La Carlota Subirós, a l’epíleg, no podria haver-ho descrit millor: «El cor de les nits blanques és un desig. Un desig immens i terriblement concret. El desig de ser feliç».
"Quin cel més bonic! Digueu-me, Nàstenka, és possible que sota un cel així hi puga viure tota mena de gent colèrica i capritxosa?"
Així comença esta novel·la de Dostoievski que m’ha robat el cor de veritat. Passa durant quatre nits blanques a Sant Petersburg (se’n diuen així perquè a l'estiu el sol quasi no se’n va i la ciutat es queda amb una llum platejada i màgica) i ens presenta un protagonista sense nom que es diu a si mateix "somniador".
Per a ell, ser un somniador no és només tindre molta imaginació; és com una vàlvula d'escapament, una manera de fugir d’una realitat que se li fa costa amunt. Al final, tots somiem en coses, però el perill és aïllar-nos tant de la realitat que ens oblidem de viure, tal com li passa al protagonista. Fins que es troba a la Nàstenka. El somniador li parla sense cap filtre, amb una vulnerabilitat i una sinceritat que et posa els pèls de punta. Una fantasia de llibre! Ella només li posa una condició per a ser amics: que no s'enamore d'ella. Llegiu el llibre per a més info, juju.
Esta obra és un cant a les coses boniques que duren poc i a la profunditat de les relacions. En este món on ens costa tant connectar de veritat, quin gust dona trobar esta intensitat.
Dostoievski m’ha demostrat per què és un dels grans. El llibre acaba amb esta frase que encara em dona voltes al cap:
"Déu meu! Tot un minut de felicitat! No és prou per a tota una vida humana?" I vosaltres, què en dieu? Creieu que un minut de felicitat profunda, de la bona, val per a tota una vida? És millor ser feliç durant un minut, malgrat el patiment de després, que no arriscar-se a viure?💫❤️🩹🥹
No esperava molta cosa del llibre si soc sincer, el que m’emporto sobretot d’aquest llibre és la propia descripció de la figura del somiador, aquesta persona que divaga entre els seus pensaments amb els ulls oberts. Al principi no acabava de pillar la personalitat dels personantges, tot em semblava bastant dibuix animat, vull dir molta expressivitat en molt poc temps (4 nits) i bastant irrealista. I d’aquí que m’emporti la figura del somiador vull dir i perquè no? Per què ens limitem a la hora d’expressar-nos? Que ens coibeix per no dir el que realment sentim? En la meva edició hi havia un epíleg on parlava que en realitat al llibre també ens parla de la contraposició d’estimar i ser estimat, i si et pares i fas memoria del llibre amb aquest pensament és cert que canvia (almenys a mi) la perpectiva, la idea que tens sobre els personatges i el perquè de les coses que fan. Jo no me l’he près com una novel·la romàntica tot i que esta descrit així, l’he entès més com la necesitat de somiar amb els ulls oberts per no veure la crua realitat del món que ens envolta i sobretot no voler ser-ne conscients; una estratègia d’evitació en tota regla.
he plorat com una desgraciada. és perfecte, de les millors coses que he llegit mai, és súper bonic i és increible com t’arriba a tocar tant la història dels dos personatges
Suposo que és molt controvertit que un llibre del Dostoïevski no m'hagi agradat gens... però és que no m'ha agradat gens. He trobat que els diàlegs eren d'un dramatisme força ridícul. I els personatges, bé, el personatge, és un tipus amb qui, personalment, m'ha estat impossible connectar. Entenc que quan la solitud t'embolcalla la necessitat que algú et faci sentir important és molt gran. Però la vanitat d'aquest noi era tan elevada com insuportable. De la noia no crec ni que valgui la pena dir-ne res perquè, sincerament, no és més que una fantasia masculina sense cap mena de profunditat... és un personatge absurd que no té ni cap ni peus i que l'única que funció que té a la història és ensabonar l'ego ferit del protagonista. En fi. L'únic punt positiu que li he trobat és que era curt. Si hagués estat més llarg no sé si hauria tingut la força de voluntat necessària per arribar fins al final.
This entire review has been hidden because of spoilers.
Creo que lo que mas me ha gustado es pensar que fue escrita en 1848, y que todo eso sigue existiendo hoy. La gran fantasía romántica, confundir amor con necesidad, buscar el alivio inmediato, el deseo de escapar de la soledad. Sí, el core del romanticismo es el mismo. Hace casi dos siglos se sabía, y nosotros seguimos atrapados en ello.
està be pero m’esperava tant mes. se’m ha fet molt curt tambe, quan estas dins de la historia ja s’ha acabat. l’epíleg de la carlota subirós m’ha agradat molt x aixo