What do you think?
Rate this book
Гайдуки. Рассказы Адриана Зографа
Ànimes valentes que s'enfronten a la injustícia, els nostres haiducs viuen als boscos sota les ordres de la capitana Floarea Codrilor, lliure com el vent i bella com el dia, i saben que la vida és lluitar, estimar, somiar i patir.
Asseguts a la vora del foc, ens expliquen cadascun la seva història: les injustícies que els han dut a la revolta. Els protagonistes vessen passió a cada pas que fan, les seves actituds són sempre una reivindicació de la vida i amb les seves epopeies descobrim que els haiducs també poden viure a les ciutats, infiltrats a les files enemigues, perquè la llibertat no depèn del lloc on visquis.
«—¿Què vol dir haiduc?
—¿No ho saps? Doncs és l'home que no suporta ni l'opressió ni els criats, viu al bosc, mata els gospodars cruels i protegeix els pobres.»
Asseguts a la vora del foc, ens expliquen cadascun la seva història: les injustícies que els han dut a la revolta. Els protagonistes vessen passió a cada pas que fan, les seves actituds són sempre una reivindicació de la vida i amb les seves epopeies descobrim que els haiducs també poden viure a les ciutats, infiltrats a les files enemigues, perquè la llibertat no depèn del lloc on visquis.
«—¿Què vol dir haiduc?
—¿No ho saps? Doncs és l'home que no suporta ni l'opressió ni els criats, viu al bosc, mata els gospodars cruels i protegeix els pobres.»
- GenresFiction
160 pages, Paperback
First published January 1, 1925
5 people are currently reading
71 people want to read
About the author
Panait Istrati
223 books169 followersPanait Istrati was a Romanian working-class writer, who wrote in French and Romanian, nicknamed The Maxim Gorky of the Balkans. Istrati was first noted for the depiction of one homosexual character in his work.
Born in Brăila, Istrati was the son of the laundress Joița Istrate and of a Greek smuggler from the village of Faraklata in Kefalonia (whom Panait never met).
His first attempts at writing date from around 1907 when he started sending pieces to the socialist periodicals in Romania, debuting with the article, Hotel Regina in România Muncitoare. Here, he later published his first short stories, Mântuitorul ("The Redeemer"), Calul lui Bălan ("Bălan's Horse"), Familia noastră ("Our Family"), 1 Mai ("May Day"). He also contributed pieces to other leftist newspapers such as Dimineața, Adevărul, and Viața Socială.
In 1910, he was involved in organizing a strike action in Brăila. He went to Bucharest, Istanbul, Cairo, Naples, Paris (1913–1914), and Switzerland (where he settled for a while, trying to cure his tuberculosis). Istrati's travels were marked by two successive unhappy marriages, a brief return to Romania in 1915 when he tried to earn his living as a hog farmer, and long periods of vagabondage.
While in the sanatorium, Istrati met Russian Jewish-Swiss Zionist writer Josué Jéhouda, who became his friend and French language tutor.
Living in misery, ill, and depressed, he attempted suicide in 1921 on his way to Nice, but his life was rescued in time. Shortly before the attempt, he had written to Romain Rolland, the French writer he admired most and with whom he had long tried to get in touch. Rolland received the letter through the Police and immediately replied. In 1923 Istrati's story Kyra Kyralina (or Chira Chiralina) was published with a preface by Rolland. It became the first in his Adrien Zograffi literary cycle. Rolland was fascinated with Istrati's adventurous life, urging him to write more and publishing parts of his work in Clarté, the magazine that he and Henri Barbusse owned. The next major work by Istrati was the novel Codine.
Istrati and communism
Istrati shared the leftist ideals of Rolland, and, as much as his mentor, placed his hopes in the Bolshevik vision. In 1927 he visited the Soviet Union on the anniversary of the October Revolution, accompanied by Christian Rakovsky during the first stage of the journey (Rakovsky was Soviet ambassador to Paris, and by then already falling out of favor with Joseph Stalin). He travelled through large sections of the European part, witnessing celebrations in Moscow and Kiev. He was joined in Moscow by his future close friend, Nikos Kazantzakis; while in the city, Panait Istrati met Victor Serge and expressed his wish to become a citizen of the Soviet Union. He and Kazantzakis wrote Stalin a congratulatory letter that remained unanswered.
