What do you think?
Rate this book
Fam
La fam de viure, la sobrefam, ha perseguit la protagonista d’aquesta història des que era adolescent. Vint anys després, contempla estupefacta com la seva vida s’ha convertit en tot allò que rebutjava. Ahir giravoltava a la pista de ball a ritme de Nirvana. Avui només compta: factures i possessions, però sobretot calories i dies. Perquè ara és la seva filla la que viu afectada per la sobrefam, que l’ha fet deixar de menjar. Així que la protagonista, que també és una mare, s’enfronta de nou a la incomprensió, a la voluntat d’autodestrucció i al judici social.
Fam és un monòleg càustic que descriu l’atordiment de la generació que va ser jove durant els anys noranta. És també un crit contra les institucions, un reconeixement de la força que emergeix del desesper i una reivindicació de la necessitat de recuperar un espai propi. Ferma i directa, assenyala els perills d’allò que en teoria ha estat dissenyat per fer-nos feliços, però que ens pot fer sentir perduts i enmig del caos.
«Ballo i em dic que sempre seré així de feliç. Que no deixaré de ballar mai, passi el que passi. Que no hauré de patir mai per una filla malalta. Que tinc tots els camins del món al meu davant, esperant-me.»
Fam és un monòleg càustic que descriu l’atordiment de la generació que va ser jove durant els anys noranta. És també un crit contra les institucions, un reconeixement de la força que emergeix del desesper i una reivindicació de la necessitat de recuperar un espai propi. Ferma i directa, assenyala els perills d’allò que en teoria ha estat dissenyat per fer-nos feliços, però que ens pot fer sentir perduts i enmig del caos.
«Ballo i em dic que sempre seré així de feliç. Que no deixaré de ballar mai, passi el que passi. Que no hauré de patir mai per una filla malalta. Que tinc tots els camins del món al meu davant, esperant-me.»
246 pages, Paperback
Published September 5, 2025
16 people are currently reading
249 people want to read
About the author
Núria Busquet Molist
41 books3 followersNúria Busquet i Molist (Cardedeu, 30 de novembre de 1974) és una traductora, escriptora i activista cultural catalana. És llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Estudis de la Diferència Sexual a la Universitat de Barcelona.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 23 of 23 reviews
September 7, 2025
Un crit ple de ràbia i frustració. La maternitat i l'anorèxia sobre la taula. El sentiment de culpabilitat. Indignació vers una societat perversa i pervertida. Una mare que va ser jove en els noranta, filla del grunge i de Nirvana, d'una generació que encara podia patir, indignar-se i cridar-ho ben alt. Com diu la Núria Busquet referint-se a la societat d'avui: «Hem creat una societat que fa patir la gent, però ja no deixem que pateixin ni que s'enfadin: els qui pateixen més del compte es considera que estan malalts, els culpabilitzem, els tanquem en centres i els obliguem a estar sans. No els preguntem per què pateixen, què necessiten. No ens plantegem si hi ha patiments les causes dels quals no són individuals sinó socials».
Tot això i més en un exercici d'honestedat i de valentia de l'alçada d'un campanar. Bravo.
Tot això i més en un exercici d'honestedat i de valentia de l'alçada d'un campanar. Bravo.
«Totes les dones volem ser la mare que no vam tenir i que hauríem volgut, però acabem sent la nostra pròpia mare. I tots els fills volen la mare que no tenen, per algun motiu que se m'escapa.»
«Un addicte és algú que es fa mal perquè vol. Perquè vol voler. O millor: perquè no pot no voler. El que és involuntària és la voluntat de l'addicte, però això no la fa menys persistent i tossuda, és l'aire que respira. La persona que vol curar un addicte ha de fer-li mal sense voler, persistentment i tossuda, i, de retruc, acaba fent-se mal a ella mateixa: es converteix en una addicta, incurable de per vida. Pretens alliberar qui estimes carregant un dolor que no és el teu. Voler curar un addicte és una addició suïcida.»
