Quan era una nena, l’autora d’aquest llibre caminava Rambla de Barcelona avall, agafada de la mà del seu pare, amb el delit d’arribar sota l’estàtua de Colom, on l’esperava el destí: a canvi d’una moneda, els «ocellets de la sort» agafaven amb el bec un paperet de colors on hi havia escrit el missatge de la fortuna. Des d’aleshores, els ocells van quedar associats per a ella amb la màgia i el misteri. Al llarg dels anys, la seva conversa interior amb l’ocell Tirèsies l’acompanya en els moments clau de la vida i la porta a endinsar-se en la nostra relació amb els éssers alats de totes les èpoques i mitologies. Perquè els humans sempre hem cobejat les ales.
Des que vam aprendre a pintar, hem representat ocells: a les coves prehistòriques d’Europa, als sepulcres africans, a les tombes gèlides de l’Àrtic. Han encarnat déus i han inspirat xamans. Ells, i per extensió tots els alats, han estat la nostra baula amb l’esperit i el més-enllà. El món de les idees és sobretot un món fet d’ales: un univers poblat d’ocells, àngels, dracs voladors, harpies, sirenes i fades que exerceixen de missatgers celestials alhora que ens ajuden a enlairar-nos i ens empenyen a transcendir. Tenim ales quan somiem, tenim ales quan ens enamorem o ens sentim traspassats per una visió. Un fil invisible intuït per filòsofs, antropòlegs, artistes i poetes que l’autora ressegueix en aquest assaig líric, que és també un recorregut personal pel fil de la imaginació que l’ha dut fins aquí.
Elisabet Riera Millán (Barcelona, 1973) és una periodista,escriptora i editora catalana, establerta a Terrades. És directora de revistes del Grup RBA i directora de l'editorial Wunderkammer.
4★ Molt interessant, però molt fora de la meva zona de confort.
“Els alats” no sé quin tipus de llibre és. Segurament un assaig amb molts moments de certa lírica. Un assaig líric? Pot ser, però també conté una part autobiogràfica, històrica (sobretot mitològica), una part inclús científica (ornitològica) i certes parts teològiques (sobretot, també, des de la mitologia).
Realment, no tinc clar com fer aquesta ressenya, ja que normalment ressenyo històries, les trames i les narratives de llibres, pel·lícules, etc. I aquest tipus de llibre queda molt fora del que normalment solc llegir. Així que, simplement, diré el que penso: No és un llibre que hagi gaudit com a tal, però l’he trobat tremendament interessant. Dic que no l’he acabat de gaudir perquè realment el que a mi m’agrada de llegir és que m’expliquin un conte, sigui ficció o no-ficció, i en part, sí que m’ha agradat perquè hi ha molta mitologia i història, cosa que m’encanta, però arriba mai a haver-hi una narrativa.
Això no impedeix que l’hagi trobat molt interessant, m’ha fet descobrir coses que no sabia i m’ha fet buscar informació de certs temes que tracta i que he trobat apassionants. M’ha agradat com ho vincula tot als éssers alats, no només als ocells, sinó també a éssers mitològics; àngels, dracs, fènix, déus, monstres i criatures fantàstiques de tota mena, i que aquest hagi sigut el factor aglutinador, així com el simbolisme que hi troba en aquest element, les ales, com a símbol de la vida i la mort en moltes cultures.
També m’ha agradat que es toquin tota mena de cultures, no només les mitologies més conegudes com la grega, la nòrdica o l’egípcia (tot i que també hi són molt presents), parla de cultures asiàtiques, africanes, americanes, de l’Orient Mitjà, europees… és genial la varietat i com obre portes a descobrir cultures que tenen una tradició mitològica que desconeixem. Així com les connexions que podem trobar en cultures tan llunyanes tant geogràficament com temporalment.
Per moments el llibre m’ha semblat molt desordenat. Segurament per la poca experiència que tinc en llegir llibres així. Entenc que ha sigut la manera en com l’autora s’ha estructurat millor per explicar allò que volia, tot i no trobar-hi un sentit molt clar, tampoc sabria dir com fer-ho millor, ja que els assajos solen ser una “allau” de molts pensaments, reflexions i informació que vol transmetre l’autor/a.
