Les batalles de Barcelona

by Jordi Amat i Fusté

Avui Barcelona és la seva gent? Poques ciutats han travessat mutacions tan profundes com Barcelona al llarg del darrer mig segle. D’urbs provinciana durant la dictadura a ciutat democràtica durant els anys previs als Jocs Olímpics, d'admirat model d'urbanisme socialdemòcrata a marca reconvertida en mercaderia turística i immobiliària que expulsa cada vegada més els seus ciutadans.

Aquest llarg procés ha tingut el seu apassionant correlat cultural, un imaginari fet de literatura, fotografia, música o cinema: des d’El temps de les cireres, de Montserrat Roig, fins a L’imperatiu categòric, de Victòria Szpunberg, o Arnau, d’Adrià Targa; des de Lluís Llach o Joan Manuel Serrat fins a Guillem Gisbert; des de la passejada d’Ocaña per la Rambla en l’opera prima de Ventura Pons fins a l’immigrant sense papers a Waiting for Barcelona de Tanskanen, passant per Almodóvar o Woody Allen; des de les fotografies de les vagues de Pilar Aymerich a la Transició fins a les protestes d’Urquinaona de Jordi Borràs o les dels turistes ruixats amb pistoles d’aigua.

A Les batalles de Barcelona, Jordi Amat proposa un exercici fascinant de crítica cultural en primera persona i interpreta com s’ha disputat l’imaginari de la capital els últims cinquanta anys assenyalant els malestars actuals i els qui se’n beneficien. La identitat de la ciutat està en joc: aquesta és la batalla principal de Barcelona.

296 pages, Paperback

Published October 29, 2025

About the author

Jordi Amat i Fusté (Barcelona, 12 d'octubre de 1978) és un escriptor, filòleg i crític literari català.

Reviews

[Trodeponent · Rating 1 out of 5]

vaig decidir llegir-me aquest llibre per l'entrevista que el joan burdeus li va fer al jordi amat perquè va ser com un odm ok amb lo estúpid i bimbo que soc que porto onze anys a barcelona i no en sé res segur que n'aprenc moltíssimes coses!!! és paradoxal perquè no sé si uns dies abans o després també li vaig llegir al mateix burdeus que els estudiants d'humanitats juguen a entendre i empeltar referències i fer-ne substacks......pos nose jo trobo que el jordi amat fa exactament això mateix!!!

per començar hi ha una cosa que m'ha tocat el trussy fins a encetar-me'l i és quan parla de la pel·li de todo sobre mi madre i es refereix com a TRANSVESTIT a una dona trans, a la qual per referir-s'hi de poc que no es fa mal amb els pronoms. és a dir, tu escrius un llibre en ple 2025 sobre BARCELONA una ciutat on les transgèniques sempre han set xones en cap, i tu t'hi refereixes amb un insult trànsfob propi de repapiejador prèmium??? el jordi amat no sé si en té una de pròpia però la cambra no la llegeix GENS. accèssit a quan, parlant d'Arnau, de l'Adrià Targa, diu "local de trobada d'homosexuals" (????????) repeteixo: a quina barcelona ha viscut??? i ja que hi som amb les preguntes....creieu que quan el jordi amat coneix dues llimianes es pregunta quina fa de dona i quina d'home. me fa gràcia que un senyor TAN sociata sigui tan d'unió per a això....ah no calla espera un moment ji ji ji ji ji.

