pacientes y severos, sobre la chimenea, esperando la vuelta a casa de la última mujer de la familia. Y al fin llega el día y aparece Maria en el umbral, arrastrando los pies en la hojarasca. Lleva una mochila raída, un cochecito de criatura, una trona, maletas. Parece más muerta que viva, completamente exhausta. Pero allí está. Le esperan nueve meses por delante, los peores de su vida. Nueve meses para replegarse y resurgir de sus cenizas; para volver a habitar la casa madre, acurrucarse con ella y dejarse acunar por sus fantasmas. Un tiempo macabro y oscuro en el que, pese a todo, la vida sigue y brota por todas partes: en la ternura de Manel y en la vitalidad arrolladora de Cristineta, sus vecinos. En el cotilleo diario en Ca la Puri, la peluquería del pueblo, o en un simple ramillete de violetas olvidado muchas veces bajo una ventana. Solo tierra, solo lluvia, solo barro es el sorprendente debut de Montse Albets, una novela dura y hermosa sobre el duelo y la soledad extrema, pero también sobre las segundas oportunidades, la calidez humana y la necesidad incuestionable de los demás.

Genres: Drama, Fiction

224 pages, Paperback

Published September 1, 2025

Reviews

[Laia • vidaentrellibres · Rating 5 out of 5]

Només terra, només pluja, només fang

Vas llegint amb el cor encongit fins a la darrera pàgina. I és en tancar el llibre que saps que és una novel·la sensacional. Intimista, treballada, colpidora. Una meravella com l’autora va ordenant els fets i com els vas entenent quan avances. Del dol, de la vida després. De la maternitat, de la comunitat i dels processos vitals. De tot això i molt més ens parla aquesta novel·la, de la mà d'una protagonista feroçment forta i feble a la vegada. M'agrada com l'autora relata una etapa i uns fets durs, amb humanitat, arrelant la història familiar de la Maria en un espai pur i feréstec, com la vida.

“El temps és un vuit immens”, ens diu Montse Albets. I així emmarca una novel·la magistral, de les que perdurarà en tu per sempre.

[Magrat Ajostiernos · Rating 4 out of 5]

Qué belleza de libro.
Una historia que se va componiendo a base de citas a las que no se acuden, búsquedas de internet, conversaciones en la peluquería y una tristeza y ternura enorme que atraviesa sus páginas.
La historia sigue un pueblo y cómo los vecinos se revolucionan al ver de nuevo habitada una casa familiar donde llega la hija sola, con un cochecito de bebé. Una casa en la que hace mucho que nadie vive, repleta de secretos y muchas penas.
Es una historia oscura, triste pero en cierta manera entrañable. Me ha emocionado mucho... sus personajes, los silencios de los espacios vacíos y el dolor que encierran.

[Antonio Luis · Rating 5 out of 5]

⭐⭐⭐⭐✨

Narración muy sencilla y cuidada sobre el duelo y las raíces; logra una combinación de afectos entre los personajes que poquito a poco va calentando el corazón helado de la protagonista, y del lector.

Las lágrimas a borbotones brotando con el pastel de manzana me han llegado al alma.
Las mías se han resistido un poco más, hasta la última página, cuando ella dice "no puedo" ❤️‍🩹

[Anna Pardo · Rating 5 out of 5]

Quin viatge de llibre 🥺💔
Visceral, amb una gran sensibilitat per entomar un tema duríssim i poc visibilitzat. Tan trist i tan bonic alhora...

[anna cabrespina · Rating 5 out of 5]

llibre absolutament perfecte. m'ha tingut captivada fins al final... aquesta incomoditat i atmosfera que ofega dels drames rurals familiars. que es fa evident que estàn situats a catalunya. m'ha recordat molt a "les petites vampires", de la maria guasch. visca mataró i gràcies pel llibre, sylvia <3

[María León · Rating 4 out of 5]

a veces el duelo te transforma, a veces simplemente desentierra lo que lleva tanto tiempo escondido. muchas veces también no necesitamos saberlo todo, pero sí quizás sentir que hay alguien que va a entender lo que no queremos verbalizar. casi todas las veces decir adiós duele. casi siempre lo único que necesitamos es más tiempo.

