Una chica en la ciudad

by Mercè Ibarz

Una exploració de la memòria íntima que és alhora un testimoni generacional i el retrat d’una Barcelona recollida en la vivència, encara que la seva pell no pari de canviar.

Aquest és un llibre sobre la ciutat de la memòria, sobre l’amor i la ciutat en els nostres cossos. Una evocació vivaç desencadenada per la mort de L, un retorn a la noia que va arribar a Barcelona el 1971 per entrar a la universitat des de la seva comarca agrícola i que es revela a si mateixa i descobreix la ciutat descobrint-lo a ell.

Amb una prosa sinuosa i precisa, de bellesa intensa i misteriosa, en aquest relat de formació d’una llauradora de les lletres hi emergeixen els successius pisos d’estudiants; l’amor i l’amistat com a pilars; l’entusiasme pel cine; el mercat de Sant Antoni i els llibres comprats amb el primer sou; una banda sonora –rock, jazz, balades– que s’escoltava en vinils i cassets; els bars als voltants de la Rambla, columna vertebral de Barcelona.

Hi afloren el clima de finals de la dictadura, la politització estudiantil, la contracultura feminista i l’amor lliure –eslògan altisonant, excusa, ves a saber–, els inicis professionals en la premsa en uns temps turbulents de canvi, i els ciments d’una sòlida vocació literària. Crònica poètica a flor de pell, assaig íntim, testimoni generacional i retrat d’una Barcelona recollida en la vivència.

192 pages, Paperback

Published November 5, 2025

About the author

Mercè Ibarz Ibarz (Saidí, 23 de setembre de 1954) és una escriptora, periodista cultural investigadora i professora. És doctora en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Va iniciar la trajectòria com a periodista durant la transició espanyola, el 1976, com a redactora del diari Avui formant part de la primera generació de periodistes que van començar la seva vida professional escrivint directament en català.

Reviews

[Mariona · Rating 2 out of 5]

No ha estat el que m’esperava. Hi ha reflexions sobre l’escriptura i el periodisme interessants, però l’estil d’Ibarz no m’ha acabat de convèncer. Trobo que hi ha un excés d’aforismes buits de contingut, que no aporten res a la lectura. I m’esperava que la Barcelona dels 70 i 80 fos l’altra protagonista (La noia i la ciutat), però només hi és com a teló de fons, passant-hi per la superfície.

[Elionor Sellés · Rating 5 out of 5]

Un llibre testimoni que va d'aquí cap allà, sembla que divaga però no ho fa. Frases esmolades i plenes de significat que transmeten un món viscut plenament i que ara, en la distància, pren més sentit que mai. En el fons, la pèrdua del marit, company i còmplice de vida que l'havia acompanyada en la major part de la seva vida. No és, però, un llibre sobre la pèrdua, sinó sobre la celebració de la vida compartida i trobo que aquesta mirada és, a més de generosa, molt important, és posar l'accent en allò que ens ha fet viure, que ha donat sentit a la vida.

D'entre els molts temes que l'autora toca en aquest llibre, en ressalto un aspecte que em toca de manera directa, el pas del camp a la ciutat dins de la pròpia Catalunya i tot el que aquest pas comporta. Ser coetàna amb la lectora em permet conèixer de primera mà tot allò que explica, puc veure els colors de la ciutat, veure els fils que es fan i es desfan amb les amistats i, fins i tot, puc olorar els carrers i sentir l'alegria de viure i el desconcert pels temps viscuts al final de la dictadura.

La vida quotidiana i la maleïda dictadura: "El pis de Nàpols seria un altre escenari de l'amistat sense futur. El dictador continuava matant, no hi havia espai per reflexionar sobre les emocions íntimes, solament sobre les polítiques. Un amic m'ha fet arribar una nota que li vaig escriure quan van executar Puig Ántich. No la recordava gens. Hi traço un dibuix de les nostres ments atordides, la dictadura no sacabava mai" (pàg. 78).

Sobre el trànsit dels catalans del camp a la ciutat: "Urbanites de tota condició, dones i homes, joves i grans, estudiants, obrers, botiguers, oficinistes, modistes, arquitectes, cambreres i paletes (no continuo) no en parlaven gaire ni s'hi reconeixien en el trànsit que havíem fet, del poble a la ciutat. Era incomprensible i normal, ves.
Encra avui me'n faig creus. L'autoodi -concepte de la sociolingüística aplicat en exclusiva llavors als efectes íntims de reduir a l'àmbit privat i foragitar de l'espai públic la llengua pròpia substituïda per l'oficialíssima de l'Estat -també colpia el fons de l'emigració rural (...) La qüestió era cobrir d'oblit els temps que érem pobres i si no ho érem tant vivíem en l'austeritat, quan no érem moderns. Per ser modern a la ciutat, havies d'oblidar." (pàg. 127-128).

[Javier Egea]

«No sería nada exactamente igual con él cuando no estuviéramos bien, era del todo diferente; claro que le daba vueltas y claro que había dependencia el uno del otro, qué sería de nosotros si no necesitáramos a nadie ni nadie nos necesitara, pero no dudaba del amor».

«Lo mejor que había podido hacer fue funcionar con lo que tenía, descubrir la bondad de las personas y quererlas».

«No era ninguna ganga tener veinte años entonces en una ciudad aún nueva para mí, pero era precioso».

[AV · Rating 4 out of 5]

Muy bien. Que las chicas cuenten su vida más. ✊🤸‍♀️

Me he perdido un poco a veces y me da un poco de rabia cómo están maquetadas las fotos pero eso son cosas mías.

4,5

[Pedro Carrillo · Rating 5 out of 5]

Barri del Pi, que amb el temps em semblaria image d'un cert caràcter barceloní: discret, prudent, poc avesat a les converses que de vegades calen, partidari de deixar que les coses s'estovin per elles mateixes, no fer-les grosses, refractari sovint a parlar de diners (que no em digui res ningú dels catalans garrepes, no n'he conegut ni en tracto cap), incondicional del respecte fins al punt d'exposar-se que aquesta actitud sigui contosa amb indiferència per l'altre, d'una timidesa que pot costar d'entendre, lleial. L'empremta d'un barri emmurallat fins a mitjans del XIX, quan es van enderrocar les muralles i es va alçar l'Eixample, justament a partir d'aquí, per aquest punt de la Ciutat Vella que no era el Xino (ara Raval). Discreció, discreció, que al capdavall feia quatre dies com qui diu que encara queien bombes des de Montjuïc. Discrecio i resistència.

[Alba · Rating 3 out of 5]

tenia la sensació que em perdia constanment i em deixava coses. m'ha agradat l'inici, al final ha costat.
però, Ibarz ens deixa un retrat de la seva vida, i això és de rellevància. des de l'honestedat i l'amor ( a les seves mil formes). és una reflexió genuïna de la seva vida. és d'aquelles com jo, que ens pensem massa, i plasmat en la literatura és genial...
l'amor a la ciutat, a la seva. el retrat de la joventut i la seva innocència.

[Alejandro Orradre · Rating 4 out of 5]

El particular estilo de Ibarz nos desgrana unas memorias de su temprana juventud a modo de brochazos de recuerdos, una crónica social e histórica de lo que fue Barcelona durante el convulso período entre el fin del franquismo y el inicio de la democracia.

[Sandra V · Rating 4 out of 5]

M'ha agradat molt. Soc més jove que l'autora, però el llibre està ple de llocs i anècdotes que tenen moot a veure amb es temps que jo també vaig viure Barcelona.

[Josep Duran · Rating 4 out of 5]

Unes memòries plenes d'amor: a l'home, a la ciutat i a l'escriptura!