i parlant d'arnau una altra cosa que me té bal·lístic amb aquest llibre é sque a la contraportada faci tant de namedropping de coses quan es passa el llibre parlant bàsicament de senyors que estaneja i amb qui a estones ens vol fer creure que hi ha tingut una relació parasocial o en el cas de pasqual maragall, encara pitjor, una relació per munchhausen...de veritat que no entenc res. ok que l'assaig és un gènere inclassificable a nivell formal i no sé quins altres krissejos d'arguments hi deu haver però que això rebi un premi d'assaig quan és simplement un senyor parlant de coses que li agraden i intentant intel·lectualitzar-les me semble per foter-me una pruna a la boca un llimó al trussy i apretar els dos conductes i veure d'on surt suc abans. NO POTS TEORITZAR TANT SOBRE VICKY CRISTINA BARCELONA, T'AGRADEN LES ROMCOMS PERÒ ETS TAN ESTÈREOSEXUAL QUE NECESSITES TEORITZAR-HO PER JUSTIFICAR-TE??? a més que la pel·li de les cheetah girls va fer més per a la marca barcelona i per al turisme estatunidenc que hi ha avui dia i els expats ianquis que no la puta pel·li aquesta que tothom de menys de 35 anys i sense letterboxd ha oblidat completament lol.

m'he passat tot el llibre amb por que comencés a estanejar Carlos Ruiz Zafón i així ha set. si una cosa té la socialdemocràcia espanyolista de barcelona és que els pots donar unes instruccions de dragons and dungeons ben escrites amb name dropping de llocs de Barcelona i ells diran "uffffffffffffffffffffff aquesta literatura és tan alta que te fa torticoli només de llegir-la" mira per favor. li ha faltat força poc per dir que "barcelona és un personatge més" quan parla de diversos llibres....les ressenyes que en fa semblen sol·licituds per a subvencions de creació literària.

per cert!!! propines per al jordi amic però no amat quan desmunta tot el tema del procés i la seua manca de mitologia i cultura, però com pot ser que el teu llibre es digui "les batalles de barcelona imaginaris culturals d'una ciutat en disputa (1975-2025)" i que parlis de la falta de cultura del procés i no de la falta de cultura del colauisme i els comuers??? no beuen de cap cultura, els comuns?? potser dels gossejos de l'ada colau amb la samantha hudson a la festa de l'orgull i el videoclip i rap de la jèssica albiach?? que potser els comuns no pequen exactament del mateix que els processistes i no desgasten marsé i vázquez montalbán fins que te venen ganes que siguin noms de biblioteca de barri antigament marginal i prou?? i per què no esmenta collboni ni una sola vegada?? una cosa és que siguis sociata l'altra és que creguis que tots tenim alzheimer com el pasqual maragall. que per cert l'intent de dotar d'un corpus cultural els pelotassos socialistes maragallistes i que el corpus siguin lletres del loquillo....ho veieu com aixo no es un llibre sino un substack

i per cert què cony hi pinten el pol guasch i popper al bussy (napalm al cor) per parlar de barcelona??? és aquest fanfiction yassificat de crepúsculo (un fanfiction de per si la qual cosa fa de napalm al cor el fanfiction definitiu) un aliat de barcelona?? i parlar de la pel·li d'Alcarràs per justificar teories sobre BARCELONA....tossina a torre baró si no hi ha fanals que t'hi portin a tu que ets un llumenera.

i ja acabo però que es refereixi a joan maragall com a BURGÈS HETERODOX i prou me té fent tombarelles per tota la superilla de consell de cent. en canvi, a ricardo bofill, a tall d'exemple, s'hi refereix com a un arquitecte i prou. pos mira joan maragall va fer poemes xulos ricardo bofill va fer edificis feos i va tindre un fill cocaïnòman que se va casar amb la paulina rubio. no sé qui és més heterodox dels dos!!!!!!!!

[Elionor Sellés · Rating 5 out of 5]

El propòsit de l'autor es veure la tansformació de Barcelona des del final del franquisme fins l'actualitat. Amat és un confés admirador de Pasqual Maragall i la seva obra i no se n'amaga, clou el llibre reconeixent-se com part "dels fills de Pasqual Maragall".

Des de la ciutat de les manifestacions en favor de la llibertat i l'amnistia de gener del 76: "Encara no era una ciutat democràtica, però ja no era una ciutat franquista. Un ordre havia col·lapsat i l'altre encara no s'havia establert. No hi havia llibertat, però tampoc hi havia autoritat. Va ser un període sobretot de fervor, incertesa i tensió" (pàg. 45) fins a la ciutat turistificada i convertida en marca d'avui. Què ha passat entremig? La ciutat transgressora acaba amb l'incendi de la discoteca Scala, turbi affaire que marca un final d'època enmarcat per la cançó de Sisa que l'autor rememora: "Han tancat la Rambla/han fet fora tothom" (pàg. 61).

