Els moixons

by Montserrat Virgili

El retrat tendre i emocionant d'unes dones que no volen rendir-se.

«Un estol de moixons ocupa el cel. Tracen dibuixos a l'aire amb la gràcia de qui té un do i hi treu importància».

A la Cinta li falta mig braç, el silenci li arriba fins el colze. És peixatera. La Pepita, la dependenta de la pastisseria mai demana petons a canvi de confits. Darrera el taulell la Teresa, que un dia va ser la Princesa Llum de Lluna, fa jocs de mans. La iaia Maria broda les seves inicials al llençol, és la manera que ha trobat de poder escriure. La iaia Antònia canta quan no la veu ningú. Es resa a ella mateixa sense déus pel mig.

Totes les dones que habiten aquest llibre canten a la seva manera, però criden un mateix mal. Els han explicat un conte de xiquetes que la vida no els hi torna i quan van a la recerca de la nota més aguda, els cau una llàgrima en veure's eternament desafinades. Escrit amb una prosa brillant, Els moixons retrata amb una tendresa extraordinària unes dones que no volen rendir-se, que no volen viure engabiades. Un llibre d'una gran bellesa i d'una profunda saviesa.

106 pages, Kindle Edition

Published February 5, 2026

Reviews

[Marta Cava]

Algú com la Montse Virgili, que parla amb tantes dones i tan diverses, només podia fer un relat que fos un mosaic de diferents figures femenines. Unes dones que recorden a les que surten a les històries de la Marta Rojals o l'Emma Zafón.

[Joan Roure · Rating 4 out of 5]

Un llibre en què no trobaràs l'argument clàssic de plantejament, nus i desenllaç, per tant, primer punt a favor per la valentia de l'autora. El que fa Virgili és plantejar tot un estol de diferents personatges en cadascun dels capítols (tampoc es pot considerar un llibre de relats) trets del món analògic, d'aquell que tots els qui van viure una infantesa en els 80 o els 90 identificaran fàcilment.  Un viatge al món oblidat de les nostres padrines, de les peixateres, les pastisseres, etc. El record i la memòria com a temes clau, la lectura dels silencis, els petits detalls quotidians. Hi ha també una reivindicació implícita més que evident de la identitat femenina sense trepitjar, però, el terreny del sentimentalisme gratuït. Una obra plena de nostàlgia, escrita amb una prosa que brilla, rica en el llenguatge i poètica en l'estil. Primera obra més que digna de Virgili, a qui haurem de seguir de prop.

«Soc una Ofèlia de bassiol en una ciutat de mar. M'ennuega l'escuma del que he llegit. Escriure és voler nedar sense saber si trobaràs on agafar-te. Em vaig ofegar en una piscina. No en sabia sortir. Cadascú s'ofega en el seu got d'aigua. Quan t'agafes a la vorera, la pedra sempre t'esgarrapa les mans. Si escrius, també. No hi ha manera de salvar-se.»

[Daniel Recasens Salvador · Rating 4 out of 5]

Una moixonada en sincronia. El dibuix costumista (però gens estrafet o idealitzat, no exactament) d’una “nena de pis” que observa la vida (una que és feta de dones, de tota mena però totes una de sola). La ciutat més enllà de la ciutat. I un temps que tampoc no és tan lluny com podria semblar. Un debut que fa goig a La magrana d’una veu, la de la Montse Virgili, que fa temps que ens explica.

[Marina Lozano · Rating 5 out of 5]

A través de la mirada i records de nena es reivindiquen figures femenines quotidianes dels anys 80. Escrit amb una prosa bonica i delicada. Posa en valor les nostres mares i àvies, dones treballadores a dins i fora de casa.

[OlgaSR · Rating 4 out of 5]

Però que bonic escriu la Virgili!!!
Amb una prosa delicada, ens trasllada al passat gràcies a un estol de personatges entranyables i referents culturals que, adaptats a les vivències d cadascú, ens són reconeixibles. És tendresa, és memòria, és reivindicació.
No us el perdeu.

[Bego]

hay un error en la ficha del libro. tiene 167 páginas y no 106. es un libro bien escrito, con mucha sensibilidad, un homenaje a las mujeres de antes, de hace mucho tiempo.

[Raquel · Rating 5 out of 5]

com llegir poesia. quina delicadesa, quin encís, quina joia de llibre

[Elisenda Fusté Forès · Rating 5 out of 5]

Un llibre preciós sobre les Padrines del Camp (és a dir, del llamp). Emocionada cada vegada que he pogut llegir alguna paraula de les nostres (moixons, xiquet, lo, Reus, etc.)

[Gemma M · Rating 4 out of 5]

Sensibilitat i tendresa, prosa poètica i un lèxic riquíssim... I certa nostàlgia d'un petit gran món analògic que ens toca el coret a aquelles persones que vam conviure amb les nostres àvies als 80-90 (jo també guardo la colònia de la iaia Maria al bany i l'oloro de tant en tant).

[Laura Alberch · Rating 5 out of 5]

Un llibre fet de records, silencis i dones que deixen empremta sense fer soroll. Aquestes dones són els seus moixons, referents reals que l’escriptora va conèixer quan era petita i que li van ensenyar a habitar el món.

L’autora comparteix, d’entre els seus records, la història de la Cinta, de la Paqui, de la iaia Maria, de la Glòria Baliu… Dones de generacions passades de qui va aprendre què vol dir ser dona, i no a través de discursos, sinó observant gestos, silencis i maneres de fer. I és aquí on el llibre colpeja: en tot allò que no es diu però es transmet.

Un altre punt fort és la llengua. Virgili utilitza un català ric, viu i arrelat al parlar del Camp de Tarragona, que sona de veritat i connecta directament amb qui llegeix. També hi ha un viatge del sud a Barcelona que no cau en la nostàlgia fàcil. Reivindica les arrels i critica unes ciutats cada cop més buides d’ànima.

És un llibre que he gaudit moltíssim: sincer i ple de vida. Imprescindible per entendre que la identitat es construeix amb els retalls de les qui ens han precedit. Un homenatge al llegat invisible de les dones que ens han fet com som.