Vida privada

Obra completa de Josep Maria de Sagarra #7

by Josep Maria de Sagarra

La tardor de 1932, Josep M. de Sagarra (1894-1961) va publicar Vida privada, una de les grans novel·les de la història de la literatura catalana. Hi narra, com és conegut, la degradació social i moral d'un sector de la burgesia catalana dels anys trenta del segle XX, una societat que Sagarra coneixia bé i que havia observat amb una implacable ironia. La novel·la esdevé, en aquest sentit, un recorregut únic per la Barcelona de l'alta societat, i també per la més baixa, amb un circuit que per salons i sales de juntes, pels cenacles de la burgesia, però també pels seus bordells. D'ençà la seva publicació, ara fa 75 anys, Vida privada s'ha consolidat com una obra cabdal i de referència: el pas del temps, els elogis de la crítica i el constant favor del públic l'han convertida en una novel·la imprescindible. Per aquesta raó, Edicions Proa es complau a festivar el 75è aniversari de la novel·la amb aquesta edició especial, amb textos de Lluís Permanyer i de Xavier Pla.

Genres: Fiction, Cats, Novels, Classics, Historical Fiction, 20th Century, Spanish Literature

416 pages, Paperback

First published January 1, 1932

About the author

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) was a playwright, journalist, memoirs writer, translator and, above all, poet.

His vivid, rich use of language, his use of highly expressive rhetorical devices and, in particular, his aim of diverting or moving the reader and spectator brought him an enthusiastic reading public and theatre audiences and he was rewarded by such resounding successes as La corona d'espines (The Crown of Thorns – 1930), L'Hostal de la Glòria (Glòria's Hostel – 1931), El Cafè de la Marina (The Seaside Café – 1933) and La Rambla de les floristes (The Rambla of Florists – 1935). Notable among his poetic works are Cançons de rem i de vela (Songs of the Oar and the Sail – 1923), El comte Arnau (Count Arnau – 1928) and El poema de Nadal (Christmas Poem – 1931). His novel Vida privada (Private Life – 1932) is deemed to be the quintessential Barcelona novel.

He wrote assiduously for the press and eventually published some of these writings collected in two volumes, Cafè, copa i puro (Coffee, Drink and Cigar – 1929) and L'aperititu (Aperitif – 1937). In 1938, he went to live in France where he was mainly working on his translation of the Divina Commedia. On his return to Catalonia in 1940, he joined clandestine literary circles and, with the help of various patrons, he finished his translation of Dante, translated Shakespeare's plays and wrote his highly readable and extensive Memòries (Memoirs – 1954). A considerable part of his oeuvre has been translated into other languages and some of his works have been made into films or television productions.

---

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961). Poeta, dramaturg, periodista, novel·lista, memorialista i traductor.

La utilització d'una llengua viva i rica, l'ús de recursos retòrics d'una gran plasticitat, i sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o l'espectador, el connecten amb el públic i el lector popular i és recompensat amb èxits teatrals clamorosos, com La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) o La Rambla de les floristes (1935). En el camp de la poesia cal destacar Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931). La novel·la Vida privada (1932) és considerada la novel·la emblemàtica de Barcelona.

Col·labora amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperititu (1937). El 1938 s'estableix a França on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorpora a la vida literària clandestina i, amb l'ajut d'alguns mecenes, enllesteix la traducció de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu unes amenes i extenses Memòries (1954). Una bona part de les seves obres es tradueixen a diverses llengües i algunes es duen al cinema i la televisió.

