El llibre ”La flama apagada del desig” de Gerard Guix és una lectura suggerent i intel·ligent que convida el lector a endinsar-se en una història plena de sensibilitat, reflexió i matisos emocionals. Amb una prosa cuidada i molt conscient del ritme narratiu, l’autor construeix un relat que parla del desig, de la memòria i de les relacions humanes amb una mirada lúcida i alhora delicada.
Llegint-lo, és inevitable pensar en la curiosa situació que es crea quan un lector vol fer una crítica d’un llibre escrit per un professor d’escriptura. Com es pot jutjar l’obra d’algú que, precisament, ensenya a escriure? Tanmateix, aquesta aparent dificultat es resol amb naturalitat quan el text parla per si sol: la qualitat literària, la solidesa dels personatges i l’atmosfera que crea la novel·la demostren que el coneixement teòric de l’escriptura pot convertir-se també en una pràctica narrativa plena d’autenticitat.
“La flama apagada del desig” és una novel·la que es llegeix amb plaer i que deixa una petjada reflexiva en el lector. Més que posar en dubte com criticar el llibre d’un professor d’escriptura, la lectura acaba recordant-nos que, quan la literatura funciona, el que realment importa és la capacitat de la història per emocionar, fer pensar i quedar-se amb nosaltres molt després d’haver tancat el llibre.
'La flama apagada del desig' tot i que conté una història com es demana a tota novel·la, no només hi ha aquesta història, sinó que hi ha un seguit d'anàlisis de teoria literària, sobretot del punt de vista i del narador i això és el que la trasllada a un pla superior a la simple història. El joc de narradors és constant a la novel·la, va canviant segons les necessitats narratives, però que alhora són una barreja entre autor-narrador-protagonista i veure qui és qui i en quin moment ho és. Se'ns presenta la història d'un escriptor en plena crisi creativa que després de tornar d'una viatge a un congrés sobre literatura, reflexiona sobre com continuar endavant amb l'ofici, alhora que analitza tot un seguit d'elements que li estan succeint durant una setmana.
A més del joc de narradors, també hi ha un munt de referències literàries i cinematogràfiques que acompanyen el desenvolupament, tant de la trama, com de l'escriptura d'aquesta. I és molt interessant aquest joc constant entre història i teoria de la literatura. La trama, a més, és prou senzilla, sense aparent complexitat, però atrapa, com també atrapa tot l'ús de recursos narratius i com són explicats.
Un text que no decep i que mostra noves maneres de fer novel·les, que no està gens malament.
Una novel·la que hagués funcionat molt bé si l'Autor hagués deixat l'història explicar la historia i al lector l'hi hagues deixat la feina de entendre la resta. Quan l'autor deixa l'història parlar per si mateixa (últim capítol) es genial. A la resta hi podem trobar un munt de digressions que no fan altre cosa que trencar la màgia narrativa. Trovem també canvis de narrador que, per a mi, són innecesaris i més si m'has d'advertir abans. Les sobre-expliacions de conceptes literaris et llencem fora de l'història per un nombre excessiu de pàgines.
Definitivamente no es el que m'esperava, ja que sembla més un comentari del propi text que una novel·la.
Si treiessim tota la palla, seria tranquiamente un bon 4/5 amb un final perfecte (si t'agraden els finals "no-feliços")
-- Edit --
Jo a l'aplicació de notes quan anava per la pagina 100 i pico: Pot aquest autor deixar de dir-nos com hem d'interpretar el que estic llegint? Ell mateix diu que llegir es un acte creatiu, si pero es el MEU ACTE CREATIU. Deixa de dir-me que el personatge esta ben construït o que m'he de fixar en X o Y, ho faré si tu fas la teva feina sense dir-me el que he de fer.
Fantàstica novel.la plena de referències literàries, de canvis de narradors, de joc de miralls entre el protagonista "l'escriptor" i l'autor. Un estil fresc que feia temps que no trobava. Chapeau!