Els arbres no s’ho mereixen és una col·lecció de contes que sacsegen el seny i l’etiqueta. Les narracions transiten entre l’absurd i la lucidesa, la caricatura i la tragèdia, el joc i la ferida. Amb un estil desvergonyit i una llengua precisa, l’autor construeix un univers on tot és susceptible de mofa —la família, el sexe, la religió, la mort— però també d’esquinçament. Aquí les rialles sovint s’ofeguen a mig coll, perquè et fan riure quan no toca i, rere la sàtira, s’hi amaga la crueltat, la tendresa o la desesperació. Aquest llibre és una declaració de guerra a la literalitat i un cant al deliri lúdic, però també converteix la incomoditat en una forma de plaer narratiu.
«És una gran notícia que la lectura de l’opera prima d’un narrador ens porti ressons de Quim Monzó i de Pau Riba alhora (...). Potser els arbres no s’ho mereixen, però el món de la literatura catalana sí.» Màrius Serra
jussà abans de llegir-lo tenia por...un llibre de contes amb un patrocini masculí entre problemàtic i avorrit (enric gomà i màrius serra)??? i a sobre escrit per un mig gabacso (gironí) mig de la mancomunitat de singacabres i ruixats que en diuen moianès?? no és pas la primera ratassia que gloparie però l'entrevista al vilaweb cuinant anagrama (aquests pescaclics de vilaweb són dels que me foto pel trussy de forma no krissejada....) i que me diguessin que va dixar perio a la wap a primer quan jo també la vai començar me van fer dir: ok no em vindrà de llegir un llibre d'enfant terrible i molt menys quan ja soc amic del pol branqueta....
temie trobar-m'hi contes que no sé critiquessin de forma subreptícia el llenguatge inclusiu jugant amb "l'absurd" i "l'equívoc" del llenguatge inclusiu i convertint això en una alegoria de com la societat és edadista o anunciant la mort de la semiòtica o jo què sé....o algun conte que jussà glorifiqués el frau fiscal i l'anarcocapitalisme....però l'acudit és a sobre meu i jo hi faré esquats fins que se m'esquincin les galtes del trussy com a càstig perquè odm hi ha contes que me tenen fent-li una xerra pepa al meteoflop de tan alt com m'han eslapejat???
en fi m'ha agradat la lectura i a estones m'ha fet pensar en la crítica a la lectora i el llibre del dolça mesquita o com se digui el joan ri00s....aquesta exploració constant de com interactuen llengua i literatura més enllà de la novel·la i la poesia es més calenta que la garrafeta odm tot i que sí que hi ha punts en què tot aquesta cosa del joc amb l'ortotipografia i el metallenguatge a mi se m'han acabat fent una mica ughhhhh....en fi tinc ganes de veure què més escriu el pol alfa romeo 33 stradale aquest nmp (no mentiré pas)
pd. quan he tancat el llibre m'he imaginat a mi mateix preparant una classe de català de segon de batxillerat en què faria llegir el conte del president de la generalitat i algun fragment del llibre de l'albert pijuan a una classe d'adolescents i flopejant hora greu en l'intent d'inocular-los cap mena d'interès per aquests dos llibres i tornant a casa deprimit i cagant-me en el màster de professorat de secundària????? crec que llegir tantes pàgines seguides d'aquest llibre m'ha sobreestimulat
M'agrada que s'escriguin contes i que es publiquin contes, en català i m'agraden (alguns) d'aquests contes, però se'n fan tan pocs que no deixo de veure exercicis d'escriptura quan a vegades només voldria que em fessin explotar el cap.
Irregular, però amb una veu original i amb ganes de jugar amb la literatura. Dels millors el conte dels Nans, amb el qual no he pogut arrencar a riure amb el seu final.
En general, però, el que el lector es trobarà a Els arbres no s’ho mereixen és el primer llibre de relats d’un autor molt prometedor, amb una gràcia molt particular per la disbauxa còmica i l’aiguabarreig de melangia i grotesc. Tot i beure de Trabal, Calders, Monzó i companyia, es percep en Estrada una tendència a la visió realista de tall tradicional. Alguns dels relats realistes són dels millors del recull. Encara que dir això no sigui dir gran cosa, ara per ara. Serà interessant veure com va fent obra, i així poder confirmar si es tracta d’un residu convencional, propi d’un temps com el nostre, en què l’autoficció i el realisme banal ens surten per les orelles, o si es tracta de l’aliatge d’un estil propi...