Hades, el dios menos malo

by Pol Gise

Un fascinante viaje del Olimpo al inframundo escrito por el creador de la serie de YouTube  Salseo Griego . Detrás de cada villano hay una historia que vale la pena conocer. Hades, el dios del inframundo, no es para menos. ¿Hasta qué punto se ha deformado su mito con el tiempo? Pol Gise, uno de los youtubers más importantes del momento —que ya ha logrado enganchar a centenares de miles de personas a las historias mitológicas—, recrea los episodios más importantes de la leyenda de Hades , un personaje, dice, incomprendido. Conoceremos su rivalidad con Zeus, el hermano pequeño que acabó convertido en hermano mayor; a la vehemente Gea, su abuela, y los delirios de Cronos, Poseidón, Hidra y compañía. Con un estilo apasionado y divertido , Gise nos redescubre los salseos del Olimpo como si formaran parte de nuestro mundo y acerca la literatura clásica a todos los públicos .

Genres: Mythology, Greek Mythology, Audiobook, Fantasy, Humor, Fiction, Spanish Literature

208 pages, Mass Market Paperback

Published November 12, 2025

About the author

Pol Gise es un actor, guionista y youtuber catalán especializado en mitología. Entre sus redes suma más de 3.000.000 de seguidores. De sus proyectos destaca Salseo Griego, la serie de YouTube en la que Gise explica el origen de la mitología griega recreando diálogos de los dioses en clave de humor, y Chisme Mitológico, un pódcast en el que cuenta todos los mitos griegos de manera cercana y distendida como si de un amigo se tratara.

Es autor de la trilogía mitológica Hades, el dios menos malo (2023), Hércules, el héroe que no quiso serlo (2023) y Sísifo, el hombre que engañó a la muerte (2024). Pandora, el destino de la humanidad (2025) es su última novela.

Reviews

[María · Rating 2 out of 5]

Let me explain: el libro no está mal y, ciertamente, es entretenido. La narración es divertida, muy millenial y acerca la historia para los más curiosos. Pero algo se me ha perdido. Quizás es esa cercanía de unos dioses milenarios que hablan como mi primo de veinte años, o a lo mejor es la primera persona, que hace a Hades un dios pusilánime, ansioso, dubitativo y con pocas dotes de gobernar.

Este es un caso de que no eres tú, Pol Gise, sino que soy yo, que esperaba una narración divertida de la historia de mi dios favorito, pero no tan cercana y, desde luego, no tan caricaturizada.

He leído que el autor es youtuber, así que me veré sus libros. Creo que, en formato corto, quizás sea algo que funcione más para mí.

[Lucía · Rating 4 out of 5]

Al principio sólo quería darle un abracito a Hades, pero luego se convirtió en 🚩🚩🚩

[Laura Campos · Rating 5 out of 5]

Me encantó! Lo escuche como audio libro narrado por el autor y no puedo describir lo ameno que fue escucharlo, siempre con su carisma y picardía, lo escuché en dos días y quede con ganas de mas. En verdad espero que el pueda sacar muchos más libros y también quiero resaltar su gran don para narrar y contar historias con su toque único, tiene un gran talento y lo admiro por eso.

[Tati · Rating 5 out of 5]

En un día me lo he leído. Me lo bebí como agua en el desierto. Me encantó la narrativa. Aunque eso sí, no creo que Hades esté muy feliz con Pol por como lo pintó medio cobarde y debilucho, pero bueno, eso es problema de Pol cuando muera.

[Paula · Rating 4 out of 5]

4⭐️

Formato Audiolibro

Es un libro muy sencillo, pero está muy bien escrito y me encanta la forma de narrar del autor. Cuenta la historia de los dioses olímpicos y titanes desde su creación, haciendo un breve resumen desde la perspectiva del dios Hades.
Muy entretenido la verdad, con un lenguaje sencillo y coloquial y un ritmo ágil, está bien como lectura ligera.

[GrimmDantes · Rating 3 out of 5]

Aquí la Grimm con una nueva reseña. Cortita como el libro, espero. Siempre digo eso y luego nunca lo cumplo, pero os aguantáis

El libro está bien y está lindo como una introducción a la mitología para gente que desea empezar a meterse en este pozo sin fondo. Tiene un lenguaje sencillo, fácil de leer, y que la gente millenial y de la generación Z sabrá apreciar especialmente. Está escrito de manera cercana e informal, pero la verdad es que en ese sentido me gusta porque el libro no se convierte en un testamento pesado.

