What do you think?
Rate this book
Una chica en la ciudad
Una exploració de la memòria íntima que és alhora un testimoni generacional i el retrat d’una Barcelona recollida en la vivència, encara que la seva pell no pari de canviar.
Aquest és un llibre sobre la ciutat de la memòria, sobre l’amor i la ciutat en els nostres cossos. Una evocació vivaç desencadenada per la mort de L, un retorn a la noia que va arribar a Barcelona el 1971 per entrar a la universitat des de la seva comarca agrícola i que es revela a si mateixa i descobreix la ciutat descobrint-lo a ell.
Amb una prosa sinuosa i precisa, de bellesa intensa i misteriosa, en aquest relat de formació d’una llauradora de les lletres hi emergeixen els successius pisos d’estudiants; l’amor i l’amistat com a pilars; l’entusiasme pel cine; el mercat de Sant Antoni i els llibres comprats amb el primer sou; una banda sonora –rock, jazz, balades– que s’escoltava en vinils i cassets; els bars als voltants de la Rambla, columna vertebral de Barcelona.
Hi afloren el clima de finals de la dictadura, la politització estudiantil, la contracultura feminista i l’amor lliure –eslògan altisonant, excusa, ves a saber–, els inicis professionals en la premsa en uns temps turbulents de canvi, i els ciments d’una sòlida vocació literària. Crònica poètica a flor de pell, assaig íntim, testimoni generacional i retrat d’una Barcelona recollida en la vivència.
Aquest és un llibre sobre la ciutat de la memòria, sobre l’amor i la ciutat en els nostres cossos. Una evocació vivaç desencadenada per la mort de L, un retorn a la noia que va arribar a Barcelona el 1971 per entrar a la universitat des de la seva comarca agrícola i que es revela a si mateixa i descobreix la ciutat descobrint-lo a ell.
Amb una prosa sinuosa i precisa, de bellesa intensa i misteriosa, en aquest relat de formació d’una llauradora de les lletres hi emergeixen els successius pisos d’estudiants; l’amor i l’amistat com a pilars; l’entusiasme pel cine; el mercat de Sant Antoni i els llibres comprats amb el primer sou; una banda sonora –rock, jazz, balades– que s’escoltava en vinils i cassets; els bars als voltants de la Rambla, columna vertebral de Barcelona.
Hi afloren el clima de finals de la dictadura, la politització estudiantil, la contracultura feminista i l’amor lliure –eslògan altisonant, excusa, ves a saber–, els inicis professionals en la premsa en uns temps turbulents de canvi, i els ciments d’una sòlida vocació literària. Crònica poètica a flor de pell, assaig íntim, testimoni generacional i retrat d’una Barcelona recollida en la vivència.
192 pages, Paperback
Published November 5, 2025
12 people are currently reading
197 people want to read
About the author
Mercè Ibarz
32 books6 followersMercè Ibarz Ibarz (Saidí, 23 de setembre de 1954) és una escriptora, periodista cultural investigadora i professora. És doctora en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Va iniciar la trajectòria com a periodista durant la transició espanyola, el 1976, com a redactora del diari Avui formant part de la primera generació de periodistes que van començar la seva vida professional escrivint directament en català.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 20 of 20 reviews
January 17, 2026
No ha estat el que m’esperava. Hi ha reflexions sobre l’escriptura i el periodisme interessants, però l’estil d’Ibarz no m’ha acabat de convèncer. Trobo que hi ha un excés d’aforismes buits de contingut, que no aporten res a la lectura. I m’esperava que la Barcelona dels 70 i 80 fos l’altra protagonista (La noia i la ciutat), però només hi és com a teló de fons, passant-hi per la superfície.
March 17, 2026
Em feia una mica de por per la nota que té, però m’ha agradat molt. Ha estat com llegir la història de la meva àvia: quan arriba a Barcelona per primer cop, les seves amigues, la seva parella, la seva professió. I la reflexió del final m’ha donat mota tendresa i una mica de por a la vegada.
January 9, 2026
Un llibre testimoni que va d'aquí cap allà, sembla que divaga però no ho fa. Frases esmolades i plenes de significat que transmeten un món viscut plenament i que ara, en la distància, pren més sentit que mai. En el fons, la pèrdua del marit, company i còmplice de vida que l'havia acompanyada en la major part de la seva vida. No és, però, un llibre sobre la pèrdua, sinó sobre la celebració de la vida compartida i trobo que aquesta mirada és, a més de generosa, molt important, és posar l'accent en allò que ens ha fet viure, que ha donat sentit a la vida.
