«La intimitat pot ser l’eco d’una altra intimitat; l’ona expansiva d’un esdeveniment la causa del qual ha desaparegut o s‘ha oblidat. Les carícies –com les paraules d’amor– es viralitzen d’una relació a l’altra. Els gestos són cites d’altres gestos; recombinem i transmetem codis. De vegades es produeixen mutacions i emergeix alguna cosa nova»
Quan la protagonista d’aquesta història coneix un home seductor que juga amb l’opacitat en una app de cites, inicia un procés d’enamorament que activa ressonàncies del passat. Ella decidirà digitalitzar la seva consciència a Mnemosyne Labs per editar els propis records, buscar l’origen d’aquella atracció, i transformar-se. Ambientada en un futur proper, Memòria d’Eco és una aproximació íntima i transgeneracional a les relacions sentimentals en l’era de la intel·ligència artificial i explora els límits entre memòria, cos, consciència i tecnologia. Després de l’èxit de Germà de gel, Alicia Kopf torna amb una obra lúcida i il·luminadora que tracta el territori d’allò íntim des de la investigació artística i l’assaig filosòfic. Aquí, implosiona l’autoficció amb l’entrada de la ciència ficció especulativa i dels mites de transformació: Eco és la dona que es va transformar en veu. Aquest llibre és, de fet, el seu nou cos de memòria.
Alicia Kopf (àlies d'Imma Ávalos Marquès, Girona 1982) és una escriptora i artista multidisciplinària gironina. Llicenciada en Belles Arts, graduada en Teoria literària i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona (2010) i diplomada en estudis avançats (2007), treballa amb vídeo, escriptura i dibuix. També treballa com a professora al Grau de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i ha col·laborat amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
En la seva obra artística actual s’interessa pel concepte d’exploració, enllaçant l’èpica de les històriques conquestes polars amb elements personals i autoreferencials. Per exemple, emmarcat dins del seu projecte Articantàrtic, trobem un mapa de H.C Selous, fet durant el viatge de John Ross al Pol Nord (1829-1833), però canviant els espais geogràfics reals pels de l'imaginari propi de l'artista. Aquesta obra es va poder veure en una exposició temporal a la Fundació Antoni Tàpies el 2013 i al Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona el 2014.
Publicacions:
]heterotopías[ (2007) (Llibre d'artista, Col·lecció de la Universitat de Barcelona) Maneres de (no) entrar a casa (2011) Germà de gel (L'Altra Editorial, 2016) (Premi Documenta de narrativa 2015 i Premi Llibreter 2016)
"Rewind" Estic a la cafeteria de la uni després de la classe de Narrativas de la Identidad del Màster. Li pregunto a la meva amiga L. com li va anar la seva última cita amb la noia de Tinder. Em contesta que [erase].
"Forward" Llegint aquest llibre, noto com els ecos de les veus filosòfiques de la meva vida (les meves amigues de Madrid) em colpegen. Serà la forma de parlar amb paraules tan grans perquè no existeixen altres termes en el nostre llenguatge? Serà que sempre citaven a Deleuze? Serà que aquells Ecos em van marcar més del que pretenia?
A cavall entre la ciència-ficció i la novel·la "mainstream". En l'aspecte especulatiu, no es la primera vegada que es tracta el tema de l'edició dels records, al cap i a la fi la ciència-ficció té molts anys de recorregut. Però com indica la mateixa autora, cada aportació - o iteració- aporta nous elements al "novum", els quals enriqueixen el gènere.
Així doncs, amb un substrat de ciència ficció inicial, el relat analitza de forma notable una relació sentimental fracassada. Entenc, per tant, que hi ha una part d'experiència personal i el/la que hi hagi passat hi veurà l'encert de l'autora.
Malgrat tractar-se d'una novel·la, els punts forts, penso jo, són les reflexions de l'autora, les quals fins i tot envaeixen el territori de l'assaig. Trobo ben legítim fer-ho així: forma part de la llibertat creativa i, a més, l'autora ho justifica amb un projecte artístic més gran. La narració per si mateixa s'esvaeix una mica en aquests pensaments… Suposo doncs que aquesta és la seva intenció.
La novel·la tracta la seducció, el desamor, la memòria com a vincle i subjecció (eco) i, lligat amb això, la identitat que els éssers humans construïm (o esborrem!) en el transcurs del temps i les nostres experiències subjectives.
Quan començo a llegir aquest relat m’adono de seguida que l’estructura de la narració no és fàcil, però el text és magnètic perquè et convida a reflexionar. La mirada de la narradora cap als vincles que estableix m’ha seduït.
Hi ha històries que es llegeixen, que es viuen i s’imaginen de prop, i aquesta n’és una.
Una història amb una protagonista vibrant que no et deixa indiferent.
L’autora idea un univers on no és fàcil entrar i connectar. Però un cop hi ets, no en pots sortir.