December 29, 2025
"Fam" és un diàleg intern, un diari que furga ben endins, un crit de ràbia i descontent, és abocar els pensaments i les paraules a raig, sense filtres. És tot això i més.
La protagonista d'aquesta història és l'autora, la que escriu tot això, és ella i no ho és. És la que ens parla de tota una generació enfadada amb el sistema, de les que volien desobeir i menjar-se el món, les que volien ser mares com a acte de rebel·lia i demostrar que es podia construir d'altres maneres, però ai, el sistema ja ho té això, et va atrapant i li vas fer petites concessions i quan te n'has adonat ja tens el lot d'hipoteca+mascota+família... I has deixat enrere aquell atreviment, aquell viure el dia a dia sense pressions, sense patir per pagar les factures i les extraescolars dels fills.
I quan una filla emmalalteix i deixa de menjar, tot trontolla, toques fons i sobrevius. Lluites, et fas pesada, busques informació on sigui perquè algú decideixi ingressar-la i comenci el camí lent cap a la recuperació. Tot passa a un segon pla perquè només sents dolor, ràbia i patiment.
La culpabilitat se t'instal·la perquè quan alguna cosa falla, la societat ja se n'ocupa de recordar a les mares que no han fet prou, que alguna cosa ha sortit malament. I t'has de vestir amb una closca de protecció per estar al 100℅ al costat de la teva filla i tirar endavant sempre, malgrat tot i continuar amb les mil tasques i responsabilitats que tens. Perquè viure és imperfecció i ferida, és aprofitar les petites escletxes on reconeixes la teva filla i hi reconnectes, és abraçar i estimar les parts fosques.
Una obra amb una estructura original i un estil directe que explora els trastorns alimentaris, la salut mental, les relacions maternofilials, la frustració i el pes del passat.
"Fam" denúncia la privatització del sistema sanitari, les seves mancances, les llistes d'espera i el temps de derivació. Desitjo que texts com aquests serveixin perquè cap persona visqui aquestes traves burocràtiques ni les retallades del sistema.
"Entre les meves culpabilitats variades, hi ha la de creure que amb l'experiència potser els hem ensenyat que cap enfora no es pot canviar res. Una mena de xamanisme estrany ha convençut la meva filla que si es buida, buidarà tot el que l'envolta i tot serà perfecte, tindrà davant seu un futur net, impecable, un llenç en blanc. El futur promès dels pares, els avis, els besavis, passat per un filtre d'Instagram".
La protagonista d'aquesta història és l'autora, la que escriu tot això, és ella i no ho és. És la que ens parla de tota una generació enfadada amb el sistema, de les que volien desobeir i menjar-se el món, les que volien ser mares com a acte de rebel·lia i demostrar que es podia construir d'altres maneres, però ai, el sistema ja ho té això, et va atrapant i li vas fer petites concessions i quan te n'has adonat ja tens el lot d'hipoteca+mascota+família... I has deixat enrere aquell atreviment, aquell viure el dia a dia sense pressions, sense patir per pagar les factures i les extraescolars dels fills.
I quan una filla emmalalteix i deixa de menjar, tot trontolla, toques fons i sobrevius. Lluites, et fas pesada, busques informació on sigui perquè algú decideixi ingressar-la i comenci el camí lent cap a la recuperació. Tot passa a un segon pla perquè només sents dolor, ràbia i patiment.
La culpabilitat se t'instal·la perquè quan alguna cosa falla, la societat ja se n'ocupa de recordar a les mares que no han fet prou, que alguna cosa ha sortit malament. I t'has de vestir amb una closca de protecció per estar al 100℅ al costat de la teva filla i tirar endavant sempre, malgrat tot i continuar amb les mil tasques i responsabilitats que tens. Perquè viure és imperfecció i ferida, és aprofitar les petites escletxes on reconeixes la teva filla i hi reconnectes, és abraçar i estimar les parts fosques.