D'entre els molts temes que l'autora toca en aquest llibre, en ressalto un aspecte que em toca de manera directa, el pas del camp a la ciutat dins de la pròpia Catalunya i tot el que aquest pas comporta. Ser coetàna amb la lectora em permet conèixer de primera mà tot allò que explica, puc veure els colors de la ciutat, veure els fils que es fan i es desfan amb les amistats i, fins i tot, puc olorar els carrers i sentir l'alegria de viure i el desconcert pels temps viscuts al final de la dictadura.
La vida quotidiana i la maleïda dictadura: "El pis de Nàpols seria un altre escenari de l'amistat sense futur. El dictador continuava matant, no hi havia espai per reflexionar sobre les emocions íntimes, solament sobre les polítiques. Un amic m'ha fet arribar una nota que li vaig escriure quan van executar Puig Ántich. No la recordava gens. Hi traço un dibuix de les nostres ments atordides, la dictadura no sacabava mai" (pàg. 78).
Sobre el trànsit dels catalans del camp a la ciutat: "Urbanites de tota condició, dones i homes, joves i grans, estudiants, obrers, botiguers, oficinistes, modistes, arquitectes, cambreres i paletes (no continuo) no en parlaven gaire ni s'hi reconeixien en el trànsit que havíem fet, del poble a la ciutat. Era incomprensible i normal, ves.
Encra avui me'n faig creus. L'autoodi -concepte de la sociolingüística aplicat en exclusiva llavors als efectes íntims de reduir a l'àmbit privat i foragitar de l'espai públic la llengua pròpia substituïda per l'oficialíssima de l'Estat -també colpia el fons de l'emigració rural (...) La qüestió era cobrir d'oblit els temps que érem pobres i si no ho érem tant vivíem en l'austeritat, quan no érem moderns. Per ser modern a la ciutat, havies d'oblidar." (pàg. 127-128).
D'entre els molts temes que l'autora toca en aquest llibre, en ressalto un aspecte que em toca de manera directa, el pas del camp a la ciutat dins de la pròpia Catalunya i tot el que aquest pas comporta. Ser coetàna amb la lectora em permet conèixer de primera mà tot allò que explica, puc veure els colors de la ciutat, veure els fils que es fan i es desfan amb les amistats i, fins i tot, puc olorar els carrers i sentir l'alegria de viure i el desconcert pels temps viscuts al final de la dictadura.
La vida quotidiana i la maleïda dictadura: "El pis de Nàpols seria un altre escenari de l'amistat sense futur. El dictador continuava matant, no hi havia espai per reflexionar sobre les emocions íntimes, solament sobre les polítiques. Un amic m'ha fet arribar una nota que li vaig escriure quan van executar Puig Ántich. No la recordava gens. Hi traço un dibuix de les nostres ments atordides, la dictadura no sacabava mai" (pàg. 78).
Sobre el trànsit dels catalans del camp a la ciutat: "Urbanites de tota condició, dones i homes, joves i grans, estudiants, obrers, botiguers, oficinistes, modistes, arquitectes, cambreres i paletes (no continuo) no en parlaven gaire ni s'hi reconeixien en el trànsit que havíem fet, del poble a la ciutat. Era incomprensible i normal, ves.
Encra avui me'n faig creus. L'autoodi -concepte de la sociolingüística aplicat en exclusiva llavors als efectes íntims de reduir a l'àmbit privat i foragitar de l'espai públic la llengua pròpia substituïda per l'oficialíssima de l'Estat -també colpia el fons de l'emigració rural (...) La qüestió era cobrir d'oblit els temps que érem pobres i si no ho érem tant vivíem en l'austeritat, quan no érem moderns. Per ser modern a la ciutat, havies d'oblidar." (pàg. 127-128).
Read
January 8, 2026«No sería nada exactamente igual con él cuando no estuviéramos bien, era del todo diferente; claro que le daba vueltas y claro que había dependencia el uno del otro, qué sería de nosotros si no necesitáramos a nadie ni nadie nos necesitara, pero no dudaba del amor».
«Lo mejor que había podido hacer fue funcionar con lo que tenía, descubrir la bondad de las personas y quererlas».
«No era ninguna ganga tener veinte años entonces en una ciudad aún nueva para mí, pero era precioso».
«Lo mejor que había podido hacer fue funcionar con lo que tenía, descubrir la bondad de las personas y quererlas».
«No era ninguna ganga tener veinte años entonces en una ciudad aún nueva para mí, pero era precioso».
January 20, 2026
Muy bien. Que las chicas cuenten su vida más. ✊🤸♀️
Me he perdido un poco a veces y me da un poco de rabia cómo están maquetadas las fotos pero eso son cosas mías.
