«El dia que ens van explicar les hores a l’escola jo no hi era. M’aclaparava tant la complicació que vaig decidir que intentaria viure sense saber dir les hores correctament, que, total, tampoc em caldria, que com de greu havia de ser allò. Aquesta sensació d’haver-me perdut la classe del dia anterior m’acompanya força sovint. En algun moment totes les nenes van aprendre a fer la vertical, i a fer-se trenes de donzella renaixentista, i a fer factures, i a mantenir l’ordre en els seus espais, i a no perdre les coses, i a tenir parella estable i un parell de fills, i no em van avisar».
Hi ha persones com la Maria Rovira, coneguda als escenaris com a Oye Sherman, que miren el món des d’una estranyesa i una singularitat que el fan més divertit i brillant. I que, malgrat el dol, el desconcert, les crisis i les petites foscors inevitables, el celebren.
Garlanda és el gènere literari que ha inventat. Un fil que ho travessa tot. D’aquest fil en pengen records d’infantesa, etimologies de la llengua catalana que s’obren com finestres, escenes domèstiques, taxonomies impossibles, imperis romans construïts amb menjar, cinema o pentinats. Hi ha joc i obsessió, llengua i família, la mort del pare i el vertigen dels trenta. Cada banderola té sentit per ella mateixa; juntes, formen una constel·lació íntima.
la citroyen sherman si fos un citröen seria un citroën c4 de primera generació. mireu, he jugat a ser ella i a fer associacions que meuquegen entre la sinestèsia i la neurodetergència. però com que de moment no és un cocse (tot i que ella t'atropelli amb el seu espenteig per l'etimologia) i és una persona, haurem de conformar-nos amb dir que és la Baronessa de Santa Hilària Sacalm perquè quin tip de xarteig tot el que escriu pffffffffffff...... és com que té la riquesa lèxica de la irene solà i la gràcia de la fleabag. de fet, les seues notes a peu de pàgina són com quan la fleabag trenque la quarta paret. que per cert estic tan espatllat per la tesi que al principi de vere tants numerets citant peus de pàgina m'he angoixat pensant que m'hi trobarie articles acadèmics tinc síndrome d'andorra la vella (sí, perquè estocolom és bonic i no me farie res estar-hi segrestat, a diferència d'andorra la padrina).
quin cervell que té aquesta bogigi mare meua és com els òmens que diuen que passen moltes matinades en pàgines "molt ràndom" de viquipèdia però ella és interessant i no krissejadament graciosa
He llegit el llibre de l'oye sherman i us he de confessar una cosa: l'odio. L'odio perquè jo voldria ser com ella, tenir el seu cervell, estil i sentit de l'humor. Entre vivències i records, desgrana paraules com una magrana i et fa riure com només ella sap fer-ho 🩷
La Maria Rovira és la meva millor amiga, el que passa és que ella no ho sap. Que bé que escriu! És aquell tipus de llibre que enganxa: aprens moltes coses, rius i et fa sentir molt acompanyada. Tota l’estona penses: “ua, això ho he pensat mil cops jo també a la meva vida”. M’ha encantat. És un mega sí.
«Dir t’estimo és una manera d’abraçar l’altre, amb paraules.(…)Mai diries que, com que ja has abraçat algú, ja no cal tornar-ho a fer. Com una abraçada, dir t’estimo no escalfa el cor només a un, sinó a dos.»
Garlanda és un llibre pels amants del català, de les paraules i de l’humor. El que passa és que a estones he rigut i m’han agradat les ocurrències de la Maria i a estones no les he entès del tot o no hi he acabat de connectar. Suposo que això ja passa amb l’humor… El tema de les notes a peu de pàgina se m’ha fet pesat… entenc el punt eh, però, què vols que et digui, a mi no m’ha convençut al 100%! Tot i així el recomanaria si ets fan del paraulògic, de l’enigmàrius del Màrius Serra, o si ets filòloga catalana o consumidora de monòlegs d’humor intel·ligent. A mi la Maria/Oye Sherman m’encanta, crec que ja era hora que permetessim a una dona estar al capdavant del discurs humorístic del país d’una manera talentosa i brillant. :)
En la meva defensa diré que adoro les novel·les i que les propostes híbrides inclassificables, per molt originals que siguin, rarament m'encisaran tant. Dit això, m'ha semblat una proposta interessantíssima, divertida i fresca, que he devorat en tres dies.
Li poso quatre estrelles perquè una de les coses que més valoro dels llibres és la petjada que deixen, i tinc la sensació que aquest no deixarà en mi un record gaire profund. Això sí, m'encantaria conèixer l'autora, crec que podríem ser grans amigues.