Hades se convierte en el narrador principal después del prólogo, y va narrando desde su perspectiva lo que viene a ser su vida, la creación, Titanomaquia, reinado en el inframundo, etc. Hay muchas referencias fáciles de entender, y cada uno de los dioses olímpicos actúa con una personalidad muy propia (dentro de que todos ellos son bastante soberbios y se aprovechan de su privilegio).

Ahora bien, lo que no me acaba de convencer es. . . ¿el propio Hades? Una figura tan magnánima, un dios poderosísimo, astuto. . . Durante todo el libro a excepción de las últimas cinco o diez páginas es, literalmente, un pringao. Increíblemente ingenuo, desorientado y en ocasiones poco inteligente. Lo siento, pero es mi dios favorito y se me ha chafado un poco la vida viéndolo caracterizado de esa manera :')

De todos modos, el libro está entretenido y no se merece un suspenso. Así que 3/5

[Eduardo · Rating 1 out of 5]

1 ⭐️. Me encanta la mitología, y tenía ciertas expectativas sobre el libro, pero me he decepcionado muchísimo. No sabía si estaba leyendo a dioses o a adolescentes -niñatos- de 14 años con este lenguaje "actual" y "moderno" de hoy en día. Me chirriaba y me sacaba constantemente de la historia que Hades utilizase ciertas frases y expresiones en las que incluía palabras como "ASMR", "shippeo", "subirse a Youtube", "crush", "followers", "2 fast 2 furius". Pero vamos a ver, ¡qué clase de dios habla así!

Tal y como indica el título del libro, el autor ha intentado hacer ver a los lectores que Hades no es ese dios malo del inframundo, queriéndole dar ese toque sensible y bueno, pero lo que ha logrado bajo mi punto de vista es que Hades se convierta en un dios infantil, pusilánime y débil.

No suelo añadir reviews a mis lecturas, pero necesitaba hacerlo.

[Albs · Rating 1 out of 5]

*0/5*
Si la divulgació de mitologia grecoromana es prengués igual de seriosament que la divulgació científica, aquesta persona deixaria de creure's divulgador només per saber
explicar mites (o, si més no, aprendria la diferència entre Χρόνος i Κρόνος).

SINOPSI
La premissa del llibre, o si més no el seu títol, tot perquè després el llibre no mostri en què és el menys dolent perquè, en realitat, és com els altres. Que el títol sigui enganyós no és un problema del tot. Ara, que la sinopsi enganyi quan se suposa que ha d'explicar de què tracta el llibre és una altra cosa. Partim de la qüestió "fins a quin punt s'ha deformat el seu mite?" sembla per aquesta pregunta que potser el mite que coneixem, el déu que coneixem, no és realment així i hem perdut informació pel camí. Tot perquè després ens vagi explicant els mites tal com ens han arribat. Fins a quin punt s'ha deformat el seu mite? Doncs segons aquest llibre, no s'ha deformat en absolut (bé, sí, el que ell deforma per encaixar amb la seva narrativa).

