La primavera de 1998 Maria-Mercè Marçal enllestia un recull de poemes amb la intenció de presentar-los als Jocs Florals de Barcelona, però el seu estat de salut no li ho permeté, moria a principis d'estiu. El present recull vol dona a conèixer la seva darrera obra poètica i se cenyeix estrictament a la idea de llibre, no gaire extens, que pretenia publicar. No té doncs, ni un caràcter miscel·lànic ni antològic
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou una poetessa, narradora, editora i traductora, a més d'activista política, cultural i feminista, catalana.
"Sometida dondequiera que vayas a la ley de extranjería, sombra serás desde ahora, desposeída en todas partes, porque sólo te es patria lo que ya has vivido."
M’ha semblat que no era el millor llibre de Maria Mercè Marçal. Al final he llegit que alguns poemes estan inacabats. Parla d’amor, vida, mort, mots, terra i dona. Hi ha poemes preciosos, com el que encapçala “Raó del cos”: Amb fils d’oblit l’agulla enfila. Desfà l’estrip que veu, deixa el que troba. Encerta pell morta, teixit, aire, carn viva: cus la memòria, la sargidora cega.