[Pau Jorba · Rating 5 out of 5]

Només terra, només pluja, només fang és una novel·la sobre el dol i la supervivència emocional. Maria, la protagonista, torna al mas familiar després d’un fet tràgic que ha marcat la seva vida. En aquest espai aïllat, Ca la Viuda, el passat i el present s’entrellacen mentre ella intenta donar sentit a la pèrdua i aprendre a conviure amb el silenci. La narració avança amb una calma intensa, com si cada gest, cada record, fos una manera de reconstruir-se des de les restes d’allò que ha estat destruït.

El dol és el nucli de la història, i Montse Albets el tracta amb una sensibilitat que fuig del melodrama i de la fredor clínica. Maria necessita aturar el temps, tornar a la terra, a la pluja i al fang, per trobar un llenguatge propi amb què acomiadar-se. A través d’aquesta pausa, el llibre parla de la necessitat de rituals, del buit que deixa allò que ja no hi és, i de com la vida continua malgrat tot. Hi ha moments d’una duresa gairebé física, però també d’una serenor inesperada, com si la natura acompanyés el procés de curació. Albets recorda que el dol no és només pèrdua, sinó també un acte d’amor i resistència: una manera de seguir estimant allò que ja no podem tenir.

Ca la Viuda, el mas on s’amaga la protagonista, és molt més que un escenari. És un espai viu, ple d’ombres i de records, que funciona alhora com a refugi i com a tomba. En aquest lloc silenciós, Maria es debat entre la necessitat de protegir-se i la urgència de tornar a obrir-se al món. El mas, amb el seu aïllament i la seva memòria de generacions, simbolitza el pes del passat, però també la possibilitat de renéixer: un punt de retorn que acull la desesperació i, alhora, la primera llum del consol.

Llegir aquesta novel·la ha estat una experiència colpidora i profunda. Tots, d’una manera o altra, hem hagut d’enfrontar la pèrdua, i Albets aconsegueix donar-li paraules amb una precisió i una proximitat que commouen. El seu llenguatge és senzill però d’una bellesa enorme, ple de gestos continguts i silencis que diuen molt més del que sembla. M’hi he sentit proper, doncs l'autora escriu des d’un lloc que coneixem tots, aquell espai íntim on el dolor i la tendresa conviuen. M'ha estat impossible contenir alguna llàgrima en els moments finals de la història. És un llibre que deixa empremta, un d’aquells que no s’obliden fàcilment.

Les edicions de Periscopi són de les millors que he vist en el mercat editorial català. El disseny potser no és del gust de tothom (personalment m'agrada molt) però l'interior és una mostra de qualitat. Un excel·lent.

[Marta Cava]

Un llibre sensacional

[llibresidones · Rating 5 out of 5]

És la primera novel·la de l'autora i tinc moltes ganes de llegir-ne més.
Si busqueu una història ambientada en el món rural i plena de rituals, aquesta és la vostra novel·la.
És un relat colpidor però molt diferent i ben teixit.
Ens parla del passat i del present i de com estan connectats. De les maternitats, les relacions familiars i els processos de dol.
Els personatges femenins han patit molt pel fet de ser dones i arrosseguen aquest pes.
Una lectura excel.lent que us emocionarà.

[Lucia Nieto Navarro · Rating 4 out of 5]

Nos encontramos en un ambiente rural, una trama sencilla pero narrado de una manera diferente.
La autora hace un constante cambio de las voces narrativas, en su mayoría la voz de la protagonista, pero también un narrador que cuenta las cosas desde fuera, extractos escritos por su madre, dándole a la historia diferentes puntos de vista.
La trama , aunque al principio estaba un poco perdida, según vas leyendo lo vas entendiendo, María que es la protagonista se instala en Ca la Viuda, una masía abandonada donde vivió de pequeña con su familia, una huida que ella necesita para recomponerse al trauma que acaba de vivir.
Con unos personajes secundarios que son los pocos vecinos de este pueblo, hace que la novela no se centre únicamente en el trauma vivido por la protagonista, unos personajes que representan muy bien a esas personas de los pueblos que necesitan saberlo todo.
Novela corta, impactante, inquietante y dura pero a la vez muy conmovedora que trata temas sobre la maternidad, sobre la perdida y sobre las relaciones familiares, una historia que te hace reflexionar como el ser humano puede llegar a gestionar la perdida.
Novela diferente, que conmueve que recomiendo que la leas con la mente abierta.

