What do you think?
Anatomia de l'esperança: Premi Josep Pla 2026
Premi Josep Pla 2026 Una immersió lúcida i esperançadora en la força que ens manté dempeus quan tot sembla perdut.
Què fa que alguns éssers humans s'aixequin cada vegada que cauen mentre que d'altres s'enfonsen en el desencís? On neix aquesta força misteriosa que, malgrat tot, ens empeny cap endavant? En aquest assaig brillant i lúcid, Francesc Torralba dissecciona la natura íntima de l'esperança i la seva batalla constant contra el desànim.
A partir de la filosofia, la literatura i l'experiència humana, Torralba explora els mecanismes que sostenen l'esperit quan tot sembla perdut. Amb una prosa clara i fonda, mostra com es construeixen horitzons, com reneix el sentit i per què necessitem, més que mai, aquesta confiança indestructible que ens manté dempeus malgrat tot.
Anatomia de l'esperança és un mapa imprescindible per orientar-se en temps d'incertesa i un elogi de la virtut que ens permet continuar creient en el futur.
Què fa que alguns éssers humans s'aixequin cada vegada que cauen mentre que d'altres s'enfonsen en el desencís? On neix aquesta força misteriosa que, malgrat tot, ens empeny cap endavant? En aquest assaig brillant i lúcid, Francesc Torralba dissecciona la natura íntima de l'esperança i la seva batalla constant contra el desànim.
A partir de la filosofia, la literatura i l'experiència humana, Torralba explora els mecanismes que sostenen l'esperit quan tot sembla perdut. Amb una prosa clara i fonda, mostra com es construeixen horitzons, com reneix el sentit i per què necessitem, més que mai, aquesta confiança indestructible que ens manté dempeus malgrat tot.
Anatomia de l'esperança és un mapa imprescindible per orientar-se en temps d'incertesa i un elogi de la virtut que ens permet continuar creient en el futur.
- GenresPhilosophy
192 pages, Hardcover
Published February 4, 2026
About the author
Francesc Torralba i Roselló
227 books32 followersFrancesc Torralba i Roselló (Barcelona, 15 de maig de 1967) és un professor universitari, filòsof i teòleg català.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 22 of 22 reviews
February 26, 2026
mm no sé, chicas, no me ha encantado
el ensayo en sí no está mal, cuenta con una bibliografía de pensadores que no es mala, pero se me ha quedado un poco vago; pretencioso quizá. siento que reitera en exceso sobre las mismas ideas sin aportar realmente el pensamiento psicológico
lo cogí con bastantes ganas, pero se me ha asemejado bastante a un libro de autoayuda, y no son mi estilo, igual es por eso que no ha terminado de calar en mí
el ensayo en sí no está mal, cuenta con una bibliografía de pensadores que no es mala, pero se me ha quedado un poco vago; pretencioso quizá. siento que reitera en exceso sobre las mismas ideas sin aportar realmente el pensamiento psicológico
lo cogí con bastantes ganas, pero se me ha asemejado bastante a un libro de autoayuda, y no son mi estilo, igual es por eso que no ha terminado de calar en mí
Read
June 4, 2026L'assaig reflexiona sobre la naturalesa de l’esperança com una força essencial per afrontar les dificultats de la vida. A través de la filosofia, la literatura i l’experiència humana, l’autor analitza què permet a les persones mantenir-se fermes davant l’adversitat i evitar el desànim. Torralba defensa que l’esperança no és una actitud passiva ni una il·lusió ingènua, sinó una disposició activa que ajuda a construir sentit, projectar-se cap al futur i superar les crisis. L’obra ofereix eines per comprendre com es renova la confiança en temps d’incertesa i reivindica l’esperança com una virtut indispensable per viure amb plenitud.
Més recomanacions de llibres d'interès al blog "Mirades": https://agorafrancesc.wordpress.com/l...
Més recomanacions de llibres d'interès al blog "Mirades": https://agorafrancesc.wordpress.com/l...
July 30, 2026
Magnífico libro.
Me ha encantado. El autor nos invita a reflexionar sobre el sentido de la vida, con la Esperanza de aportar nuestro granito de arena para cambiar el devenir de un mundo, donde la mediocridad y la inmediatez se han convertido en las señas de identidad de una sociedad que vaga sin rumbo. Somos parte de la historia y tenemos la obligación de actuar; de ser actores y no espectadores.