MITOLOGIA
A partir d'aquí, ens trobem un caos (mai millor dit) mitològic. Pol Gise no és el primer ni únic que intenta ordenar els mites de manera cronològica, ignorant que aquest mai ha sigut l'objectiu de la mitologia. No dic que això estigui malament, però, si ho fas només centrant-te en la figura d'una sola divinitat que a més a més no té un pes important dins de les històries mitològiques, surt un nyap. Passem de la promesa de les llegendes que envolten a Hades a tenir altres mites que no tenen res a veure amb Hades ni l'involucren a ell: el casament de Zeus i Hera, l'empresonament d'Hera per Hefest, el naixement d'Hermes, etc. Bàsicament, fa entrar amb calçador mites que no tenen cap relació amb Hades (perquè, si no ho fes, no tindria llibre). Davant d’aquesta manca de mites d’Hades, Pol Gise es pren la llibertat d’explicar com Hades arriba a l’Inframon i què és el que fa allà des del moment que es fa rei d’aquest món. I, aquí, comença un dels problemes mitològics.
Per començar, el repartiment de l’Inframon del qual parla és molt posterior a la mitologia/religió grega (i és que parlar de mitologia grega és parlar de religió). L’illa dels Benaurats, els camps d’Asfòdels i el Tàrtar es presenten amb una imatgeria molt cristiana: una pels que han sigut molts bons; l’altre pels que ni bons ni malament; i, finalment, l’últim pels malvats. I aquí jo esperava que, tenint en compte que és un divulgador i que parlem de mitologia grega, se’ns expliqués com aquest repartiment no és real o, si més no, en un principi no era d’aquesta manera tan rígida, els déus no jutjaven quin humà era bo i quin no. Però, evidentment, no es fa. Potser jo em prenc la divulgació com quelcom seriós, però em sembla, si no greu, potser trist, que es continuï caient en aquest pensament cristià quan parlem d’una cultura grega.
Entre altres coses que inventa per encaixar en la seva narrativa (i ho deixaré aquí per no fer aquesta secció encara més llarga) tenim a l’Hidra i a Cèrber sent fills de Gea i el Tàrtar. No sé d’on ho ha tret, però, si l’Hidra encara s’ho pot inventar si no parlem de l’hidra per excel·lència (la de Lerna). Cèrber no pot. Cèrber, com l’Hidra de Lerna, és fill d'Equidna i Tifó, aquests dos sí que són fills de Gea amb el Tàrtar. Aquest canvi de parents per encaixar amb la seva narrativa és una mostra de poca documentació o falta d’interès a divulgar de manera correcta. I potser direu: “pff, Alba, exigeixes molt, no?” i jo us respondré que exigeixo el necessari a una persona que divulga sobre mitologia; potser estic cansada que la mitologia grega, com és més accessible que, no sé, la divulgació de medicina doni via lliure a què qualsevol pugui dir la seva sense entendre la mitologia.

ESTIL D’ESCRIPTURA
No penso comentar què em sembla que uns déus semblin adolescents de la generació Z i diguin “ASMR, bro/bros/broses, 2 fast 2 furious, crush, etc.” perquè, encara que a mi em sembli horrorós, entenc que és una decisió artística i que, a algunes persones, pot agradar a aquest tipus de vocabulari col·loquial. A mi em treia moltíssim de la lectura perquè estava en boca d’éssers que en la imatge occidental són antics i, per tant, xoca molt que de cop utilitzi un vocabulari tan “de carrer” que, parlat queda bé, però escrit, i en una divinitat, no. Puc entendre que no es pretén en cap moment fer una obra de qualitat literària, així que està bé. Si el que busqueu és qualitat, no obriu aquest llibre perquè no la trobareu. Entenc que l’objectiu és apropar la mitologia a un públic jove i que jo no dec ser la demografia objectiva, tot i això, em sembla que el públic jove també mereix obres de qualitat. Percy Jackson, dins de tots els seus errors i encerts, no té una qualitat elevadíssima, però en té prou. Aquest llibre… no. Sembla que hagi escrit sense pensar ni estructurar les coses i simplement hagi anat fent; tinc molts exemples per posar, però el que més m’ha quedat gravat ha sigut en el primer capítol quan, un cop passades totes les descripcions inspirades per Disney, i explicat com Zeus allibera els seus germans, de cop i volta diu: “Por cierto, mi pelo es rojo [...]” la seva presentació ve de cop i volta i sense encaixar en el que prèviament hi havia. Sembla que en mig del procés hagi recordat que no ha explicat com és Hades i hagi decidit fer-ho just en aquell moment, encaixés o no.
Ja ni parlaré de com explica absolutament tot i no mostra res. Si Hades plora, plora; si està trist, et diu que està trist, etc. No s’aprofundeix mai en els seus sentiments, en com el fan sentir, en com el transformen i el fan aprendre. No. Simplement, estan i desapareixen quan ja no són necessaris, per tornar a aparèixer més endavant.
Si les descripcions són nul·les o dignes d’un adolescent; els diàlegs també ho són. Hi havia moments que havia de deixar de llegir perquè em feia massa vergonya continuar.