Una obra amb una estructura original i un estil directe que explora els trastorns alimentaris, la salut mental, les relacions maternofilials, la frustració i el pes del passat.
"Fam" denúncia la privatització del sistema sanitari, les seves mancances, les llistes d'espera i el temps de derivació. Desitjo que texts com aquests serveixin perquè cap persona visqui aquestes traves burocràtiques ni les retallades del sistema.
"Entre les meves culpabilitats variades, hi ha la de creure que amb l'experiència potser els hem ensenyat que cap enfora no es pot canviar res. Una mena de xamanisme estrany ha convençut la meva filla que si es buida, buidarà tot el que l'envolta i tot serà perfecte, tindrà davant seu un futur net, impecable, un llenç en blanc. El futur promès dels pares, els avis, els besavis, passat per un filtre d'Instagram".
November 9, 2025
⚖️ Fam 🍕
🖋️ Núria Busquet Molist
📘 Periscopi
📖 262 pàgines
🏠 Préstec de la mama
Gent que em llegiu per aquí, us aviso, aquest llibre és un llibràs d'aquells que es necessiten llegir a poc a poc per pair-lo.
Tot i que són temes molt diferents, crec que m'ha passat com amb La Mala Costumbre. Hi ha tant de dolor dins d'aquestes pàgines però transmès d'una manera tan propera que és impossible no empatitzar amb la protagonista, que és la mare, no la filla.
Conviure amb una persona malalta, tingui el tipus de malaltia que tingui, no és gens fàcil. I crec que qualsevol mare, passi el que li passi als seus, experimentem un sentiment de culpa profundíssim. No només ens jutja l'entorn per qualsevol cosa que fem, sinó que ja ho fem prou nosaltres mateixes.
Si a aquest judici constant li sumem que la malaltia és un transtorn de conducta alimentària o qualsevol transtorn o malaltia mental o emocional, el judici encara augmenta més.
Som dones amb les seves motxilles de vida, les seves feines, les seves famílies i les seves multitasques a cabassos. I resulta que som humanes i arribem fins on podem i a vegades no ho abastem tot i no aconseguim que totes les persones que ens envolten siguis felices tot el temps, per molt que hi posem de la nostra part.
A la protagonista jo l'abraço, des d'aquí, des del meu petit món que també ha tingut llums i ombres i en seguirà tenint. L'abraço fort.
Us deixo algunes cites del llibre que m'he anat copiant, però us aviso que si sou de subratllar els llibres en aquest teniu feina.
Tan de bo les persones cuidadores no hagin de seguir patint encara més per la indefensió institucional. Tan de bo ningú trigui anys a curar-se perquè no l'atenguin a temps. Tan de bo algun dia es doni la importància que li pertoca a la salut mental i emocional.
No ens mereixem la desatenció, no ens mereixem haver de fer sobreesforços per poder pagar teràpies privades, no ens mereixem la manca d'empatia davant de situacions com la que s'explica en aquest llibre.
Que ningú més hagi de fer 2.323 trucades abans que l'atenguin per primer cop.
Espero els vostres comentaris ❤️🩹
Cites:
"Quan visiten la meva filla per primera vegada, quan la veu un metge per primera vegada, pesa trenta quilos i gairebé no parla, i una psiquiatra em confirma que sí, que la meva filla té anorèxia nerviosa, dos mesos i mig després del dia de la pizza, dues mil tres-centes vint-i-tres trucades més tard, i em diu que estigui tranquil•la, que em calmi, que iniciem el protocol i que una infermera ens farà un seguiment del pes i ens donarà consells nutricionals. Que ja ens trucarà. Pesa trenta quilos i ens diu que ja ens trucarà. El pànic d'haver d'esperar una trucada, altra vegada."