Reviews

[Trodeponent · Rating 5 out of 5]

josep maria de sagarra si te donguesson un títol nobiliari de pa sucat amb oli com els que tu vas donar als teus personatges serie el de Vescomte de Safareig perquè mare meua tu erets el que no surti d'aquí dels anys vint de barcelona. els lloberola eren la teua Aitana i així com al que no surti no paren de dir "parella de guapos" tu no pares de fer servir l'adjectiu "limfàtic".

en fi josep maria de sagarra crec que hauries gaudit molt de tenir un compte de xeix per comentar la met gala i que t'haurien encantat els pòdcasts de grups d'amigues catalunya perquè són les tertúlies de senyores que tu retrates...també t'hauria encantat nissaga de poder per cert.

i una cosa soc l'únic que s'imagine guillem de lloberola i conxa pujol com el timothee chalamet i la kylie jenner??

encara una cosa que li haurie encantat a josep maria de sagarra: la cançó de manchild de la sabrina fuster perquè ella diu "stupid" "slow" "manchild" i sagarra no pare de dir "enze" "pueril" i "gigoló". molt bé.

per cert la part que diu que els burgesos bojalonins van passar-se al castellà matarie la brigitte vassallo o sigui que a favor!!

[Caroline]

A puzzling mix. A very frank and graphic depiction of the corruption of Barcelona society from about 1880 to 1930. De Sagarra follows the decline of one semi-aristocratic family over three generations, with the refrain about the consequences of the character weaknesses of a dynasty that hadn’t picked up a blade of straw from the ground for centuries.

At times the writing is full of interesting digressions, but more than a few times it devolves into organically replete superfluescence (if there is such a word). In other places it seemed as if de Sagarra was writing fanciful treatises on all aspects of sexuality, just because he suddenly could, allowed by the 20th century and Freud. I thought to start skimming at some point to get past these passages, but in fact they are pretty much integrated with the character development--just overwritten. One also has to be prepared for blatant bigotry, especially toward homosexuals. And the Catholic Church is pilloried from start to finish.

The most rewarding aspect is de Sagarra’s strong women characters. They can’t save the society, but they have the most noble declines.

So, why didn’t I give it up? Because it really is a fascinating depiction of a society failing at least in part due to the centuries-long privilege and corruption of its upper crust, Barcelona before the Civil War. And some of the characters are quite fascinating.

[Juan Benot · Rating 5 out of 5]

Y de pronto existe un libro que es perfecto, que es lo que deseas pero que también se adelanta a tus deseos, que consigue hacerlo todo a la vez y ser ligero y brillante, rancio —en el mejor sentido de la palabra, claro— y lúcido. Y qué lenguaje, por favor, qué manera de ser una gran novela nacional.

Estoy casi seguro de que va a ser mi libro favorito del año, aunque quede medio. Estoy sin palabras ahora mismo de la emoción. Solo puedo decir que lo único que merece la pena de vivir en un mundo en el que existen los ricos es que pueden arruinarse de esta forma tan maravillosa. La melaza pringosa de la decadencia no puede ser un pecado jamás. Qué festín, dios bendito.

[Jo · Rating 5 out of 5]

Kind of gob-smacked on this one, just browsing through the library lists and liking the cover yet having heard nothing of Josep Maria de Sagarra previously, this was a tour de force reminiscent of Henry James although with sentences that are slightly less lengthy but similarly beautiful and complex.

Like James, in Private Life there is an awareness of class mores and the distinctions between class and money, but here it is between the fading dissolute Barcelona aristocracy and the emerging mercantile class whose fortunes and prospects look strong. There are unhappy marriages and reprehensible sons and scandal after scandal and the whole thing is just written in this snappy, intelligent and often witty prose that it is a joy to read.

The novel focuses primarily on the fortunes of one particular family, the Lloberolas, ‘A family that had not lifted a blade of straw from the ground in two hundred years.’ Through them, Sagarra shows the decline of much of the aristocracy, down almost entirely to their own behavior, their laziness, arrogance and short-sightedness. Through Frederic, Guillem, Don Tomas, and Maria Lluisa, we see how the family traits, apportioned randomly, allow some to succeed while bringing others to their knees.

Among these and the other characters are many clever women and stupid men but very little naval gazing; these are not largely self-reflective individuals but are only small parts of the larger drama which is the state and evolution of Barcelona in the early post world war one years with the dying aristocracy and the rise of the Republic and greater democracy.