The political opinions Istrati expressed after his split with Bolshevism are rather ambiguous. He was still closely watched by the Romanian secret police (Siguranța Statului), and he had written an article (dated April 8, 1933) in the French magazine Les Nouvelles littéraires, aptly titled L'homme qui n'adhère à rien ("The man who will adhere to nothing").
At the same time, Istrati started publishing in Cruciada Românismului ("The Crusade of Romanianism"), the voice of a left-leaning splinter group of the ultra-nationalist Iron Guard. As such, Istrati became associated with the group's leader Mihai Stelescu, who had been elected as a member of Parliament for the Iron Guard in 1933 and whose dissidence was the reason for his brutal assassination by the Decemviri later in the same year; Istrati was himself assaulted several times by the Guard's squads.
Isolated and unprotected, Panait Istrati died at Filaret Sanatorium in Bucharest. He was buried in Bellu Cemetery.
Born in Brăila, Istrati was the son of the laundress Joița Istrate and of a Greek smuggler from the village of Faraklata in Kefalonia (whom Panait never met).
His first attempts at writing date from around 1907 when he started sending pieces to the socialist periodicals in Romania, debuting with the article, Hotel Regina in România Muncitoare. Here, he later published his first short stories, Mântuitorul ("The Redeemer"), Calul lui Bălan ("Bălan's Horse"), Familia noastră ("Our Family"), 1 Mai ("May Day"). He also contributed pieces to other leftist newspapers such as Dimineața, Adevărul, and Viața Socială.
In 1910, he was involved in organizing a strike action in Brăila. He went to Bucharest, Istanbul, Cairo, Naples, Paris (1913–1914), and Switzerland (where he settled for a while, trying to cure his tuberculosis). Istrati's travels were marked by two successive unhappy marriages, a brief return to Romania in 1915 when he tried to earn his living as a hog farmer, and long periods of vagabondage.
While in the sanatorium, Istrati met Russian Jewish-Swiss Zionist writer Josué Jéhouda, who became his friend and French language tutor.
Living in misery, ill, and depressed, he attempted suicide in 1921 on his way to Nice, but his life was rescued in time. Shortly before the attempt, he had written to Romain Rolland, the French writer he admired most and with whom he had long tried to get in touch. Rolland received the letter through the Police and immediately replied. In 1923 Istrati's story Kyra Kyralina (or Chira Chiralina) was published with a preface by Rolland. It became the first in his Adrien Zograffi literary cycle. Rolland was fascinated with Istrati's adventurous life, urging him to write more and publishing parts of his work in Clarté, the magazine that he and Henri Barbusse owned. The next major work by Istrati was the novel Codine.
Istrati and communism
Istrati shared the leftist ideals of Rolland, and, as much as his mentor, placed his hopes in the Bolshevik vision. In 1927 he visited the Soviet Union on the anniversary of the October Revolution, accompanied by Christian Rakovsky during the first stage of the journey (Rakovsky was Soviet ambassador to Paris, and by then already falling out of favor with Joseph Stalin). He travelled through large sections of the European part, witnessing celebrations in Moscow and Kiev. He was joined in Moscow by his future close friend, Nikos Kazantzakis; while in the city, Panait Istrati met Victor Serge and expressed his wish to become a citizen of the Soviet Union. He and Kazantzakis wrote Stalin a congratulatory letter that remained unanswered.
The political opinions Istrati expressed after his split with Bolshevism are rather ambiguous. He was still closely watched by the Romanian secret police (Siguranța Statului), and he had written an article (dated April 8, 1933) in the French magazine Les Nouvelles littéraires, aptly titled L'homme qui n'adhère à rien ("The man who will adhere to nothing").
