What do you think?
Etern, com el laberint
La ciutat d’Asterió va ser fundada fa segles per estudiar els secrets que el laberint encara amaga, però ara s’ha convertit en el centre neuràlgic de la tecnologia de l’imperi de Mael. L’Erreth, un alquimista de l’Orde de la Terra, ha quedat atrapat dins del laberint i no recorda com hi ha anat a parar, mentre el seu germà Elric, de l’Orde del Foc, treballa per aconseguir una tecnologia bèl·lica que augmenti la ja desmesurada potència militar imperial.
A Asterió ningú no podrà mantenir-se al marge d’una rivalitat entre germans que escenifica el xoc entre la tecnologia i l'ànima, entre el progrés i la tradició, entre una revolta incipient i el poder enorme de l’imperi.
A Asterió ningú no podrà mantenir-se al marge d’una rivalitat entre germans que escenifica el xoc entre la tecnologia i l'ànima, entre el progrés i la tradició, entre una revolta incipient i el poder enorme de l’imperi.
225 pages, Paperback
Published September 8, 2025
About the author
Edgar Cotes i Argelich
50 books162 followersEdgar Cotes i Argelich (Balaguer, 1997). Traductor i escriptor de relat i microrelat, especialitzat en els gèneres fantàstics. Ha publicat un recull de microrelats "Els híbrids minvants" (2017, Edicions SECC), i els seus relats han aparegut en diversos volums col·lectius com ara "Bestiari" (2017, Edicions SECC), "Inèdits 12" (2017, Revista Inèdits), "Monstruari" (2018, Edicions SECC) i "El Biblionauta 4" (2018, El Biblionauta).
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 11 of 11 reviews
October 5, 2025
"Etern, com el laberint" d'Edgar Cotes i Argelich. Publicat per Spècula en setembre 2025. Coberta d'Àlex Santaló. Correccions d'Irene Solanich i Edgar Cotes.
Alguna vegada, algú va dir alguna cosa com tota la filosofia és una nota a peu de pàgina de Plató. I tinc la sensació que és gràcies a la filosofia en una manera directa o indirecta que tenim aquesta meravellosa novel·la, que si no he abusat la descripció obra mestra abans ara podria dir això d'aquesta novel·la. L’autor va guanyar el Premi Ictineu i un premi de revelació del Festival 42 en 2024 per la novel·la “L’àngel cruel”. Vaig agradar molt aquella novel·la, però penso que aquesta novel·la és molt millor que “L’àngel cruel”.
Hi ha un laberint amb un poder d’atracció tan gran que una societat sincera va erigir al seu costat per intentar a estudiar aquesta estructura misteriosa i inscrutable que ha engolit les vides de moltes persones qui han intentat a penetrar els seus misteris. L’Erreth, un alquimista (que vol dir científic) de l’Ordre de la Terra (uns dels quatre ordres d’alquimistes) va anar a una expedició i com moltes altres que l'han intentat abans, no ha pogut sortir i ha estat atrapat allà per 7 anys amb cap altra companyia d’uns pocs records, monstres, les parets blancs del laberint i una boira...
És una novel·la narrada en la primera persona des de la perspectiva de quatre personatges. Com el poder magnètic del laberint de la novel·la que ha embruixat tantes persones, aquesta novel·la m’ha atrapat i l’he cruspit en un parell de tirades. La novel·la tracta sobre l'ambició, una família disfuncional, les coses horribles que el desig per poder i coneixement pot desencadenar i si hi ha un sentit a la vida o si tota aquesta merda és un sense sentit entre moltes altres coses. Les descripcions de l'autor són molt bones i ha fet una bona feina construint a món únic amb personatges esculpits a la perfecció. La novel·la té alguns girs sorprenent i colpidors i m’ha deixat tan feliç que he après català per tenir l’oportunitat de llegir joies tan precioses com aquesta novel·la.
En fi, crec que és una novel·la boníssima, però és possible que tinc massa entusiasme i el fet que l’autor em cau bé m’ha deixat una visió esbiaixada de la qualitat de la novel·la. Però soc quasi segur què aquesta no és el cas, i espero que moltes altres persones llegeixin la novel·la.
Moltes gràcies!
Alguna vegada, algú va dir alguna cosa com tota la filosofia és una nota a peu de pàgina de Plató. I tinc la sensació que és gràcies a la filosofia en una manera directa o indirecta que tenim aquesta meravellosa novel·la, que si no he abusat la descripció obra mestra abans ara podria dir això d'aquesta novel·la. L’autor va guanyar el Premi Ictineu i un premi de revelació del Festival 42 en 2024 per la novel·la “L’àngel cruel”. Vaig agradar molt aquella novel·la, però penso que aquesta novel·la és molt millor que “L’àngel cruel”.