The most engaging parts of the book are the set piece parties at private homes and clubs like the Pinguoin where we see the glamour and the seediness of Barcelona night life. Part one of the novel focuses on pre Republic and is the less political of the two yet there is a heated exchange at Hortensia’s party between two anonymous gentlemen, where one in particular slates the Barcelona aristocracy and their profligacy and ignorance and although not venerating the new world, says it has to be better than what has come before. It is only in instances like this that Sagarra directly addresses the political situation, primarily preferring to let his characters make their way through the changes. Ultimately, he concludes that most people are hypocritical and/or cowards going along with the changes and adapting or complaining in private.

Part two seems more political with the rise of the Republic and with more reference to the changes taking place, women’s suffrage, the fall of the church etcetera yet at the same time it appears slightly more innocent and less jaded despite the continuing scandal. The focus is on the younger people, as befits the new era with the gigolos and prostitutes from the first part of the novel having aged and matured and this new young blood is freer physically if not mentally. Through Maria Lluisa, Sagarra shows, however, that although a lot has changed, rules of morality and sexism still hold stead.

The novel ends with the two most adaptable characters of the old guard, Bobby and Hortensia who have weathered the changes, Bobby by remaining skeptical and silent, Hortensia by remaining a widow and thus engineering the path of her own life. The death of a further character at the end puts the nail in the coffin of the old ways against the new democracy.

I picked up this book because I wanted to try and read more authors in translation and was so impressed with this one that I looked up the publisher and discovered Archipelago Books, a company that only publishes works in translation which includes authors I’d never heard of as well as some familiar ones such as Karl Ove Knausgaard and Halldor Laxness. For those who are interested here is a link to their website;

https://archipelagobooks.org/about/

[Ihes · Rating 5 out of 5]

Crepúsculo, desencanto, claudicaciones y desengaños.

Vida Privada es una fascinante obra que dividida en dos partes y con las tres generaciones de la familia aristocrática de los Lloberola como hilo conductor retrata con ingenio y mordacidad la época crepuscular de la acomodada aristocracia de la Barcelona de los años veinte y el desencanto de la generación posterior, en los primeros años de la Segunda República.

Las virtudes de la novela son muchas y todas de nivel excelso; pero si algo me gustaría destacar más allá de la mejor Barcelona que he leído nunca y unos personajes tan miserables como cautivadores en su desdicha es la sublime prosa de Sagarra: audaz, salvaje, vibrante, teatral, corrosiva.

En esta lectura he descubierto a un autor de deliciosas paradojas: elegante y mordaz, con una extraordinaria capacidad evocadora pero implacable a la hora de narrar escenas perturbadoras. Y la más grande de las contradicciones: cuánto has de amar y odiar a esos personajes, esa aristocracia, esa época y ese lugar para ofrecer una obra tan prodigiosa que despierta los mismos sentimientos en el lector.

Hay que ser un escritor muy dotado para que la inclemencia narrativa que vertebra casi la totalidad de las tramas de la novela culminen con una escena tan conmovedora e intimista y sentir que funciona a la perfección. En Vida Privada somos testigos del adiós de un tiempo. En las últimas páginas se narra la muerte de un personaje tan secundario como alegórico, pues con ella también se desvanece la Barcelona que refugió las últimas ruinas de la vieja aristocracia catalana. Y llegaron otros tiempos, otras generaciones y otra ciudad.

[Aina Capó · Rating 5 out of 5]

Una vegada un vell me va mirar malament per cridar una mica massa fort a s'Ateneu Barcelonès i me vaig sentir una mica Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau

[Jordi Ortiz · Rating 3 out of 5]

“I fent això, senyora, li faig la caritat, el servei inmens de proporcionar-li un canvi de personalitat, de proporcionar-li la manera de deixar la pell maquillada per l´admiració de tots els que saben que vostè és la Baronesssa de Falset i pugui entrar dintre la pell d´una prostituta vulgar, dintre del món més oposat al món de vostè, dintre un aire que vostè no podrá respirar mai, mai!”

