Els relats d’aquest llibre, sorgits de les col·laboracions de Miqui Otero, Irene Pujadas i Jordi Puntí a El suplement de Catalunya Ràdio i basats en les vivències dels oients, s’endinsen amb veritable ofici en el terreny de la ficció, «l’única manifestació honrada i divertida de la mentida». A partir d’aquests fils reals, els autors teixeixen trames que es perden en el territori de la imaginació i que transporten els lectors a realitats tan familiars com inesperades, les quals semblen suggerir tot el que la quotidianitat ens convida a llegir entre línies. El resultat és un extraordinari mosaic de veus que plasma la vida tal com és: tan tendra com imprevisible, amarga i espaterrant, però sempre divertida. Sembla mentida, però... «Sembla mentida fa més evidents—i valuosos— l’estil, la intuïció, les obsessions i el talent dels tres escriptors, que, amb un respecte i una disciplina exquisits, s’alternen per convertir els suggeriments i les anècdotes dels oients en una nova veritat».
Miqui Otero (Barcelona, 1980) debutó en 2010 con la aplaudida novela Hilo musical (Alpha Decay), premio Nuevo Talento FNAC, y dos años después llegó La cápsula del tiempo (Blackie Books), que tras ser elegido libro del año en Rockdelux y entrar en la lista de los diez mejores de cabeceras como ABC, en su tercera edición lleva vendidos más de 10.000 ejemplares. Colabora habitualmente en medios como El País y Cultura/s La Vanguardia, y es profesor de periodismo y literatura en la UAB. También ha participado en libros colectivos de ensayo como Una risa nueva (Nausicaa, 2010) y CT o la cultura de la transición (Random House Mondadori, 2012), entre otros, y en antologías de narrativa como Última temporada (Lengua de trapo, 2013), que engloba a la nueva generación de autores españoles. Con Rayos se consolidó como una de las voces más sobresalientes e imaginativas del panorama literario español. Ahora, con Simón, logra su novela más ambiciosa, más tierna y reinvindicativa.
m’agrada molt quan la literatura abraça per complet la seva essència més senzilla que és *explicar històries*.
a “sembla mentida” trobem tres súper autors explicant històries proposades per oients de ràdio i dins de cadascuna d’elles pots notar la vibració narrativa pròpia de la Irene, el Miqui i el Jordi que, malgrat tenir apropaments tant diversos al fet mateix d’escriure, acaben teixint un lloc comú on estar-s’hi la mar d’a gust.
(la presentació a ona va ser ben divertidíssima i ben maquíssima!!!!!)
molt bé. parteix d’una secció del suplement, que sorgeix d’una boníssima idea del paul auster, ja comencem bé. ho té tot per agradar; contes curts, divertits, entretinguts, ben trobats, ben escrits…això sí, potser no cal posar dos contes sobre loteria seguits ni dos contes on surt una alba també seguits. desconec si els contes estan ordenats de manera específica, amb una cronologia establerta, però trobo que sí és volgut a mi no m’ha acabat de fer el pes. em quedo amb ‘la laca de la memòria’, ‘i etcetèra’, ‘has de saber una cosa’, ‘assemblea extraordinària’, ‘l’última peça’ i especialment amb ‘això abans no passava’. ara bé, en general no és res de l’altre món, només senzillesa. pro també ens ho hem de permetre, no ?
Un llibre que es llegeix de la mateixa manera que es menja un gelat de maduixa, ben fresc, una tarda d'estiu. Cada conte és una clucada d'ullet simpàtica a la màgia de la quotidianitat.
Que sigui un recull nascut en una secció del Suplement de l'Escapa només ho millora. Catalunya mai li agrairà un programa com aquest ni als tres autors un llibre de contes tan ben embastat.
Me he entretenido con estos cuentos con origen en un programa radiofónico pera tornar a llegir y recuperar la llengua. Los he leído poco a poco sin pretensiones y me han hecho pasar buenos ratos como de sobremesa. Buen comienzo.
Un recull d'històries. Haig de dir que aquest tipus de escrits no són gaire per mi, perohe disfrutat bastant aquest llibre. M'agradat donar-li la oportunitat.