De petites la Jone i la Polly eren amigues inseparables, de les que practiquen el primer petó morrejant-se amb la bo-ca tancada. Però si ara es creuen pel carrer es giren la cara. ¿Què va passar durant l’adolescència perquè l’amistat es trenqués irreparablement? La Jone comença a escriure a la Polly per passar comptes, però el seu monòleg de seguida rebobina mil records —i es converteix en la confessió que fins ara no s’ha atrevit a formular: la d’una adolescent que, sentint-se traïda, va fer servir els secrets de la kale borroka per venjar-se. "Pleibac" és l’Euskadi rural i poligoner dels anys 90: militància juvenil, pantalons de campana, petitsuis congelats, katxi i putivolta. Narrat en un llenguatge que només podia inventar-se una bertsolari: oral, volgudament impur, ple de vida real. Elegida novel·la de l’any pels lectors de 111 Akademia, és la segona novel·la de Miren Amuriza després de Basa, que en va fer una de les veus més excitants de la literatura basca.
Estudió Filología Vasca y posteriormente se especializó en Literatura Infantil y Juvenil. Ha colaborado en diversos medios de la prensa escrita y ha publicado varios libros infantiles. Basa es su primera novela (premio Igartza Saria 2017, Premio Siete Calles 2019). Compagina la escritura con el bertsolarismo.
M'ha agradat per què la meva amiga de tota la vida em va deixar parlar quan érem adolescents? Per què jo després vaig entrar en la militància política? Per un tema generacional? Per què la manera en la qual està escrit és semblant al ritme que té el meu cap quan té ansietat? No ho sé ben bé, però m'ha agradat molt"
“Pleibac” és un viatge al passat. M'ha transportat als anys 2000, a l'adolescència. Com era d'esperar, Amuriza ho fa des d'un entorn concret. A partir de la relació que tenen dues noies de famílies molt diferents d'Euskadi, aquest llibre fa pensar com el que et passa en aquesta etapa et pot condicionar la resta de la teva vida, ja que hi ha decisions i accions que s'arrosseguen fins a la tomba. En definitiva, és un llibre ràpid de llegir. M'ha enganxat pel llenguatge i per tota l'ambientació d'aquella època (terriblement ben trobada).
La verdad que me ha costado la vida empatizar con la protagonista. El hecho de que siga tan anclada en el pasado y con ese rencor, me ha cansado un poco. Me ha dado la sensación de que se queda en una queja vacía y en un papel de víctima que no ayuda a que la historia avance. Retrata una amistad muy tóxica, pero al no haber una evolución real en ella, he desconectado por completo. Realmente me he quedado igual que si no lo hubiera leído. Quizás habría estado bien ver el punto de vista de Polly, aunque fuera brevemente. Aunque tanta verborrea también me agota, destaco que los capítulos son cortitos y hace que se lea más rápido.
Tiene una voz narrativa auténtica. Me encantan los juegos de palabras, el uso y abuso del lenguaje y las referencias de una localidad en los noventa que nunca conocí y, sin embargo, habité por un par de días.
Ez dut inoiz hainbeste zalantza izan puntuazioa emateko orduan. 4 edo 5 emango nizkioke, 3 ere agian? Zergatik? Liburuetan istorioek izan beharko luketen protagonismoaz hausnartzera eramaten nauelako Amurizaren azkenengo lanak.
Zenbateraino dira liburuak kontakizunak, eta zenbateraino du garrantzia nola eta nork kontatzen duen? Zer da liburu baten xedea? Esango nuke, bidaiatzea dela, eta liburu honek soberan transportatzen gaitu denboran, leku batetara, pertsonaiengana, adin jakin batetara.
Askotan itsatsita geratzen gara kontakera jakin batzuetan; ia zer esaten den baino gehiago, kontatzeko moduak enamoratzen gaitu. Zenbat aldatzen den istorio bat kontatzen duenaren arabera; narratzaile soso batek guztia plano kontatuta edo hitz egokiak, isiluneak eta erritmoa maisuki erabiliko dituen narratzaile baten bitartez.
Amurizak dio liburu bakoitzak bere soinu banda propioa behar duela, bere hizkuntza eta kodea. Eta liburu honek mugarriak zalantzan jartzera bultzatzen gaitu: Zer da hizkuntza? Zer hizkera? Zer da garrantzitsuagoa, kontakizunak leku jakin batetara eramatea ala narratzailearen indarra eta sinesgarritasuna?
Hori dela eta, esango nuke liburu honek bere unibertso propioa duela: erritmoz, sonoritatez eta musikalitatez betetako erregistro berri bat. Kontatzeko modu partikularra sortu du eleberri honetarako, ahozkotasunaren aberastasuna eta gordintasuna mantenduz.