La lectura de “Vida privada” me ha provocado sentimientos encontrados. Normalmente un libro puede gustarte o no hacerlo, y cuando queda en este terreno intermedio, el paso de los días y el poso del recuerdo hacen inclinar la balanza. Aquí, objeciones y aciertos tiran con idéntica fuerza, de manera muy clara, y habré de considerar ambas direcciones.
Sin duda los diálogos, la escrupulosa construcción de los personajes y la minuciosa ambientación de los círculos en que estos se mueven, son la mejor baza de la novela. Sin embargo, así como la descripción de dichos círculos, los distintos escenarios donde transcurren las sórdidas intimidades de las familias acomodadas en la Barcelona de la década de los años 20, nos llega y cala a través de las situaciones mismas, con los personajes Sagarra usa y abusa de un retrato intrusivo, eficaz, sí, incluso riquísimo en su complejidad, pero que consiente cierto aire de trampa, porque cada acción de los protagonistas es justificada inmediatamente, de continuo, mediante esa misma disección a golpe de bisturí. Un examen en el que, como se ha dicho, Sagarra alcanza un refinamiento mayúsculo, tocado por la metáfora y el hallazgo feliz, (que peca, eso sí, de un brutal desapego –se diría que los personajes estarían tanto más vivos si el autor dejara de despreciarlos en todo momento, y sintiera por ellos un mínimo de simpatía–) pero a su vez representa, para mí al menos, el mayor lastre de una obra que hubiera ganado enteros dejando más espacio a los hechos en sí mismos, para que fuera el lector el encargado de descubrir las escabrosas miserias de los Lloberola y Cía, que no son pocas.
Por otra parte, estoy bastante seguro de que la hubiera valorado –la hubiera leído, la hubiera disfrutado– de forma muy diferente si el orden de mis lecturas hubiera sido otro. Después de Proust, de James, de Fitzgerald, incluso (y esto es también injusto), después de Joan Sales, Rodoreda o Llor, la prosa y el estilo de Sagarra me parecen buenos, pero no de primera.

[leire · Rating 4 out of 5]

“Vida privada” és un d’aquells clàssics que se senten propers gràcies a la seva crítica i to satíric. S’ha recuperat en una edició molt bonica per part de l’editorial Barcino, però la seva presentació no és l’única cosa bona d’aquesta novel·la.

L’autor Josep Maria de Sagarra ens descriu amb tots els ets i uts i amb gran humor les vergonyes i desgràcies de diferents famílies que viuen a la Barcelona de principis del segle XX.

Els valors morals segueixen molt vigents a ulls dels altres, però rere cada llar s’oculten els vicis que tant
són criticats en societat. Al final, el caos i la hipocresia reina la vida dels protagonistes, als quals acompanyem durant més d’una generació per seguir la seva evolució com a persones, però us asseguro que no millora.

El que més m’ha agradat ha sigut el monòleg que inicia la segona part de la història. Evoca de manera molt real uns sentiments i de certa manera em vaig sentir apel·lada.

És un clàssic que he gaudit molt i que recomano per la bona estona que m’ha fet passar 🎭.

[Edgar Cotes Argelich · Rating 3 out of 5]

Un retrat de la vida més íntima de l’alta societat barcelonina i els seus baixos fons amb personatges i situacions molt interressants, però als quals m’ha faltat tensió dramàtica. Amb prou feines hi havia escenes, sinó que tot anava massa conduït per narrador i li resta potència als fets que narrats d’una altra manera m’haurien atrapat més.

[Ariadna · Rating 4 out of 5]

Sagarra descriu de primera mà les peripècies d'una família burgesa de Barcelona dels anys trenta. Tot i que és una narrativa lenta i descriptiva, Sagarra fa servir un lèxic molt ric i permet que el lector s'endinsi de ple en la Barcelona de principis de segle XIX.

[Isto360 · Rating 4 out of 5]

“No és que ens puguem fiar massa, en aquest món, de la pedagogia ni de les sanes influències dels pares damunt dels fills, perquè cada casa és un món i totes les tècniques fallen; però és positiu que, en temperaments febles com els de la família Lloberola, la pressió d’un home com Frederic, al qual no se li podia dir ni criminal, ni lladre, […], sinó res més que llauna, res més que inconseqüent, res més que infeliç, arriba a produir la desmoralització més absoluta, que és la del cansament, la de l’ofec, la que fa perdre el respecte i fins fa desitjar la desaparició o la mort d’una persona que naturalment s’ha d’estimar i de respectar.”

