Mentre ella mateixa busca una casa, Stefanie Kremser ens convida a entrar a les llars de la seva vida —del passat, del present, del futur— i de les vides d’altres persones. Amb cada porta i finestra que obre, sentim la remor d’unes dones que endrecen objectes, gestos, idees, sentiments. Perquè una casa és molt més que les seves quatre parets, i pot ser tan diversa i personal com els seus habitants al llarg del temps. A mig camí de la memòria i l’assaig, són moltes les veus que escoltem a Acció de gràcies per una casa: veus reals i de ficció, veus d’altres escriptores, pensadores i artistes. Veus que ens transmeten històries, vivències, desitjos, i que totes juntes afinen el sentit d’aquest llibre: tenir un lloc on puguis dir «això és casa meva».
Si tot va bé, el lloc on vius és part indestriable d’un mateix al que no li prestem atenció. Quan arribem a casa, obrim la porta i trobem tot el confort necessari sense preguntar-nos per aquest gran miracle de tenir un recer. L’Stefanie explica de primera mà com és quan aquest recer t’és arrabassat sense contemplacions i et trobes enmig de la intempèrie sense un lloc segur, citant les paraules d’Auden, d’un lloc “on puc entrar i d’on puc també sortir” (pàg. 66).
M’ha interessat veure com el projecte de compartir una casa amb amics, passa de la il·lusió a l’amarga realitat i, citant de nou el poeta Auden, a saber que un dia cal fugir d’”aquells amb qui no em sento a casa” (pàg. 63). Em quedo, però, amb la lucidesa de la conclusió quan diu: “És important entendre que les utopies no poden reeixir i buscar altres maneres de funcionament, però cal formar una recomposició que sigui agradable i no només a penes suportable” (pàg. 78).
Em sento identificada quan diu: “Endreçar també és estimar; estimar una casa o totes, com si fos una acció de gràcies és estimar la vida” (pàg. 75).
L’autora decideix cloure el llibre amb un extensa narració de la vida de la Severina, una dona de fer feines de Sao Paulo amb una vida terrible que té una lluita ferotge per aconseguir una casa. El canvi de tema és tan fort i tant contrastat que no veig que acabi de funcionar.
"Amb la tasca d'haver de decidir què fer-ne, d'aquestes coses concretes i abstractes -què descarto, què guardo-, una por fins ara desconeguda es va escampar dins meu: si ja no puc tocar un objecte que he mirat durant anys sense veure'l, ¿ja no sabré activar el record que s'hi conserva? ¿Em quedaré sense una mena de llàntia màgica, on, en aquest cas, el geni no compleix un desig per al futur, sinó que il·lumina la memòria del passat?" "La casa del futur és, sovint, un indret que només existeix en la nostra fantasia. És habitada i decorada per desitjos poc realistes, com ho podria ser un amor platònic, com, també, ho és l'enyor d'un espai o d'un estat, si no millor, almenys diferent." " Perdre una llar és una experiència profundament traumàtica, que representa múltiples pèrdues: comoditat, seguretat, privacitat, protecció, estalvis vitals, accés a aliments, aigua i sanejament, i salut. El més tràgic és que esborra els records i les identitats que les persones associen amb les seves llars. El cost emocional és incommensurable."
Stefanie Kremser escriu narracions meravelloses. A 'Acció de gràcies per una casa' torna a un dels seus temes: les cases on ha viscut (unes quantes, en va parlar a 'Si aquest carrer fos meu'), viu i viurà com a fil de la seva autobiografia (com va fer també Paul Auster a 'Diari d'hivern'). Al rerefons, el problema greu d'habitatge que viu Barcelona i l'especulació immobiliària. Pel camí, l'art, les relacions personals i una segona protagonista de l'obra que ens sorprendrà a la part final i que resulta ser, al capdavall, l'espurna que ho desencadena tot. Aquesta vegada, el text no és una traducció de l'alemany, sinó que ha estat escrit, i molt ben escrit, en català.