—¡Por fin! ¡Ja, ja, ja! ¡El mundo es nuestro, hermanos y hermanas! — exclamó Zeus, eufórico. —¡Ha llegado nuestro momento, bro! —añadió Pose dando saltos. —Bueno, más el mío que el vuestro... —¡Ya veis, bros! ¡Broses! Ja, ja, ja, ja —solté, intentando sentirme un poco integrado

—Me la suda, Deméter, así de claro te lo digo.

Potser sóc molt exigent, però posem per cas l’escena on Persèfone descobreix que Hades l’ha enganyat amb la magrana. És una escena que ens ha de fer bullir la sang per l’engany i la pèrdua de llibertat de Persèfone. Ha de ser una escena que ens faci sentir alguna cosa, però el diàleg és tan pobre que jo només sentia una cosa: avorriment:

—Tenerme a tu lado no significa que vaya a estar a gusto, manipulador.
—Ya lo veremos.
—¡Te odio! Maldito desgraciado, eres igual que tus hermanos.
—¡No lo soy!
—Sí lo eres —añadió Hermes.
—Tú tampoco eres el más indicado para hablar —le dije.

RITME
El ritme de la narració és ràpid. Massa ràpid. L’autor sembla que tingui com a objectiu explicar un mite diferent o presentar un personatge nou que després pot o no (normalment no) tenir alguna importància en la història. I, això, el perjudica moltíssim en la història perquè no hi ha cap creixement ni evolució dels personatges, només tenim un catàleg de mites i personatges que existeixen i estan allà. Punt. Hades no evoluciona gens, més enllà que se’l narra com un adolescent ploramiques i un inútil que no sap fer res ni sap res en general. Que narri l’Hades del futur ens pot fer pensar que, si més no, es veu alguna evolució en ell com a narrador, però tampoc: ell reconeix que no es penedeix del rapte de Persèfone, ell parla sobre com de deconstruït està mentre utilitza un argot d’home™ i, si no fos perquè l’he llegit tot, em creuria que aquesta és la intenció de l’autor, però arribats a aquest punt, ho dubto.

OBJECTIU
Així com molts retellings tenen un objectiu: donar veu a les dones, donar una volta a un mite masclista, fer sàfic un mite, explícitat la relació homoeròtica d’Aquil·leu i Patròcles, etc. aquest llibre no té cap objectiu. T’explica una història per explicar-te-la i és la d’Hades perquè ha tocat i punt. No subverteix el mite de cap manera, no mostra res nou ni aporta res a la ja ampla varietat d'històries mitològiques del mercat.

PERSONATGES
Ens trobem uns personatges que són tots plans i sense cap mena d’evolució i, la poca que hi ha, no la veus mai perquè ja s’encarrega l’autor de dir-te-la sense mostrar res. I això també passa quan intenta aprofundir amb les divinitats. Per exemple, quan Hades parla amb Hera i ens diu que no l’odiem que ella és la deessa del matrimoni i es veia obligada a ser X o Y, aquí veiem una espurna d’esperança, de creure que sí, que els donarà profunditat. Però no, només ens diu que hem de ser empàtics amb ella i després Hades li diu que està boja i que és ximple i que tots són tòxics i marxa. Així ens oblidem del seu personatge per sempre.
La caracterització dels personatges és un altre meló que, per desgràcia, cal obrir. Puc entendre que cada persona caracteritza els déus grecs d’una manera o una altra influïts per les seves nocions de mitologia, per les històries que han llegit o les pel·lícules que han vist. Em sembla bé. Això no vol dir que tot es pugui permetre i tot sigui possible i no existeixi la mala caracterització. Perquè, sí, existeix i ens ho trobem en aquest llibre.
No parlaré de tots els déus perquè no cal, però sí que faré una menció a alguns d’ells.

HEFEST

—Nombre mío ser Hefesto, pero no hace falta que os presentéis, ya os conozco al resto —exclamó el nuevo... melódicamente.

Començaré pel que més em va costar de digerir: Hefest rima. Quina és l’explicació que Hefest rimi? Parlant-ho amb les meves altres amigues, va sorgir la idea que era per seguir aquesta dualitat d’Hefest: el déu més lleig és capaç de crear les coses més belles. I, encara que la idea siui bona, no se soluciona fent-lo rimar. Hefest és el déu artesà, no el déu poeta (si se li pot dir poesia a fer rimes de nen petit).