"La mare està atrapada: si pateix massa, és la culpable; si pateix massa poc, també. La mare és la pacient zero, la primera malalta. La mare és la pacient deu mil, l'última de caure quan tothom ja s'ha curat."
"El pitjor no és la gent que no pot ajudar-te, el pitjor són els que haurien de ser-hi per agafar-te la mà i no hi són. O hi són, i no ho fan. La malatia també és la soledat de la mare, buscar refugi i no trobar-ne. La invisibilitat cruel d'un món sord, mut i aliè al patiment dels altres."
"Els pares no volem que els fills cometin els mateixos errors que nosaltres. I sobretot no volem que pateixin. I volem que siguin feliços, encara que no sapiguem què és la felicitat, ni siguem capaços de descriure-la. Suposo que fet i fet el que volem és un resultat final, una nota general de la nostra paternitat que ens indiqui que ho hem fet prou bé. Si pot ser, un notable, però si cal, un satisfactori i cap a casa. Per això no em concentro gaire en ella, ara, sinó en el resultat final. Jo el que vull és seure a dinar amb ella i tota la família i veure-la riure mentre va fent cullerades d'arròs."
"He d'entendre que tothom pateix i que jo soc la responsable de carregar el seu patiment sobre les espatlles."
"Ho confesso: jo també vaig creure que els mals pares eren els altres."
"Volen supervivents, no patiment, no malaltes. Ningú vol veure la fragilitat de la vida, el dolor que l'acompanya de vegades. Ningú vol reconèixer l'existència del dolor, de la maldat. Ningú la vol mirar cara a cara. Bé: gairebé ningú. I això també és un aprenentatge."
"Ningú no entén cuidar com veure-la patir i aguantar, fer-la patir i aguantar, portar-la a un hospital perquè la facin patir i aguantar. Ningú no entén cuidar com ser la seva enemiga mentre mostres la compassió més gran."
✅ Passa el test de Bechdel
♀️ Escrit amb perspectiva de gènere
🖋️ Núria Busquet Molist
📘 Periscopi
📖 262 pàgines
🏠 Préstec de la mama
Gent que em llegiu per aquí, us aviso, aquest llibre és un llibràs d'aquells que es necessiten llegir a poc a poc per pair-lo.
Tot i que són temes molt diferents, crec que m'ha passat com amb La Mala Costumbre. Hi ha tant de dolor dins d'aquestes pàgines però transmès d'una manera tan propera que és impossible no empatitzar amb la protagonista, que és la mare, no la filla.
Conviure amb una persona malalta, tingui el tipus de malaltia que tingui, no és gens fàcil. I crec que qualsevol mare, passi el que li passi als seus, experimentem un sentiment de culpa profundíssim. No només ens jutja l'entorn per qualsevol cosa que fem, sinó que ja ho fem prou nosaltres mateixes.
Si a aquest judici constant li sumem que la malaltia és un transtorn de conducta alimentària o qualsevol transtorn o malaltia mental o emocional, el judici encara augmenta més.
Som dones amb les seves motxilles de vida, les seves feines, les seves famílies i les seves multitasques a cabassos. I resulta que som humanes i arribem fins on podem i a vegades no ho abastem tot i no aconseguim que totes les persones que ens envolten siguis felices tot el temps, per molt que hi posem de la nostra part.
A la protagonista jo l'abraço, des d'aquí, des del meu petit món que també ha tingut llums i ombres i en seguirà tenint. L'abraço fort.
Us deixo algunes cites del llibre que m'he anat copiant, però us aviso que si sou de subratllar els llibres en aquest teniu feina.
Tan de bo les persones cuidadores no hagin de seguir patint encara més per la indefensió institucional. Tan de bo ningú trigui anys a curar-se perquè no l'atenguin a temps. Tan de bo algun dia es doni la importància que li pertoca a la salut mental i emocional.