Que ben escrit, que divertit, que àcid, que cabró. M’ha encantat :)

[Mandy · Rating 4 out of 5]

As the publisher Archipelago tells us, “Sagarra set out to write the great Catalan novel and the result: a scathing critique of the decadent and disappearing aristocratic class of Catalonia.” Josep Maria de Sagarra (1894-1961) is considered the best known Catalan writer, and we must be grateful to Archipelago for this excellent new translation bringing the novel to an English-speaking audience for the first time. It’s a rambling and sprawling epic, a soap opera of life in Barcelona, with a multiplicity of characters and plots and with vivid and detailed descriptions and portraits of the city and its inhabitants. Set against a fairly turbulent political background, Barcelona really comes alive as we are immersed in the trials and tribulations of the characters. No one comes out looking very good. Everyone is decadent, society is decaying, and all are consumed with self-interest. It's not a pretty picture but it’s certainly a compelling one. I’m not surprised it created a scandal when it was first published in 1932 and it’s most definitely still worth reading.

[Erik Roura Turégano · Rating 4 out of 5]

Divertida i enrevessada, a l’alçada de les millors novel·les vuitcentistes europees. Sagarra hi retrata cruament la perversió i les insegureats d’una societat barcelonina efervescent, que encara ha d’assimilar la Gran Guerra i ja es troba abocada a l’espetec republicà. La primera part és brillant, a la segona potser hi falla un excés de trames que no acaben de culminar ni lligar entre elles.
Aparentment Sagarra va escriure aquest llamp de novel·la en només dos mesos, com a preparació per a una gran novel·la de Barcelona que havia d’abarcar un segle sencer. ‘Vida privada’ et deixa amb la ràbia de no poder llegir aquest llibre que mai es va arribar a escriure.

[Molta Marta · Rating 5 out of 5]

Una immersió captivadora a la Barcelona de principis del segle XX, plena de personatges vius i una prosa exquisida que retrata de manera magistral les complexitats de les relacions humanes i les passions ocultes.

[Antoni Vallejo Ripoll · Rating 5 out of 5]

Canònic. Sobretot per l'estil del llenguatge. Sens dubte, Sagarra i Pla són els dos artífexs més destacats del català literari modern.

[Víctor Juan abelló · Rating 4 out of 5]

Vida privada es un riquíssim mosaic de personatges de les altes esferes de la Barcelona dels anys de dictadura de Primo de Rivera i els inicis de la República.

Sagarra et proposa fer d’observador de tota una fauna, entre famílies rendistes que es resisteixen a veure que el seu temps s’acaba (els Lloberola, la família protagonista) i membres de la nova i puixant burgesia industrial i comercial. Tot i que hi ha moments que la trama sembla diluir-se i que esperes algun cops d’efecte narratiu més, està escrit en un català que brilla i flueix de manera natural, coloquial però ric, i amb descripcions de llocs i gent de primer nivell. I això enganxa.

Si us agraden les històries d’embolics familiars amb crítica social, aquest és el llibre, i té quasi 100 anys. Amb raó està considerada una de les grans novel·les de la nostra literatura. Ara volem que algú escrigui el Vida privada de la Barcelona del 2024.

PD: Hi ha un personatge que dona miquetes de foie-gras als seus peixos.

[Núria Garcia]

Buf he connectat zero, tan poc que he deixat de llegir. Crec que és el primer llibre que deixo a mitges… no està tan malament com ho estic pintant, però zero connexió. Ja l’he posat a la venda al vintet

[Dani Cetrà · Rating 5 out of 5]

4.7. Sensacional.

[Laura · Rating 2 out of 5]

M'ha passat que m'ha agradat molt la història però no gaire la manera d'explicar-ho.

[Nil Codina · Rating 4 out of 5]

"Aquí d'aristocràcia no n'hi ha. Tot té un aire encongit de classe mitja amb fums. (...) Burgesia enriquida amb un tuf de borra i d'oli de màquines que fa plorar".