M’agrada molt el tema que tracta, és molt genuí, ambiciós i enginyós. Però penso que se’n va cap a unes dimensions que no són gens amenes per la majoria dels lectors i lectores.
Una lectura infumable i addictiva a parts iguals. Estrambòtica, però magnètica.
Això sí, me n’emporto moltes frases poèticament precioses que et conviden a pensar.
Algú de vosaltres m’ha dit que l’ha abandonat a mitges, d’altres que heu saltat parts que eren prescindibles, i altres que us ha enganxat molt tot i la raresa.
Ho entenc! Una lectura d’estructura incòmode, però altament addictiva.
«—I si el desig, segons la psicoanàlisi, és una mena d'eco, memòria o repetició d'afectes fundacionals en la història d'un individu, ¿pot ser que el desig desaparegui quan hi ha por a una repetició que porta al dolor?»
Promet Black Mirror i acaba sent filosofia amb cites de la Rosalía. Ho considero un clar upgrade. La història d'amor és el pretext, el que queda són els ecos.
He posat tres estrelles perquè tot i que l'he trobat molt interessant i escrita d'una manera molt súperba! No és, subjectivament, dels temes de literatura que em fan vibrar!!
M’ha encantat! El tema, el context, la manera com està escrit, les reflexions que hi ha… Ja tinc ganes de rellegir-lo (i fer-ne una monografia fins a avorrir-lo 🤪)
No és un llibre fàcil o lleuger, però m’ha agradat molt. Ja m’havia entrat curiositat per la portada, ja que em sembla preciosa amb aquest color rosa que cubreix per tot, devant i darrera. Vaig decidir llançar-m’hi perque vaig anar a un col•loqui de l’autora amb la Laura Ferrero i volia començar-lo abans. Només llegint les primeres pàgines ja vaig veure que m’enganxaria. El llenguatge i l’estructura que utilitza son complexos, però el missatge és molt clar i fa pensar molt en com afrontem aquestes (casi) històries i el seu final. També trobo el context futurístic molt original recordant-me en certa manera als episodis de Black Mirror o la pel•lícula de Her.
Alicia Kopf torna amb “Memòria d'Eco”, una obra ambiciosa i suggeridora que combina ficció especulativa, reflexió filosòfica i exploració emocional. Ambientada en un futur proper, la novel·la parteix d'una idea fascinant: la possibilitat de digitalitzar i editar els propis records per comprendre millor les experiències que ens han marcat. A partir d'una història d'amor i desamor, Kopf construeix una reflexió profunda sobre la memòria, la identitat i la manera com el passat continua ressonant en el present.
L'autora desplega una escriptura intel·ligent i delicada, capaç d'entrellaçar allò íntim amb qüestions universals. La novel·la destaca per la seva estructura fragmentària, plena de connexions literàries, artístiques i culturals, que converteixen la lectura en una experiència estimulant i rica en matisos.
“Memòria d'Eco” és especialment recomanable per a qui gaudeixi de les històries que plantegen preguntes més que no pas respostes, i per als lectors interessats en els vincles entre tecnologia, consciència i emocions. Un llibre original i reflexiu que confirma la capacitat d'Alicia Kopf per explorar nous territoris literaris i convidar-nos a repensar la nostra relació amb els records i amb nosaltres mateixos.
He de dir que on havia entès que hi hauria una reflexió més cibernètica de la IA i l'amor, m'hi he trobat un altra reflexió feminista interessant de les relacions de poder en l'amor i la cultura patriarcal que arriba fins als mites clàssics però una mica més clàssica del què m'esperava. I ben xulo com està escrit!
Dins d'una prosa preciosa i ben estructurada, aquesta novel·la amb intencions de ciència-ficció, que sols acaba sent una excusa acceptable, s'amaga un assaig sobre la pèrdua, l'amor fallit i el desig, en totes les seves maneres d'entendre'l. M'ha calgut recomençar a partir de la pàgina cent, per copsar millor el relat, i és allí, en aquell capítol, on he començat a gaudir del relat i la manera de fer literatura, captivadora, per cert. Dins d'aquesta prosa preciosa, s'amaga una poesia narrativa que es recolza en l'assaig formal, amb notes i anotacions que fan avançar aquesta relació fallida, i el seu dol.
Això és el que jo he vist. I com ens convida l'autora a viure el relat, accepto el repte i dono aquestes quatre estrelles, que d'entrada, i si m'hagués aturat a la pàgina cent, no li hauria donat.
"els vincles- m'agradava pensar- que s'estenien a les nostres lectures. en tant que hi va haver una comunicació sostinguda durant mesos i algunes trobades físiques, és va formar entre tu i jo un sistema en forma de propi codi. vas deixar llenguatge en mi, i es manté latent, aqui."