AFRODITA

—Estaremos unidos. Siempre. Es lo que debemos hacer —dijo Hestia.
—Sí, claro... —murmuró Afrodita, muy asustada.

Com parlo d’Afrodita sense voler cridar en el buit? Com parlo de la ràbia que em fa que dibuixi la deessa de la bellesa com un estereotip de noia espantada i dòcil, com si ser guapa fos la seva única qualitat. No existeix l’Afrodita que a la Ilíada salva a París de ser assassinat o a Enees de ser mort per Diomedes. Li treu sensualitat i li deixa una bellesa dòcil. L’estripa de la seva part d’Afrodita “Areia”.
Afrodita en el poc que apareix tartamudeja o està espantada com si no fos la deessa més poderosa de l’Olimp, com si no fos més vella que tots els déus olímpics junts, com si l’amor i el desig es poguessin subjugar. Perquè les dones, en aquest llibre, o estan boges i enfadades o són dòcils sense veu ni vot. I, sí, sí, ho sé, la mitologia era masclista, els mites són masclistes. Sí. Però tenint en compte que existeixen retellings capgirant tot això, tenint en compte que deesses com Afrodita tenen una part guerrera religiosament i recollit en textos. Doncs, no sé, no em serveix gaire d’excusa.

HÈSTIA
Per algun motiu, Hèstia es converteix en aquest llibre una deessa digne de ser la divinitat de les violacions o la violència cap a la dona. Amb l’excusa que és deessa de la llar, se li posa aquest paper. Bastant irònic, tenint en compte que ella rebutja allitar-se amb Posidó i Apol·lo quan la cortejaven i va jurar ser verge tota la vida. En els himnes homèrics es menciona com Hèstia és una deessa neutral en les disputes divines i humanes, aquí, en aquest llibre, la neutralitat se la passa pel forro i decideix que, per algun motiu, el millor que pot fer és perpetuar la violència de Zeus.
De nou, l’autor se centra en un sol àmbit de poder i el porta a un extrem, oblidant-ne la resta (oblidant la neutralitat o l’harmonia).

HADES
Hades és el pitjor de tots i és el protagonista, imagineu. És un déu ploramiques, ximple, irresponsable. És un déu que es passa el 70% del temps plorant per qualsevol cosa que li passa, un 20% dient “maldito viejo” a Caront (per a bé o per a mal) i en l’últim 10% de cop es converteix en un expert manipulador i mentider per enganyar a Persèfone (a força de ser un ploramiques i dir que es troba molt sol). De nou, tenim un estereotip d’Hades com un déu enganyat a ser a l’Inframon (cosa que no és), un déu no satisfet amb el seu regne (cosa que tampoc és) i un déu sense cap mena de poder (cosa que tampoc és cert) més enllà de plorar i plorar.

Podria dir més coses sobre les altres divinitats, però no acabaria mai. El que més poc realista em sembla és que tots siguin uns llepaculs i vulguin l’aprovació i amor de Zeus. Hera es passa el dia plorant per ell i fingint que no sap com és quan en els mites sap perfectament com és i fins que no enganya el mateix Zeus, no es casa amb ell. Posidó es passa l’estona intentant caure bé a Zeus com si no fossin dos germans coneguts per les seves picabaralles. Els altres déus no eren uns llepaculs de Zeus, els altres déus feien complots contra Zeus a vegades, i en aquest llibre només veiem uns déus fent cas al bully de torn com si aquest fos l’únic paper que tenen.

En conclusió, no m’ha agradat gens el llibre. Podria haver ignorat les llicències que es pren amb els mites si no hagués sigut per: l’estil d’escriptura, les males caracteritzacions dels personatges, escenes i diàlegs pobrament descrites o fetes (i no he mencionat quan Zeus i Hera quasi es posen a tenir relacions mentre Hera estava capturada en el tron d’or…) i la falta de trama. Tot això ha acabat fent que no gaudís gens de la lectura.

[Victor Hugo Orellana · Rating 5 out of 5]

Espectacular, es la mitología como todos la queremos leer, Pol Gise está soberbio, muy buena lectura, divertida y entretenida.