[Judith · Rating 5 out of 5]

Després d'uns 2 mesos escric una mica sobre això. Serà desordenat perquè s'ha anat desestructurant a mida que passava el temps. De fet llistaré temes que m'han semblat interessants veure relfectits en el llibre:

- Una Barcelona canviant vs. una aristocràcia encallada, conservadora, absolutament delusional i de moralitat molt fràgil.

- Burgesia (pensen q els aristòcrates no foten el brot) vs. aristocràcia (pensen que el burgesos són uns pringats pq treballen)

- En general en el llibre es mostra una societat obsessionada per mantenir els seus valors morals intactes però alhora trencants amb aquests de totes les maneres possibles ja sigui fent coses realment xungues en les ombres, trencant-hi sense por davant de tothom o fent petits tastets d'amoralitat. Aquest últim punt es barreja amb això dels rics "rebaixant-se" als plaers dels més pobres, com les nits pel raval a La Criolla (m'encanten aquests fragments).

- Sobre això últim també em sorprèn sempre llegir com en aquesta època les ballarines eren gent considerada bastant vulgar. En realitat recordo a la Marisa explicant com en els ballets romàntics les grans dives eren una mena de scorts/sugar babies. Al que anava, també relacionar-se amb aquests personatges era una d'aquestes maneres de fluctuar pels límits d'allò correcte. En aquest cas el personatge de Níobe Cases, que és el sobrenom que posa Sagarra a la ballerina Àurea de Sarrà, em va agradar molt.

- Answered Prayers de Truman Capote. Em va fer gràcia pensar que Josep Maria de Sagarra ho va fer 50 anys abans. L'autor escriu/critica sobre la mateixa societat a la que pertany (tot i que Capote era més "adoptat"). Els dos desvelen intimitats de la gent que els rodeja fent el (vago) intent de canviar noms però tothom s'acaba enterant de què va la cosa. De totes maneres no acaba de ser el mateix, i sobretot és bastant rellevant que Sagarra sí fos de família aristòcrata i Capote fos adopatat per tots els seus cignes.

- Per últim només mencionar alguns símbols recurrents que m'han agradat:
* Les palmeres de les Rambles. En el llibre les treuen i Bobby s'enfada (com està passant ara amb els fanals)
* El tapís dels Lloberola
* L'exposició internacional
* Dorotea
* Les roses de les Rambles (el que mai canvia, la Barcelona de sempre). Curiós com les Rambles en aquest llibre són l'exemple d'allò de Barcelona que, tot i els canvis de l’època, mai canviarà. Well.

V.G.

[Imma · Rating 5 out of 5]

Quin tros de llibrot! Un espectacle la riquesa de vocabulari que gasta aquest autor, tant de bo saber descriure així!!!!!

[Aina Alcubierre · Rating 4 out of 5]

MQDPDM! (M’he quedat de pasta de moniato pels que no ho hagueu entès)

M’ha sorprès molt com de fàcil ha sigut poder seguir la novel·la, i el to satíric l’ha fet fantàstica.

No li posu una estrella més perquè se m’ha fet un pèl llarga:)

[Frank · Rating 3 out of 5]

This is a curious novel. As in many modernist novels, there's not a single sympathetic character in it (which sometimes makes me long a little for the comforts of easy reading, like the novel I read just before this one: Colins' The Moonstone). Like many novels of the late 19th and early 20th century it's a portrait of social change, of aristocracy gone to seed. Echoes of Mann, Proust, James, take your pick.

James also suggests itself to me because of Sagarra's florid style. It's not Jamesian, but some of the problems a translator is faced with here are doubtless the same you face when you try to translate James: to what extent do you simplify the long sentences to meet the requirements of the target language and the target (modern) audience?

I get the impression that in this Dutch translation, the style hasn't been toned down much. That's fine, but it is a fact that Sagarra tends to indulge in what I would call purple prose: over-writing, a fondness for too many adjectives and far-fetched (and not always very functional) metaphor. E.g., how do I interpret 'she made love like a protozoon', or a description like 'pleocenic sadness'? Or take a description like this: 'while she untied his leggings Frederic let his eyes, like two medieval sporting hounds, roam in the lake of the girl's neckline, where the fresh lemons of her breasts where sighing rebelliously.' Mixing metaphors as if his paragraphs are cocktail shakers. Er...