Després vindrà l'etapa democràtica i el programa de l'Ajuntament de Barcelona amb personalitats de primer ordre al davant com Maria Aurèlia Campany, Oriol Bohigas i el seu admirat Pasqual Maragall. La progressió de tot plegat acaba amb la fletxa de Rebollo inaugurant els esclatants Jocs Olimpics del 92 amb una ciutat renovada. Jordi Amat relata les contradiccions, la part fosca i amagada d'una ciutat en la que llavors només es veia la part brillant. Recorda aquesta part crítica en l'exposició de la Fundació Tàpies; "La ciutat de la gent" o bé el desallotjament del cine Princesa en 1996.

En els anys 2000 s'evidencia el procés imparable de despossessió de la ciutat i arriben la desmitificació de la Barcelona del 92. Aquella Barcelona va posar les bases de la ciutat venuda al capital, desprovista de l'autenticitat popular que l'havia caracteritzat? Està clar que l'autor no està d'acord, o té importants matisacions a fer, a aquesta visió, però Manuel Delgado, Jordi Corominas i abans Manuel Vázquez Montalbán o Pau Malvido són presents al llibre i, a més, ben explicats.

Tanco el llibre i veig la ciutat des d'una perspectiva global en un periode que he viscut intensament, des de la meva primera joventut, participant a les manifestacions de gener de 1976, pujant i baixant per les Rambles esperant l'aparició de l'Ocaña, fins l'afartament actual de no sentir-me part d'una ciutat que m'obliga a caminar sortejant els grups compactes de turistes prop de casa meva o havent d'exercir la militància activa per poder parlar la meva llengua a casa meva.

No vull acabar sense agrair especialment, les pàgines dedicades al pregó de la Festa Major de 1980 que Mercè Rodoreda va fer. Reconèixer en ella la baula entre la Barcelona d'abans de la guerra amb la Barcelona que començava a respirar de nou, em fa sentir que, malgrat tot, Barcelona és la meva ciutat i que, en conseqüència, hem de continuar plantant batalla.

[Pablo Magaña Fernández · Rating 4 out of 5]

3.5

A Les Batalles de Barcelona, Jordi Amat analitza els discursos que sobre Barcelona han elaborat les elits polítiques, culturals i econòmiques. A partir d'aquí, en deriva conclusions sobre com "la ciutat s'ha pensat ella mateixa" i sobre la evolució de la pròpia ciutat. Metodològicament, aquesta estratègia em grinyola. Em sembla que, si volem saber què pensen els barcelonesos de la seva ciutat, l'evidència sociològica és la millor eina. I, si volem saber com ha evolucionat Barcelona, l'economia, la sociologia i la ciència política (la més rigorosa i bona, de la que ara en tenim bons exemples) ens ajudaran més que no pas les obres de ficció. No vull ser dogmàtic: alguna relació hi ha entre les tres dimensions (la ciutat, l'opinió general, i la producció cultural). Però si una cosa mostra el llibre d'Amat és que els narradors de Barcelona no són gaire fiables: sovint equiparen la ciutat amb la seva circumstància i en projecten les seves preconcepcions ideològiques (molt difícils d'avaluar, perquè a les seves obres acaba passant justament allò que ja creuen que passa).

Precisament perquè em grinyola la metodologia del llibre, no em convenç la defensa (parcial, no acrítica) que Amat fa del llegat del 92 i del programa de ciutat de Maragall. Una de les hipòtesis del llibre és que les Olimpíades del 92 no són l'origen de tots els nostres mals - una crítica que Amat considera injusta i exagerada. Personalment, aquesta em sembla una hipòtesi molt plausible (moltes ciutats del nostre entorn, sense Olimpíades, han tingut evolucions semblants - Lisboa, sense anar gaire lluny). El problema és que no trobo al llibre una bona resposta a la crítica (això, de nou, em sembla que requeriria més evidència empírica de la que aquí trobem).