[al ☀️ · Rating 2 out of 5]

lo he dejado a la mitad porque es que no me gusta nada la manera en el que está escrito... escucho el podcast de pol y me encanta y me hace mucha gracia pero es que el libro está escrito IGUAL que como él habla en el podcast y es que me mata :/

[eric soriano · Rating 1 out of 5]

porqué los dioses hablan como un quinqui de los 2000😭😭😭😭😭😭

[biblioteca_olvidada · Rating 4 out of 5]

Este libro nos presenta a Hades, pero no como siempre nos lo han pintado. Y mira que el dios del Inframundo siempre gustó, ¡pero ahora lo amo muchísimo más! 🖤

El autor nos trae una reconstrucción brutal de la leyenda de Hades, un personaje que, seamos sincer@s, la historia no ha tratado muy bien. 
A través de sus ojos vemos cómo se formó el Inframundo, la primera aparición de ciertos seres... Y de paso, nos da un refresh con menciones a mitos como los de Prometeo, Hermes y Pandora.

Una cosa os digo: ¡me reí muchísimo! 😂 
De verdad, los diálogos que tiene este libro son oro puro. 
Gise tiene esa habilidad de contarte “las movidas del Olimpo” como si fueran los chismes de tu grupo de amigos, pero con Cronos, Zeus y compañía.
No sientes que estás en una clase de mitología griega "aburrida", ¡para nada! 

Además, el audiolibro está narrado por el propio autor, y eso es algo maravilloso, porque le da la entonación a cada personaje con la que él los creó, y usa expresiones y vocabulario más moderno, lo que hace que sea sencillo y rápido de seguir y de entender. Es como si un amigo te estuviera contando su vida y sus aventuras, y para mí, eso es todo un acierto.

Pero si un personaje me robó el corazón, ese fue, sin duda, Caronte 🛶 
La voz que le pone, las expresiones que usa, cómo se comporta y cómo habla... ¡De verdad, se ganó un cachito de mi corazón! ☺️

Lo que menos me gustó, para ser honesta, es el final, no porque no me haya gustado, es solo que lo sentí un pelín apresurado a raíz de la aparición de Perséfone, pero vamos, es un detalle menor.

Solo me queda algo por añadir: desde aquí, y desde ya, me declaro fan de los chismes mitológicos.
¡Gracias Pol! 

[Karol (Libroteca El Gato de Cheshire) · Rating 3 out of 5]

Una forma divertida y amena de aprender sobre mitología, pero es verdad que me gusta mucho más como cuenta las historias en redes, creo que ha sido por el hecho de que la historia está narrada por el propio Hades y no le pega ser tan "ingenuo".
Aún así lo he disfrutado y mola que lo narre el propio autor en el audiolibro,

[Claudia · Rating 5 out of 5]

Hace mucho que no lo pasaba tan bien con un libro; me he reído muchísimo, he recordado por qué me gusta tanto la mitología griega, y descubrí algunas cosas de las que no sabía nada. La historia no solo es fantástica y está planteada de una forma que atrae a todo tipo de lectores, es que, en este caso, la narración le otorga aun más puntos a favor.

[Clara · Rating 5 out of 5]

Fue un buen respiro, siempre me gustaron sus videos y su libro me encantó. Gracias señor que camina por el bosque contando historias ♡

[★. · Rating 3 out of 5]

la verdad lo que más me gusta es lo fácil de leer y lo corto que es 😸

[Loli · Rating 2 out of 5]

No era un libro para mí.
Aunque la mitología no sea mi gran pasión, siempre he sentido curiosidad por ella y los mitos más conocidos los conozco. Aquí se nos presenta a Hades, el dios del Inframundo, y está narrado por él mismo. Un pretexto que me parecía interesante, pero ha sido una manzana envenenada.
Creo que esto ha sido lo que más conflicto me ha generado, porque el estilo del autor y la personalidad de este Hades me saca completamente de la historia.
Me parece que se le ha intentado dar una vuelta de tuerca, intentando hacerlo más sensible y con mayor inteligencia emocional, pero hasta el punto de que llega a ser molesto, crédulo y poco creíble, por lo menos para mí.
La mayor de sus pensamientos son demasiado simplistas, como si se tratara de un niño en lugar de un dios. Incluso el momento de Perséfone no tiene esa tensión dramática que requiere. Además, las referencias a la actualidad me molestan en la lectura, pero esto ya es gusto personal.
Considero que si hubiera escuchado el audio libro, la nota hubiera sido más alta. No me parece que este formato le haga justicia.
Sin embargo, para personas que no tengan mucho conocimiento en la mitología o que sean adolescentes de entre 10 y 16 años creo que puede ser una lectura muy disfrutable y es cierto que, si bien no me cautiva el estilo, resulta fácil y rápido de leer.