No ens mereixem la desatenció, no ens mereixem haver de fer sobreesforços per poder pagar teràpies privades, no ens mereixem la manca d'empatia davant de situacions com la que s'explica en aquest llibre.
Que ningú més hagi de fer 2.323 trucades abans que l'atenguin per primer cop.
Espero els vostres comentaris ❤️🩹
Cites:
"Quan visiten la meva filla per primera vegada, quan la veu un metge per primera vegada, pesa trenta quilos i gairebé no parla, i una psiquiatra em confirma que sí, que la meva filla té anorèxia nerviosa, dos mesos i mig després del dia de la pizza, dues mil tres-centes vint-i-tres trucades més tard, i em diu que estigui tranquil•la, que em calmi, que iniciem el protocol i que una infermera ens farà un seguiment del pes i ens donarà consells nutricionals. Que ja ens trucarà. Pesa trenta quilos i ens diu que ja ens trucarà. El pànic d'haver d'esperar una trucada, altra vegada."
"La mare està atrapada: si pateix massa, és la culpable; si pateix massa poc, també. La mare és la pacient zero, la primera malalta. La mare és la pacient deu mil, l'última de caure quan tothom ja s'ha curat."
"El pitjor no és la gent que no pot ajudar-te, el pitjor són els que haurien de ser-hi per agafar-te la mà i no hi són. O hi són, i no ho fan. La malatia també és la soledat de la mare, buscar refugi i no trobar-ne. La invisibilitat cruel d'un món sord, mut i aliè al patiment dels altres."
"Els pares no volem que els fills cometin els mateixos errors que nosaltres. I sobretot no volem que pateixin. I volem que siguin feliços, encara que no sapiguem què és la felicitat, ni siguem capaços de descriure-la. Suposo que fet i fet el que volem és un resultat final, una nota general de la nostra paternitat que ens indiqui que ho hem fet prou bé. Si pot ser, un notable, però si cal, un satisfactori i cap a casa. Per això no em concentro gaire en ella, ara, sinó en el resultat final. Jo el que vull és seure a dinar amb ella i tota la família i veure-la riure mentre va fent cullerades d'arròs."
"He d'entendre que tothom pateix i que jo soc la responsable de carregar el seu patiment sobre les espatlles."
"Ho confesso: jo també vaig creure que els mals pares eren els altres."
"Volen supervivents, no patiment, no malaltes. Ningú vol veure la fragilitat de la vida, el dolor que l'acompanya de vegades. Ningú vol reconèixer l'existència del dolor, de la maldat. Ningú la vol mirar cara a cara. Bé: gairebé ningú. I això també és un aprenentatge."
"Ningú no entén cuidar com veure-la patir i aguantar, fer-la patir i aguantar, portar-la a un hospital perquè la facin patir i aguantar. Ningú no entén cuidar com ser la seva enemiga mentre mostres la compassió més gran."
✅ Passa el test de Bechdel
♀️ Escrit amb perspectiva de gènere
This entire review has been hidden because of spoilers.
September 18, 2025
mai havia pensat com deu viure una mare el tca d'una filla. se m'han fet un poc bolla es temes nirvana i courtney però quan acabes tot té sentit
April 6, 2026
“Fam” és un monòleg d’una mare que se sent impotent davant la malaltia mental de la seva filla. És el crit de ràbia d’una adolescent que, en fer-se gran, ha vist com es desmuntaven tots els seus ideals. És la denuncia contra un sistema que no ajuda les persones que ho necessiten. És una reflexió exhaustiva sobre el sentit de la vida. És el patiment d’una mare. És la dissecció de què vol dir ser mare. És un llibre de lectura obligatòria. Imprescindible. Brillant.