4,5
Me he perdido un poco a veces y me da un poco de rabia cómo están maquetadas las fotos pero eso son cosas mías.
4,5
January 26, 2026
Interessant l'alternança que fa l'escriptora de la primera i la tercera persona (el jo i la noia) i el recull de la seva memòria lligada a la ciutat i a un temps i uns llocs que a mi em resonen. I sobretot la petjada de la seva relació amb L. Tot això amanit amb un passeig per pelis, autores, autors i reflexions sobre el fet d'escriure i de construir-se com a escriptora i periodista.
January 23, 2026
tenia la sensació que em perdia constanment i em deixava coses. m'ha agradat l'inici, al final ha costat.
però, Ibarz ens deixa un retrat de la seva vida, i això és de rellevància. des de l'honestedat i l'amor ( a les seves mil formes). és una reflexió genuïna de la seva vida. és d'aquelles com jo, que ens pensem massa, i plasmat en la literatura és genial...
l'amor a la ciutat, a la seva. el retrat de la joventut i la seva innocència.
però, Ibarz ens deixa un retrat de la seva vida, i això és de rellevància. des de l'honestedat i l'amor ( a les seves mil formes). és una reflexió genuïna de la seva vida. és d'aquelles com jo, que ens pensem massa, i plasmat en la literatura és genial...
l'amor a la ciutat, a la seva. el retrat de la joventut i la seva innocència.
Read
February 26, 2026Em va cridar l’atenció la sinopsi en una llibreria de casualitat i me’l vaig comprar. És un llibre cuqui que romantitza molt Barcelona. T’explica com l’autora hi va aterrar i com s’hi va quedar mentre creixia. Hi ha reflexions xules, però sense gaire més. Si ets un jove de poble que va haver de mudar-s’hi per estudiar i t’agrada la ciutat, t’hi sentiràs identificat. És el que m’ha passat a mi. Tot i així, he trobat a faltar més detalls dels anys 70-80, que s’hi enfonsi més i no passi de forma tan superficial per aquella època tan interessant… Hagués pogut treure’n més suc, penso.
També hi he trobat alguna falta, que no paguen prou els correctors? (Un “desde” [sic] junt!!!!!!!!!! - Pàgina 171, a veure si ho arreglen a la pròxima edició, i també un “lo” neutre que mira, això encara es pot justificar, però el des de junt no té perdó).
També hi he trobat alguna falta, que no paguen prou els correctors? (Un “desde” [sic] junt!!!!!!!!!! - Pàgina 171, a veure si ho arreglen a la pròxima edició, i també un “lo” neutre que mira, això encara es pot justificar, però el des de junt no té perdó).
March 22, 2026
Es llegeix ràpid, però és digestió lenta... És un llibre sobre ser jove en una ciutat que no és la teva, crònica d'una Barcino imprecisa (agafant prestat el títol del llibre de la Capmany) sobre el fet d'escriure i el teu lloc al món i a la professió, l'amistat i l'amor, i les seves fronteres tant difícils (per sort) d'apamar... i finalment és una balada preciosa als que (sembla que) ja no hi són.
December 8, 2025
El particular estilo de Ibarz nos desgrana unas memorias de su temprana juventud a modo de brochazos de recuerdos, una crónica social e histórica de lo que fue Barcelona durante el convulso período entre el fin del franquismo y el inicio de la democracia.
March 14, 2026
Acompanyen aquest llibre una trentena de fotografies que s'entenen com un tot indispensable en la seva mirada al passat personal que la mort del marit li demana retrobar:
"La mort de L. ho torna tot a la vida".
La meitat de les fotografies són de Mercè Ibarz: "(...) El paisatge es pensa en qui el mira(...) Miro d'acollir-lo i pintar així els anys, els llocs, les imatges, els rols, els canvis i recanvis que estaven en l'horitzó i començaven a surar pels carrers." (Pàg 95).
El paisatge és el d'una parella, d'uns anys que tingueren "contradiccions contestatàries" (pàg 50) i d'una trajectòria comuna afermada amb el pas del temps:" Durar és refer, i volíem durar(...). De mica en mica vam aprendre que el trencament té un valor: quan una cosa es trenca i es cura és més bonica. Tècnica japonesa mil.lenària, (...)L'art de les cicatrius , l'art de la durada (65-66).
Context urbà, relacions i aprenentatge personal conduiran a la seva professió periodística, docent i narradora on, seguint Doris Lessing, manté que " la literatura és una branca de l'antropologia i de la història " (pàg 113).