[sof¡a ꣑ৎ · Rating 4 out of 5]

✭✭✭✭,5

౨ৎ˚ Siempre que no se que leer voy a un libro de mitología y este fue una muy buena elección.

Cortito, aprendí sobre más cosas de la mitología que no conocía y además el libro va sobre Hades, de mis dioses favoritos.

Aunque la narración sea bastante cachonda me encantó leerlo 🤌🏻

[Melany Sosa · Rating 3 out of 5]

me gustó la manera en la que el autor escribió el libro, le dio un toque diferente al contar la historia de Hades y fue muy rápido de leer.

[Maria Rosa · Rating 1 out of 5]

Anava a escriure una ressenya com toca, però sa veritat que no pens dignificar aquesta absoluta merda d’aquesta manera.

Només diré que açò és un clar exemple de lo que passa quan es decideix enaltir homes mediocres per autoproclamar-se experts i divulgadors fent qualsevol porqueria sense tenir-ne sa més mínima idea.

I no li pos 0 estrelles perquè Goodreads no me deixa.

[martaallg · Rating 1 out of 5]

Li poso 1 estrella perquè no en puc posar 0. És terrible.

Per començar, el títol no té res a veure amb el que passa en el llibre, i segons la sinopsis aquest llibre és la història d'Hades des d'un prisma diferent. Se suposa que es un retelling que pretén defensar aquest déu. Però quan ho llegeixes et trobes que simplement és un recull de mites narrats des del personatge d'Hades, que desenvolupa un paper passiu en la majoria menys en l'únic que protagonitza: el del rapte de Persèfone.

Hades, el dios menos malo. Sí. Però rapta Persèfone i no s'arrepenteix. Ni tan sols és sense voler. Aleshores, Pol Gise, on és el retelling? On és la defensa a Hades? No veig cap propòsit en aquestes cent i pico pàgines, només un tio que vol demostrar que sap molt de mitologia i per això pot parlar de molts déus i de molts mites diferents. Però el cas és que ni tan sols és capaç de fer una caracterització digna de les divinitats: ell n'agafa un atribut/característica de cadascun i en fa la seva personalitat al voltant d'això. Així ens quedem amb déus violadors i amb deesses que només apareixen per aportar una trama amorosa o un obstacle al personatge principal a causa de la seva gelosia o rigidesa. Pol Gise, se suposa que ets un expert en mitologia: com pot ser que siguis tan ignorant com per caracteritzar Demèter com una dona eternament malhumorada? I, el que és pitjor, com pot ser que Hades sigui el teu self-insert? És per això que és el 'dios menos malo'? Perquè es pinta les ungles? (literalment, ho diu).

Per una altra banda, no em puc oblidar de parlar de tots els errors que hi ha al llibre d'enteniment de la propia mitologia. N'hi ha moltíssims (confusió Delos-Delfos, confusió dels dos Cronos, etc.). I per fer-ho més complicat, ha escrit el llibre tal i com parla. Escriure un llibre no es escriure el que penses i ja està. Escriure un llibre no és dir cada 5 pàgines 'ah, por cierto' perquè et fa mandra reredactar el que has escrit d'una forma tan 'natural'. Realment, no em fa tanta ràbia que escrigui malament; el que em fa ràbia és que per ser un personatge conegut hagi pogut escriure un llibre de merda (amb una portada preciosa) que han llegit i llegiran milers de persones per ser qui és i perquè pressumeix del seu coneixement de mitologia pertot arreu. Resulta que també sap jutjar quines traduccions són bones i quines no. No sabia que també era filòleg.

No volia fer una ressenya tan llarga, però ha estat una experiència tan dolenta que he sentit la necessitat de fer-ho. Tant de bo algú llegeixi aquesta ressenya i mai no toqui el llibre d'un paio que es pensa que Ovidi és mitologia grega.