De tant en tant trobo que està molt bé llegir llibres així. A part d’aportar coses noves i maneres de transmetre diferents, crec que sempre és interessant sortir de la zona de confort. I haig de dir, que tot i estar molt fora i no ser una lectura fàcil, no se m’ha fet pesada. Segurament pel meu interès en molts dels temes històrics i mitològics que toca. Tinc clar que si tractés d’un altre tema que no m'apassionés tant, hauria sigut un viacrucis, o directament ja no hagués tingut interès a llegir-lo. Això sí, per la següent lectura necessito quelcom més frívol…
Los seres alados siempre han existido, incluso antes que el ser humano. Es de menester nombrarlos y traerlos a colación en los tiempos que corren pues solo siendo capaces de entreverlos, de observarlos, estudiarlos e indagar en ellos podemos ver un esbozo de lo que es y puede llegar a ser el alma humana. Las alas no solo pertenecen a los pájaros, también pertenecen a los mitos, a los seres angelicales, a las sirenas, a los insectos y mariposas y, sobre todo, al alma en sí misma. Si algo nos queda claro leyendo este libro de Elisabet Riera (Barcelona, 1973) es que los seres alados nos interpelan y han interpelado siempre de una manera u otra. Estemos en el oriente o estemos en occidente o en las tierras chamánicas. Las alas nos otorgan el poder de volar, se vuelcan manera efectiva, directa y asimismo indirecta sobre los aspectos espirituales del ser humano. Y es por ello que las aves aparecen en todas las religiones, en todas las mitologías posibles, desde los antiguos sumerios hasta los propios poetas actuales pasando por el cristianismo o los hinduistas o los chamanes de Siberia. Todos los aspectos de los que no habla aquí Elisabet Riera aluden a una virtud propia de quien es libre: todo ser alado es como un hálito, un aliento del mismo Dios. Como salido de un Demiurgo omnipresente a todo mito, el ser alado habita nuestros sueños, nuestros deseos, nuestros miedos y nuestras supersticiones más misericordes que vamos llevando con nosotros a la medida que habitamos el planeta. Como un compendio, vemos aquí infinitud de seres alados, seres que se han visto de alguna manera atraídos hacia lo humano, ¿pero acaso no es lo humano, en cierta manera, lo que los ha creado a algunos? ¿Cómo nacen los mitos? Este libro nos lleva a preguntas propias de un libro propio de la filosofía y actitud intrínseca del ser humano. Habitamos con las aves y ellas nos seducen. Habitamos con los ángeles y ellos nos protegen y nos mecen. Como aquél ángel de El cielo sobre Berlín de Wim Wenders al que se le exculpan las alas para poder habitar entre lo humano, entre lo hostil, lo perecedero y mortal. Elisabet Riera ha sabido traernos, ante todo, un diccionario de todo ser viviente, exista o haya existido o no haya sido jamás visto, alado. Es, de este modo, como un libro que es un diccionario universal, pero también personal, pues la autora entreteje su vida, su infancia, sus deseos y sus miedos sobre estos seres que desde pequeña han convivido con ella. Ya desde un primer instante podemos apreciar en este libro un halo de sabiduria ancestral, de remembranza hacia lo invisible y lo oculto, lo que no podemos ver. A pesar de la física y lo que tienen las aves que las hace volar (ese peso en el pecho de su cuerpo), las aves simbolizan un canto a la herida y a la libertad a la vez. Ellas poseen la habilidad de estar entre un mundo y otro, entre lo terrestre y lo celestial, así como el alma nuestra sale de nuestro cuerpo al coincidir con su muerte. No es de extrañar que este libro llegue a simbolizarse propiamente como uno de aquellos diccionarios útiles de la Edad Media que reunían seres y símbolos y procesos metafísicos y psíquicos que de algún modo se proclama como vencedor dentro del panorama español y universal. Es meritoria la enorme bibliografía dada, las citas, los fragmentos, las poesías que Elisabet Riera nos muestra en su libro, este, Los alados. No hay duda que se convertirá en algo que volver a revisar, releer e incluso buscar para investigar más sobre esos seres que nos han convertido en seres humanos. Los alados son, en cierta manera, una referencia a todo lo que podemos llegar a ser o sentir o parecernos o seguir a pies juntillas. ¿Acaso tú no has querido convertirte en pájaro?