April 26, 2026
Buah, ha sigut molt molt intens, quina barbaritat i que valent escriure açò. La resta de conclusions me les guarde per al club de lectura💌
"Tenen tota aquesta vida i a la vegada són mares. Per pur plaer. Perquè els seus parts són orgasmes, amb olor de gessamí i sang de color blau. Els nens els han sortit d'un no-cos improbable. Perquè res del que els envolta és lleig, o tàctil"
"culpar la mare és tradició"
"Les dones s'observen a elles mateixes sent observades. No representen la imatge del que són, sinó del que volen els que els altres vegin que són. Són aliment. Són protagonistes, però només per als altres, i tampoc tant. Pobres d'elles que facin res que no sigui esperable! Són aliment, i els aliments entren pels ulls"
"Els de la generació de la meva filla utilitzen la ràbia contra ells mateixos, personalment. Si ho pensem bé, són més intel·ligents que tots els que els hem precedit, són el cim de la civilització: destruint-se a ells mateixos, un per un, ens destrueixen a tots els altres. I matant-se, maten la ràbia"
"També soc Medea i necessito matar-la per alliberar-me de la làpida que suposa la seva existència. Jàson és el trastorn. Vull matar la part innocent de la meva filla perquè la part dolenta no pugui aprofitar-se'n"
"Continuaré vivint, només per si de cas"
"Tenen tota aquesta vida i a la vegada són mares. Per pur plaer. Perquè els seus parts són orgasmes, amb olor de gessamí i sang de color blau. Els nens els han sortit d'un no-cos improbable. Perquè res del que els envolta és lleig, o tàctil"
"culpar la mare és tradició"
"Les dones s'observen a elles mateixes sent observades. No representen la imatge del que són, sinó del que volen els que els altres vegin que són. Són aliment. Són protagonistes, però només per als altres, i tampoc tant. Pobres d'elles que facin res que no sigui esperable! Són aliment, i els aliments entren pels ulls"
"Els de la generació de la meva filla utilitzen la ràbia contra ells mateixos, personalment. Si ho pensem bé, són més intel·ligents que tots els que els hem precedit, són el cim de la civilització: destruint-se a ells mateixos, un per un, ens destrueixen a tots els altres. I matant-se, maten la ràbia"
"També soc Medea i necessito matar-la per alliberar-me de la làpida que suposa la seva existència. Jàson és el trastorn. Vull matar la part innocent de la meva filla perquè la part dolenta no pugui aprofitar-se'n"
"Continuaré vivint, només per si de cas"
October 13, 2025
Una història escrita des de la desesperació, la ràbia i la impotència d'una mare actual amb una filla amb tca. Al principi sembla una eina de teràpia per a l'autora, però també és una crítica directa i atrevida a la societat moderna de la falsedat, la sobreprotecció i un sistema sanitari que falla per tot arreu quan es tracta de salut mental. M'ha semblat un llibre molt valent i amb molta veritat. A vegades m'ha costat de llegir per la incomoditat que em generava sentir-me/nos identificats.
"Fer anys també deu ser acceptar que no hi ha límit, que ets ridículament petit i el món et va gran. Mai faràs tot el que voldries, i no cal donar-hi més voltes. Però tampoc cal que t'agradi. Això de viure el present està bé, però és impossible, almenys vint-i-quatre hores, i això d'acceptar el que tens i no necessitar més del que és estrictament necessari, doncs quina tristesa, la veritat. I això de gaudir de les coses petites, quina poca ambició, quina mediocritat..."
"Fer anys també deu ser acceptar que no hi ha límit, que ets ridículament petit i el món et va gran. Mai faràs tot el que voldries, i no cal donar-hi més voltes. Però tampoc cal que t'agradi. Això de viure el present està bé, però és impossible, almenys vint-i-quatre hores, i això d'acceptar el que tens i no necessitar més del que és estrictament necessari, doncs quina tristesa, la veritat. I això de gaudir de les coses petites, quina poca ambició, quina mediocritat..."