Per començar, reprenc aquí part del pròleg de Martin Gardner per a Alícia al País de les meravelles: “El riure és una mena de terra de ningú entre la fe i la desesperació. Preservem la nostra salut mental rient-nos de les absurditats de la vida. (…) Lord Dunsany, a Els Déus de Pegana, li fa dir a Limpang-Tung, el seu déu imaginari de l’alegria i els joglars: “Llençaré bromes al món i una mica d’alegria… Sortiu a la nit plena d’estels i Limpang-Tung ballarà amb vosaltres… O oferiu-li una broma a Limpang-Tung”. Que l’humor de qualitat és una mostra d’intel·ligència, hauria de ser ben sabut. Que l’humor de qualitat converteix el dolor del món en quelcom lluminós, hauria de ser ben sabut. Que l’humor de qualitat incomoda i ens escalfa al mateix temps, perquè ens mostra que no estem sols davant del sense sentit de la vida, hauria de ser ben sabut. Dic “hauria” perquè sovint totes aquestes propietats i virtuts de l’instrument que fan servir els comediants, que són les d’ells (són canal de l’univers i creadors de sentit al mateix temps), ens passen desapercebudes. O se’ns queden en un racó de l’inconscient, fent rum-rum i fent-nos, en el fons, una mica millor el trànsit per la vida. I és que la Maria ens salva, per unes hores, de la desesperació, amb el seu humor, i per això l’admiro. Diu la Maria que l’indigna que canviïn els títols originals de les pel·lícules sense cap respecte. I jo em pixo de riure. Diu la Maria que és sinestèsica, i que els noms propis tenen textures; que, per a ella, Jordi és un grill de mandarina pelta. I jo em pixo de riure, perquè sempre he pensat que era un espàrrec embarassat (bé, ara ja he rebaixat quilets). Diu la Maria que quan era petita llegia Mortadelos a la nit, i el seu pare la renyava i li deia que se n’anés a dormir ja, i que ella li deia: “M’avorreixo”, com una còpia petita d’en Homer Simpson, i jo me l’imagino fent-ho i em pixo de riure. Diu la Maria que què redimonis devia veure en Walt Disney en una novel·la sàdica i cruel per voler-la adaptar al cinema amb el nom de Tod y Toby. I jo em pixo de riure (i flipo en colors, també). Diu la maria que “la llum la duc per dins, com una nevera”. I jo crec que, almenys en un escenari i a la ràdio i a la tele i al seu Substack i en aquest llibre, la llum la duu a fora i la regala amb les seves bromes lúcides com la llum que veu un budista quan arriba al Nirvana, però que fan més profit a la qui les regala i als qui les rebem. Perquè l’humor com el que ella té, m’ho deixava, és d’una lucidesa ígnia i cegadora. Diu tantes coses, la Maria, en aquest deliciós llibre… Estava jo en una “Reading Party”, l’endemà d’haver-me’l comprat, i estàvem tots allà, en silenci, llegint, I em va venir un atac de riure (concretament a la pàgina 65, anècdota de la “fembra pecadriu”), que me’l vaig haver d’empassar, per vergonya, i perquè si em deixo anar, haurien hagut de trucar a una ambulància per evitar que morís ofegat per la falta d’oxigen que m’haurien provocat les riallades estentòries. I quan la Maria parla de coses més seriosotes, se m’omple el cor de tendresa i dolçor, perquè em recorda coses de la meva vida que s’assemblen (una mica) a la seva. I quan comparteix la seva fascinació per les paraules, m’hi reconec, perquè a mi també em fascinen (tot i que no m’endinso tant en les etimologies). I quan comparteix les seves inseguretats, penso: “Ostres, no estic tan sol, pel que sembla”. Doncs aquí ho teniu: la Maria ens fa pensar, ens fa riure, ens escalfa amb el seu enginy, ens comparteix una garlanda feta amb milers de pensaments ociosos, absurds, punyents, inesperats, sorprenents, brillants, profunds. La Maria, com tota bona artista, ens nodreix. Ha fet un llibre per recordar, cosa gens fàcil. Maria, jo com tu, quan estic envoltat de bellesa la miro amb avidesa, a glopades. El teu llibre és bellesa. Ets un bàlsam per a la cruel tristesa de la vida, almenys de la meva. Com deia el teu pare: “Que llesta que ets, càgon la pell”. El déu imaginari Limpang-Tung et posseeix i nosaltres ho celebrem!