At the same time, Istrati started publishing in Cruciada Românismului ("The Crusade of Romanianism"), the voice of a left-leaning splinter group of the ultra-nationalist Iron Guard. As such, Istrati became associated with the group's leader Mihai Stelescu, who had been elected as a member of Parliament for the Iron Guard in 1933 and whose dissidence was the reason for his brutal assassination by the Decemviri later in the same year; Istrati was himself assaulted several times by the Guard's squads.
Isolated and unprotected, Panait Istrati died at Filaret Sanatorium in Bucharest. He was buried in Bellu Cemetery.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 19 of 19 reviews
January 13, 2025
M'ha agradat molt descobrir Istrati amb aquest llibre que em deixa un regust de presentació. I és que sí, els haiducs han parlat,. s'han presentat i han explicat la seva història i motivacions però... I ara què? M'ha faltat que ara comencés el llibre de debò. Tot i així, tan la prosa com el missatge són molt potents, així que seguiré amb l'autor i espero que en el futur em porti més concreció.
January 26, 2021
Increíble que este sea el primer libro que he editado y corregido en mi vida. Independientemente de que me haya encantado, creo que nunca lo olvidaré por esto mismo.
Evidentemente no lo he leído en francés, he leído una traducción de la edición francesa de L'Échappeé a mano de Maria Sol Kiclkowvsky (la cual podría estudiarse un poco el uso de las comas y prestar más atención cuando traduce, sobre todo a los calcos del francés y a la coherencia del producto final de la traducción).
Aun así, este libro es una joya. Leedlo, que Libros de la Ballena (la editorial de mi máster) lo va a publicar este año. Y, quién sabe, a lo mejor me toca a mí editarlo!
Evidentemente no lo he leído en francés, he leído una traducción de la edición francesa de L'Échappeé a mano de Maria Sol Kiclkowvsky (la cual podría estudiarse un poco el uso de las comas y prestar más atención cuando traduce, sobre todo a los calcos del francés y a la coherencia del producto final de la traducción).
Aun así, este libro es una joya. Leedlo, que Libros de la Ballena (la editorial de mi máster) lo va a publicar este año. Y, quién sabe, a lo mejor me toca a mí editarlo!
September 2, 2025
Puc veure els haidics asseguts vora el foc, relatant la seva vida passada i els orígens de la seva fam de justícia. Tots ells han patit l'opressió dels cruels gospodars - propietari de terres - i dels seu cercle de corrupció i violència. I han obert els ulls, i ja sigui per venjança i per justícia han decidit endinsar-se al bosc per convertir-se en haiducs.
Meravellós llibre on conviuen fantasia, realitat, i sobretot revolta.
Meravellós llibre on conviuen fantasia, realitat, i sobretot revolta.
April 10, 2023
Vaig anar a petar a Istrati per la recomanació d’una amiga d’origen romanès, en veure que s’havia traduït al català en una cuidada edició de Cal Carré. M’ha reconfortat seure a la vora del foc escoltant les vivències dels haiducs, liderats per la capitana Floarea Codrilor. Homes i dones ascetes, de cor noble i valents que al més pur estil Robin Hood es refugien als boscos, però també es camuflen a la cort per a combatre la injústicia i els tirans i ajudar innocents i indefensos.
És una barreja de rondalla, tractat filosòfic i posicionament ideològic que m’ha omplert lo cor de sentiments bons.
És una barreja de rondalla, tractat filosòfic i posicionament ideològic que m’ha omplert lo cor de sentiments bons.
June 15, 2025
⭐⭐⭐⭐1/2
Relats de haiducs (com els nostres bandolers) on van explicant com han arribat a ser haiducs. Històries de venjances, cruels, despietades, reflexes d'una època molt dura, on una de les "solucions" per ser lliure era ser haiduc.
Molt bona edició de Cal Carré amb glossari molt aclaridor.
Istrati escriu molt bé i ja tinc preparat el següent, també de Cal Carré: La domnitza de Snagov
Relats de haiducs (com els nostres bandolers) on van explicant com han arribat a ser haiducs. Històries de venjances, cruels, despietades, reflexes d'una època molt dura, on una de les "solucions" per ser lliure era ser haiduc.
Molt bona edició de Cal Carré amb glossari molt aclaridor.