This is also most evident in the little journalistic sketch the translator includes in the afterword as an example of the day to day hack writing Sagarra was popular for in Spain: that prose is purple to the point of bursting, it's well nigh unreadable to me, especially since it seems to be florid writing for florid writing's sake. Apart from that, there's little point to that little sketch.

In the opening pages of the novel you sometimes find the same thing, and it flares up elsewhere too. But the novel was written in a mere two months (of feverish inspiration, I imagine), and maybe that helped to rush Sagarra along and not take time to indulge in this tendency too much. Because overall, the novel is quite readable.

This may sound like damning with faint praise, but that's not what I mean. It's an evocative portrait of a corrupt society. I have some quibbles, like the narrator being rather judgemental about his characters: Sagarra is not big on irony. He doesn't just show you his characters are spineless and cowardly, he also says so, repeatedly. Unfortunately, this also means that when he calls homosexuality a disease, there's no easy way of assigning this judgement to the characters only: it's not free indirect speech, it's the narrator (and hence, to some extent at least, the writer) making this judgement.

But apart from that, this is really quite a good read. (And a novel that deserves an English translation, I would think!)

[Julia Alberino · Rating 4 out of 5]

Three stars for the story--by the end I felt as if I knew these people, even though they inhabited a world very different from my own (Barcelona in the late 1920s). The way the characters' stories interwove, diverged, and came back together was fascinating. The fourth star is for the translation; I never felt as if I were reading a translation, the flow was so natural.

[Clara · Rating 4 out of 5]

Crec que Josep Maria de Sagarra és un home que s'ho passava bé escrivint, d'alguna manera això es transmet. Brutals els diàlegs, brutal la manera de caracteritzar els personatges a través de la sexualitat, entesa en un sentit molt ampli. Potser una mica massa invasiu.

[Laura · Rating 5 out of 5]

Segurament m'estic passant amb el 5 perquè a vegades es fa llarg però m'ha encantat la llengua, les descripcions i com copsa els personatges.
Estan tots tocats de l'ala i és el més proper a una isla de las tentaciones en català que ha passat a la història (publicat el 32 🤔)

[tn · Rating 4 out of 5]

4,5

[Korkodus · Rating 4 out of 5]

TAGLINE: "A whole new life was emerging in Barcelona, where pirates, espadrille-makers and fugitives from the factory were becoming great industrialists, where thrifty shopkeepers who counted their pennies found themselves with enough capital to devote to new construction and expansion of the city. Meanwhile, this unimaginative aristocracy, without a shred of initiative, was becoming deflated, impoverished, and utterly annihilated. A few members of this class of families modernized, made arrangements with those among the industrialists they might have once called common, and the occasional, shall we say, morganatic, marriage turned out to be good business for certain families. Others, like the Lloberolas, had no choice but complete annulment, because the decadence they harbored in their blood no longer had the strength to react. "

Sagarra has no mercy for any of his characters - there are no heroes and nobody is spared.
The characters are grouped in concentric circles and put under microscope - the bourgeois society of Barcelona, a certain group of people, the Lloberolas and ultimately Frederic. Frederic is the very epicenter as the connection between the past and the future and he does get a disproportionate share of author's scrutiny. Frederic is "an ordinary, undistinguished and insignificant a being as any grocer or tram conductor", has "the mentality of a concierge", can "barely read or write", is "spineless", "afraid of his wife, afraid of her name" etc. He wretchedly fails in all his roles - as a son, husband, father, friend and even lover and dies at an early age of tuberculosis.
Sagarra talks about Frederic's son and daughter like they've inherited their father's, in particular, and Lloberolas' family, in general, flaws almost genetically through DNA. However, he does save them - the daughter gets married ("as the good Lord intended") and the son steps into adulthood - none of them having had a relationship with their dad.