A partir d’un record d’infantesa —les passejades amb el pare per la Rambla i els ocellets de la sort que li endevinaven el futur amb un paperet de colors—, Elisabet Riera inicia una recerca que esdevé viatge interior i poètic. Amb una mirada que uneix l’antiguitat clàssica, les tradicions orientals i la memòria personal, Els alats és una meditació sobre el vol, el missatge i la frontera entre allò humà i allò diví.
Ressenya Hi ha llibres que no es llegeixen, s’invoquen. Els alats és un d’aquests. Des de la primera pàgina, Elisabet Riera desplega un cant antic, com si la veu de la nena que mirava els ocellets de la sort a la Rambla hagués crescut per buscar el sentit d’aquell misteri. Entre el vol i la caiguda, entre el missatge i el silenci, Riera traça un mapa del cel —un cel poblat d’ocells, àngels, sirenes i esperits que travessen el temps i la carn.
El llibre s’obre com una ala que recorda: les passejades amb el pare, els colors dels paperets, l’encant de la predicció. I des d’aquell gest tan domèstic, tan quotidià, s’enlaira cap a la història universal del desig de volar. Des dels auspicis grecs fins a La conversa dels ocells, des de la deessa-oca del neolític fins a Hermes, el missatger alat, Els alats és una genealogia del cel, un assaig que respira com un poema.
Llegir-lo és com seguir una ombra que canvia de forma. Un viatge cap a l’altura i, alhora, cap a l’interior: perquè a cada au que s’enlaira hi ha la promesa d’un retorn. En el fons, el vol que Riera evoca és també el d’Eros —el desig que ens aixeca i ens condemna, que encén la vida i la fa caure. Potser tots duem ales, encara que siguin invisibles.
En acabar-lo, vaig sentir que alguna cosa en mi s’havia estès, com un batec d’aire antic. Que el vol no és només una metàfora, sinó una memòria que ens travessa. I que la lectura, com el moviment d’un ocell sobre el mar, és sempre una forma de pregària.
Obra difícilmente clasificable que mezcla diversos géneros (autobiografía, poesía, ensayo, histórico) y que tiene como hilo argumental personajes alados que abarcan desde simples pájaros, pasando por personajes mitológicos y hasta ángeles. Su pasión por estos "alados" y por lo poético lleva a Elisabet Riera a vincular las "alas" a la poesía, a los inicios de nuestro arte y mitología como vertebrador de nuestra cultura y, finalmente, al amor inmortal que, gracias a las alas, se eleva por encima de la vida y la muerte. Las alas como metáfora de misticismo, poesía, cultura; en definitiva, de aquello que nos hace humanos. Por todo ello, "Los alados" es sin duda una obra ambiciosa. Es una lástima que, a mitad del libro, la narrativa se alambique en exceso (fogonazos, ideas...) y se haga complicado seguir el camino que pretende crear la autora. Aunque, también es cierto, que en las últimas páginas, vuelve a mostrarse más lúcida en la expresión de sus ideas y pretensiones y alcance la altura y concisión que costaba intuir páginas atrás. Al final, el riesgo y la originalidad hacen de "Los alados" una obra notable.
Tot un exercici d'erudició mitològica, cultural i antropològica sobre la presència d'éssers alats a les cultures d'arreu del món. És un conjunt de textos sense massa fil argumental i això a vegades ha fet que la lectura em resultara un poc inconnexa. Hi ha fragments molt interessants i d'altres que no m'han interpel·lat tant. El to en general és molt líric i poètic i es nota la bona prosa de l'autora, de la que en soc molt fan en la seua vessant novel·lística. Aquest llibre m'ha paregut en ocasions una via de l'autora per "desfogar-se" i donar rienda suelta a una obsessió seua. Recomanable si t'interessa la mitologia i l'antropologia o eres molt fan del cel.
Un llibre increïble que ens parla de els éssers alats i tota la mística que tenen el darrere.
No puc expressar en paraules tot el que he gaudit aquest llibre i tot el que he descobert i après amb la narració. A més, l'estil, barrejant narració i faules o històries d'una manera molt amena, m'ha recordat a la narració d'Irene Vallejo, cosa que m'encanta.