En la celebración de su 80 cumpleaños, Pere Gimferrer condensa en Balada décadas de búsqueda poética en un único canto de deslumbrante intensidad.
Con Balada, Pere Gimferrer nos presenta una obra plena de un poema erudito y torrencial de naturaleza sinfónica, en ocho movimientos que compendian la memoria lúcida del mundo y del lenguaje, sus fastos verbales e imaginativos, entre claroscuros y fulgores.
Balada es la celebración de una vida y una escritura, incesante, indagatoria, visionaria, a través de un repertorio de referencias culturales, literarias, cinematográficas y urbanas que constituyen la memoria encendida de Gimferrer. Así, sus versos destellan entre los ecos de Calderón y Shakespeare, Cernuda, Alberti o Keats, las ciudades –de Barcelona y Madrid a París y Delhi--, las películas y los pintores sobre los que pivota su memoria, a partir del Greco y su retablo manierista.
A sus ochenta años, Pere Gimferrer condensa en su escritura décadas de búsqueda poética en un único canto de deslumbrante intensidad. Esta Balada es una ceremonia celebratoria.
Este libro no sólo celebra los 80 años de un creador ineludible en nuestra confirma una voz que, desde hace décadas, nos recuerda que la poesía es el arte de volver tangible lo que abrigan las sombras.
Pere Gimferrer (Barcelona, 1945). Poeta, prosista, traductor i crític literari. Estudia Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i molt aviat destaca com a poeta amb les seves primeres obres en castellà: Mensaje del tetrarca (1963), Arde el mar (1966, Premi Nacional de Poesia) i La muerte en Beverly Hills (1968). Amb Els miralls (1970) enceta la seva producció poètica en català. A aquesta obra la segueixen els títols Hora foscant (1972) i Foc cec (1973). Amb L'espai desert (1977) obté la Lletra d'Or del 1978. L'any 1981 aplega els títols anteriors a Mirall, espai, aparicions, on inclou l'obra Aparicions. Amb El vendaval (1988) guanya els premis Ciutat de Barcelona, Nacional de literatura i Crítica Serra d'Or. Encara en el terreny de la poesia, publica La llum (1990), Mascarada (1996), El Diamant dins l'aigua (2001), El castell de la puresa (2014) i Marinejant (2016). El 1985 és escollit Membre de la Real Academia Española i el 1989 li és concedida la Creu de Sant Jordi. És Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998) i Membre numerari electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2008). Com a crític col·labora en diverses publicacions i és autor d'una important obra assagística: La poesia de J.V. Foix (1974), Antoni Tàpies i l'esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) o Les arrels de Miró (1993). Ha traduït al castellà autors com Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Ausiàs March o Mercè Rodoreda i, al català, Stendhal, Voltaire o Flaubert, entre d'altres.