Me ha encantado. El autor nos invita a reflexionar sobre el sentido de la vida, con la Esperanza de aportar nuestro granito de arena para cambiar el devenir de un mundo, donde la mediocridad y la inmediatez se han convertido en las señas de identidad de una sociedad que vaga sin rumbo. Somos parte de la historia y tenemos la obligación de actuar; de ser actores y no espectadores.
May 15, 2026
No l'he volgut acabar. M'ha semblat superficial. No entenc com pot ser el més venut a Santa Jordi. Em vaig deixar arrossegar perla massa.
July 29, 2026
És un d’aquells llibres que fa bé. Una reflexió sobre l’esperança i el paper que juga a l’hora de viure la vida. Molt ben explicat, moltes referències interessants, amè.
Està bé!
Està bé!
August 15, 2026
"Y esa es la cuestión: ¿de dónde extraer fuerzas para el combate silente contra el desencanto?"
Un interesante ensayo sobre las implicaciones a nivel psicológico y social de la esperanza y de, la otra cara de la moneda, el abandono por desencanto y desesperación.
Un interesante ensayo sobre las implicaciones a nivel psicológico y social de la esperanza y de, la otra cara de la moneda, el abandono por desencanto y desesperación.
June 19, 2026
L'he llegit cada dia al bus de camí a la feina, m'ha aportat molta calma i tranquil·litat per començar el dia. Una gran, bona recapitulació i reflexió per part de Torralba!
August 11, 2026
Hi ha llibres que llegeixes i llibres que, per alguna raó difícil d’explicar, arriben en el moment exacte. ‘Anatomia de l’esperança’, de Francesc Torralba, ha estat, per a mi, un dels segons. Un d’aquells que recomanes abans d’acabar.
Potser perquè he conegut de prop la desesperança. Aquella que no consisteix simplement a estar trista o a passar una mala època, sinó en la incapacitat d’imaginar que darrere del present pugui existir alguna cosa més. Per això, probablement, m’ha colpit tant trobar-me amb un llibre que no intenta convèncer-te que tot anirà bé.
Torralba no parla de l’esperança com un exercici d’optimisme ni com una variant sofisticada del pensament positiu. Al contrari. L’esperança que dissecciona en aquestes pàgines coneix el dolor, el fracàs, la pèrdua i el desencís. Sap que existeixen. I, malgrat això, deixa oberta una escletxa.
Una de les idees que més m’ha acompanyat durant la lectura és aquest combat interior que planteja des del principi: la veu que diu que «tot està perdut» davant de la que encara és capaç de pensar que «tot està per fer». No perquè una tingui totes les proves i l’altra estigui equivocada, sinó perquè ningú no sap realment què ens espera. I és precisament aquí on apareix l’esperança.
Potser això és el que més m’ha remogut: entendre que esperar no significa negar la realitat. Que l’esperança pot conviure amb el dolor. Que fins i tot pot néixer després d’haver travessat la desesperança.
I hi ha, a més, alguna cosa especialment emotiva en llegir. És professor de Blanquerna, la universitat on vaig estudiar, i avui aquesta coincidència em sembla molt més valuosa del que probablement m’hauria semblat aleshores.
De fet, la meva connexió amb aquest llibre va començar abans d’obrir-lo. El dia que el Papa va venir a Barcelona vaig escoltar al Francesc Torralba parlar prèviament. No sé exactament què va passar, però alguna cosa del seu discurs em va fer voler llegir-lo. I ara entenc que aquella curiositat em portava cap a un llibre que, sense saber-ho, necessitava trobar.
No diré que ‘Anatomia de l’esperança’ m’hagi ensenyat a tenir esperança. Em semblaria massa senzill i, sobretot, poc fidel al mateix llibre. Però sí que m’ha fet una cosa que valoro molt més: m’ha fet voler explorar-la.
Preguntar-me d’on neix. Què la sosté. Com pot sobreviure quan sembla que ja no queda res. I si, després d’haver conegut la desesperança més absoluta, encara és possible tornar a construir algun horitzó.
Potser l’esperança comença exactament aquí: no en estar convençuda que tot anirà bé, sinó en tornar a acceptar que el futur encara no està escrit.
Potser perquè he conegut de prop la desesperança. Aquella que no consisteix simplement a estar trista o a passar una mala època, sinó en la incapacitat d’imaginar que darrere del present pugui existir alguna cosa més. Per això, probablement, m’ha colpit tant trobar-me amb un llibre que no intenta convèncer-te que tot anirà bé.