Istrati escriu molt bé i ja tinc preparat el següent, també de Cal Carré: La domnitza de Snagov
March 22, 2025
Me'l van regalar, i quin bon regal. Hauré de fer-me amb més llibres seus perquè 👌🏻
February 8, 2023
Se trata de la tercera novela escrita y publicada en 1926, en francés, por un autor rumano conocido como el Gorki de Bucarest, que alcanzó cierta popularidad en la Francia de principios del siglo XX, no solo por la moda cosmopolita y la atracción por lo exótico que imperaba en la época, sino también por su carácter autobiográfico y el aura mítica de escritor autodidacta, rebelde, aventurero y vagabundo que se halla presente en todas sus historias.
Panait Istrati fue apadrinado por Romain Rolland, que había ganado el Premio Nobel de literatura en 1915 y empezó a ser conocido en España en los años 30 de la mano de la editorial de Vicente Blasco Ibáñez, pero el régimen franquista lo sumió en la oscuridad. Pese a todo, Istrati contó siempre con la admiración de Camilo José Cela.
“Los haiduci”, subtitulado como Los bandidos del pueblo, es una novela estructurada en torno a seis relatos, seis testimonios de unos revolucionarios rumanos conocidos como haiduci, tachados de bandoleros o bandidos por el poder, un poder que recuerda demasiado al sistema feudal. Pero de lo que realmente le interesaba hablar a Istrati es de la vida y la naturaleza humana, donde la fatalidad y la tragedia están siempre muy presentes. Su estilo narrativo está muy vinculado a la tradición del cuento oriental. Los haiduci, como personajes muy conocidos de la tradición rumana, estaban siendo resucitados, de hecho, por muchos otros escritores más o menos relacionados con el movimiento nacionalista rumano, por lo que la imagen que Istrati forja de ellos en su novela, tan alejada del romanticismo y más próxima a la crítica social y política, provoca una indignación en Rumanía, interpretada como una traición hacia la patria, entre otras cosas por escribirla en francés. Y aunque Istrati escribió también versiones rumanas de sus novelas escritas en francés, siempre fue un autor muy polémico dentro de la literatura rumana por el hecho de ser autodidacta, aunque algunos apreciaban la originalidad de su escritura. La prosa de Istrati es muy directa, muy descarnada y muy bella al mismo tiempo, cargada de una interesante mirada muy humanista sobre la vida.
Sígueme en:
https://librosmagazine.wordpress.com/
https://maitemateos.wordpress.com/
Panait Istrati fue apadrinado por Romain Rolland, que había ganado el Premio Nobel de literatura en 1915 y empezó a ser conocido en España en los años 30 de la mano de la editorial de Vicente Blasco Ibáñez, pero el régimen franquista lo sumió en la oscuridad. Pese a todo, Istrati contó siempre con la admiración de Camilo José Cela.
“Los haiduci”, subtitulado como Los bandidos del pueblo, es una novela estructurada en torno a seis relatos, seis testimonios de unos revolucionarios rumanos conocidos como haiduci, tachados de bandoleros o bandidos por el poder, un poder que recuerda demasiado al sistema feudal. Pero de lo que realmente le interesaba hablar a Istrati es de la vida y la naturaleza humana, donde la fatalidad y la tragedia están siempre muy presentes. Su estilo narrativo está muy vinculado a la tradición del cuento oriental. Los haiduci, como personajes muy conocidos de la tradición rumana, estaban siendo resucitados, de hecho, por muchos otros escritores más o menos relacionados con el movimiento nacionalista rumano, por lo que la imagen que Istrati forja de ellos en su novela, tan alejada del romanticismo y más próxima a la crítica social y política, provoca una indignación en Rumanía, interpretada como una traición hacia la patria, entre otras cosas por escribirla en francés. Y aunque Istrati escribió también versiones rumanas de sus novelas escritas en francés, siempre fue un autor muy polémico dentro de la literatura rumana por el hecho de ser autodidacta, aunque algunos apreciaban la originalidad de su escritura. La prosa de Istrati es muy directa, muy descarnada y muy bella al mismo tiempo, cargada de una interesante mirada muy humanista sobre la vida.