May 7, 2026
El diàleg intern d'una mare que viu amb culpabilitat constant enfrontant-se a una realitat molt dura, molt necessària aquesta protagonista. L'existencialisme per a mi és un gènere de terror però cada dia sóc més valenta i el llibre m'ha portat a llocs molt bonics ♡
May 8, 2026
Quina realitat tan desgarradora, i quina manera d’explicar-la. No podia parar de llegir.
April 12, 2026
Dur, però necessari.
October 19, 2025
primer llibre pel club de lectura que portaré a la llibreria la irreductible de lleida!!!! nervis sincerament!!!!
el llibre boníssim, molt dur el que explica. és ben cert que mai es pensa en les mares de les adolescents afectades per algun tca, així que m'ha agradat que l'autora ens hi apropi
el llibre boníssim, molt dur el que explica. és ben cert que mai es pensa en les mares de les adolescents afectades per algun tca, així que m'ha agradat que l'autora ens hi apropi
November 23, 2025
Acabo de llegir Fam, de Núria Busquet Molist editat et Edicions del Periscopi i encara em ressona.
És la veu d’una mare de 50 anys, que de jove escoltava Nirvana, i que es volia rebel·lar contra tot, i que ara, des de la maduresa, escriu sobre l’anorèxia nerviosa de la seva filla. I ho fa amb una prosa desbordant, emocional i precisa, que deixa clar des del primer paràgraf que aquí hi ha ofici literari, molta vida llegida i escrita.
Busquet escriu amb una barreja molt seva de lírica i contundència: imatges que et travessen i frases que pesen . Hi ha un ritme que oscil·la entre la ràbia i la tendresa, entre la mare que pateix i la dona que pensa, entre la nostàlgia d’una generació “crunge” i el vertigen d’acompanyar una filla que lluita contra un trastorn que desborda qualsevol estructura.
Un dels aspectes que destacaria es com construeix el relat: un monòleg fragmentari que en realitat és un mirall emocional. Cada tros és un cop de llum, una esquerda, un respir necessari. S’hi veu la seva trajectòria com a autora —poesia, traducció, novel·la— i aquest bagatge impregna la manera com transforma la ferida en literatura, sense caure en el diari íntim ni en el melodrama.
Llegir Fam és entrar en una veritat que fa mal però cura. Una literatura que acompanya, que remou, que no busca agradar sinó explicar-se. I és aquí on el llibre es fa universal: parla d’una mare i d’una filla, sí, però també d’un sistema que no acompanya, d’una generació que va créixer amb ràbia i música, i d’una manera d’estimar que sempre va a contracorrent.
llegiu-lo. Per l’honestedat, per la bellesa, pel crit i pel silenci
És la veu d’una mare de 50 anys, que de jove escoltava Nirvana, i que es volia rebel·lar contra tot, i que ara, des de la maduresa, escriu sobre l’anorèxia nerviosa de la seva filla. I ho fa amb una prosa desbordant, emocional i precisa, que deixa clar des del primer paràgraf que aquí hi ha ofici literari, molta vida llegida i escrita.
Busquet escriu amb una barreja molt seva de lírica i contundència: imatges que et travessen i frases que pesen . Hi ha un ritme que oscil·la entre la ràbia i la tendresa, entre la mare que pateix i la dona que pensa, entre la nostàlgia d’una generació “crunge” i el vertigen d’acompanyar una filla que lluita contra un trastorn que desborda qualsevol estructura.
Un dels aspectes que destacaria es com construeix el relat: un monòleg fragmentari que en realitat és un mirall emocional. Cada tros és un cop de llum, una esquerda, un respir necessari. S’hi veu la seva trajectòria com a autora —poesia, traducció, novel·la— i aquest bagatge impregna la manera com transforma la ferida en literatura, sense caure en el diari íntim ni en el melodrama.