Hitz hautaketak garaian eta testuinguruan irmoki errotuta daude. Ez da soilik lexikoa txertatu eta listo, estetika jakin bat eta estiloa eman dio sintaxi zaindu batekin amalgama bat osatuz.
Eta zer kontatzen digu? Hor dago gakoa: ez zaio axola. Bi lagunen arteko harremana (edo ez-harremana) da ardatza. Pasarte batzuk sakon hausnartzera garamatzate, izan ere ez dugu dolurik eginen lagunak aldentzen direnean, ezta?.
Amurizaren hizkuntzarekiko konpromisoa eta ausardia nabarmendu nahiko nituzke, galderak botatzen ditu etengabe: Zenbat galtzen da ahozkotik paperera pasatzean? Nola islatu erdal ingurune batean errotutako errealitatea euskara jatorrean? Nola zikindu, ardura gabezia dela eman gabe? Amuriza entzun besterik ez dago hontaz ohartzeko eta bere hitzez liluratzeko: esku lanetan abila, bolatxoz-bolatxo hizkuntzaren koilarea egiten maistra.
Eta zergatik ez 5 izar, orduan? Guzti hau esan eta gero, badakidalako iritsiko dela egunen bat non istorioa eta kontatzeko modua bat izango diren.
Asko gusta dazt. Hasieran zaila da haria jarraitzea, baina gero, polly hitzak lagunduta, piezak lotuz nindoala konturatu naiz digresio basati hori bera dela istorioaren koska. Artea, aberastasun aldetik C3 emateko modukoa. Zelako burua izan behar duen horrela idazteko, zer izan behar duen...
Ha sido muy fácil conectar con la esencia noventera, y con todas aquellas cosas que unieron una generación. Pero me ha costado el ritmo frenético, casi como una verborrea constante desde la primera página.
El que m’ha agradat d’aquesta inesperada lectura, a part de la història, ha estat sobretot l’ús del llenguatge, les paraules “inventades” i la manera de construir les frases. L’autora ho fa d’una manera que et trasllada a escoltar a una amiga molt rallada o molt enfadada fent una mena de monòleg desordenat sense filtrar els seus pensaments. Directe, cru, enfadat. I tu l’escoltes, i en alguns moments et perds però al cap de dues frases entens què t’esta dient.
Una pena no poder llegir-lo en euskera, segur que llavors es molt més potent, però els meus aplaudiments per la traducció, i pels peus de pàgina que m’han ajudat a entendre el context de Pais vasc a principis dels 2000.
Pel que fa la història, tot i que el context sociopolític té un gran pes, crec que l’esquelet central d’amigues que deixen de ser-ho es una experiència molt universal. Tot i que els motius siguin molt diferents, moltes de nosaltres hem tingut pensaments i monòlegs interns com el de la protagonista.
Molt bon auto-regal de reis, i molt bona troballa, estaré atenta a què fa l’autora!
Euskera aldetik pixkat kostatu zait irakurtzia eta denboa eskeñi ber izandiot ulermenerako, baina istorioa ta era 2000ero horta guztiz sartzea eraman dit Mirenek.
"jo et miro i tu em mires, i l'afecte de base entre nosaltres esta intacte"
Una història entre dues amigues de la infància que ja no ho són, que podríen haver sigut. Una història d'amor, de culpes, de demanar perdó (o no) i de redimir-se. El ritme de la novel•la és tan frenètic com els pensaments i l'ansietat. Quan creus que les coses acabaran amb tendresa, pam: un tall a cor obert.
És fàcil relatejar amb algunes situacions, amb els pensaments d'una nena que creix al costat de la seva millor amiga sense.
La Jone i la Polly podrien haver sigut la Marisa i la Vicenta. Quantes amistats ho podrien haver sigut?
M'ha agradat molt. Un viatge a l'adolescència i als sentiments a flor de pell. Un vocabulari molt precís per explicar totes les emocions i vivències. Divertit, punyent i dramàtic. Vols abraçar tota l'estona la Jone i dir-li que l'entens. "Tenia setze inflamables anys, joder. I vivia envoltada de pins."
Kriston pila gustau iate. Flow 2000 bizitza rural-poligonero euskaldune (Durangaldien) lantzen dau, lagun batzuen istorioen bidez. Osea fantasia pura liburu berien Britney Spears, Su ta gar, Hemendik at ta Chenoa aipatzie. Momento remember askogaz.
Lectura del tirón después de que me lo recomendasen en la librería esta mañana. No he acabado de conectar con el contexto social, pero me ha gustado la redacción, que consigue que conectes con los sentimientos de la protagonista.