Torralba no parla de l’esperança com un exercici d’optimisme ni com una variant sofisticada del pensament positiu. Al contrari. L’esperança que dissecciona en aquestes pàgines coneix el dolor, el fracàs, la pèrdua i el desencís. Sap que existeixen. I, malgrat això, deixa oberta una escletxa.
Una de les idees que més m’ha acompanyat durant la lectura és aquest combat interior que planteja des del principi: la veu que diu que «tot està perdut» davant de la que encara és capaç de pensar que «tot està per fer». No perquè una tingui totes les proves i l’altra estigui equivocada, sinó perquè ningú no sap realment què ens espera. I és precisament aquí on apareix l’esperança.
Potser això és el que més m’ha remogut: entendre que esperar no significa negar la realitat. Que l’esperança pot conviure amb el dolor. Que fins i tot pot néixer després d’haver travessat la desesperança.
I hi ha, a més, alguna cosa especialment emotiva en llegir. És professor de Blanquerna, la universitat on vaig estudiar, i avui aquesta coincidència em sembla molt més valuosa del que probablement m’hauria semblat aleshores.
De fet, la meva connexió amb aquest llibre va començar abans d’obrir-lo. El dia que el Papa va venir a Barcelona vaig escoltar al Francesc Torralba parlar prèviament. No sé exactament què va passar, però alguna cosa del seu discurs em va fer voler llegir-lo. I ara entenc que aquella curiositat em portava cap a un llibre que, sense saber-ho, necessitava trobar.
No diré que ‘Anatomia de l’esperança’ m’hagi ensenyat a tenir esperança. Em semblaria massa senzill i, sobretot, poc fidel al mateix llibre. Però sí que m’ha fet una cosa que valoro molt més: m’ha fet voler explorar-la.
Preguntar-me d’on neix. Què la sosté. Com pot sobreviure quan sembla que ja no queda res. I si, després d’haver conegut la desesperança més absoluta, encara és possible tornar a construir algun horitzó.
Potser l’esperança comença exactament aquí: no en estar convençuda que tot anirà bé, sinó en tornar a acceptar que el futur encara no està escrit.
July 27, 2026
Això no és ni molt menys un llibre d'autoajuda, com alguns crítiquen aquí. Crec que és un bon llibre de filosofia, senzill, amb les idees clares i ben explicades, en capítols molt breus que de vegades m'agradaria que aprofundís més, però transmetent el missatge de forma prou lúcida. Per tot això m'ha semblat un llibre que podria ser una lectura obligatòria pels adolescents alumnes d'ESO.
En general, estic d'acord amb la majoria de les idees que exposa. Però m'he trobat vàries vegades volent refutar i amb ganes de parlar amb en Torralba sobre per què opina això. En molts casos fa salts lògics massa grans, amb proposicions adoptades com a axiomes que a mi no em semblen tan clars. Un exemple és en el tercer capítol de la segona part, on tracta l'humà com a únic ésser viu amb la capacitat de tenir esperança. L'argument del capítol fa sentir com si es referis a l'ésser humà com a alguna cosa superior/divina. Trascendent. Crec que és antropocentrista i subestima molts animals. I això pot semblar una ximpleria de crítica, però crec que té implicacions bastant profundes en la idea de l'esperança i l' "esperit".
De la mateixa manera, l'últim capítol fa una crida a comprometre's en activits altruistes i en contra de la indiferència i la inacció. Critica la indiferència que molta gent sent davant l'allau de notícies negatives a les noticies. Ens hauriem d'enfadar, diu, i no l'hi nego. Però sembla ser que no té en compte el paper que té la premsa i els mitjans de comunicació en les emocions humanes i les ganes de participació que hi ha en les causes socials. Li caldria llegir "Com plantar cara a un dictador" de Maria Ressa, on clarament explica com el bombardeig de noticies negatives incrementa la indignació, la ràbia i l'odi, i baixa l'alegria, l'empatia i l'esperança de la població, i es correspon en un auge de les politiques autoritàries. No dic que Torralba no tingui raó quan parla de la falta de compromís actual i el paper de l'esperança, però un altre cop, són els salts lògics i la falta de desenvolupament en algunes idees que em fan no posar les 5 estrelles en aquest llibre.
Amb tot això, com he dit, em sembla excel·lent, especialment important pels joves, però un llibre per a tothom.
