Premi Josep Pla 2026 Una immersió lúcida i esperançadora en la força que ens manté dempeus quan tot sembla perdut.
Què fa que alguns éssers humans s'aixequin cada vegada que cauen mentre que d'altres s'enfonsen en el desencís? On neix aquesta força misteriosa que, malgrat tot, ens empeny cap endavant? En aquest assaig brillant i lúcid, Francesc Torralba dissecciona la natura íntima de l'esperança i la seva batalla constant contra el desànim.
A partir de la filosofia, la literatura i l'experiència humana, Torralba explora els mecanismes que sostenen l'esperit quan tot sembla perdut. Amb una prosa clara i fonda, mostra com es construeixen horitzons, com reneix el sentit i per què necessitem, més que mai, aquesta confiança indestructible que ens manté dempeus malgrat tot.
Anatomia de l'esperança és un mapa imprescindible per orientar-se en temps d'incertesa i un elogi de la virtut que ens permet continuar creient en el futur.
el ensayo en sí no está mal, cuenta con una bibliografía de pensadores que no es mala, pero se me ha quedado un poco vago; pretencioso quizá. siento que reitera en exceso sobre las mismas ideas sin aportar realmente el pensamiento psicológico
lo cogí con bastantes ganas, pero se me ha asemejado bastante a un libro de autoayuda, y no son mi estilo, igual es por eso que no ha terminado de calar en mí
L'assaig reflexiona sobre la naturalesa de l’esperança com una força essencial per afrontar les dificultats de la vida. A través de la filosofia, la literatura i l’experiència humana, l’autor analitza què permet a les persones mantenir-se fermes davant l’adversitat i evitar el desànim. Torralba defensa que l’esperança no és una actitud passiva ni una il·lusió ingènua, sinó una disposició activa que ajuda a construir sentit, projectar-se cap al futur i superar les crisis. L’obra ofereix eines per comprendre com es renova la confiança en temps d’incertesa i reivindica l’esperança com una virtut indispensable per viure amb plenitud. Més recomanacions de llibres d'interès al blog "Mirades": https://agorafrancesc.wordpress.com/l...
Magnífico libro. Me ha encantado. El autor nos invita a reflexionar sobre el sentido de la vida, con la Esperanza de aportar nuestro granito de arena para cambiar el devenir de un mundo, donde la mediocridad y la inmediatez se han convertido en las señas de identidad de una sociedad que vaga sin rumbo. Somos parte de la historia y tenemos la obligación de actuar; de ser actores y no espectadores.
És un d’aquells llibres que fa bé. Una reflexió sobre l’esperança i el paper que juga a l’hora de viure la vida. Molt ben explicat, moltes referències interessants, amè. Està bé!
L'he llegit cada dia al bus de camí a la feina, m'ha aportat molta calma i tranquil·litat per començar el dia. Una gran, bona recapitulació i reflexió per part de Torralba!
Això no és ni molt menys un llibre d'autoajuda, com alguns crítiquen aquí. Crec que és un bon llibre de filosofia, senzill, amb les idees clares i ben explicades, en capítols molt breus que de vegades m'agradaria que aprofundís més, però transmetent el missatge de forma prou lúcida. Per tot això m'ha semblat un llibre que podria ser una lectura obligatòria pels adolescents alumnes d'ESO. En general, estic d'acord amb la majoria de les idees que exposa. Però m'he trobat vàries vegades volent refutar i amb ganes de parlar amb en Torralba sobre per què opina això. En molts casos fa salts lògics massa grans, amb proposicions adoptades com a axiomes que a mi no em semblen tan clars. Un exemple és en el tercer capítol de la segona part, on tracta l'humà com a únic ésser viu amb la capacitat de tenir esperança. L'argument del capítol fa sentir com si es referis a l'ésser humà com a alguna cosa superior/divina. Trascendent. Crec que és antropocentrista i subestima molts animals. I això pot semblar una ximpleria de crítica, però crec que té implicacions bastant profundes en la idea de l'esperança i l' "esperit". De la mateixa manera, l'últim capítol fa una crida a comprometre's en activits altruistes i en contra de la indiferència i la inacció. Critica la indiferència que molta gent sent davant l'allau de notícies negatives a les noticies. Ens hauriem d'enfadar, diu, i no l'hi nego. Però sembla ser que no té en compte el paper que té la premsa i els mitjans de comunicació en les emocions humanes i les ganes de participació que hi ha en les causes socials. Li caldria llegir "Com plantar cara a un dictador" de Maria Ressa, on clarament explica com el bombardeig de noticies negatives incrementa la indignació, la ràbia i l'odi, i baixa l'alegria, l'empatia i l'esperança de la població, i es correspon en un auge de les politiques autoritàries. No dic que Torralba no tingui raó quan parla de la falta de compromís actual i el paper de l'esperança, però un altre cop, són els salts lògics i la falta de desenvolupament en algunes idees que em fan no posar les 5 estrelles en aquest llibre. Amb tot això, com he dit, em sembla excel·lent, especialment important pels joves, però un llibre per a tothom.