Llegir Fam és entrar en una veritat que fa mal però cura. Una literatura que acompanya, que remou, que no busca agradar sinó explicar-se. I és aquí on el llibre es fa universal: parla d’una mare i d’una filla, sí, però també d’un sistema que no acompanya, d’una generació que va créixer amb ràbia i música, i d’una manera d’estimar que sempre va a contracorrent.
llegiu-lo. Per l’honestedat, per la bellesa, pel crit i pel silenci
February 22, 2026
Em sembla una nova perspectiva sobre un punt fosc de la maternitat com és fer de mare d’un fill que no esperaves que seria com és. És a dir, adonar-te’n que la felicitat dels fills és molt complexa, i que els fills no són la teva viva imatge.
No és un llibre sobre l’anorèxia nerviosa com m’havien dit, l’anorèxia és e tener de fons d’un monòleg angoixant i profund sobre les llums i sobretot les ombres de fer de mare.
He sentit dir que l’autora era massa protagonista de la història, però aquesta és la qüestió: és la protagonista. No pretén narrar la historia de la seva filla, sinó la seva pròpia història.
No és un llibre sobre l’anorèxia nerviosa com m’havien dit, l’anorèxia és e tener de fons d’un monòleg angoixant i profund sobre les llums i sobretot les ombres de fer de mare.
He sentit dir que l’autora era massa protagonista de la història, però aquesta és la qüestió: és la protagonista. No pretén narrar la historia de la seva filla, sinó la seva pròpia història.
February 26, 2026
"Hi estic d'acord: l'opció més fàcil per a tothom, fins i tot per a mi mateixa, és fer-me'n culpable: culpar la mare és tradició i ho trobo literari, psicoanalíticament acceptable. I t'estalvies sentir aquesta indefensió"
Gràcies Núria Busquet per fer-me plorar en un E13 Granollers-Sabadell.
Llàstima que alguns dels capítols baixen una mica el nivell, perquè és un llibre emotiu, visceral i molt poètic.
T'estimo molt, mama.
Gràcies Núria Busquet per fer-me plorar en un E13 Granollers-Sabadell.
Llàstima que alguns dels capítols baixen una mica el nivell, perquè és un llibre emotiu, visceral i molt poètic.
T'estimo molt, mama.
February 15, 2026
Crec que el vaig agafar amb moltes expectatives que no s'han complert. Òbviament, no és culpa de l'autora.
En molts moments m'ha semblat una lectura pretensiosa i repetitiva. En molts altres, superficial tot i la profunditat de la temàtica.
No m'ha agradat gens... He estat incapaç de connectar amb la narrativa.
En molts moments m'ha semblat una lectura pretensiosa i repetitiva. En molts altres, superficial tot i la profunditat de la temàtica.
No m'ha agradat gens... He estat incapaç de connectar amb la narrativa.
December 30, 2025
Un llibre que de manera molt poètica narra la lluita i el dolor d’una mare per ajudar i salvar la seva filla d’una anorèxia nerviosa.
Tot i alguns fragments molt dolorosos i molt cruus m’ha semblat massa oníric en alguns moments
Punt.:3/5
Tot i alguns fragments molt dolorosos i molt cruus m’ha semblat massa oníric en alguns moments
Punt.:3/5
October 22, 2025
Està molt ben escrit i, per aquesta banda, enganxa, però alhora la història és molt dura i personal, i penso que és un gest molt valent haver escrit aquesta obra.
November 27, 2025
151: «I això em fa dubtar molt, perquè no sé mai si parlo amb ella o amb el monstre, perquè tots dos tenen la mateixa cara. I els estimo igual»
December 8, 2025
no dic res perquè no hi ha paraules per descriure el que m'ha fet sentir
January 2, 2026
what a tough but good read
April 24, 2026
Què he de dir? Deu ser dels llibres que més he subratllat.
April 19, 2026
Llàstima lo repetitiu que arriba a ser, de ser l’editora hagués esborrat mig manuscrit d’una tacada; sembla que no avança la narració i que l’autora rumia en espiral.
Displaying 1 - 23 of 23 reviews