Hi ha una voluntat d'amor en tot el llibre on es repensen música, poesia , filosofia, fotografia que s'acaben resolent en la vivència de la paraula: " (...) Callar i escoltar, l'únic que necessitem és agrair que ens escoltin" (pàg 59)
Buscar la pau personal esbandint malsons i greuges passats per mantenir un pas saludable: ” «És bo conèixer la veritat i parlar-ne; encara és millor conèixer la veritat i parlar de les palmeres » diu un proverbi àrab que em recomano en aquesta edat de la vellesa " (pàg. 119).
Per a Mercè Ibarz, l' escriptora que sent comunicades en l'essència de la seves paraules terra i ciutat: ”no les he sentides mai en desacord", que sap viu el record de l'inici de l'amor "com si el tingués endollat al corrent elèctric d'aquell matí " (pàg 25) es manté, indeleble, inesborrable, el sentit de la intrusió:
"Igual que tants de la meva generació que provenien de les classes subalternes, siguin l'obrera i la rural, siguin urbanes i comarcals, m'ha voltat sovint pel cap el fantasma de ser una intrusa impertinent. No una impostora, una intrusa. En el periodisme, en el camp literari, a la universitat quan ja no era una noia. La feina no ens ha faltat mai, ens ha faltat una altra cosa que no cal esmentar, nosaltres sabem qui som" (pàg 139)
"La mort de L. ho torna tot a la vida".
La meitat de les fotografies són de Mercè Ibarz: "(...) El paisatge es pensa en qui el mira(...) Miro d'acollir-lo i pintar així els anys, els llocs, les imatges, els rols, els canvis i recanvis que estaven en l'horitzó i començaven a surar pels carrers." (Pàg 95).
El paisatge és el d'una parella, d'uns anys que tingueren "contradiccions contestatàries" (pàg 50) i d'una trajectòria comuna afermada amb el pas del temps:" Durar és refer, i volíem durar(...). De mica en mica vam aprendre que el trencament té un valor: quan una cosa es trenca i es cura és més bonica. Tècnica japonesa mil.lenària, (...)L'art de les cicatrius , l'art de la durada (65-66).
Context urbà, relacions i aprenentatge personal conduiran a la seva professió periodística, docent i narradora on, seguint Doris Lessing, manté que " la literatura és una branca de l'antropologia i de la història " (pàg 113).
Hi ha una voluntat d'amor en tot el llibre on es repensen música, poesia , filosofia, fotografia que s'acaben resolent en la vivència de la paraula: " (...) Callar i escoltar, l'únic que necessitem és agrair que ens escoltin" (pàg 59)
Buscar la pau personal esbandint malsons i greuges passats per mantenir un pas saludable: ” «És bo conèixer la veritat i parlar-ne; encara és millor conèixer la veritat i parlar de les palmeres » diu un proverbi àrab que em recomano en aquesta edat de la vellesa " (pàg. 119).
Per a Mercè Ibarz, l' escriptora que sent comunicades en l'essència de la seves paraules terra i ciutat: ”no les he sentides mai en desacord", que sap viu el record de l'inici de l'amor "com si el tingués endollat al corrent elèctric d'aquell matí " (pàg 25) es manté, indeleble, inesborrable, el sentit de la intrusió:
"Igual que tants de la meva generació que provenien de les classes subalternes, siguin l'obrera i la rural, siguin urbanes i comarcals, m'ha voltat sovint pel cap el fantasma de ser una intrusa impertinent. No una impostora, una intrusa. En el periodisme, en el camp literari, a la universitat quan ja no era una noia. La feina no ens ha faltat mai, ens ha faltat una altra cosa que no cal esmentar, nosaltres sabem qui som" (pàg 139)
This entire review has been hidden because of spoilers.
January 13, 2026
Barri del Pi, que amb el temps em semblaria image d'un cert caràcter barceloní: discret, prudent, poc avesat a les converses que de vegades calen, partidari de deixar que les coses s'estovin per elles mateixes, no fer-les grosses, refractari sovint a parlar de diners (que no em digui res ningú dels catalans garrepes, no n'he conegut ni en tracto cap), incondicional del respecte fins al punt d'exposar-se que aquesta actitud sigui contosa amb indiferència per l'altre, d'una timidesa que pot costar d'entendre, lleial. L'empremta d'un barri emmurallat fins a mitjans del XIX, quan es van enderrocar les muralles i es va alçar l'Eixample, justament a partir d'aquí, per aquest punt de la Ciutat Vella que no era el Xino (ara Raval). Discreció, discreció, que al capdavall feia quatre dies com qui diu que encara queien bombes des de Montjuïc. Discrecio i resistència.
This entire review has been hidden because of spoilers.