[Andrea · Rating 4 out of 5]

Qué triste y qué humano. Me daba un poco de miedo que fuese otro libro aprovechándose del boom de la ambientación rural, pero para nada lo he sentido forzado. Con una narración sencilla y muy fluida consigue que conectes con todos los personajes y con ese amor que trasciende, duele, cambia y sostiene.

Me dijeron: «Todo el tiempo que necesites». Pero el tiempo es un vacío inmenso. He mirado las nubes. He respirado el viento, he visto cómo el olivo temblaba. He pasado frío. He mirado el hambre en mi vientre sin hacer nada. No hay más que eso. Solo tierra. Solo lluvia. Solo barro. Y eso lo es todo.

[p33€3 · Rating 3 out of 5]

3,5 tio a mi les edicions del periscopi esteticament m semblen feissimes ns si soc lunic? pero el llibre es molt xulo! pero ew tan lleig…

[Núria Ribas · Rating 5 out of 5]

feia temps que cap llibre no m’encomanava la seva tristesa però aquest… he estat trista fins i tot durant el dia i les hores en què no llegia, quina desolació

[vanessa g. · Rating 5 out of 5]

He plorat durant 20’ després de llegir-ne la última pàgina. He jutjat i estimat a la Maria a parts iguals. Conèixer-la a través de “Només terra, només pluja, només fang”, jo que podia haver estat ella, m’ha remogut les entranyes i el cor.
Llegiu-lo, llegiu-lo, llegiu-lo.
Gràcies a la Montse Albets per aquest regal, i també a l’Andrea Gumes per haver-lo recomanat a la seva maleta d’estiu un dia de juliol.

[Marina Castey · Rating 4 out of 5]

El meu llibreter de confiança em va obligar a llegir-lo. He fet bé. S'ha plorat una mica.

(actually és un 4,5/5).

[ѕαиdяα мd · Rating 5 out of 5]

Sobre el dol i les relacions personals i veïnals, en un entorn rural. Històries traçades i lligades de manera dolça, feréstega, sensacional. Novel·la colpidora, però preciosa. La primera d'Albets, de moltes, espero!

[emma · Rating 5 out of 5]

Preciós. Un llibre sobre el dol i la soledat. El vaig agafar sense saber ben bé què esperar i ha sigut molt més del que m'imaginava. Curt, senzill, però gros a la memòria. Construït a partir de pinzellades perfectes que porten fins a un desenllaç immillorable. La prosa de vegades extraordinària.

«Tot passa per mi i no per ell. Els verbs m'habiten i no són la seva propietat. Jo no soc propietat seva».

[Miquel Cufí · Rating 5 out of 5]

Llegeixo amb l'esperança de topar amb llibres com aquest. Quin tema, quina delicadesa.

[Marta Cornellà · Rating 5 out of 5]

UAU!!!!!!
L’he agafat un moment per llegir les primeres pàgines i decidir quin llibre llegia. I me l’he acabat. M’ha semblat brutal!!!!!!!

[Txell · Rating 3 out of 5]

M'ha deixat més indiferent del que voldria.

[Ganyat · Rating 4 out of 5]

A l'inici, el llibre em generava rebuig. No hi estava còmode, em feia fàstic i basarda. A mesura que he anat avançant, he entès que la protagonista no era una degenerada, i he pogut entendre el seu dolor.

[marcel]

llibre q m'ha anat directe al cor. perdona'm per haver-te dona't una vida tan breu és una frase que em ressonarà tota la vida.

[Raquel · Rating 5 out of 5]

Impressionant primera novel·la. Em sembla una veu molt interessant i que seguirem de ben a prop

[Miquel Tapias · Rating 5 out of 5]

Història trista i fosca de dol. Es llegeix en un parell d’una tirada ja que sap mantenir la tensió. Excel·lent el contrapunt de la perruqueria.

[Virginia · Rating 4 out of 5]

«Que entiendas que el cuerpo es solo de una misma, que si nos lo quitan lo perdemos todo. Huye siempre que puedas. Escóndete. Levanta el vuelo, pero no te dejes poseer por nadie. Hombre o mujer. No te dejes poseer».