Hi ha un laberint amb un poder d’atracció tan gran que una societat sincera va erigir al seu costat per intentar a estudiar aquesta estructura misteriosa i inscrutable que ha engolit les vides de moltes persones qui han intentat a penetrar els seus misteris. L’Erreth, un alquimista (que vol dir científic) de l’Ordre de la Terra (uns dels quatre ordres d’alquimistes) va anar a una expedició i com moltes altres que l'han intentat abans, no ha pogut sortir i ha estat atrapat allà per 7 anys amb cap altra companyia d’uns pocs records, monstres, les parets blancs del laberint i una boira...
És una novel·la narrada en la primera persona des de la perspectiva de quatre personatges. Com el poder magnètic del laberint de la novel·la que ha embruixat tantes persones, aquesta novel·la m’ha atrapat i l’he cruspit en un parell de tirades. La novel·la tracta sobre l'ambició, una família disfuncional, les coses horribles que el desig per poder i coneixement pot desencadenar i si hi ha un sentit a la vida o si tota aquesta merda és un sense sentit entre moltes altres coses. Les descripcions de l'autor són molt bones i ha fet una bona feina construint a món únic amb personatges esculpits a la perfecció. La novel·la té alguns girs sorprenent i colpidors i m’ha deixat tan feliç que he après català per tenir l’oportunitat de llegir joies tan precioses com aquesta novel·la.
En fi, crec que és una novel·la boníssima, però és possible que tinc massa entusiasme i el fet que l’autor em cau bé m’ha deixat una visió esbiaixada de la qualitat de la novel·la. Però soc quasi segur què aquesta no és el cas, i espero que moltes altres persones llegeixin la novel·la.
Moltes gràcies!
November 29, 2025
8,5/10 Etern, com el laberint confirma el creixement d’Edgar Cotes com a autor i cada novel·la seva m'agrada més que l'anterior. En aquesta trobem un gran component filosòfic, l'obra explora, amb una mirada lúcida i incòmoda, com el poder i l’ambició són la llavor de la decadència de la humanitat, teixint una trama inquietant que posa a prova les conviccions del lector. La narració en primera persona, combinada amb capítols curts i àgils, accelera el ritme i aporta frescor, convertint la lectura en una experiència immersiva i reflexiva alhora. Una proposta intensa i suggeridora que convida a perdre's —i trobar-s'hi— dins del seu propi laberint.
January 30, 2026
En la millor tradició de novel·les de ci-fi o fantasía com 'L'home en el laberint' (Robert Silverberg), 'Piranesi' (Susanna Clarke) o 'El laberinto de la Luna' (Algis Budrys), Edgar Cotes ens regala aquesta història coral construida des del punt de vista de cada un dels quatre protagonistes centrals. Reflexió filosòfica i social, pinzellades oníriques i aventura! No em canso de repetir que Cotes és un dels autors de ci-fi i fantasia més interessants de l'actual panorama literari català. Llegiu-lo!
March 8, 2026
(3,5/5)
October 5, 2026
“Etern, com el laberint”, és el segon llibre del club de lectura que hem començat recentment amb en Tey i la Marta. M’ha semblat un equilibri perfecte entre una novel·la d’aventures de fantasia/ciència-ficció i una novel·la reflexiva més tirant cap a la filosofia/sociologia. Crec que aquest equilibri és el punt fort del llibre, ja que és difícil que un d’aquests aspectes “respecti” a l’altre. Sovint, ens trobem amb novel·les d’aventures o d’acció massa superficials o frívoles i d’altres excessivament reflexives que es fan pedants, avorrides, o directament infumables. No és el cas.
EL LABERINT I L’ETERNITAT
En l’apartat més filosòfic, deixant a banda les interpretacions i les lectures que s’hi puguin fer, està centralitzat en el concepte de l’eternitat i la immortalitat. Però també hi ha conceptes més en l’àmbit social com el poder, la subjugació, o un funcionament social basat en el coneixement i d’altres conceptes més humans o personals com l’ambició, la traïció, el perdó, l’amor o la culpabilitat. Realment, ens trobem amb un llibre bastant profund que, tot i parlar de molts conceptes, n’aprofundeix bastant amb poques pàgines, evidentment en alguns més que en d’altres.