Sígueme en:
https://librosmagazine.wordpress.com/
https://maitemateos.wordpress.com/
February 10, 2024
Les històries de Floarea Codrilor i Spilca són meravelloses. Panait Istrati m’ha fet sentir un haiduc més a la vora del foc. <3
«Els esculls que el destí escampa per aquest mar que és la nostra vida fan que molts humans decideixin anar trampejant en petites embarcacions que naveguen amb prudència arran de costa. Spilca coneixia els esculls i se li’n fumien. I abans que morir amb el nas en una bassa, preferia que el destrossessin les ones.»
«Els esculls que el destí escampa per aquest mar que és la nostra vida fan que molts humans decideixin anar trampejant en petites embarcacions que naveguen amb prudència arran de costa. Spilca coneixia els esculls i se li’n fumien. I abans que morir amb el nas en una bassa, preferia que el destrossessin les ones.»
September 30, 2025
Балканская экзотика про трудную жизнь разбойников, крестьян и т.д., с явным левым посылом. Несколько рассказов в общей рамке, но обрывается слишком внезапно.
October 19, 2022
«—¿Què vol dir haiduc?
—¿No ho saps? Doncs és l'home que no suporta ni l'opressió ni els criats, viu al bosc, mata els gospodars cruels i protegeix els pobres.»
Doncs aquesta és la definició dels haiducs, una mena de Robin Hoods a la romanesa que viuen al bosc, però també infiltrats a les ciutats, on lluiten contra l'opressor i diuen que faran alçar els pobles i posar fi a les injustícies. Istrati —fins ara tot un desconegut per mi— aprofita aquesta història per fer bandera d'un dels seus majors propòsits en vida: la lluita contra les desigualtats i la defensa de les causes socials. I ho fa mitjançant diverses veus d'aquests haiducs comandats per la capitana Floarea Codrilor que, asseguts a la vora del foc, ens van explicant quins són els seus orígens i com han acabat als boscos defensant la causa dels pobres i els oprimits.
"La resistència sincera de la dona no té cap efecte sobre els desitjos de l'home vulgar, que no sap on s'acaba la confusió de la doneta i on comença la repulsió profunda de la dignitat femenina. L'animal que domina la terra es pensa que tot li està permès."
Hi he trobat una crítica ferotge a l'organització i utilització del poder i a la distribució de la riquesa. En la seva narració, Istrati ens diu molt amb l'ús de la metàfora. L'obra funciona molt bé, perquè, per una banda, és irresistiblement addictiva com a novel·la d'aventures, i per l'altra, conté aquest rerefons de crítica tan important i sempre necessària. En un món en el qual parlem molt sovint i a la lleugera de ser "lliures" sense parar-nos a reflexionar sobre quina és la veritable essència de la llibertat, llibres com aquest ens fan tocar de peus a terra.
"—Ets ruca, Floritxica. A la gent li agrada la flauta com els agraden els gossos, per lligar-los amb una cadena, com els agraden els rossinyols, per tancar-los en una gàbia, o les flors, per arrancar-les d'allà on Déu les ha fet créixer, i la llibertat, per convertir-la en esclavatge. Si a tothom li agradés la flauta com a mi, ja no hi hauria ni haiducs, ni poteraixes, ni gospodars, només germans. I de germans no n'hi ha enlloc..."
January 6, 2023
🇷🇴 PÀRIES DE LA TERRA, UNIU-VOS! 🇷🇴
⭐ Molt Recomanable ⭐
Des de la lectura de Solenoide de Cărtărescu, les ganes de descobrir altres obres de la literatura romanesa m'han augmentat. En tot això, veig a Bookstagram que l'editorial artesana Cal Carré publica aquest clàssic que, per la sinopsi, és absolutament del meu interès.
I no m'he equivocat gens ni mica. Aquesta acurada edició (amb un glossari de termes en romanès meravellós i molt necessari) ha estat tota una delícia. S'ha convertit en el meu primer 5 ⭐ del 2023 a #Goodreads. En definitiva, un llibre que hauria de llegir tothom per a desenvolupar una gran consciència social.