¿Qué se hace cuando pierdes a la persona que más te importa en este mundo? ¿Y cuando te traiciona la persona en la que más confías?

No pensaba que esta historia me iba a emocionar tanto, pero si mezclamos el tema del duelo y la muerte con una narración poética y bellísima, me tienes dentro. Muy dentro.

Pero empecemos por la premisa. Maria es una mujer que regresa a la casa y el pueblo de su infancia, ya vacío por la muerte de sus abuelos y sus padres. Llega allí para enfrentarse a la muerte, protegerse de sus propios demonios y aprender a estar sola. Otra vez.

Pero nunca está sola. Esta historia nos demuestra el valor de la comunidad —en este caso, la rural—, que a veces nos apoya y, otras, nos destruye por las habladurías y los cotilleos. Pero, sobre todo, aborda la no aceptación de la muerte y el proceso del duelo, especialmente cuando se queda encallado en la negación.

La estructura del libro me ha parecido lo más acertada posible: al principio, nos cuenta la llegada de Maria a Ca La Viuda y los fantasmas que la acompañan, así como a sus vecinos y la relación que tienen con su familia; la segunda —mi favorita— se compone de cartas de la madre de Maria, Teresa, a esta, y cómo la influyó el maltrato por parte de su marido y de su padre; y, por último, la tercera cierra la trama que empieza la primera y determina el destino de la protagonista.

No os puedo negar que esta historia es durísima y que, aunque me ha dado la sensación de estar narrada como una especie de cuento —sobre todo por una revelación que ocurre al principio y que vais a alucinar—, y aunque sabes que no es real, a veces lo parece. Sobre todo, en nuestro interior. Pero es que está narrada de una forma tan lírica y bella que solo quieres seguir leyendo.

A pesar de que el principal tema de esta novela es el duelo, creo que aborda, también, la soledad y cómo nos enfrentamos a ella, sobre todo en un momento de vulnerabilidad, además de la familia y cómo, muchas veces, los secretos que esconde son demasiado complicados de sobrellevar y entender. Y, por último, el patriarcado de las últimas décadas, que define a la protagonista al haber afectado a las anteriores generaciones.

En resumen, una novela diferente y preciosa que me ha sorprendido. Seguiré los pasos de su autora.

[Irene Guallar · Rating 5 out of 5]

No m’ho esperava. Gens. Després de llegir noves autores catalanes, no m’imaginava topar-me amb una literatura així de crua, bella i fonda. I encara em sembla més fort pensar que “Només terra, només pluja, només fang” sigui una primera novel·la. Brillant. Al començament, ho confesso, la història em generava un cert rebuig. Però aquest drama rural atrapa sense demanar permís. A poc a poc, amb pinzellades fines, t’hi quedes. I quan te n’adones, tots els personatges ja t’importen. El final és colpidor i alliberador. Tant, que he posat la cançó, he tornat a llegir l’últim capítol, i he deixat que fes mal una mica més. Perquè hi ha històries que no volen passar ràpid. Aquesta de la Maria i el seu ocellet, el Pau, se m’ha quedat ben endins. Uf. 💔🌧️🕊️

[Claudia · Rating 2 out of 5]

Me ha parecido tierno a ratos (pocos), pero desde luego que NO recomiendo leerlo si eres aprensiva y/o estás embarazada y/o acabas de dar a luz.

[Elena · Rating 4 out of 5]

nudito en el pecho al acabar💔❤️‍🩹

[Pilu Llop · Rating 5 out of 5]

Primer llibre que llig de Montse Albets i ja estic desitjant llegir-ne més. M'ha paregut un llibre preciós, entranyable, escrit des del cor, amb una veu molt pròpia i acurada. És un relat dolorós i desgarrador, i encara així sents que en els moments més tristos de la vida, l'amor dels altres és una medicina contra el dolor emocional.Perfa llegiu-lo, que l'hem de comentar.

[María Monge · Rating 5 out of 5]

Cuando llego a escribir algo por aquí, es cuando el libro se me va a quedar grabado para siempre. Pero solo puedo decir eso. De las historias mas bellas que podamos leer.