La Maria Rovira és una de les meves persones (no conegudes) preferides. Ella o bé el personatge que ha construït per (no) parlar d’ella. Seguir-li el fil exigeix el desig de deixar-se anar i reprendre tan sovint com convingui, sabent que valdrà la pena. Hi posa l’humor però no és recurs (només) sinó necessitat gairebé indefugible. Llavors hi ha les paraules i una intensitat poderosa que amaga per no violentar. Hauria d’escriure més i més i convertir-se en referència imprescindible. Perquè el punt just que va de la saviesa a la cultura popular és una mica això i no sovinteja gaire.
excel·lent!!! he rigut en veu alta tantes vegades! com a persona que acaba de perdre algú proper, veure com algú fa coses tan boniques amb aquesta pena és guaridor. com a filòloga he sentit pessigolles al cervell. com a oyepoler de competició ha estat entranyable pensar "ah, sí, el dia del macarró a la sopa". maria, si pogués, et compraria una casa, una bicicleta, una tia que et fes les ungles cargolant-se de riure... el que volguessis! (ho proclama perquè sap que no pot)
1. Mai havia llegit tan a gust tantes notes a peu de pàgina. 2. M’encanta la nostra llengua i totes les seves paraules. 3. Poques coses donen més gust que l’etimologia d’una paraula que li dona sentit a aquesta mateixa.
(Nota a l’autora) No crec que mai arribis a llegir aquesta ressenya però, de persona a persona amb nom normie, sempre he pensat que hem nascut amb les ales tallades i amb una lliçó d’humilitat sota el braç.
Entro tan fàcilment a l'humor de la Maria que em deixa parada, és facilíssim trobar-m'hi reflectida en cada paràgraf i això està bé perquè és com si ella generés les bromes de la meva vida. És genial, el compartiré amb la família.
Quin homenatge més bonic que li fa al seu pare (que es deia, Jordi?) 💕
La Maria Rovira és llestissima, escriu molt bé i té una capacitat d'observació admirable. Em compraré tot el que publiqui. Aquest llibre m'ha agradat a batzegades. Hi ha parts que m'han agradat moltíssim i d'altres que no m'han interessat (però tot i així puc veure que estan molt ben escrits). Potser a vosaltres us interessen. Al paperet de marketing aquest que posen amb opinions la comparaven amb la Nora Ephron i el David Sedaris. Puc entendre d'on ve la comparació, però aquest llibre és molt més poti-poti de temes, no només fragments desordenats de la vida de l'autora (que farien justa la comparació) sino també de temes que li interessen. De vegades les seccions són molt curtes i a més conté moltííssimes notes al peu. Jo hi ha hagut un moment que les he deixat de llegir perque em marejava molt, gairebé físicament, de tant mirar de dalt cap a baix i rebuscar per on anava el fil. Per tant podriem dir que m'he deixat mig llibre.
no tendeixo a deixar comentaris de llibres d'autors vius i menys si hi ha possibilitats que els autors en qüestió arribin a llegir-los (holi, no fos cas), però farem una excepció!! m'ha agradat molt 💌 hi ha fragments que podrien ser la versió divertida i més lúcida del meu diari, però és que la maria és una fora de sèrie, perfavor. especialment fan de les paraules del final, però ara que m'estic llegint el diccionari ha sigut una mica com un spòiler... enfi. divertit i amè, alhora que seriosament poc seriós. suposut que la vida ja seria això
Amb una brillantor lingüística deliciosa, el llibre juga amb el llenguatge fins al punt de fer-te descobrir paraules que semblen inexistents però que, d’alguna manera, ja habitaven en algun racó de l’inconscient.
La seva ironia fina i l’humor desacomplexat m’han fet riure a cor valent, confirmant que la literatura també pot ser un espai de joc intel·ligent i sorprenent.
Llibre que et fa riure de vegades o varies de vegades amb rialles d'aquestes inesperades i incontrolables, com la merda postkebab quan hi vas al lavabo. Rialles on sembla que vas a cagar-ho tot menys el cervell per per poder seguir pensant en la brometa i rient a lo tonto tot i que no vulguis.
Típic llibre que mereix una ressenya només per citar una de les seves frases que t'ha fet molta gràcia.
És tendre, divertit, reflexiu, observacional i escatològic en la mesura justa (a la catalana). Té els millors peus de pàgina* i està farcit de mots que et fan sentir orgull de la nostra llengua**. Rius en veu alta en una pàgina i et toca la fibra a la següent.
*! **L’acabes dient: quin greu em sabria no parlar català.