📚 Els haiducs.
✍ Panait Istrani.
📅 1925 📖 220 pàgs.
🏛 @calcarre (2022).
🌍 Trad. Anna Cassassas.
🟢 Què m'ha agradat més?
👉 Narració carregada de sentiments. Els diferents relats que componen la novel·la m'han emprenyat fortament per les injustícies que es narren, però a la vegada m'han emocionat per la bondat que transmeten aquestes persones que, posant en perill la seva vida, lluiten pel bé comú. Tenen tota la meva més profunda admiració.
Aquestes històries, explicades al voltant d'un foc a terra en algun indret amagat dels boscos romanesos, m'han atrapat des de la primera línia. El motiu pel qual els personatges han decidit ser haiducs (rebels proscrits perseguits la justícia) és molt clar: davant les injustícies dels rics, els pobres del món s'han d'unir i rebel·lar-se.
🔴 Què m'ha costat més de pair?
👉 La maldat existeix i es troba en els propis humans. Són relats molts durs i realistes on el poble lliure (i serf) està totalment sotmès a la voluntat de les classes privilegiades com l'església o la noblesa propietària de terres (gospodar). Qui defensa als pobres en aquella part de l'imperi otomà de finals del XIX i inicis del XX ? Ningú? Doncs sí, els haiducs. Un bri d'esperança per a la humanitat.
Així doncs, tal i com diu un personatge al primer relat, "jo no vull ser serf. Aviat em faré haiduc. Aleshores els haiducs farem alçar els pobles i posarem fi a les injustícies."
-----
Amb aquest llibre omplo la casella de literatura del centre i est d'Europa del #RepteCaravana2023 de #LaCaravanaLectora.
⭐ Molt Recomanable ⭐
Des de la lectura de Solenoide de Cărtărescu, les ganes de descobrir altres obres de la literatura romanesa m'han augmentat. En tot això, veig a Bookstagram que l'editorial artesana Cal Carré publica aquest clàssic que, per la sinopsi, és absolutament del meu interès.
I no m'he equivocat gens ni mica. Aquesta acurada edició (amb un glossari de termes en romanès meravellós i molt necessari) ha estat tota una delícia. S'ha convertit en el meu primer 5 ⭐ del 2023 a #Goodreads. En definitiva, un llibre que hauria de llegir tothom per a desenvolupar una gran consciència social.
📚 Els haiducs.
✍ Panait Istrani.
📅 1925 📖 220 pàgs.
🏛 @calcarre (2022).
🌍 Trad. Anna Cassassas.
🟢 Què m'ha agradat més?
👉 Narració carregada de sentiments. Els diferents relats que componen la novel·la m'han emprenyat fortament per les injustícies que es narren, però a la vegada m'han emocionat per la bondat que transmeten aquestes persones que, posant en perill la seva vida, lluiten pel bé comú. Tenen tota la meva més profunda admiració.
Aquestes històries, explicades al voltant d'un foc a terra en algun indret amagat dels boscos romanesos, m'han atrapat des de la primera línia. El motiu pel qual els personatges han decidit ser haiducs (rebels proscrits perseguits la justícia) és molt clar: davant les injustícies dels rics, els pobres del món s'han d'unir i rebel·lar-se.
🔴 Què m'ha costat més de pair?
👉 La maldat existeix i es troba en els propis humans. Són relats molts durs i realistes on el poble lliure (i serf) està totalment sotmès a la voluntat de les classes privilegiades com l'església o la noblesa propietària de terres (gospodar). Qui defensa als pobres en aquella part de l'imperi otomà de finals del XIX i inicis del XX ? Ningú? Doncs sí, els haiducs. Un bri d'esperança per a la humanitat.
Així doncs, tal i com diu un personatge al primer relat, "jo no vull ser serf. Aviat em faré haiduc. Aleshores els haiducs farem alçar els pobles i posarem fi a les injustícies."
-----
Amb aquest llibre omplo la casella de literatura del centre i est d'Europa del #RepteCaravana2023 de #LaCaravanaLectora.