En general, estic d'acord amb la majoria de les idees que exposa. Però m'he trobat vàries vegades volent refutar i amb ganes de parlar amb en Torralba sobre per què opina això. En molts casos fa salts lògics massa grans, amb proposicions adoptades com a axiomes que a mi no em semblen tan clars. Un exemple és en el tercer capítol de la segona part, on tracta l'humà com a únic ésser viu amb la capacitat de tenir esperança. L'argument del capítol fa sentir com si es referis a l'ésser humà com a alguna cosa superior/divina. Trascendent. Crec que és antropocentrista i subestima molts animals. I això pot semblar una ximpleria de crítica, però crec que té implicacions bastant profundes en la idea de l'esperança i l' "esperit".
De la mateixa manera, l'últim capítol fa una crida a comprometre's en activits altruistes i en contra de la indiferència i la inacció. Critica la indiferència que molta gent sent davant l'allau de notícies negatives a les noticies. Ens hauriem d'enfadar, diu, i no l'hi nego. Però sembla ser que no té en compte el paper que té la premsa i els mitjans de comunicació en les emocions humanes i les ganes de participació que hi ha en les causes socials. Li caldria llegir "Com plantar cara a un dictador" de Maria Ressa, on clarament explica com el bombardeig de noticies negatives incrementa la indignació, la ràbia i l'odi, i baixa l'alegria, l'empatia i l'esperança de la població, i es correspon en un auge de les politiques autoritàries. No dic que Torralba no tingui raó quan parla de la falta de compromís actual i el paper de l'esperança, però un altre cop, són els salts lògics i la falta de desenvolupament en algunes idees que em fan no posar les 5 estrelles en aquest llibre.
Amb tot això, com he dit, em sembla excel·lent, especialment important pels joves, però un llibre per a tothom.
September 16, 2026
Interesante y bien escrito.
Para Ortega, el método filosófico por excelencia es el "asedio": no atacar los problemas de frente, sino rodearlos desde varios puntos de vista para entender la realidad poco a poco. Y ese es el camino que sigue Torralba con la esperanza, que concibe como un valor transversal, intercultural e interreligoso, patrimonio del humanismo cristiano y también del laico.
"En las entrañas de la esperanza hay un espíritu que se resiste a morir. Existe un principio intangible que impulsa al ser humano a hacer realidad sus ideales más nobles". Torralba se resiste a identificar este espíritu con el concepto de alma, presente en Sócrates y en la tradición clásica de la filosofía occidental, aunque lo califica de "potencia espiritual" que nos permite ser soberanos de la propia vida.
"La esperanza es un acto fiduciraio -de fe, pero, de nuevo, una fe laica, no virtud teologal-, porque no existen pruebas concluyentes, ni argumentos apodícticos. Se edifica sobre un fondo misterioso, se sostiene en una fuerza interior".
Otros autores sí se han atrevido a identicar esa fuerza interior, quizá Ratzinger haya sido el último en hacerlo, fudamento de una Esperanza, con mayúscula.
En cualquier caso, es un ensayo sugerente y agradable de leer.
En este enlace una entrevista muy interesante al autor: https://www.aceprensa.com/la-entrevis...
Para Ortega, el método filosófico por excelencia es el "asedio": no atacar los problemas de frente, sino rodearlos desde varios puntos de vista para entender la realidad poco a poco. Y ese es el camino que sigue Torralba con la esperanza, que concibe como un valor transversal, intercultural e interreligoso, patrimonio del humanismo cristiano y también del laico.
"En las entrañas de la esperanza hay un espíritu que se resiste a morir. Existe un principio intangible que impulsa al ser humano a hacer realidad sus ideales más nobles". Torralba se resiste a identificar este espíritu con el concepto de alma, presente en Sócrates y en la tradición clásica de la filosofía occidental, aunque lo califica de "potencia espiritual" que nos permite ser soberanos de la propia vida.
"La esperanza es un acto fiduciraio -de fe, pero, de nuevo, una fe laica, no virtud teologal-, porque no existen pruebas concluyentes, ni argumentos apodícticos. Se edifica sobre un fondo misterioso, se sostiene en una fuerza interior".
Otros autores sí se han atrevido a identicar esa fuerza interior, quizá Ratzinger haya sido el último en hacerlo, fudamento de una Esperanza, con mayúscula.
En cualquier caso, es un ensayo sugerente y agradable de leer.
En este enlace una entrevista muy interesante al autor: https://www.aceprensa.com/la-entrevis...
Read
June 21, 2026Constantes ideas, pensamientos para reflexionar y ayudarnos en nuestro permanente combate espiritual. Ese abatimiento que a veces nos inunda y contra el que a veces nos sentimos tan solos. Desearía mantener el impulso que nos muestra el escritor, seguir su línea, su camino, lejos de ese mundo pueril, falso y superficial de esos constantes mensajes de filosofía positiva que inundan las redes y, a veces, nuestras conversaciones cotidianas.