The novel follows two intertwined themes - the decadence of the society or exposure of "the pus from society's wounds" and the fall of the aristocracy unless its half rescue through "title meets fortune" marriages.
At the time of it seeing the light of print, Private life shocks the society (was it more the story or more its roman-a-clef nature) and in Franco's time it is censored - reading it now it feels nothing less than contemporary

I give it 4 stars only as, despite a fascinating, easy to read, engrossing story, the author frequently goes on tangents that are relevant to the portrait of the characters (hence can't be skipped or skimmed through) but extremely abundant in details, metaphors and adjectives (often becoming tiresome)

Note - this translation was published by Archipelago books and I loved all about it: the paper, the square shape, the font. I’ve turned into a big fan overnight.


QUOTES:
"In Barcelona it was beginning to be fashionable for women to lean a bit toward the side of intelligence"
“Even more than a man, an old woman who has lived a full life retains the imprint of the past and the sensible preference of memory. Women have more passive nerve receptors, and more receptive souls, so they do not consume themselves nor do they expend all their energy in action as men do. Women are both more covetous and more foresightful. Between the folds of their wrinkled skin, they have the good faith to collect dreams.”

[Jess · Rating 3 out of 5]

Tre stelle e mezzo.

Molta ironia e un generoso pizzico di cinismo sono gli ingredienti alla base di questo ritratto della decadente aristocrazia barcellonese, opera dello scrittore, traduttore e drammaturgo catalano Josep Maria de Sagarra, che lo dà alle stampe nel 1932. Al centro delle vicende narrate troviamo la famiglia dei Lloberola, in evidente e inarrestabile declino: don Tomas e sua moglie Leocàdia, simboli anacronistici di un mondo ormai in rovina; il figlio maggiore Frederic, codardo e debole di carattere, incapace di rimboccarsi le maniche per risollevare la sua situazione disastrosa e di vivere e farsi amare da una famiglia che non ama a sua volta; il figlio minone Guillem, vizioso e calcolatore; la nipote Maria Lluïsa che fallisce miseramente nella sua ricerca di modernità e indipendenza; il nipote Ferran, che fa il comunista ribellandosi all'educazione religiosa che ha riconosciuto la sua fede vacillante. Sagarra ci racconta vita, morte e disgrazie di questa famiglia senza però tralasciare il mondo ipocrita, viziato e corrotto che ruota attorno a sesso e denaro in cui si muovono e che lo stesso autore conosceva bene (la famiglia di Sagarra apparteneva alla piccola aristocrazia barcellonese e pare che persone veramente esistite si siano riconosciute nel romanzo), in un periodo cruciale per la Spagna del secolo scorso.
La storia, infatti, è ambientata negli ultimi anni della dittatura di Miguel Primo de Rivera e nei primi della Seconda Repubblica: un periodo perfetto per mostrare la falsità dell'aristocrazia e della società dabbene di Barcellona, conservatrice fino al midollo per educazione, che pur di sopravvivere alle novità della Repubblica vi si gettano a braccia aperte, nascondendo i loro malumori nei vizi che il nuovo regime ha da offrire. Sagarra, con spietata ironia e con quella punta di acidità che non guasta, ritrae senza peli sulla lingua le dinamiche di questa società e dei Lloberola, a cui non risparmia i commenti più pungenti per mettere a nudo la loro debolezza e inettitudine (la sua vittima preferita è sicuramente Frederic, che maggiormente si presta agli scopi dell'autore).
La struttura del romanzo non è lineare, a tratti dà l'idea di essere episodica, ma è un suo punto a favore, perché un taglio più "tradizionale" avrebbe potuto annoiare il lettore e poco si sarebbe prestato alla vena satirica di Sagarra e alla sua viva descrizione della classe alta di Barcellona. Purtroppo, che io sappia, non esistono traduzioni in italiano ed è un gran peccato, perché Vida privada potrebbe sicuramente piacere e interessare anche qui da noi. Segnalo, però, l'esistenza di una miniserie omonima in due parti prodotta dalla TV3, la televisione catalana, che, nonostante le sue libertà, rende molto bene le atmosfere del romanzo e ha dalla sua un ottimo cast.