June 18, 2021
— Şi-acum, Adriane, să-ţi povestesc şi despre haiduci, zise Ieremia. Mai întâi ceva despre căpetenia noastră, Floricica. Ea şi-a lăsat deoparte orice gingăşie şi şi-a zis, pentru mai multă demnitate femeiască, „Floarea Codrilor, Căpitan de haiduci”.
— Vreţi să puneţi pe umerii mei de femeie povara răspunderii şi pe capul meu preţul pierzaniei. Primesc şi una şi alta… Pentru asta însă, trebuie să ne cunoaştem: voi ��mi veţi spune cine sunteţi. Eu am să vă spun, mai întâi, cine sunt…
Câteva clipe, lungi, nu ne spuse nimic, ci se plimbă îngândurată.
La şase săptămâni de la moartea lui Cosma, a doua zi după sosirea noastră în Vâlceaua Întunecată, în dimineaţa asta ceţoasă de mijloc de octombrie, cuvintele căpitanului cădeau grele ca moartea lui Cosma, grele ca destrămarea unei jumătăţi din ceată, cu vătaful în cap – grele mai ales ca singurătatea noastră în inima munţilor ăstora înalţi, pe care puţini îi ştiau şi nimeni nu-i călca.
Cei paisprezece oameni care se rostiseră pentru „viaţa nouă” zăceau înveliţi în cojoacele lor îmblănite printre armele şi boccelele aruncate la întâmplare şi caii păşteau liniştiţi – pace fericită de animal. „Sfatul” căpitanului (alcătuit din Spilca, călugărul plin de taine, Movilă, vătaful cel nou, Ilie şi cu mine), trebuia să hotărască ce-avea să fie astă „viaţă nouă”. Dar vorbele neaşteptate ale căpitanului nostru îi luaseră cam fără veste. Optsprezece perechi de ochi se pironiră pe femeia dintr-o bucată, trecută prin atâtea isprăvi şi aprigă în hotărâri.
Cu un turban de mătase pe cap, cu şuba de vulpi aruncată pe umeri şi foarte sprintenă în şalvarii ei, umbla înfrigurată încoace şi-ncolo, în Peştera Urşilor, adăpostul nostru pentru iarnă, pe care o luasem în stăpânire în ajun. Vătaful se ridică şi puse ceaunul la foc să facă cafea turcească, deprindere nouă, adusă de Floarea. Ea o socotea ca neapărat trebuincioasă vieţii, fie ea şi-o viaţă în sălbăticie.
— Vreţi să puneţi pe umerii mei de femeie povara răspunderii şi pe capul meu preţul pierzaniei. Primesc şi una şi alta… Pentru asta însă, trebuie să ne cunoaştem: voi ��mi veţi spune cine sunteţi. Eu am să vă spun, mai întâi, cine sunt…
Câteva clipe, lungi, nu ne spuse nimic, ci se plimbă îngândurată.
La şase săptămâni de la moartea lui Cosma, a doua zi după sosirea noastră în Vâlceaua Întunecată, în dimineaţa asta ceţoasă de mijloc de octombrie, cuvintele căpitanului cădeau grele ca moartea lui Cosma, grele ca destrămarea unei jumătăţi din ceată, cu vătaful în cap – grele mai ales ca singurătatea noastră în inima munţilor ăstora înalţi, pe care puţini îi ştiau şi nimeni nu-i călca.
Cei paisprezece oameni care se rostiseră pentru „viaţa nouă” zăceau înveliţi în cojoacele lor îmblănite printre armele şi boccelele aruncate la întâmplare şi caii păşteau liniştiţi – pace fericită de animal. „Sfatul” căpitanului (alcătuit din Spilca, călugărul plin de taine, Movilă, vătaful cel nou, Ilie şi cu mine), trebuia să hotărască ce-avea să fie astă „viaţă nouă”. Dar vorbele neaşteptate ale căpitanului nostru îi luaseră cam fără veste. Optsprezece perechi de ochi se pironiră pe femeia dintr-o bucată, trecută prin atâtea isprăvi şi aprigă în hotărâri.