Llavors, per què li dono una puntuació alta? Doncs perquè, com a dissecció dels discursos que sobre la ciutat s'ha fet la intelligentsia local, aquest és un llibre interessantíssim, que he devorat amb gust i ganes. És aquí on Amat, el crític cultural, brilla amb més força, on el seu coneixement arriba més lluny. M'ha servit per organitzar-me idees i contextualitzar-les millor. També per apuntar-me llibres que espero llegir en un futur no gaire llunyà (potser, qui sap, fins i tot donaré una altra oportunitat a La Plaça del Diamant, llibre amb el que no vaig arribar a connectar). El llibre m'ha agradat més que El fill del xofer, però trobo que no acaba d'estar a la alçada d'El llarg procés o Vèncer la por. En tot cas, recomanable.

[Oriol Lladó · Rating 5 out of 5]

Un senyor assaig, original i molt interpel·lador, amb un encertat ús de la primera persona (allò del pensament situat); una elecció arriscada, però finalment honrada perquè --com diu l'autor-- posa les cartes damunt la taula i aporta el punt just d'ironia, empatia i fins i tot 'poesia' (preciós el capítol dedicat a la seva dona). S'hi troben a faltar coses (reflexió sobre la llengua, la immigració i les desigualtats en clau metropolitana) però excepte potser la lingüística, les (diguem-ne) omissions tenen un cert sentit, atès el punt de vista de Jordi Amat (fill petitburgès de l'Eixample i de Pasqual Maragall, en expressions seves).

El llibre enfila un relat molt potent, explorant els desajustos entre relat i realitat. A través de l'anàlisi de diferents llibres, cançons i exposicions (és un prodigi com aconsegueix situar en el seu fil argumental obres de tercers), ofereix una diagnosi agredolça, precisa i gens òbvia, de les darreres dècades de la ciutat. M'han semblat especialment interessants les reflexions sobre com es construeix (i es deconstrueix) la Cultura de la Transició i de l'impacte de l'anomenat procés (estaria bé una revisió crítica del seu la Confabulació dels Irresponsables) i la nova política. Ara m'he proposat llegir (o rellegir, en algun cas) les obres que ressenya i dissecciona. En això el llibre també és exemplar, compendi calidoscòpic d'altres mirades sobre allò que explica: Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Llúcia Ramis, Gonzalo Torné, Guillem Gisbert...

En el llibre, que es llegeix ràpid i bé (es nota l'ofici de l'autor!), Amat socialitza el seu propi procés per replantejar-se la manera d'entendre Barcelona i per tant "la manera de ser al món en relació amb els altres".

Però com 'molletes de pa' també deixa algunes claus que ens poden conduir a un futur millor. I aquesta mirada endavant és, malgrat un cert desànim que amara les reflexions sobre el creixent malestar a la ciutat, militantment optimista. La ciutat és la gent, un descriptor, i a la vegada, una fita Maragalliana, a la qual Les batalles de Barcelona vol (i penso que pot) aporta una llum útil i valuosa.

[Pep Bonet · Rating 4 out of 5]

Està bastant bé. Dona una bona visió de la deriva de Barcelona, des de l'arribada dels ajuntaments democràtics fins al merder que és ara. No hi ha cap dubte que està molt ben documentat i això ajuda a rebre premis concedits per jurats. Dit això, el trobo massa acadèmic i ni la meitat de gamberro que Barcelona no té solució de l'Antonio Baños, que ataca més fort el tema de la pela, que tot ho mou i de la conversió dels polítics barcelonins en servidors del gran capital.

[MarionaRebull · Rating 3 out of 5]

Bastant meme de mi mateixa llegir aquest llibre però em dona moooolta perspectiva i moooltes idees i moooltes mini frases i potser algun camí per Nina Barceló. Qui sap, jo no.

2 setmanes perquè I cry in his shoulder ‘cause life is hard.