L’atzar, que tot ho pot, reuneix una tropa de cavalls salvatges durant un cap de setmana catàrtic, ple d’històries, secrets i epitafis, per celebrar el cinquantè aniversari del Daniel Alfals. Es troben a cal Pardal, la casona rural que s’ha arreglat per portar una vida tranquil·la. El Daniel, de fet, és l’eix sobre el qual pivoten les històries que els comensals han anat recordant, per formar aquesta novel·la d’experiències imprescindibles, narrades amb autenticitat i coratge. Tots els narradors ultrapassen la bombolla d’aquells anys setanta i vuitanta perduts dins l’embornal del temps: neix la veu de la consciència plural, tant dels difunts com dels supervivents. Dilueixen les últimes fronteres entre les realitats de la memòria i les ficcions de la imaginació, i a partir d’allà expulsen la criatura meravellada que és Formentera Lady, la memòria d’un somni prohibit que acaba en malson. A cada pàgina, van deixant estrips de l’ànima. La d’una joventut arriscada i ferotge, que amb la força redemptora de l’amor mirarà de renéixer, després d’arrossegar-se pels abismes de l’addicció: il·lusions mutilades i carreteres entrecreuades; tràfics xics o mitjans, robatoris i estafes; culleres blegades per dissoldre-hi l’heroïna i crims per tapar el passat; barcelones desaparegudes i un Nàpols on apostar per una vita nuova… Música a dojo, venjances implacables, una bomba de rumba, monos enrabiats en una cala sota La Mola, els pisos de l’ultradreta de l’Eixample, el Madrid més canalla, fleques amb dues menes de coca, i l’anyada viscuda entre Eivissa i Formentera. Jordi Cussà ens ofereix la crònica d’una generació desfeta, proposant un gènere bastard,sense límits, amb la barreja justa d’emoció, pietat i, sobretot, veritat. El vigor de les frases directes, els diàlegs esmolats, els jocs de mots, l’amor per l’oralitat, l’al·literació i la ironia es combinen per oferir episodis amb el traç d’una vinyeta narrativa per una banda i instants d’epifania poètica per l’altra. A Formentera lady, les dècades viscudes perillosament, el desgavell social i personal ressonen encara com la sang que s’amuntega rabiosa a la templa.
Absolutament meravellosa. La continuació natural de Cavalls salvatges és l'exemple perfecte de l'excepció a la dita "mai segones parts van ser bones". Cussà mostra un cop més el seu art a l'hora de jugar amb les paraules; ens lliura diàlegs directes esmolats com ganivets, i tot plegat embolcallat de veritat, de molta veritat. Sens dubte, un dels millors escriptors contemporanis en català. Un geni.
Me flipa cómo escribe Jordi Cussà pero se me ha hecho bola la última mitad del libro porque me ha parecido ya más de lo mismo y no me apetecía seguir leyendo historias parecidas para mí sin aportarme nada nuevo.
el q més m'agrada de cussà és la complexitat amb què s'expressa i la riquesa que abunda en tot el que escriu en contrast amb la lleugeresa de la lectura, definició que també es podria aplicar a cadascun dels seus personatges. ja sé que no s'ha de comparar però així com cavalls salvatges em va fascinar a tots els nivells, aquest en algun punt se m'ha fet una mica redundant, massa historieta. ara, un cop tots els fils han anat lligant (i algun fil en especial, com sis setembres), ha calat ben endins igual. son moltes pàgines però contenen molta vida dins.
Un Cavalls Salvatges continuat, endreçat i més optimista, encara que dur de pair i amb l'esperança que segones parts poden ser molt millors. Un plaer de lectura per endinsar-se ens els anys foscos de la droga i l'heroïna a la Catalunya vuitantera.
Ionquis, música, laberint d'històries, personatges molt ben treballats i l'estil precíssensiblecruirònic de Cussà. Lectura molt plaent, especialment la darrera part.
Tot i així, l'he gaudit menys que "Cavalls Salvatges" (potser perquè el format ja no m'ha sorprès).
"Es van asseure, cara a cara, amb el somriure enllaçat i creixent, i la mirada reposada en els ulls que miren [...]"
"M'assec sempre que puc al banc del racó nord, darrere un xiprer adolescent i un taronger patriarcal, amb una birra freda a la bossa i un porret al paquet, i espero que l'orquestra perfecta de l'entorn il·lumini cada paraula que llegeixo. Poques, a vegades molt poques, perquè la Francesca m'ha ensenyat que, si no vols enfollir, la poesia s'ha de pair a glopets. Com el verí."