Cu un turban de mătase pe cap, cu şuba de vulpi aruncată pe umeri şi foarte sprintenă în şalvarii ei, umbla înfrigurată încoace şi-ncolo, în Peştera Urşilor, adăpostul nostru pentru iarnă, pe care o luasem în stăpânire în ajun. Vătaful se ridică şi puse ceaunul la foc să facă cafea turcească, deprindere nouă, adusă de Floarea. Ea o socotea ca neapărat trebuincioasă vieţii, fie ea şi-o viaţă în sălbăticie.
January 4, 2022
„Li-e drag tuturor fluierul cum li-e drag câinele, ca să-l pună-n lanț, cum li-e dragă privighetoarea, s-o prindă-n colivie, li-i drag ca floarea, s-o rupă de unde-a lăsat-o Dumnezeu să crească, ca libertatea, să facă din ea robie. Dacă tuturora le-ar fi drag fluierul ca mie, n-ar mai fi nici haiduci, nici poterași, nici ciocoi, ci numai frați. Și frați nu-s nicăieri…”
Haiducii, o lectură ușor de parcurs, cu pasaje pitorești și moravuri tipice Panait Istrati. Recomand înainte de a vă apuca să citiți această carte, să lecturați atât Chira Chiralina cât și Moș Anghel. Vă ajută să înțelegeți mai bine povestea.
Haiducii, o lectură ușor de parcurs, cu pasaje pitorești și moravuri tipice Panait Istrati. Recomand înainte de a vă apuca să citiți această carte, să lecturați atât Chira Chiralina cât și Moș Anghel. Vă ajută să înțelegeți mai bine povestea.
May 26, 2020
Interesante. No me parece que sea una gran literatura, pero el tema es interesante tanto por conocer una parte de la historia de un país tan ajeno, para mi, como puede ser Rumania - aunque puede ser la historia de cualquier país y en un sector rural de organización filo feudal - como por conocer las diversas motivaciones, pocas veces "altruistas" que motivan a las personas a luchar contra la opresión y los abusos. Tal vez soy un poco generoso al calificarlo, pero creo que sí vale la pena ser leído.
July 3, 2024
«¿I per a què, aquesta renúncia total? [...] Per fer catifes de llana, gruixudes com la mà, per a l'escollit del teu cor, que vomitarà el vi negre i la pastrama sobre l'any de joventut que vas passar teixint aquest alegre regal i somiant que arribés aquest dia? Oh esperança seductora de tota pobra criatura de pagès, quina sort que no fossis la meva!»
March 22, 2020
"Los Haiduci, bandidos del pueblo". Te lleva por las historias de los campesinos rumanos del principio del siglo pasado. Hace un par de años en la feria del libro de Madrid era un año dedicado a la literatura rumana, país que aparte de Cioran o Ionesco nunca he leído nada, me dejé aconsejar y me recomendaron a Panait Istrati, y adivinaron de lleno. No entiendo como este escritor esta tan ignorado por editoriales, libreros, prensa, etc. si te gusta Knut Hamsun, seguro que te gustara, yo voy a por toda su obra.
May 28, 2024
Me encantan las historias de haiducs. En particular la de Spilca el monje, anteriormente conocido como Spilca el balsero. Me resulta simpático pensar que su historia fue publicada por Mariátegui en Amauta.
December 30, 2025
Sembla la introducció, una primera temptativa a la revolta col·lectiva. Curiós si li apliques el símil en la societat actual, salvant les distàncies, crec que voldria ser haiduc. No de naixement, però si amb alguna història que la podria aprofitar per presentar-me davant del foc.
April 4, 2022
Rumænske Panaït Istrati er som forfatter båret af en kombination af kommunistisk idealisme og folkloristisk bonderomantik. Det er ikke uden historisk interesse, men jeg tror, at man må sige, at denne litterærre genre har set sin tid.
Læs hele min anmeldelse på K’s bognoter: https://bognoter.dk/2022/04/02/panait...
Læs hele min anmeldelse på K’s bognoter: https://bognoter.dk/2022/04/02/panait...
Displaying 1 - 19 of 19 reviews