Però parlant de la filosofia o d’aquest aspecte més reflexiu, m’agradaria destacar un concepte que a mi, personalment, em pertorba i em crea una certa basarda: l’eternitat. Conceptes com la mort, l’eternitat, l’abisme, el no-res… Em generen una por terrible i em fan rumiar i entrar en un bucle de pensaments que m’atabala bastant. Comparteixo certes reflexions que fan els personatges com si valdria la pena ser etern, i sobretot, sota quines condicions. I també m’interessen molt les preguntes que es plantegen com ¿Què és l’eternitat? Realment, he trobat que com els bons llibres de filosofia, moltes vegades no t’aporten una resposta concreta i inqüestionable, sinó que et fan pensar i reflexionar sobre un tema concret.
LA NARRATIVA
M’ha agradat molt l’estratègia de punt de vista que fa servir l’autor. Sempre en primera persona, des del punt de vista de quatre personatges que llegeixen la situació d’una manera molt diferent i el joc que fa amb el temps. Tots aquests personatges usen tant el passat com el present, de manera que l’autor et va guiant, d’aquesta manera, i situant-te en el temps de les coses que es narren, ja que moltes coses que s’expliquen se situen en el passat i en fer-ho en primera persona no són uns flashbacks com a tal, sinó que està narrat des de l’experiència de cada personatge, gairebé com si fos un diari personal.
També m’ha agradat la forma onírica que hi ha en molts dels capítols, sobretot aquells que succeeixen dins el laberint, creant una atmosfera confusa, poc determinada i intrigant, que t’ajuda a empatitzar amb la desorientació que sent el personatge en qüestió, no només desorientació física, sinó també temporal i existencial. I també m’agrada el volum d’escenes oníriques, que no són moltes, ja que crec que un excés d’aquest tipus de capítols et porta a no entendre res i a tenir la sensació que la història no avança fins que, almenys jo, acabo perdent l’interès.
WORLDBUILDING
No és un worldbuilding massa extens, de fet, en alguns moments se m’ha fet una mica curt o he volgut saber més sobre aquest món, com les motivacions o l’origen d’aquest imperi, per donar-li una mica més personalitat que el típic imperi opressor i expansionista. Però també és cert que narrativament no es troba massa a faltar, i sens dubte és millor això que 100 pàgines extra d’infodumping estèril per a la història.
El que hi ha, m’ha agradat. Aquesta mena de societat totalment basada en el coneixement i en el desenvolupament científic i tecnològic que trobem a Asterió, en un punt de desenvolupament que no he explorat massa en la fantasia com és aquest moment preindustrial on fa ben poc que s’ha descobert la màquina de vapor, com una mena de pres-steampunk. De fet, en certs moments m’ha resultat una mica Sanderson, proper a la segona era de Mistborn. I també m’ha semblat interessant els quatre departaments principals de l’Acadèmia dels alquimistes i la competència que hi ha entre ells, sobretot entre els que més se'ns expliquen en la novel·la com són el de la Terra i el del Foc. Saber més sobre les Ordres del Vent i de l’Aigua és una cosa que també m’hauria agradat explorar pel que fa al worldbuilding.
Sempre està bé confirmar que es fa bona literatura de fantasia, terror i ciència-ficció al nostre país i en la nostra llengua i, en aquest aspecte, és d’agrair que editorials com Spècula apostin per aquest tipus de novel·les i d’autors.
PD: M’encanta llegir en una novel·la de fantasia i ciència-ficció en la qual un personatge es foti un pa amb tomàquet i embotit per esmorzar (la Nerys, per cert, el meu personatge preferit). Fantàstic.
«ABANDONEU QUALSEVOL PRETENSIÓ DE SAVIESA, PERQUÈ EL CONEIXEMENT ÉS ETERN, COM EL LABERINT»
EL LABERINT I L’ETERNITAT
En l’apartat més filosòfic, deixant a banda les interpretacions i les lectures que s’hi puguin fer, està centralitzat en el concepte de l’eternitat i la immortalitat. Però també hi ha conceptes més en l’àmbit social com el poder, la subjugació, o un funcionament social basat en el coneixement i d’altres conceptes més humans o personals com l’ambició, la traïció, el perdó, l’amor o la culpabilitat. Realment, ens trobem amb un llibre bastant profund que, tot i parlar de molts conceptes, n’aprofundeix bastant amb poques pàgines, evidentment en alguns més que en d’altres.