CITAS:
No triem els estats d’ànim. Ens envaeixen, ens transformen, ens col.lapsen. Podem, però, lluitar, com Sísif, vencer la resistència de la gravetat i carregar-nos de valor (15)
L’esperança no és una estrategia, sinó una mena de confiança que les contrarietats seran vençudes, però no solitàriament, sinó amb l’ajuda dels altres (19)
La solució al desencís passa per la reconstrucció de nous horitzons, per la visualització de nous futurs cap als quals cal orientar-se (35)
Refutar és una manera de respectar i de reconèixer dignitat a l’interlocutor. […] la indiferència és la forma més alta de menyspreu. (47)
EL CRIT, de MUNCH. Ensenya un ésser humà esquinçat interiorment, travessat per un estat de desesperació, de claustrofóbia existencial. Es recargola, li manca aire. (70)
DESESPERACIÓ. Està aïllat, hermètic, clos en el seu món. (71)
El silenci és el primer llenguatge de la desesperació. El protagonista calla. Per què calla? Per què no comunica el que sent, li dol i el tormenta? Justament perquè no té cap esperança, perquè entén que qualsevol acte comunicatiu està condemnat al fracás. (72)
És el silenci de la impotencia, de la solitud no buscada, la constatació de la impossibilitat.
La paraula pronunciada revela una esperança (73)
El dinamisme s’atura i advé la paràlisi. Ningú no suporta viure sense un argument, sense una motivació, per petita i insignificant que sigui (91)
Hi ha dues formes de combatre aquesta buidor: o bé construint una nova narrativa de sentit, un nou argument, un motiu que posi en marxa el motor que s’ha apagat, o bé escapolir-se’n mitjançant el conreu de les evasions.
Aquesta segona forma és molt habitual en el cos social.
La vida –escriu Franz Kafka- és una contínua distracció que ni tan sols ens permet reflexionar i preguntar-nos de què ens distreu (92)
L’esperança és una espera activa que posa en moviment tota la persona per assolir el bé que anhela. És cansada, perquè tot moviment comporta desgast i fatiga.
La persona que té esperança es mou, s’implica, actua per fer realitat els seus somnis.Abans, però, d’actuar, li cal exercir la contemplació, perquè aquesta activitat li permet aclarar quin és el seu lloc en l’escenari del món, quines són les portes a què cal trucar, quins són els topalls que cal vencer (132)
Som en estat de recerca. El nostre temps verbal és el gerundi i no el participi. Som en procés (173)
CITAS:
No triem els estats d’ànim. Ens envaeixen, ens transformen, ens col.lapsen. Podem, però, lluitar, com Sísif, vencer la resistència de la gravetat i carregar-nos de valor (15)
L’esperança no és una estrategia, sinó una mena de confiança que les contrarietats seran vençudes, però no solitàriament, sinó amb l’ajuda dels altres (19)
La solució al desencís passa per la reconstrucció de nous horitzons, per la visualització de nous futurs cap als quals cal orientar-se (35)
Refutar és una manera de respectar i de reconèixer dignitat a l’interlocutor. […] la indiferència és la forma més alta de menyspreu. (47)
EL CRIT, de MUNCH. Ensenya un ésser humà esquinçat interiorment, travessat per un estat de desesperació, de claustrofóbia existencial. Es recargola, li manca aire. (70)
DESESPERACIÓ. Està aïllat, hermètic, clos en el seu món. (71)
El silenci és el primer llenguatge de la desesperació. El protagonista calla. Per què calla? Per què no comunica el que sent, li dol i el tormenta? Justament perquè no té cap esperança, perquè entén que qualsevol acte comunicatiu està condemnat al fracás. (72)
És el silenci de la impotencia, de la solitud no buscada, la constatació de la impossibilitat.
La paraula pronunciada revela una esperança (73)
El dinamisme s’atura i advé la paràlisi. Ningú no suporta viure sense un argument, sense una motivació, per petita i insignificant que sigui (91)
Hi ha dues formes de combatre aquesta buidor: o bé construint una nova narrativa de sentit, un nou argument, un motiu que posi en marxa el motor que s’ha apagat, o bé escapolir-se’n mitjançant el conreu de les evasions.
Aquesta segona forma és molt habitual en el cos social.
