Un any més Nadal ja és a prop, i un any més el pare de la Ronja i la Melissa és a l’atur. Quan la Ronja sap que hi ha una vacant a la botiga d’arbres de Nadal torna a casa a de pressa. Sembla que per fi la sort somriu a la família. Ja s’imagina celebrant el Nadal amb l’arbre dels seus somnis il·luminant el menjador, la nevera ben plena i el seu pare feliç, mentre s’espolsa les agulles d’avet de la roba. Però les coses mai no són tan senzilles i els somnis mai no s’acaben de complir del tot. Aquesta és la història d’una família abocada a una situació de vulnerabilitat, en què la Ronja i la Melissa hauran de créixer més ràpidament del que toca, per tenir cura l’una de l’altra i, fins i tot, fer-se càrrec del seu pare, un home amable i bo que, sense la seva dona, va ser vençut per la vida. Una preciosa història de Nadal dels nostres dies que confronta la màgia i l’esperança d’aquest temps de l’any amb la misèria i la silenciada vulnerabilitat dels menys afavorits.
Tot i que pel títol ho pugui semblar, "La porta de les estrelles", de l’autora noruega Ingvild H. Rishøi, no és el típic conte de Nadal. És una petita joia que, en poques pàgines, ens mostra com la màgia del Nadal no arriba a tothom de la mateixa manera.
La Ronja i la Melissa són dues germanes que fan equilibris per sobreviure a la precarietat i a l’alcoholisme del seu pare, cada vegada més absent. Totes dues acaben treballant en una parada d’avets, mentre el seu pare continua al pub Stargate, alimentant la seva addicció.
Durant la lectura sents el fred, la tendresa de la Ronja, la resiliència de la Melissa, la ràbia… L’autora explica una realitat social molt dura d’una manera que et trenca el cor, però t’abraça alhora. I, per sobre de tot, és una història de lleialtat incondicional entre germanes, sobre la pèrdua de la innocència i sobre com, de vegades, els nens han de fer-se grans massa de pressa.
El relat avança amb una honestedat colpidora, sense ensucrar res. I el final, poètic i d’interpretació bastant lliure, m’ha deixat fora de joc. Una lectura curta, però que deixa petjada. És trista? Sí. És preciosa? Molt més.