February 24, 2026
“La tierra me ha convertido en escritora, la ciudad me ha dado la fuerza para escribir. No las he sentido nunca en desacuerdo en mí, tierra y ciudad. Había salido del pueblo bien a gusto y regresaba, no siempre a gusto pero volvía; los paisajes me lo agradecían con sus rastros y caminos para observar. Y por nada del mundo dejaría la ciudad y sus paisajes: por más loca que sea se lo debo todo: el amor, la amistad, el oficio, la escritura.”
February 24, 2026
Un retrat d'una generació, que potser perquè no és la meva no hi he acabat d'entrar, però a la vegada té l'interès d'imaginar com n'era, de diferent, arribar a la gran ciutat en els anys setanta que relata l'autora.
March 27, 2026
*3,5 👍
“Lo que más le costó a la chica fue conectar consigo misma, dejar de huir hacia adelante, ser consciente en el amor (…) La soledad desazonada sin tregua de los tiempos anteriores a la ciudad, hacer las cosas sola, no saber pedir ayuda, ni abrirse, ha pegado bastante en aquella chica. L tenía que bregar con este caos (…) Lo hiciste, amor, bregaste con todo (…) Te lo debo todo. También ahora (…) Atesoro tu amor”.
auch 💔
“Lo que más le costó a la chica fue conectar consigo misma, dejar de huir hacia adelante, ser consciente en el amor (…) La soledad desazonada sin tregua de los tiempos anteriores a la ciudad, hacer las cosas sola, no saber pedir ayuda, ni abrirse, ha pegado bastante en aquella chica. L tenía que bregar con este caos (…) Lo hiciste, amor, bregaste con todo (…) Te lo debo todo. También ahora (…) Atesoro tu amor”.
auch 💔
January 9, 2026
M'ha agradat molt. Soc més jove que l'autora, però el llibre està ple de llocs i anècdotes que tenen moot a veure amb es temps que jo també vaig viure Barcelona.
January 11, 2026
Unes memòries plenes d'amor: a l'home, a la ciutat i a l'escriptura!
January 27, 2026
Llibre curt. intimista on l'autora recrea la seva joventut a Barcelona al costat del seu company. ara mort, dels seus llibres. pel·lícules i cançons.
He trobat poques referències comunes.
He trobat poques referències comunes.
March 21, 2026
Una crida a l’acció
March 4, 2026
"Les paraules es van inventar per continuar parlant amb els morts."
"No saber és un do."
"Entrar en un lloc que t'acull sense preguntar-te res."
"El record és una cosa que tens o que has perdut?"
"El mort imminent no té confiança en la teva companyia, és així, i no per tu, sinó perquè no pot més i de vegades ni ho sap, per què no pot."
"Demana més talent imaginar allò que existeix que allò que no existeix."
"L'art: visions que depassen els fets de la nostra vida per revelar-nos més qui som, què sentim."
Inicia amb una noia de poble que arriba a la gran ciutat (Barcelona) per estudiar. Però no és "Nada" ni hi ha una història al fons. Són unes memòries de l'època (anys 70 i 80), de la ciutat (els carrers, els barris i els pisos on va viure), de la seva vida (els estudis, el periodisme, la feina i l'absència del meravellós marit i de les amistats que ja no hi són).
Aquest divagar és interromput de forma repetitiva per cites literàries, cinèfiles o musicals massa brillants per sentir-se integrades en el to lliure i desorganitzat del record. Sento que les ha col·locades en una relectura posterior, com els anuncis que interrompen una pel·lícula.
"No saber és un do."
"Entrar en un lloc que t'acull sense preguntar-te res."
"El record és una cosa que tens o que has perdut?"
"El mort imminent no té confiança en la teva companyia, és així, i no per tu, sinó perquè no pot més i de vegades ni ho sap, per què no pot."
"Demana més talent imaginar allò que existeix que allò que no existeix."
"L'art: visions que depassen els fets de la nostra vida per revelar-nos més qui som, què sentim."
Inicia amb una noia de poble que arriba a la gran ciutat (Barcelona) per estudiar. Però no és "Nada" ni hi ha una història al fons. Són unes memòries de l'època (anys 70 i 80), de la ciutat (els carrers, els barris i els pisos on va viure), de la seva vida (els estudis, el periodisme, la feina i l'absència del meravellós marit i de les amistats que ja no hi són).
Aquest divagar és interromput de forma repetitiva per cites literàries, cinèfiles o musicals massa brillants per sentir-se integrades en el to lliure i desorganitzat del record. Sento que les ha col·locades en una relectura posterior, com els anuncis que interrompen una pel·lícula.
Displaying 1 - 20 of 20 reviews