ràpid, curt, interessant, actualíssim i ple de referències per arribar a la conclusió de que l’autenticitat no existeix si no és col·lectiva i que “si vols ser únic, vesteix com els altres”.
ben xula la cita de Zizek: la manera de curar-se és simplement no importar-se a un mateix i lluitar per alguna cosa comuna: la política, l’art, la cultura o l’amor
m’encanta la moda, és així, però crec que és una cosa que la gent que em coneix no diria per parlar de mi. ja deu ser això, una mica la tesi d’aqueta càpsula. sempre a favor de parlar d’identitat i d’autenticitat i de sentir (i escoltar) tot el que ens digui la bet coll-vinent, per mi la veu de la moda en aquet nostre país (petit). em quedo amb la reflexió que fa de zizek: “la manera de ‘curar-se’ és simplement no importar-se a un mateix i lluitar per alguna cosa comuna: la política, l’art, la cultura o l’amor”.
pd: agraeixo ser (ex)oient de gdm i oient de pdmv, programes de referència, per haver descobert la bet. pd2: no sé si ho he dit mai, pro sempre començo els llibres llegint els agraïments i aquets…..top agraïments que he llegit. haurem de buscar un bernat…
L’AUTENTICITAT NO ÉS IDENTITAT L’AUTENTICITAT NO ÉS IDENTITAT ostres molt bé una mica el que vols saber quan ho vols saber m’ha recordat moltíssim a un substack de the girl pope de l’estiu passat que es diu finge ser tu mismo i ostres el jo com a cosa fingida la identitat i com la moda hi juga un paper i un rol essencial en aquesta pretention i com t’has de mentir a tu mateix per ser la millor versió de tu mateixa…
Si ets algú que cuida al detall com vesteix, t’interessaran les reflexions sobre com això t’individualitza o te fa ser part de lo col•lectiu. Si t’interessen les tendències, hi trobaràs exemples reveladors. Idees ben endreçades per a pegar-hi voltes a allò que pareix frívol, però en realitat, mos explica.
“Vestim per encaixar, per imitar, per ser com els altres; en definitiva, per formar part d’un grup amb el qual ens sentim identificats o volem que se’ns identifiqui”.
Una càpsula interessant sobre la identitat i compartir estil amb els que ens envolten. La meva pregunta és: quant tardarem a aconseguir eliminar la rivalitat que actualment sentim quan algú vesteix com nosaltres, enlloc de veure-ho com un punt en comú?
Vull vestir com tu és un assaig que reflexiona sobre el paper complex i ple de contradiccions de la indumentària. Fins a quin punt la manera de vestir és una decisió pròpia? S’explora la tensió constant entre voler ser autèntics, seguir les tendències col·lectives i, alhora, expressar un estil personal. Aquesta necessitat d’imitació-diferenciació i l’equilibri entre individualisme i col·lectivisme estètic travessen tota l’obra.
També posa el focus en les prescriptores de tendència del passat i reivindica el rol fonamental, però sovint amagat, de les modistes privades en la construcció de la moda i del gust estètic.
Molt interessant la referència a la psicologia del vestit i la contraposició entre dues idees que conviuen al llarg del llibre: «adornar és embellir la nostra existència» i «el pudor fa ocultar les excel·lències corporals». Dues visions que resumeixen molt bé les contradiccions que envolten la manera com ens relacionem amb la roba.
L’assaig es recolza en autors i figures rellevants que aporten diferents mirades. Martin Margiela entén la moda com un acte col·lectiu i compartit, qüestionant els conceptes d’autenticitat i còpia. Elisabeth Wilson la planteja com una forma d’expressió cultural i emocional. Mashal Berman defensa que la indústria de la moda pot acabar creant la nostra identitat si li cedim la personalitat, fent-nos moure constantment entre seguir les tendències col·lectives i voler expressar un gust propi. Finalment, Gilles Lipovetsky assenyala que l’autenticitat contemporània conviu amb el gust pel simulacre d’allò vertader.
Convida a qüestionar fins a quin punt la nostra manera de vestir respon realment a una decisió individual o està inevitablement condicionada per la mirada dels altres i pel context social.
Si no en tens ni idea de moda com jo, aquest és un molt bon llibre per introduir-s’hi. D’una forma clara i planera, t’explica què és la moda, la idea de tendència i microtetendències i com a la moda també està passant a altres disciplines: ens estem quedant sense idees i tot són sofregit. Lo de que l’autenticitat és una farsa és fins i tot alliberador!!
Enhorabona Bet, m'ha encantat. Mai hagués llegit res sobre moda, i m'ha agrqdat molt fer-ho. Una idea molt autèntica i original, aplicable a molts altres aspectes de la vida, una lectura molt necessària en els dies que estem vivint.
El vaig començar a llegir esperant trobar un assaig sobre moda i no em va agradar; fa un parell de dies vaig canviar el xip i entenent que potser era un assaig sobre l’estil i identitat i mira, li he trobat una mica més el gustillu 🍽️ Primer llibre del nou nou club de lectura amb la Rita
“D’utilitzar la moda de manera col·lectiva, però explicant alguna cosa diferencial sobre nosaltres: la nostra història, la nostra memòria, les nostres esquerdes i les nostres decisions.”
Ha estat una lectura molt interessant. Com a persona que treballa al sector de la moda, tracta un tema que, com a professional i individualment, em qüestiono bastant: la fina línia entre tendència, recurrència, estil propi i estil comú. L'he gaudit molt.
Frases que m'han agrada't: "La promesa que ens fal la indústria de la moda és que ella s'encarregarà de blindar la nostra identitat davant la incerta externa si, a canvi, nosaltres li confiem la nostra personalitat, comprometent-nos tant a a seguir les tendències col.lectives com a expressar un gust personal".
"Un cop esgotades totes les possibilitats creatives, seria impossible diferenciar entre l'autenticitat i la còpia".
"Pretendre utilitzar la moda per trobar un estil individual i únic és absolutament contrari a l'ideal de canvi i novetat que la defineixen".