Però dibuixar-ne massa pot donar ganes d’abraçar un tronc.
No vull amagar-me en el “no és per a mi” perquè crec que sí que ho era. Vinc de molta Jeanette Winterson i no he trobat res que no hagi vist abans en ella (“Frankissstein”, “The Powerbook”, o “Written on the Body” ja fan la feina).
Jutjaré com a “prou forta” la decisió de rebutjar la teva materialitat per un altre home fent ghosting intermitent musical. Hi he entrat en moltes instàncies, però el cúmul de reflexions només vocals, sense matèria on agafar-se m’esgota. No vull ser gaire old-school perquè he llegit novel·les que parlen temes semblants (quasi iguals), però aquesta subversió estilística em treu de totes les possibles metàfores o recursos lingüístics.
M’explico. Els constants “forward”, “rewind”, “delete” (lokesea) em semblen formes fàcils d’adreçar estructures no cronològiques. És a dir, bring back els punts suspensius i no els comandaments digitals d’omissió, bring back uns bons connectors i no literalment la paraula “forward”.
Frases destacables, trama volàtil. Si aquesta era la intenció… potser sí que no era per a mi.
Darrerament em passo poc per aquí. No sé si és la calor, les ganes de fer vacances o les obres que he tingut per casa… m’han abduït completament i no he tingut prou temps per seure i fer una ressenya amb calma. A veure si aquesta setmana em poso al dia! Avui us vull parlar d’una de les darreres lectures que he acabat: “Memòria d’Eco” d’@aliciakopf, editada per @laltraeditorial La història ens situa en un futur proper en què la tecnologia permet digitalitzar la consciència. I direu: per què hauríem de voler fer una cosa així? Doncs imagineu que coneixeu algú en una aplicació de cites i creieu que aquesta nova relació us pot ressonar amb alguna història ja viscuda (i que no va acabar gaire bé). Podeu activar alertes i evitar caure en una relació que us torni a fer mal… I això és precisament el que fa la protagonista: digitalitzar la seva consciència per poder revisar i editar els seus propis records, buscar l’origen d’aquella atracció i entendre - o potser transformar- la seva pròpia identitat. Aquest és un llibre que, inicialment, em va costar una mica d’endinsar-m’hi. Però, un cop superat el bloqueig inicial, vaig anar entrant en la història. Com que no m’agrada desvetllar la trama, us parlaré dels aspectes que més m’han agradat: - L’estructura dels capítols i el format dels mateixos, que va variant i et situa en una vivència o en l’edició d’un record. - Les referències tecnològiques i aquesta ciència-ficció especulativa, que funciona més com una porta d’entrada a la reflexió que no pas com el centre de la història. - La barreja entre novel·la i assaig, que fa que no sempre estiguis llegint només una història, sinó també una reflexió. - I, sobretot, el concepte de la metamorfosi i del mite de la transformació. La figura d’Eco, la seva transformació en veu i tota la idea de la ressonància m’han semblat el cor de la novel·la.
“Memòria d’Eco” no és només una novel·la. És una proposta arriscada i molt particular, que et convida a llegir d’una manera diferent i a deixar que les idees vagin ressonant. I vosaltres, l’heu llegit?
M’ha captivat per la manera com revisita el llenguatge que creia conèixer.
Kopf el desmunta amb delicadesa i el reordena per fer-hi aparèixer formes d’expressió més primàries, gairebé animals, amb les quals també connecto profundament.
És una lectura subtil i molt viva, que transforma la paraula en una experiència íntima i ressonant.
3.5✨ Nenes, que no l'havia ressenyat per aquí, quin despiste! És una bona paranoia jaja pero en general m'ha agradat, si, sobretot el contingut en relació al desig :)
Una novela magnética, bastante fragmentaria y llena de reflexiones filosóficas con referencias lacanianas y mitológicas que hacen las delicias del lector. Me ha sorprendido y emocionado.
realment les relacions amb homes traumatitzen tot i que els vegis només dos cops en te vida damn. bé, he trobat aquesta obra molt interessant! és important tenir en compte que es tracta d'una novel·la que recull tot un procés d'investigació de l'autora que va durar 6 anys i consta de més parts (una expo i alguna cosa més crec). quan vaig començar-lo pensava que se'm faria rollo exploració avorrida intel·lectual i futurista sobre la relació dels humans amb la tecnologia, però va millorant amb cada pàgina (en part perquè a l'inici no entens massa bé què està passant). és dinàmic, original, té ritme i es nota que hi ha molt treball d'introspecció i recerca al darrere que sustenta les imatges i reflexions de l'autora. els passatges que més m'han agradat són aquells dedicats a la infància i la família. valoro molt positivament que tot i que la premissa de la història és farragosa, Alicia Kopf ha sabut guiar el lector sense caure en la sobreexplicació ni tractar-lo de ruc.