Més de 300 anys de repressió, prohibicions i menyspreu no han aconseguit fer desaparèixer el català. Ben al contrari, sembla que després de segles de persecució els catalans han dit prou.
Aquest llibre és un monòleg, una autobiografia lingüística i una crida a l’acció. Amb un humor marca de la casa que sovint glaça el somriure, Òscar Andreu posa el termòmetre a la situació de la llengua, planteja les principals qüestions que n’amenacen l’existència i proposa una mesura radical per assegurar-ne la pervivència: parlar-la.
Vet aquí el primer pas —fonamental, però no l’únic— per salvar el català: parlar-lo peti qui peti, a tot arreu, a tota hora i amb tothom.
Òscar Andreu i Fernández (Terrassa, 7 d'abril de 1975) és un comunicador, humorista, escriptor i cantant català. És codirector i guionista dels programes La competència a RAC1 i de La nit dels Òscars a TV3, juntament amb Òscar Dalmau, amb qui forma una parella creativa d'ençà que es van conèixer estudiant Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. També és cantant del grup La Banda Municipal del Polo Norte.
Sí, ja sabem que la situació del català és greu i no en podem fer broma. Però de tant en tant, en aquest país també hem de poder riure i l'Òscar Andreu ha escrit un text magnífic per pixar-nos de riure i també per empoderar-nos lingüísticament, que no són coses incompatibles
Si us espereu un llibre acadèmic o mínimament seriós sobre la parla de la nostra llengua, aquest no és el vostre llibre. Però si voleu veure-us reflectits en la quotidianitat de la mort del català i que la sang us bulli a causa de les vostres pròpies contradiccions, és el llibre perfecte.
No vos deixeu enganyar pel títol. No és el típic manual de defensa del català, molt lloable en la causa i en l'esperança però una mica avorrit. L'obra de n'Òscar Andreu, un monòleg teatral ara en format llibre, destil·la un humor d'allò més corrosiu. No deixa canya dreta. I com que es llegeix en menys de dos hores, la cosa no té temps de decaure.
És una llàstima haver comprat aquest manual de defensa del català en format electrònic. Si l'hagués comprat en paper, n'hauria retallat uns quants trossos amb unes estisores i els hauria fet emmarcar. Ves per on, acab de descobrir un defecte dels llibres electrònics.
Com a profe de català m'havia de llegir EL llibre de Sant Jordi. Entenc que és l'adaptació del monòleg de l'Òscar Andreu, però se m'ha fet molt curt. L'equilibri perfecte d'humor i anàlisi de la situació del català, amb anècdotes que a tothom ens poden ressonar i un consell pòstum de Carme Junyent: "Parleu-lo!" Tan senzill com això ♥️
Humor i consciència lingüística: una lectura imprescindible.
De tant en tant, va molt bé llegir sobre la situació del català des d'una perspectiva que no sigui estrictament seriosa o acadèmica. L'Òscar Andreu ha aconseguit fer un treball divertidíssim que, a més de fer-te passar una bona estona i fer-te riure, llança una càrrega profunda de conscienciació lingüística.
En els moments de lluita actuals que viu la nostra llengua, aquesta tasca em sembla absolutament imprescindible. La ironia i l'enginy com a eines de defensa, demostren que es pot fer pedagogia sense caure en el victimisme.
A nivell personal, el millor del llibre es que sap fer-nos reflexionar sobre els nostres propis hàbits lingüístics diaris, però des del somriure i la complicitat. Una lectura 100% recomanable per a tothom qui vulgui mirar de cara la realitat del català de l'única manera que de vegades ens salva: amb molt de sentit de l'humor.
He rigut molt i de passada he recordat els meus moments estel·lars amb el català i, amb molta nostàlgia, les classes i alguns cafès amb la Carme Juntent
Havia llegit algunes crítiques que deien que l’autor culpava exclusivament als parlants de la situació actual de la llengua i després de llegir-lo crec que no és gens així. El llibre assoleix bé el seu objectiu: fer una radiografia amena i divertida dels factors que han portat a la situació actual de la llengua. O dit d’una altra manera, transformar conceptes de la sociolingüística en quotidianitat i humor per apropar-los a tots aquells a qui els interessa la situació del català, però no tant com per llegir un llibre acadèmic.
Crec que la seva idea d’interpel·lar els parlants és important, no perquè en siguin els principals culpables, sinó perquè son la base i la part més accessible del circuit necessitari per millorar la situació de la llengua. Perquè, sí, hi ha factors externs com la política o la legislació que no depenen de nosaltres. Però alhora, l’autoestima i la consciència lingüística dels parlants son CRUCIALS. Primer, perquè la presència de la llengua al dia a dia també ajuda (recordem que tenim unes dades baixíssimes de l’ús social) . I segon, perquè només si els parlants estan prou motivats, convençuts i emprenyats faran pressió per canviar els factors externs.
Per acabar, m’ha fet riure molt i m’he sentit molt identificada amb les seves experiències de persona que manté sempre el català.
Ràpid de llegir. Bastant identificat amb el que explica m'ha agradat el to còmic.
Entenc que és l'adaptació d'un monòleg i no un manual però trobo que l'anàlisi posa totes les culpes i esperances en la gent, en el poble català i en la nostra responsabilitat envers la llengua (cosa que comparteixo: cal fer-ho i és imprescindible), però passa una mica de llarg d'altres factors que han propiciat l'estat actual de la llengua: la colonització promoguda per l'estat espanyol des de fa molts anys, les onades migratòries més actuals que impossibiliten, demogràficament, integrar a tothom i la nul·la actuació dels successius governs de la Generalitat que no s'han fet respectar i s'han plegat davant el govern espanyol.
Lectura que es fa d'una tirada i baixa d'allò més bé. Es tracta de l'adaptació en format llibre del monòleg 'Crida als ocells de colors llampants'. Diria que en la qüestió de la defensa del català no aporta res de nou i hi ha moltes dades de la vida que l'Òscar Andreu ha donat a conèixer en diverses entrevistes. Però això no treu cap mèrit a l'obra, perquè l'autor manté el tema del debat lingüístic ben viu —tan important és parlar català com parlar del català— i ho fa amb una ironia deliciosa. El llibre que li hauria agradat llegir a la Carme Junyent. Llegiu-lo, vosaltres que podeu.
Celebro molt que un llibre que parla de la complicada situació que travessa la llengua catalana, per molt curt i distès que sigui, sigui un dels més venuts per Sant Jordi. També celebro molt que una de les persones més conegudes de la ràdio catalana s’impliqui tant en la defensa de la llengua, quan segurament podria no fer-ho i viure més tranquil·la. No obstant això, no deixa de ser un escrit de només 75 pàgines, amb molt poca lletra, que es llegeix fàcilment en una hora i, per tant, no puc donar-li més de tres estrelles. Llarga vida a l'Òscar Andreu i a la llengua catalana, la nostra.
Gràcies Òscar per la reflexió i pel teu humor punyent. Ja fa anys que m'esforço a no canviar d'idioma i recomano a tothom de fer el mateix. La sorpresa, com tu has posat en un dels exemples, és que la major part dels cops l'altra persona canvia al català, i fins i tot algunes vegades t'agraeixen la perseverança. Parlem-lo!