L’oblit de les papallones ha estat una sorpresa preciosa.
És un llibre escrit d’una manera molt bonica, amb una prosa molt cuidada que a estones diria que és gairebé poètica. A més, enganxa molt des del principi.
La història segueix dos protagonistes que es coneixen a l’adolescència i que, amb el temps, acaben fent vides separades. A través dels seus records, el llibre parla de l’amor, de la vida, de les relacions, de les caigudes i de la recuperació, i també d’aquesta necessitat d’escriure per entendre el que ens passa.
No coneixia l’autora i m’ha semblat preciós. Un llibre molt ben escrit que recomano moltíssim.
"Jo tenia esperances que un dia tindríem una plantació d'algun tipus junts, però, malauradament, tu no volies invertir en eines de conreu, perquè t'havien ensenyat a ser una nòmada i els nòmades viatgen lleugers".
Que bonic poder llegir les dos perspectives de dos adults que des de l'adolescència no s'han deixat d'estimar ni de pensar. I quin plaer poder acompanyar-los tan en les seues vivències que semblaven tocar-se com en els tipus d'amor que descobreixen amb el pas del temps. M'ha encantat.