[Mauro Briones · Rating 5 out of 5]

Un libro fantástico, espero sea el primero de varios ❤️
La manera que tiene de explicar historias tan densas de una manera tan simple y divertida hace que se gane las 5 estrellas ⭐️⭐️⭐️⭐️⭐️, sin duda espero que Pol siga escribiendo, estoy ansioso por saber de su próximo proyecto 🤭

[Dani Marassi · Rating 4 out of 5]

El audiolibro narrado por el autor está genial👌🏼 Es cierto que si ya has leído o conoces algo más de lo básico sobre mitología este libro se te queda corto, pero yendo un poco más allá te actualiza la mitología con diálogos de hoy en día y más concretamente la historia de Hades. Es ameno y divertido, además, para desconectar entre libros duros y algo densos ¡Me ha venido estupendamente!

[valeria (๑•᎑•๑) · Rating 3 out of 5]

me agrada que no se romantizo la historia de perséfone. estoy harta que lo traten como *la* historia de amor cuando literalmente la secuestró ☠️
en fin, la historia es muy amena y las referencias al asmr me mataron. grande Pol, te quiero.

[lex˚｡⋆ · Rating 3 out of 5]

"Ay, la titánide que me parió"

[Laura · Rating 3 out of 5]

El libro ha estado bien, me ha encantado la manera en la que explica la historia de Hades de una forma sencilla y accesible para poder entenderlo mejor. Es un libro muy rápido de leer y ligero que va saltando de una historia a otra para darnos pinceladas de la vida del dios del Inframundo. Aun así, reconozco que el estilo no es del todo de mi gusto, demasiado informal y que muchas veces retrataba a Hades como una persona muy MUY infantil, y no me ha terminado de gustar. Entiendo que ese es un poco el punto del libro, pero a mí, por desgracia, no me entusiasma. Aparte de eso, me parece que al principio se explican las cosas con muchos detalles y luego el libro termina de una forma muy abrupta, así que me deja con un poco de ganas de saber más cosas de Hades, no solo los mitos más conocidos. Igualmente me ha parecido un detalle muy guay que el libro no se reduzca solo a Hades, sino que también se hable de otros personajes importantes de la mitología griega aparte de los dioses, como Pandora o Tántalo, y es algo que me ha gustado mucho de la lectura.
Así que en resumen, es un libro divertido, escrito para pasar un rato ligero, pero reconozco que el estilo no me ha convencido del todo. Aun así, es muy ameno y está bien para iniciarse un poco en el mundo de la mitología griega.

[Carol The Raccoon · Rating 5 out of 5]

Increíble libro, la escritura es bastante "informal" con palabras de que 'red flags', 'hype', etc. Pero no están todo el tiempo entonces es la mezcla perfecta. Lectura súper ultra ligera (lo terminé en 2 días). Descripciones cortas pero concisas. Los personajes tienen personalidad a pesar de ser un libro tan corto (igual se complementa con lo qué sé de la mitología)

Este es mi mito favorito, amo la estética gótica de esto y en realidad da mucho para reflexionar: la nula capacidad de decisión que tenían las mujeres, violaciones y que los hombres podían deshacer el mundo y que eso estaba normal.

Definitivamente lo volvería a leer y por favor que Pol saque una parte 2 contándonos cómo se la pasa Perséfone allá, sé que no hay historia que lo explique pero, para alimentar mi fanatismo por esta historia, estaría increíble.

Pd. Estaba esperando saliera Hecate, pues ella, con sus antorchas, ayuda a Demeter a buscar a Perséfone. Me puso triste que no saliera porque es mi favorita y la quiero mucho.

[Marcia Bustamante Sánchez · Rating 4 out of 5]

Ay que me hizo reír Hades 😂🫶🏽

[Karen López · Rating 3 out of 5]

Super facilito y rapidito de leer. Si me hizo reir el señor Hades. Un buen primer acercamiento a la mitología griega.

[cri ✨ · Rating 4 out of 5]

La primera persona y los dioses griegos hablando rollo millennial me ha chirriado, pero por lo demás ha sido una forma superamena de conocer mejor la historia de Hades. Personalmente, he "leído" el audiolibro (¡el primero ever!). Quería algo ligero para entretenerme un poco mientras limpiaba y eso y, la verdad, ha sido justo lo que buscaba.