Però parlant de la filosofia o d’aquest aspecte més reflexiu, m’agradaria destacar un concepte que a mi, personalment, em pertorba i em crea una certa basarda: l’eternitat. Conceptes com la mort, l’eternitat, l’abisme, el no-res… Em generen una por terrible i em fan rumiar i entrar en un bucle de pensaments que m’atabala bastant. Comparteixo certes reflexions que fan els personatges com si valdria la pena ser etern, i sobretot, sota quines condicions. I també m’interessen molt les preguntes que es plantegen com ¿Què és l’eternitat? Realment, he trobat que com els bons llibres de filosofia, moltes vegades no t’aporten una resposta concreta i inqüestionable, sinó que et fan pensar i reflexionar sobre un tema concret.
LA NARRATIVA
M’ha agradat molt l’estratègia de punt de vista que fa servir l’autor. Sempre en primera persona, des del punt de vista de quatre personatges que llegeixen la situació d’una manera molt diferent i el joc que fa amb el temps. Tots aquests personatges usen tant el passat com el present, de manera que l’autor et va guiant, d’aquesta manera, i situant-te en el temps de les coses que es narren, ja que moltes coses que s’expliquen se situen en el passat i en fer-ho en primera persona no són uns flashbacks com a tal, sinó que està narrat des de l’experiència de cada personatge, gairebé com si fos un diari personal.
També m’ha agradat la forma onírica que hi ha en molts dels capítols, sobretot aquells que succeeixen dins el laberint, creant una atmosfera confusa, poc determinada i intrigant, que t’ajuda a empatitzar amb la desorientació que sent el personatge en qüestió, no només desorientació física, sinó també temporal i existencial. I també m’agrada el volum d’escenes oníriques, que no són moltes, ja que crec que un excés d’aquest tipus de capítols et porta a no entendre res i a tenir la sensació que la història no avança fins que, almenys jo, acabo perdent l’interès.
WORLDBUILDING
No és un worldbuilding massa extens, de fet, en alguns moments se m’ha fet una mica curt o he volgut saber més sobre aquest món, com les motivacions o l’origen d’aquest imperi, per donar-li una mica més personalitat que el típic imperi opressor i expansionista. Però també és cert que narrativament no es troba massa a faltar, i sens dubte és millor això que 100 pàgines extra d’infodumping estèril per a la història.
El que hi ha, m’ha agradat. Aquesta mena de societat totalment basada en el coneixement i en el desenvolupament científic i tecnològic que trobem a Asterió, en un punt de desenvolupament que no he explorat massa en la fantasia com és aquest moment preindustrial on fa ben poc que s’ha descobert la màquina de vapor, com una mena de pres-steampunk. De fet, en certs moments m’ha resultat una mica Sanderson, proper a la segona era de Mistborn. I també m’ha semblat interessant els quatre departaments principals de l’Acadèmia dels alquimistes i la competència que hi ha entre ells, sobretot entre els que més se'ns expliquen en la novel·la com són el de la Terra i el del Foc. Saber més sobre les Ordres del Vent i de l’Aigua és una cosa que també m’hauria agradat explorar pel que fa al worldbuilding.
Sempre està bé confirmar que es fa bona literatura de fantasia, terror i ciència-ficció al nostre país i en la nostra llengua i, en aquest aspecte, és d’agrair que editorials com Spècula apostin per aquest tipus de novel·les i d’autors.
PD: M’encanta llegir en una novel·la de fantasia i ciència-ficció en la qual un personatge es foti un pa amb tomàquet i embotit per esmorzar (la Nerys, per cert, el meu personatge preferit). Fantàstic.
«ABANDONEU QUALSEVOL PRETENSIÓ DE SAVIESA, PERQUÈ EL CONEIXEMENT ÉS ETERN, COM EL LABERINT»
September 12, 2025
He de dir que l’Edgar ho tenia difícil. La seva primera obra "Un àngel cruel", una novel·la impressionant, li havia deixat el llistó molt alt. Doncs ho ha aconseguit. Ha canviat de registre, ha passat del terror a la fantasia, del nostre món a una mena de steampunk, però sense deixar la seva prosa engrescadora, unes seves ambientacions immersives que et transporten amb els personatges i una història estructurada de forma que t’agafa dels cabells i arrossega full rere full. De fet, la història comença tranquil·la, com moltes altres. Algun misteri prou interessant per mantenir la teva atenció i, un moment donat, sense avisar, però de forma molt natural, tot s’intensifica i només esperes el moment per continuar llegint i aclarir totes les incògnites que es van plantejant.
Els personatges són grisos. Alguns fins i tot "marengo" (arriben a fer coses horribles), però no deixen de ser com nosaltres. La situació, l’ambició o les creences els mouen a fer el que fan. Ni recordo quants cops m’he aturat per preguntar-me jo quant de temps hauria esperat? Seria capaç de perdonar? Fins a on hauria arribat?
