Érem tan joves és el que solem dir quan mirem àlbums de fotos d’abans. Som els mateixos i alhora som uns altres. Aquest llibre és un àlbum de fotos sense fotos. Una evocació de moments dolços, tendres, alegres. Perquè solem fer fotos de les coses que volem recordar. Amb nostàlgia i una voluntat de fer memòria, Sílvia Soler congela instants de vida, ens ensenya el pas del temps i aconsegueix que el lector pensi en els seus propis àlbums de fotos. I, per postres, unes fotografies impossibles, que mai no han existit i que l’autora desitjaria que fossin reals.
3.5 un llibre curtet, lectura ràpida, el concepte de descriure fotografies és interessant, però potser m'hauria agradat trobar una mica més de reflexió en cada una, no només la descripció. si més no es un llibre que puc dir que m'ha inspirat a voler fotografiar més i a mirar amb intenció. una cosa que repeteix un parell de cops al llibre és que tenim tan accessible la fotografia en el nostre temps que molts cops fotografiem sense pensar, he trobat que reivindica una mica la intenció de disparar la foto i això m'ha agradat
m’ha agradat: és d’aquells llibres que et fan imaginar i connectar amb records o anècdotes de la teva família. Tant de bo algú fes un llibre amb imatges que conec😊
Tot i això, crec que té llibres millors. Però val la pena llegir-lo! De lectura ràpida.
Quin llibre més entranyable! L'autora descriu fotografies de la seua vida. Les fotografies no les pots veure però ni falta que fa, te les imagines perfectament perquè (i ací ve el més bonic d'este llibre) pots reconèixer la història de la teua família en les emocions i els contextes que vas llegint, pots viajar al passat e inclús al futur, perque saps els sentiments de nostàlgia que es remouran en tu quan veges les teues fotos actuals d'ací uns anys.
Un llibre ràpid i fàcil de llegir, entranyable i clarament nostàlgic. Són relats construïts a partir de records i instants de la vida familiar de la pròpia escriptora i les emocions associades al passat.
M’ha fet una mica de pena que no m’acabés d’agradar del tot, perquè m’encanta com escriu la Sílvia Soler i, en general, m'agraden molt les seves novel.les. En aquest cas, però, el format basat en petits relats independents i descripcions de fotografies no m’ha acabat de convèncer... he trobat a faltar una trama més contínua, amb principi i final.
I sobretot, m'ha passat que en molts moments m’he quedat amb ganes de més profunditat: conèixer millor els personatges, entendre com se sentien realment en cada escena i endinsar-me més en vivències que només s’insinuen. Hi ha "fotografies" amb molt potencial emocional que passen de puntetes i m’hauria agradat viure-les amb més intensitat.
Tot i això, és un llibre que desperta records propis. En aquest sentit, crec que té un encant especial i íntim.
"Els moments de plenitud, en aquesta vida, solen tenir lloc al voltant d'una taula."
"Els sentiments son contradictoris: quina sort haver-ho viscut, quin mal haver-ho perdut."
No es tracta de una novel.la. Són fotografies que no es veuen.... Haureu de fer volar la imaginació. És una invitació a l'observació i a fixar -se ens els detalls.
Ens submergim en els àlbums familiars de la Sílvia Soler on utilitzarà un recurs literari per explicar-les on el lector no veurà cap fotografia.
Al llegir-lo, sobretot si teniu familiars propers que ja no estan, us agafaran ganes d'agafar fotos antigues i donar-lis una ullada. Vigileu amb la nostàlgia...
He de ser del tot sincer. El llibre a mi m'ha transmès poc però es llegeix en una tarda i si sou molt fans de la Sílvia Soler i ja teniu una edat li podeu donar una oportunitat.
(3.5 ⋆˚࿔) Si pogués descriure aquest llibre amb dues paraules, serien definitivament 'nostàlgia' i 'calidesa'. Amb 'Érem tan joves' acompanyem a l'autora a través d'històries i anècdotes, totes inspirades/tretes de fotografies de la seva vida i família. Llegint aquest llibre te'n tornes a recordar de què a vegades no cal un moment especial perquè sigui memorable o 'fotografiable'; a vegades és la quotidianitat el que després més enyorem. Gràcies, Sílvia Soler per fer-me aquest dissabte molt més amè.
'Nosaltres encara som joves, els fills encara no són grans. És aquell moment tan dolç de la preadolescència, quan ja deixen intuir de vegades l'adult que seràn però encara tenen la mirada innocent i juganera.'
M'encanta Sílvia Soler... Però amb aquest llibre fluixeja.
Un llibre de records molt propers als meus, per època viscuda i per desitjos o valors que transmet. M’ha fet somriure i tornar enrera adonant-me del que es la felicitat de les petites coses, dels moments de joie de vivre que duem a dins. Llegirlo ha estat com fer un bon cafè amb la Silvia !