Constantes ideas, pensamientos para reflexionar y ayudarnos en nuestro permanente combate espiritual. Ese abatimiento que a veces nos inunda y contra el que a veces nos sentimos tan solos. Desearía mantener el impulso que nos muestra el escritor, seguir su línea, su camino, lejos de ese mundo pueril, falso y superficial de esos constantes mensajes de filosofía positiva que inundan las redes y, a veces, nuestras conversaciones cotidianas. CITAS: No triem els estats d’ànim. Ens envaeixen, ens transformen, ens col.lapsen. Podem, però, lluitar, com Sísif, vencer la resistència de la gravetat i carregar-nos de valor (15) L’esperança no és una estrategia, sinó una mena de confiança que les contrarietats seran vençudes, però no solitàriament, sinó amb l’ajuda dels altres (19) La solució al desencís passa per la reconstrucció de nous horitzons, per la visualització de nous futurs cap als quals cal orientar-se (35) Refutar és una manera de respectar i de reconèixer dignitat a l’interlocutor. […] la indiferència és la forma més alta de menyspreu. (47) EL CRIT, de MUNCH. Ensenya un ésser humà esquinçat interiorment, travessat per un estat de desesperació, de claustrofóbia existencial. Es recargola, li manca aire. (70) DESESPERACIÓ. Està aïllat, hermètic, clos en el seu món. (71) El silenci és el primer llenguatge de la desesperació. El protagonista calla. Per què calla? Per què no comunica el que sent, li dol i el tormenta? Justament perquè no té cap esperança, perquè entén que qualsevol acte comunicatiu està condemnat al fracás. (72) És el silenci de la impotencia, de la solitud no buscada, la constatació de la impossibilitat. La paraula pronunciada revela una esperança (73) El dinamisme s’atura i advé la paràlisi. Ningú no suporta viure sense un argument, sense una motivació, per petita i insignificant que sigui (91) Hi ha dues formes de combatre aquesta buidor: o bé construint una nova narrativa de sentit, un nou argument, un motiu que posi en marxa el motor que s’ha apagat, o bé escapolir-se’n mitjançant el conreu de les evasions. Aquesta segona forma és molt habitual en el cos social. La vida –escriu Franz Kafka- és una contínua distracció que ni tan sols ens permet reflexionar i preguntar-nos de què ens distreu (92) L’esperança és una espera activa que posa en moviment tota la persona per assolir el bé que anhela. És cansada, perquè tot moviment comporta desgast i fatiga. La persona que té esperança es mou, s’implica, actua per fer realitat els seus somnis.Abans, però, d’actuar, li cal exercir la contemplació, perquè aquesta activitat li permet aclarar quin és el seu lloc en l’escenari del món, quines són les portes a què cal trucar, quins són els topalls que cal vencer (132) Som en estat de recerca. El nostre temps verbal és el gerundi i no el participi. Som en procés (173)
Tuve tentaciones fuertes de abandonar la lectura antes de las 50 primeras páginas de cortesía que todo libro merece. En catalán, diríamos que Torralba capellaneja; y en este caso, es puramente descriptivo de alguien que, entre otros caminos, ha recorrido el de la Teología. El estilo es engolado, busca hasta la extenuación la sinonimia barroca y recóndita; y eso, que se lee vacío en muchos casos, me produce rechazo por pendante. Pero me acabaron atrapando la disección del concepto de esperanza y la propia esperanza que genera su lectura. Una esperanza madura, asentada y tan sencilla en la forma (ahora sí) como profunda en las convicciones. Y, para más INRI, es justo reconocer que su llamada a la esperanza no capellaneja, no huele a naftalina ni a incienso; nace de la convicción de que en el ser humano existe siempre algo bueno sobre el que cimentarla. Y eso te permite acabar el ensayo con un poco de paz de espíritu.
Un libro que recorre a través de distintos pensadores lo que es esperanza y lo que no. No te ofrece formulas ni da consejos, simplemente dispone las bases.
Una disecció minuciosa de l’esperança com a motor de canvi, personal i col·lectiu. Una crida a no perdre l’esperança, tot identificant les seves múltiples arrels conceptuals i filosòfiques.
No leí la sinopsis del libro, sinceramente. Pienso que, a veces, no se deben crear expectativas que luego se conviertan en posibles defraudes. También pienso que la perspectiva de alguien no tiene que tomarse como dogma, se debe leer teniendo la mente abierta y con capacidad crítica. Es un libro que plasma una perspectiva a raíz de comentarios e ideas de pensadores, no ofrece soluciones, no describe herramientas. Simplemente hace pensar en la idea preconcebida de ciertos conceptos.