M’ha agradat especialment que no tots els narradors estiguessin en el mateix moment de la història i, tot i això, tot quadra a la perfecció. De vegades ni ho notes.
I el final, dels que a mi m’agraden amb “èxits” i “fracassos”, com a la vida. Això sí, tots els fils ben lligats.
Molt, molt, molt recomanable.
Els personatges són grisos. Alguns fins i tot "marengo" (arriben a fer coses horribles), però no deixen de ser com nosaltres. La situació, l’ambició o les creences els mouen a fer el que fan. Ni recordo quants cops m’he aturat per preguntar-me jo quant de temps hauria esperat? Seria capaç de perdonar? Fins a on hauria arribat?
M’ha agradat especialment que no tots els narradors estiguessin en el mateix moment de la història i, tot i això, tot quadra a la perfecció. De vegades ni ho notes.
I el final, dels que a mi m’agraden amb “èxits” i “fracassos”, com a la vida. Això sí, tots els fils ben lligats.
Molt, molt, molt recomanable.
September 27, 2025
Un llibre laberint. Un relat que va duent al lector més endins i que és ple de reflexions esmolades que semblen passeres entre un i altre escenari.
August 26, 2026
Fantàstic en català, ben narrat i amb un bon resultat. Una bona novel·la del jove Edgar Cotes, que va millorant l'estil en cada novel·la que fa. Amb clucades d'ull a les seves autores/s de referència (ho diu als agraïments i algun he pillat), i amb esquitxades d'steampunk, i misteris màgics en aquesta obra de fantasia. El tema del laberint pot semblar recurrent, però l'autor ha sabut portar-ho cap a on volia i com volia, amb uns personatges amb forts caràcters i narrativament ben creats i desenvolupats. Són ells qui, a través dels diferents capítols narrats per cada un d'ells amb el seus particulars punts de vista, ens portaran cap a un final sinó excessivament sorprenent sí força imaginatiu i satisfactori des del meu punt de vista lector.
Absolutament recomanable, especialment si gaudeixes de la literatura fantàstica.
Absolutament recomanable, especialment si gaudeixes de la literatura fantàstica.
September 24, 2025
Edgar Cotes i Argelich (Balaguer, 1997) és una mena d’home orquestra del fantàstic en català, que toca múltiples instruments. Tot i la seva joventut, com a escriptor presenta ja la seva quarta novel·la, després de Cordegel, Un àngel cruel i L’únic amic del foc. A Etern, com el laberint, de nou amb l’editorial Spècula, demostra la seva versatilitat creativa i la voluntat d’explorar les possibilitats del gènere des de diferents punts de vista. En aquest cas, una història de fantasia amb pinzellades steampunk.
Article complet: https://lesradesgrises.com/2025/09/24...
Article complet: https://lesradesgrises.com/2025/09/24...
October 19, 2025
M'ha costat. Entenc la idea general i he agafat moltes de les referencies a altres obres, ja sigui la mitològica per excel·lència, o les més recents, però m'ha costat molt entrar. El world-building està molt difuminat i llavors espero que els personatges o la historia portin la batuta, però dels primers, veig un parell una mica més ben definits; els altres son més espectres que altre cosa.
I la historia es cert que va guanyant pes a mida que entens una mica més què és el laberint. Les disquisicions sobre la eternitat, sobre la vida i la mort, son el que més m'ha enganxat, però tot i així no m'ha estat suficient.
I la historia es cert que va guanyant pes a mida que entens una mica més què és el laberint. Les disquisicions sobre la eternitat, sobre la vida i la mort, son el que més m'ha enganxat, però tot i així no m'ha estat suficient.
October 13, 2025
Edgar Cotes torna a demostrar que se sent còmode en tots els registres dels gèneres fantàstics. A Etern, com el laberint l'autor torna a la fantasia per teixir una trama imaginativa, amb un worldbuilding contingut però ric en detalls, que ens presenta una sèrie de personatges amb motivacions que giren al voltant de l'incognoscible laberint bastit al costat de la ciutat on passa l'acció.
Una novel·la de personatges, ambició, relacions humanes, imperis, revoltes i alquímia. I tot amb especulació social i un estil literari molt cuidat. Tot un encert.
Una novel·la de personatges, ambició, relacions humanes, imperis, revoltes i alquímia. I tot amb especulació social i un estil literari molt cuidat. Tot un encert.
Displaying 1 - 11 of 11 reviews