La vida –escriu Franz Kafka- és una contínua distracció que ni tan sols ens permet reflexionar i preguntar-nos de què ens distreu (92)
L’esperança és una espera activa que posa en moviment tota la persona per assolir el bé que anhela. És cansada, perquè tot moviment comporta desgast i fatiga.
La persona que té esperança es mou, s’implica, actua per fer realitat els seus somnis.Abans, però, d’actuar, li cal exercir la contemplació, perquè aquesta activitat li permet aclarar quin és el seu lloc en l’escenari del món, quines són les portes a què cal trucar, quins són els topalls que cal vencer (132)
Som en estat de recerca. El nostre temps verbal és el gerundi i no el participi. Som en procés (173)
June 14, 2026
Tuve tentaciones fuertes de abandonar la lectura antes de las 50 primeras páginas de cortesía que todo libro merece. En catalán, diríamos que Torralba capellaneja; y en este caso, es puramente descriptivo de alguien que, entre otros caminos, ha recorrido el de la Teología. El estilo es engolado, busca hasta la extenuación la sinonimia barroca y recóndita; y eso, que se lee vacío en muchos casos, me produce rechazo por pendante. Pero me acabaron atrapando la disección del concepto de esperanza y la propia esperanza que genera su lectura. Una esperanza madura, asentada y tan sencilla en la forma (ahora sí) como profunda en las convicciones. Y, para más INRI, es justo reconocer que su llamada a la esperanza no capellaneja, no huele a naftalina ni a incienso; nace de la convicción de que en el ser humano existe siempre algo bueno sobre el que cimentarla. Y eso te permite acabar el ensayo con un poco de paz de espíritu.
September 8, 2026
El títol fa justícia al text. A través de les explicacions i distincions que l'autor es serveix per parlar sobre l'esperança, s'entreveu sempre una escletxa que acaba connectant amb el sentit de viure, d'estar vius i que hi han misteris que romandran el que són, portes que deixen entrar però no saber.
August 20, 2026
El valor de l'esperança en el món actual, que veu marcat pel desànim.
Anàlisi a fons de què és l'esperança, comentant que pensen alguns dels filosofs del s.XX.
Diferència amb espera, pensament positiu, expectativa...
Primera part molta referència a altres filòsofs. Segona part més pràctica
Anàlisi a fons de què és l'esperança, comentant que pensen alguns dels filosofs del s.XX.
Diferència amb espera, pensament positiu, expectativa...
Primera part molta referència a altres filòsofs. Segona part més pràctica
August 27, 2026
Bon assaig sobre l'esperança, amb referències filosòfiques però adequat per al lector no avesat (com jo). A vegades massa repetitiu, insistint en les mateixes reflexions i sense que la tesi evolucioni gaire.
March 29, 2026
El llibre que necessitava, és ❤️🩹 gràcies a la persona que l'ha posat en el meu camí ❤️ i gràcies a Francesc Torralba que l'ha escrit i compartit.
April 6, 2026
Un libro que recorre a través de distintos pensadores lo que es esperanza y lo que no. No te ofrece formulas ni da consejos, simplemente dispone las bases.
April 12, 2026
Encuentro que es una maravilla de ensayo filosófico en el que Francesc argumenta el sentido de la esperanza.
Creo que todo el mundo debería leerlo.
Creo que todo el mundo debería leerlo.
April 15, 2026
Una disecció minuciosa de l’esperança com a motor de canvi, personal i col·lectiu. Una crida a no perdre l’esperança, tot identificant les seves múltiples arrels conceptuals i filosòfiques.
May 18, 2026
"La grandesa de l'home -escriu Nietzsche- és en el fet de ser un pont i no pas una meta."
May 29, 2026
Molt ben escrit. Cada frase està triada, justificada, ben construida. Molt ben lligat amb l’essencia, la filosofia, l’art… la vida.
March 16, 2026
No leí la sinopsis del libro, sinceramente. Pienso que, a veces, no se deben crear expectativas que luego se conviertan en posibles defraudes. También pienso que la perspectiva de alguien no tiene que tomarse como dogma, se debe leer teniendo la mente abierta y con capacidad crítica.
Es un libro que plasma una perspectiva a raíz de comentarios e ideas de pensadores, no ofrece soluciones, no describe herramientas. Simplemente hace pensar en la idea preconcebida de ciertos conceptos.
Es un libro que plasma una perspectiva a raíz de comentarios e ideas de pensadores, no ofrece soluciones, no describe herramientas. Simplemente hace pensar en la idea preconcebida de ciertos conceptos.
Displaying 1 - 22 of 22 reviews